Quan el PCI no era europeista

Durant bona part de la seva història, el partit comunista més gran d'Europa va mantenir una clara postura euroescèptica.

Quan el PCI no era europeista

Quan el PCI no era europeista

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Durant bona part de la seva història, el partit comunista més gran d'Europa va mantenir una clara postura euroescèptica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Recentment Luca Cangemi ha publicat un preciós llibre que mereixeria una àmplia difusió. Es titula Altri confini. El PCI contro l’europeismo (1941-1957), editat per Derive Approdi i amb un prefaci de Giorgio Cremaschi. A partir del títol s’entén el contingut de l’obra, que serà una sorpresa per a aquells que no coneixen la història del PCI; per desgràcia són molts els « companys» actuals que no han tingut la paciència o el temps per fer-ho. Em refereixo sobretot als més joves de la « generació erasmus» , que creixen en un ambient de proeuropeisme desenfrenat i que absorbeixen com esponges, i no sense una certa indiferència, qualsevol relat explicat pels mitjans de comunicació i de gran part de la classe política actual.

En canvi, l’obra en qüestió té el mèrit de recordar, de forma breu (en un centenar de pàgines ben escrites) un altra història, de la qual intentaré traçar els continguts essencials, limitant al mínim les observacions.

El pecat original

En primer lloc, cal partir de la «decisiva matriu nord-americana» de la comunitat europea (després UE), tal com recorda per exemple Lucio Caracciolo, director de la prestigiosa revista Limes. El perquè es diu ràpid: la unitat de l’Europa occidental tenia una clara funció antibolxevic durant la guerra freda, provocada pels EUA a partir de 1945. Tot això ha estat demostrat de forma contundent per Filipo Gaja en un llibre sovint oblidat com Il secolo corto (1994).

Hi ha altres raons per les quals Europa va néixer amb el consens de les classes dirigents europees: per exemple, per garantir els interessos colonials, en un moment de postguerra en què centenars de milions de ciutadans de tot el món alçaven la veu per alliberar-se del brutal domini occidental: «la unitat de l’Europa occidental esdevé funcional per aquesta resistència geopolítica i ideològica, que s’exerceix sobretot contra les lluites anticolonials dels pobles d’Àfrica i Àsia». Aleshores, els comunistes són ja conscients de la qüestió i recorden, des de 1944, que les iniciatives «europeistes» dels anys trenta eren «d’origen feixista», destinades a construir «un mur antisoviètic».

Spinelli i les influències culturals del manifest del Ventotene

Per descomptat, la cèlebre perspectiva federalista del manifest de Ventotene, que madura als anys quaranta, no és atribuïble a simpaties feixistes. Tot i així, el seu màxim inspirador, Altiero Spinelli, «s’alimenta d’una cultura aliena i hostil al moviment obrer», tant per negar clarament «la coincidència entre socialisme i marxisme», com entre «col·lectivisme i lluita de classes».

Font: Wikipedia

En canvi, una major influència exerceix el liberal Luigi Einaudi, tal com va reconèixer el mateix Spinelli, donant lloc a un resultat heterodox que porta a refutar clarament «la lògica dels Estats sobirans». Així doncs, com construir el nou ordre federalista? Influenciant a les elits polítiques: «Les masses estan constitutivament excloses» de l’acció política de Spinelli, ja que «es mouen pels sentiments i no per la raó».

Els europeistes al servei de la reacció

A més del conegut Spinelli, quins són els altres europeistes de l’època? Gent que «reforça la desconfiança i l’hostilitat» dels comunistes: a l’estranger, el conegut anticomunista Winston Churchill; a Itàlia, en l’àmbit de «l’esquerra de matriu marxista», «homes i grups marginals i aïllats» com aquells que s’agrupen al voltant de la revista Europa Socialista dirigida per Ignazio Silone, reconegut col·laborador de la CIA (així com Spinelli). Per altra banda, existí també un petit corrent intern del PSIUP anomenat Iniciativa Socialista per la unitat europea, dirigit per «Zagari Libertini [un dels pares fundadors del RPC, ndr], Vassalli, Solari i altres».Més enllà d’això, poca cosa més enllà de Spinelli i Ernesto Rossi.

Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental»,

L’empremta atlàntico-cristiana

Així doncs, sembla lògic que el 1947 Spinelli comencés a exaltar el pla Marshall, el qual ha estat considerat una eina útil per construir «una Europa occidental fortament lligada als interessos i estratègies dels EUA, orientats clarament en un sentit antisoviètic».  Mentre els EUA actualitzaven incansablement els plans militars per un bombardeig nuclear preventiu contra l’URSS, el 1948 començaren els preparatius per construir «un pacte militar en defensa de l’Europa occidental», concebut pels anglesos i els francesos com un instrument per mantenir un rol internacional independent dels dos blocs, tot i mantenir l’aliança amb els EUA. Així, l’Europa que es va definint, amb el suport dels «líders socialistes de dretes», és essencialment un pol imperialista, emmascarat per la cada cop més forta «matriu democristiana» amb la qual es remet a l’Europa «de Carlemany»,  és a dir, a la naturalesa de guia que se li ha dotat per part del cristianisme catòlic-conservador, enfocat a mantenir-se ancorat als fronts atlàntic i anticomunista.

L’enfrontament dins del món marxista

El col·laboracionisme mostrat per amplis sectors de la II Internacional (aquella socialista i eurocèntrica) encén vells conflictes ideològics que es creien superats, com quan Lenin polemitzava amb Trotski sobre el concepte dels Estats units d’Europa. Si bé les tesis de Trotski havien estat definitivament derrotades al congrés del Comintern de 1928, el seu ressorgiment en formes similars durant la postguerra portà als comunistes a la ferma oposició. Així es pronuncià Togliatti el 1952: «Tots aquests discursos sobre la unitat d’Europa, sobre el ‘federalisme europeu’, hem de ser capaços de desemmascarar-los adequadament, demostrar a tothom que es tracta d’una vergonya, amb la que s’amaga el ressorgiment del militarisme alemany i el militarisme italià, així com la construcció d’un bloc de forces al servei de l’imperialisme americà».

Per altra banda, també en l’àmbit socialista existeixen dubtes sobre aquest europeisme atlantista i conservador. Tant és així que PSI i SPD s’oposaren a aquesta postura fins a la meitat dels anys cinquanta.

Font: Wikipedia

La matriu militarista

Malgrat un ampli front sociopolític (a Itàlia incloent sectors de la Confederació General de la Indústria Italiana i de l’esquerra DC) s’oposés al projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), probablement l’exèrcit integrat europeu hauria nascut ja a mitjans dels anys 50 si no hagués estat per l’oposició parlamentària francesa. Això tingué un efecte decisiu en el «retard» del rearmament i la inclusió de l’Alemanya Occidental a l’OTAN, generant propostes de nous acords com l’UEO  (Unió de l’Europa Occidental), aviat etiquetada per Emilio Sereni com «un nou atemptat contra  la sobirania nacional i contra la pau».

El fatídic 1956 i el gir socialdemòcrata

El gran punt d’inflexió respecte la qüestió europeista ve marcat pel fatídic any 1956, amb el procés de desestalinització engegat per Khrusxov. La denúncia socialdemòcrata de l’estalinisme anirà acompanyada d’una forta crítica «a les dades estructurals del sistema soviètic» i la recerca d’un «europeisme socialista», tot i que aquest es concebia encara com una alternativa a l’europeisme atlantista.

Malgrat l’oposició de Sandro Pertini («atlantisme més europeisme igual a Guerra Freda»), el PSI es fixarà com a objectiu polític «una nova organització democràtica i unitària d’Europa» a partir del seu XXXII Congrés. Durant el mateix període, la línia SPD també canvia, donant lloc al bloc polític que governarà Europa fins avui: democristians+socialdemòcrates, en nom d’un sistema liberal i atlantista que governa amb un «mètode funcionalista» basat en la «negociació permanent» entre les classes dirigents europees.

En aquesta perspectiva no hi ha cap espai per a un federalisme democràtic, tant és així que Spinelli i els seus companys, amb el nou Manifest dels federalistes europeus (maig del 1957) passaran a oposar-se a una integració continental que no difereixi «substancialment de les tradicionals organitzacions internacionals subordinades a la concertació dels diferents Estats nacionals, paralitzades per vetos derivats d’interessos particulars».

Les primeres esquerdes del PCI

És significatiu que en aquest període apareguin les primeres esquerdes dins del PCI: el setembre de 1956 el secretari de la FGCI, Renzo Trivelli, es definí a favor «d’una posició més atrevida i oberta respecte la qüestió de la unitat europea», proposant «una nova actitud respecte els organismes europeistes existents per tal de fer prevaler els interessos dels pobles». El suport a les posicions revisionistes del «jove» Trivelli arribà de la mà d’Alfredo Reichin, a les pàgines de l’Unità el gener de 1957, on indicava la necessitat d’unir les forces progressistes per tal de donar una inclinació diferent a Europa.

Svolta della Bolognina. Font: Wikimedia Commons – Umberto Gaggioli

Per altra banda, Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis, així com de suposar una substancial «neutralització» del contingut social de la Constitució Republicana. El PCI no canviarà el judici sobre el Mercat Comú Europeu tampoc en els anys seixanta, preferint posar l’èmfasi en els camins nacionals cap al socialisme.

Togliatti i el grup dirigent del PCI mantenen una ferma oposició als tractats europeus de Roma, acusant-los de subjugar l’economia nacional als interessos dels monopolis

En aquest període «sobre la comunitat europea, de forma força aïllada, s’activa un mecanisme que podem definir com ‘d’adaptació» amb el qual es critica, potser amb  un excessiu «extrem realisme», l’essència antidemocràtica d’Europa, alhora que es  reivindica la inclusió als òrgans de representació, incloent-hi el «decoratiu» Parlament Europeu. Per altra banda, i malgrat l’aparença, és en aquesta fase que germinen les llavors del revisionisme a l’interior del partit, deixant la «qüestió europea» en mans de l’acció política de Giorgio Amendola i, en general, en mans del corrent dels miglioristi [el migliorismo era una tendència política a l’interior del PCI vinculada al diputat Giorgio Amendola, que advocava per un major acostament a la socialdemocràcia. NdT].

De l’euro-comunisme al triomf de Napolitano

El gir definitiu del PCI sobre el tema es produeix als anys setanta amb la fase berlingueriana de l’eurocomunisme, el qual es reuneix amb el revitalitzat Altiero Spinelli, escollit amb els vots dels comunistes com a independent en el Parlament Nacional (1976) i després a l’europeu: «Tanmateix, Spinelli sempre matisà que van ser els comunistes qui s’adherien a les seves posicions», recorda Cangemi, com una subtil acusació a la direcció berlingueriana de l’època.

L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI

No és casualitat que en aquest període Spinelli es desentengués públicament del partit que l’havia elegit «en qüestions essencials com ara l’SME i el desplaçament a Europa dels míssils Cruise i Pershing».

És en aquest període, i més encara a la dècada dels vuitanta, que assumeix protagonisme creixent «el veritable centre de la narrativa migliorista, Giorgio Napolitano», de qui l’autor subratlla les relacions amb sectors europeus més o menys reformistes i socialdemòcrates, «però també amb estatunidencs».

L’europeisme del PCI es convertirà ja en inexorable a la dècada dels vuitanta, «fins al punt de fer de l’europeisme un dels ideals centrals de l’últim PCI (vegeu el congrés de 1986) i després, sobretot, un dels eixos de la construcció del PDS».

La reescriptura de la història i la invenció del mite

Faltava construir una nova narració retrospectiva, tasca realitzada per una sèrie d’historiadors revisionistes conformistes (segons el meu judici) com els miglioristi Severino Galante (pro-amendoliano), Mauro Maggiorani i Paolo Ferrari (pro-napolitano).

Finalment, Cangemi subratlla com el reconeixement de Spinelli és una construcció política recent, que es deu sobretot a l’acció política de Napolitano, que pronunciarà el primer discurs públic com a president de la República el 21 de maig del 2006, al Ventotene, amb motiu del 20è aniversari de la mort del «federalista europeu». D’aquesta manera, Napolitano ha estat fonamental per tal de donar vida a una «tradició inventada des de zero» (Hobsbawm). En aquest sentit, Cangemi escriu: «El paper real de Spinelli en el debat polític sobre les institucions europees és, també a Itàlia i no només a escala continental, almenys fins a les eleccions a les llistes comunistes, de molta menys importància del que se li acredita. Fins al punt que pot considerar-se nul·la la seva influència en els processos reals. Aquesta opinió, que ha estat àmpliament difosa des del manifest del Ventotene, i el que això representa, és el que no reflecteix bé la posició de l’esquerra sobre la unitat d’Europa».

Giorgio Napolitano. Font: Wikipedia – Primo Piano

Spinelli, convertit els darrers anys en «la icona del canvi de posicionament de l’esquerra italiana, i en particular d’aquella d’origen comunista, de l’antiga oposició a l’europeisme acrític», s’ha fet famós gràcies a «imponents mitjans» i a la «mobilització de grans aparells institucionals, acadèmics, editorials» en una operació en què el paper de Giorgio Napolitano «ha estat absolutament central».

Si algú volia entendre l’origen dels problemes de l’esquerra d’avui, amb aquest llibre té sens dubte molts elements per pensar-hi.

Article originalment publicat a La Città Futura
Traducció per Andrea Boyo
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Quan el PCI no era europeista

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.