Quan a Algèria s’hi parlava català

La colònia francesa fou destí de desenes de milers d'emigrants catalanoparlants provinents de Menorca, Alacant i el Rosselló.

Quan a Algèria s’hi parlava català

La colònia francesa fou destí de desenes de milers d'emigrants catalanoparlants provinents de Menorca, Alacant i el Rosselló.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«Si es parlava la nostra llengua a Alger? Déu meu, hi ha ben bé dos-cents pobles, on, per cada habitant que parla francès, n’hi ha deu que parlen la nostra llengua, tan gran és el nombre de mallorquins, menorquins, valencians i catalans que hi habiten». Així transcrivia Ferran Soldevila l’explicació d’un colon algerià de visita a Menorca el 1923. Jacint Verdaguer, quaranta anys abans, en un viatge a Algèria ja havia constatat aquesta realitat. «Per aquells carrers, camps y camins, un se pot dirigir en català a tots los noys u homes espanyols, ab la seguretat de que en català respondran»

La colonització francesa d’Algèria, iniciada el 1830, genera una onada migratòria cap a aquest país. Algèria es converteix en vàlvula d’escapament per a la sobrepoblació i les crisis econòmiques no només de França sinó també dels altres països de la riba nord del Mediterrani. El somni colonial d’una Amèrica a mig camí es barrejà amb els somnis imperials d’una França de dues ribes i de la «missió civilitzadora». El resultat fou una colònia de poblament que, a través de la forta identitat col lectiva dels colons europeus, establirà uns lligams amb la metròpolis que la faran diferent a la resta de l’imperi colonial francès.

Aquesta societat de descendents d’europeus constituirà una comunitat a banda i per sobre dels algerians musulmans. L’explotació agrícola de la terra i el comerç i la indústria reproduiran el mateix sistema de segregació que a desenes de colònies d’Amèrica, Àfrica i Àsia, i que tindrà en l’apartheid sud-africà el seu exemple de més abast. Tot i la seva posició dominant, els pied-noirs eren una comunitat pobra en comparació als francesos de la metròpoli.

La identitat «europea» i «cristiana» els donava una cohesió cultural molt marcada, sobretot per oposició a la població autòctona, també arrossegaran cap a la colònia tota la diversitat lingüística i cultural existent a la riba nord. Francès, occità, ligur, català, castellà i maltès foren llengües d’ús corrent a la costa algeriana fins ben entrat el segle XX.

Els menorquins foren dels primers europeus a emigrar a Algèria per a participar en la colonització. I fou una emigració molt intensa. Un 20% de la població menorquina emigrà a Algèria entre 1830 i 1850. La sobrepoblació de l’illa i una crisi econòmica aguda, degut a la prohibició imposada per l’estat d’importar blat del Llevant, propiciaven aquest èxode. Instal·lats al voltant d’Alger, fundaren una ciutat, Fon-de-l’Eau (l’actual Bordj El Kiffan), que esdevingué l’epicentre de la comunitat «maonesa» i una de les principals àrees catalanoparlants de la colònia.

L’emigració alacantina s’inicià més tard, en el terç final del segle XIX. Els motius foren similars als dels emigrants menorquins, però el flux s’allargarà en el temps fins a la Guerra Civil. Aquesta comunitat serà molt nombrosa: entre 50.000 i 80.000 pied-noirs alacantins vivien a l’Algèria colonial en el tombant de segle. Els alacantins s’establiran a l’Oranesat, degut a la proximitat i a l’intens tràfic marítim entre Alacant i Orà. Fins a la Guerra Civil la relació entre totes dues ciutats serà molt estreta.

Aquest lligam propiciarà també que els darrers 2.600 republicans aplegats als molls del port d’Alacant el març de 1939 i embarcats al vaixell Stanbrook s’exiliïn a la ciutat nord-africana. A Algèria també s’hi instal·laren camps d’internament per a milers d’exiliats republicans. L’alcalde republicà d’Alacant, Llorenç Carbonell, serà exiliat a Orà durant 20 anys.

Albert Camus. Foto: Wikipedia

La mare d’Albert Camus, Catalina Elena Sintes, era filla de menorquins. L’escriptor plasmà la realitat lingüística de la seva família a la novel·la «El primer home». «El diumenge, en efecte, quan l’àvia rebia la visita de les seves filles casades, dues de les quals eren vídues de guerra, o de la seva germana, que vivia encara en una granja del Sahel i parlava molt més sovint el patuès maonès que no pas l’espanyol…». L’argument d’aquesta novel·la de Camus reprèn i reinterpreta una història glossada, típica de la cultura menorquina, segons Marta Marfany, que ha estudiat la presència del dialecte maonès a l’Algèria colonial.

Fa un segle, les llengües de l’estat francès gaudien encara d’una vitalitat social remarcable. Amb tot, eren reduïdes a l’oralitat, com a simples dialectes o patuesos. Les llengües de cultura, de paraula escrita, només podien ser les llengües d’estat. En aquest context, el català parlat a Algèria se’l coneixerà amb diversos noms. D’una banda, els menorquins anomenaven maonès al seu dialecte.

Els alacantins s’hi referien com a alacantí. A aquests cal sumar-hi també milers de funcionaris i colons rossellonesos que mantenien viu el seu català, al qual es referien com a patuès o rossellonès. El català d’Algèria en un inici també va acabar rebent un gentilici únic: el patuet. Posteriorment, aquest mot passà a utilitzar-se per a designar l’argot pied-noir que mesclava català, francès i àrab.

Amb el sorgiment del moviment anticolonialista, una part de la comunitat pied-noir es decantà cap a les posicions extremistes sostingudes per l’OAS, de manteniment a ultrança de l’Algèria francesa i de suport a la ferotge repressió contra el moviment independentista. En l’espiral desfermat per la guerra d’independència es visqueren diversos episodis de violència contra població civil amb una clara intencionalitat de neteja ètnica, tant pel cantó de l’OAS com per les forces del FLN.

L’accés d’Algèria a la independència suposava la fi del sistema de segregació. Les incerteses que això provocava als pied-noirs, sumat al pànic a les revenges que pogués efectuar contra ells el FLN, ara al poder, va provocar un èxode massiu de pied-noirs cap a França. En pocs mesos, gairebé un milió de pied-noirs van abandonar Algèria i es van assentar a la riba nord. Ciutats com Montpeller van augmentar un 70% la seva població. Desenes de milers de pied-noirs van assentar-se també a Catalunya Nord. A les comarques del litoral alacantí s’hi establiren entre 10.000 i 15.000 pied-noirs.

El català d’Algèria desaparegué al mateix temps que acabava la colònia, però molt possiblement hagués acabat desapareixent igualment malgrat que la colònia continués existint. La política assimilacionista francesa a través de l’escola també feia temps que funcionava a l’Algèria colonial i la interrupció de la transmissió de la llengua començava a ser un fet en moltes famílies. Albert Camús n’és un exemple: va viure des de ben petit a casa de la seva àvia i no sabia parlar la llengua amb la qual diàriament ella es comunicava una part de la família.

Article publicat originalment al diari La Jornada
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i docent

Comentaris

Quan a Algèria s’hi parlava català

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.