El perill d’un nou cop d’estat i l’organització del poder popular a Bolívia

Reproduïm un fragment del llibre «El retorno de los humildes. El proceso de cambio en Bolivia después de Evo» (Akal, 2022), d’Albert Noguera, on es tracten les qüestions de la formació de classes en relació a l'organització de l'estat i els canvis d'escala com a estratègia de defensa popular.

El perill d’un nou cop d’estat i l’organització del poder popular a Bolívia

Reproduïm un fragment del llibre «El retorno de los humildes. El proceso de cambio en Bolivia después de Evo» (Akal, 2022), d’Albert Noguera, on es tracten les qüestions de la formació de classes en relació a l'organització de l'estat i els canvis d'escala com a estratègia de defensa popular.

Després d’onze mesos d’un govern transitori sorgit del cop d’Estat que va enderrocar Evo Morales, el Moviment al Socialisme (MAS) va recuperar el poder guanyant les eleccions d’octubre del 2020. Només un dia després, el Comitè Cívic de Santa Cruz va sortir al carrer a exigir la intervenció dels militars per impedir la reconstitució del nou govern. El Comitè Cívic, principal òrgan de la dreta colpista, és la plataforma ciutadana amb més capacitat de mobilització a la capital econòmica del país. El seu expresident, Luis Fernando Camacho, va ser el candidat amb més suport al departament de Santa Cruz, amb un 45’07% dels vots, molt per davant de Luis Arce amb el 36,21%.

Davant el persistent perill d’un nou cop d’Estat, reproduïm, a continuació, diversos fragments del recent llibre d’Albet Noguera, «El retorno de los humildes. El proceso de cambio en Bolivia después de Evo» (Akal, 2022), on planteja algunes propostes per tal que el nou govern de Luis Arce pugui dur a terme un procés d’organització i enfortiment d’un poder popular amb capacitat de fer front i contrarestar nous intents de cop de la dreta.


L’organització i enfortiment del poder popular és un (…) dels reptes que ha d’afrontar el nou govern si vol dotar el procés de canvi d’una base social organitzada capaç de derrotar nous intents de cop de la dreta. Detinguem-nos en això.

(…) En sentit estricte, podem definir l’Estat com un conjunt, relativament unificat, d’institucions governamentals (el govern, l’administració, l’exèrcit, la policia, el poder judicial, i els parlaments) (…). No obstant això, aquestes institucions governamentals no són un instrument regulador i guardià desvinculat institucional i operacionalment de la societat, sinó que estan íntimament relacionades amb altres ordres institucionals econòmics i socials i els seus respectius actors. Per damunt, voltant i per sota del nucli d’institucions governamentals de l’Estat hi ha altres institucions i subjectes amb múltiples formes de relació amb aquest nucli. (…) Tota aquesta xarxa de relacions entre institucions, organismes i pràctiques governatives, socials, econòmiques, etc. conforma el que Gramsci va anomenar l‘Estat ampliat, Philip Abrams (1988) el sistema estatal o Bob Jessop (2017) l’Estat relacional, de conformitat amb la qual cosa, l’Estat no és un agent o una institució homogènia sinó que és una xarxa de lluites horitzontals i verticals solapades entre diferents actors i institucions públiques i privades (agents socials, xarxes de poder formal i informal, aparells, etc.), mediades per un conjunt de regles pactades: la Constitució. (…) Tot l’anterior ens porta a haver d’entendre l’Estat no simplement com a institucions centrals de govern sinó d’una manera molt complexa, això és, com un camp relacional de cooperació o disputa intra- i inter-escalar entre múltiples institucions, organisme i actors. 

En el seu interior, els moments d’estabilitat política són aquells en el que el grup governant és capaç de mantenir un equilibri de forces entre aquesta multiplicitat d’agents.

Per contra, els cops d’estat són aquells moments en què, aprofitant una correlació de forces favorable, les múltiples institucions, organismes o actors socials nacionals i internacionals de la classe social no governant que operen dins d’un sistema estatal relacional, s’uneixen conformant un bloc de poder parcialitzat d’Estat per a llançar una ofensiva i enderrocar violentament, per fora dels procediments pactats en la Constitució, al seu enemic de classe del nucli estatal governamental.

En el cas de Bolívia, el cop d’estat va ser un moment en què, aprofitant una situació sobrevinguda de crisi política de Govern provocada per l’esclat de la massa la nit electoral de 20 d’octubre de 2019, les institucions, organismes i actors de la dreta social (església, Comitès Cívics, etc.), institucional (partits de dretes, militars, jutges, etc.) i internacional (OEA, UE, Capitals transnacionals, el Brasil, etc.) que actuen a l’interior del sistema estatal relacional bolivià, es van unir en un bloc de poder parcializat d’Estat per a muntar-se sobre l’esdeveniment i llançar una ofensiva de presa de facto del nucli estatal governamental.

Per a evitar que això pugui repetir-se i, en el seu cas, poder contrarestar-ho, el repte del Govern és crear una xarxa d’estructures de poder, institucions i formes d’organització  col·lectives capaç, davant un nou intent de cop de la dreta, de constituir-se en un bloc popular de poder parcialitzat d’Estat antagònic al colpista per a repel·lir-ho. De conformitat amb la realitat boliviana, la creació d’aquesta xarxa o bloc popular exigeix:

1. Una estratègia territorial de Govern destinada a apoderar l’escala local i comunitària; i,

2. Crear els mecanismes i instruments que permetin apoderar una lògica de mobilització de classe basada en l’autodeterminació de la massa.

L’aposta per una estratègia territorial de Govern que apoderi l’escala local i comunitària

La idea que defensarem aquí és que l’aposta per una estratègia territorial de Govern, això és un model socioeconòmic, que atorgui preeminència als actors, pràctiques i institucions d’una o altra escala espacial (comunitària, local, estatal, internacional o transnacional), contribueix a desplaçar l’equilibri de forces imperant, a l’interior del sistema relacional estatal, cap al bloc de poder parcialitzat d’Estat oligàrquic-dretà o cap al bloc popular.

Una estratègia territorial de Govern que comporti un desplaçament de l’escala espacial dominant cap al nivell internacional o transnacional per via d’un major endeutament públic, un increment de la dependència de les finances públiques de l’extractivisme, una major presència d’empreses transnacionals al país, etc., enforteix la capacitat de desestabilització i intervenció en la correlació de forces a l’interior de l’Estat dels organismes i institucionals d’aquesta escala transnacional (UE, OEA, altres Estats, etc.). I, en tant que aquests són agents del Capital global, això afavoreix a la dreta. La internacionalització i major dependència de l’Estat respecte del sistema-món capitalista és una estratègia de les classes dominants per a restar poder a l’Estat i per a desmuntar les trames i assemblatges soci-espacials de l’esfera comunitària que són la base material sobre la qual se sustenta la fortalesa del procés de canvi bolivià. La globalització implica una desterritorialització de l’espai estatal i comunitari.

(…) Per contra, un desplaçament, en el si d’aquesta articulació interescalar, de l’escala dominant cap al nivell local o comunitari mitjançant la territorialització i apoderament dels espais comunals d’autogovern popular, enforteix la capacitat de defensa del projecte del MAS enfront de nous intents de cop, en tant augmenta la correlació de forces dins del sistema estatal relacional del bloc nacional-popular parcialitzat d’Estat. L’existència d’un bloc popular organitzat és la principal prevenció enfront dels intents de cop de la dreta i els agents del capital transnacional.

Font: Flickr: Fraçoise Gaujour

La lògica de mobilització de classe contra els cops a Bolívia: l’autodeterminació de la massa

(…) Si s’analitza, detingudament, la manera en què, històricament, s’ha produït la mobilització popular que ha derrotat els cops a Bolívia, ens permet entendre que, a diferència dels països socialistes tradicionals, la forma de mobilització de classe contra els cops, al país andí, no és la de la sobredeterminació sinó la de l’autodeterminació de la massa.

La idea de la qual partirem és que la lògica de construcció de la classe en un país, determina la lògica de la mobilització de classe contra els cops en aquest. I en tant la lògica de construcció de la classe és diferent als països de socialisme clàssic que a Bolívia, les lògiques de mobilització de la classe enfront dels cops també és diferent en tots dos.

En Estats socialistes tradicionals, europeus o llatinoamericans com Cuba, on qui va impulsar el procés emancipador va ser un grup minoritari conscient de la seva missió històrica, mentre l’àmplia majoria de la població no pertanyia a cap organització de la societat civil, la construcció de la classe es va fer des de dalt. Una de les tasques principals del partit va ser organitzar a la societat. La relació entre l’avantguarda i la massa transcorre aquí mitjançant un acte d’irradiació o inoculació d’ideologia de la primera sobre la segona per a aconseguir que aquesta es constituís a imatge i semblança seva. El partit es percep com una subjectivitat organitzada i dotada de fins que ordena i dota d’unitat a una suma de subjectivitats caòtiques i desorganitzades. Es parteix que no és la classe qui crea el partit, sinó el partit el que dona coherència i organització a la classe. 

(…) Aquesta via de construcció de la classe fa de la mateixa una forma d’agencialitat  creada sobre llaços de gran lleialtat i disciplina de la població cap als dirigents del procés revolucionari. De manera que la lògica de mobilització de classe davant l’amenaça o l’adveniment d’un cop es caracteritza d’una banda, per la sobredeterminación de la massa. Això és, la crida mobilitzadora de dalt-a baix, dels dirigents a les seves bases enteses com a massa de maniobra per a afrontar a l’enemic. (…) En conseqüència, en aquells països on la lògica de mobilització de classe enfront de possibles cops és aquesta, la manera d’estar preparat per a contrarestar-los és disposar de sòlides i eficaces corretges de transmissió d’instruccions de mobilització del partit cap a les organitzacions sectorials de masses.

Jeanine Áñez, detinguda|Font: Wikimedia Commons

En el cas de Bolívia, la forma de construcció de classe es dona mitjançant un procés totalment diferent. Ja abans del sorgiment del MAS i de l’inici del procés de canvi, existia una densa base material de subjectes i estructures orgànica, comunitàries i circumstancials esteses de llarg a llarg de la societat.

D’una banda, la superposició de modes de producció capitalistes i precapitalistes amb persistència de formes productives originàries que requereixen de forts elements d’organització per a la seva reproducció, ha produït una tendència hereditària a l’organització social i sindical que permet explicar l’existència, en la societat boliviana, d’una densa xarxa de formes d’organització col·lectives orgàniques (juntes veïnals, sindicats, etc.) i comunitàries (pobles indígenes, comunitats interculturals i afrobolivianas, etc.) permanents. I, d’altra banda, existeix també una gran quantitat d’altres formes circumstancials d’organització col·lectives que es constitueixen per a un fi determinat, i que quan l’objectiu ha estat aconseguit, deixen d’existir.

La construcció de la classe i l’organització col·lectiva existeix i es dona de manera autònoma i prèvia al partit i al procés. La classe, per la seva diversitat i preexistència, no és, a Bolívia, representable en el partit ni el seu discurs. (…) En una societat on no hi ha un partit que la dirigeixi, sinó una densa xarxa de subjectes i formes d’organització  col·lectives autònomes i, en moltes ocasions, sense comunicació entre elles, la lògica de mobilització de classe davant l’amenaça o l’adveniment d’un cop s’ha caracteritzat, històricament, per l’autodeterminació de la massa en forma d’esclat de societat que es defensa a sí mateixa. La rebel·lió anti-cop no sorgeix de la direcció d’un partit o organització dirigent, sinó que sorgeixen de la profunditat de la societat, com un moment de trobada política i unificació conjuntural, enmig de la crisi política, de la multiplicitat de subjectes autònoms, sense comunicació freqüent entre ells, que s’alcen i conformen un moment d’unificació contingent en defensa de sí mateixos. (…)

Tenint en compte que la lògica de mobilització de classe contra els cops a Bolívia opera d’aquesta segona manera, no com a direcció de la massa sinó com a autodeterminació, l’única manera que té el govern per a assegurar una base popular forta i organitzada per a contrarestar un cop de la dreta no és crear mecanismes centralitzats de comandament sinó apoderar a les formes d’organització col·lectives activant els instruments jurídics i materials per a l’autogovern comunal de les comunitats o juntes veïnals. La participació en l’autogovern i l’autogestió dins de les comunitats o juntes veïnals, malgrat estar travessada també per relacions de poder, genera una socialització dinàmica dels humils en l’organització, la mobilització i la defensa del comú, que són, precisament, els elements que enforteixen la correlació de forces del bloc popular parcialitzat d’Estat dins del sistema estatal relacional i els que han d’activar-se davant un intent de cop d’Estat de la dreta per a contrarestar-lo. Enfortir la capacitat de les comunitats i actors del nacional-popular de defensar-se a sí mateixes és l’única manera que existeix per a organitzar el poder popular a Bolívia.

Corregir l’aposta per la centralització del primer cicle del MAS: l’experiència de les Autonomies Indígenes Originàries Camperoles

(…) L’aposta del MAS, durant l’etapa del seu primer cicle hegemònic, no va ser la de descentralitzar i apoderar aquestes estructures populars sinó, per contra, la de buidar-les de poder per a centralitzar-ho en l’aparell central de l’Estat com a únic centre d’organització de la societat nodrit per l’extractivisme. L’experiència de les autonomies indígenes originaries camperoles (AIOC) n’és un clar exemple. Després del reconeixement en la Constitució de 2009 d’aquestes, un ampli nombre de comunitats van començar els tràmits per a constituir-se en espais d’autogovern comunitari, no obstant això, en els més de 10 anys de vigència de la Constitució de 2009, només s’han aconseguit conformar dues d’elles. La comunitat de Charagua, en el departament de Santa Cruz, el 2016, i la de Raqaypampa, en el departament de Cochabamba, el 2018.

Font: Flickr: Eneas

Existeixen diversos factors que permeten explicar el fracàs en la conformació d’aquests espais territorialitzats d’autogovern comunal. Factors de caràcter tècnic, polític i econòmic.

a) Les dificultats tècniques i la burocratització del procés: (…) La complexitat del procediment burocràtic per a constituir-se en AIOC ha provocat que moltes comunitats que havien iniciat els tràmits, acabessin abandonant. (…) Existeixen exemples i mostres evidents que tal quantitat de requisits formals i administratius dificulta el que moltes comunitats puguin conformar-se en AIOC. (…)

b) El canvi de context i la desaparició de l’interès polític per les AIOC: La proposta de constitucionalitzar la possibilitat que existissin comunitats, municipis i regions amb AIOC va sorgir durant l’Assemblea Constituent, el 2007-2008, com una resposta governamental a les demandes d’autonomia opositores articulades pels Comitès Cívics dels departaments de la “Media luna”. El motiu per a la creació i reconeixement de les AIOC era polític-estratègic. En un context polític com el de la primera legislatura (2006-2010), caracteritzat per un fort enfrontament i lluita de classes entre el govern de l’Estat i els governs departamentals de l’orient del país en els quals s’havia replegat l’oligarquia, reconèixer municipis o regions amb AIOC dins d’aquests departaments era una manera de crear-los en el seu interior espais de poder territorial no controlat o, dit d’una altra manera, d’arrabassar a les elits departamentals part del seu poder polític i sobre la terra en parts de l’àmbit espacial del departament. Abans hem posat l’exemple del Chaco. El fet que aquesta regió, en el sòl de la qual es troba gran part de les reserves d’hidrocarburs, pogués constituir-se com a espai autònom dins de departaments com el de Santa Cruz o Tarija suposava llevar el control de les elits departamentals sobre els recursos naturals que allí es trobaven. L’objectiu per a la creació d’aquest tipus  d’autonomia era, doncs, afeblir a l’oposició. D’aquí ve que durant els anys 2009 i 2010 s’aprovi la legislació necessària per a la seva constitució.

No obstant això, la descrita reconfiguració de l’aliança de classes per part del MAS a partir de 2010, que deixa enrere l’aliança camperola-indígena per una nova aliança camperola-empresarial, va portar a un canvi del context polític. El reacoblament, fruit de la nova aliança, de la relació instrumental entre les classes i estructures patrimonials de l’orient bolivià amb les estructures i el poder polític-estatal central, va fer desaparèixer la violenta conjuntura d’enfrontament dels departaments de la «Media luna» contra el govern central que havia caracteritzat la primera legislatura d’Evo. En aquest nou context i amb absència de guerra de classes territorial polaritzada, les AIOC van deixar de ser una prioritat per al govern i van passar a un pla secundari.

A més, en la nova conjuntura d’hegemonia electoral del MAS en totes les eleccions, també en les municipals, el partit oficialista volia continuar controlant els municipis, per la qual cosa tampoc li interessava la conformació en ells d’AIOC. A l’interior de les autonomies indígenes l’elecció d’autoritats es fa seguint el procediment d’usos i costums de la comunitat, triant autoritats que res tenien a veure amb el partit. De no haver-hi autonomia es mantenia el sistema representatiu de la democràcia per a les eleccions municipals en els quals la direcció departamental del MAS podia imposar els seus candidats per a alcaldes i regidors, controlant, d’aquesta manera, el municipi. (…)

Tot l’anterior va provocar que, en moltes ocasions, fossin les pròpies autoritats municipals del MAS, així com la direcció departamental del partit, les que han obstaculitzat durant aquests anys la conformació d’espais d’autogovern comunitari en els municipis, prioritzant l’opció de la centralització estatal (…)

c) Lluita pel control dels recursos naturals: Finalment, no pot no tenir-se en compte la influència que els recursos naturals exerceixen en el debat sobre les AIOC. Això es fa evident analitzant les diferents maneres en què les organitzacions indígenes d’occident i orient del país fonamenten les seves reivindicacions d’autonomia. Mentre les comunitats d’occident, que no disposen de recursos naturals, fan major recalcament en la perspectiva política de l’autonomia, les comunitats de l’orient, amb recursos naturals en els seus territoris, posen l’èmfasi en la demanda d’una consulta prèvia, lliure i informada vinculant a la realització d’activitats extractives en els seus territoris i en una major participació en la redistribució dels beneficis d’extracció en la seva localitat respectiva (Springerová i Vališková, 2017: 115).

Mina de liti a Bolívia|Font: Wikimedai Commons

Si bé la Constitució boliviana de 2009, així com el Conveni núm. 169 de la OIT sobre pobles indígenes i tribals, de 1989, i la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, de 2007, tots dos tractats amb rang constitucional a Bolívia, reconeixen el dret dels pobles indígenes a la consulta prèvia, lliure i informada, l’interès del Govern ha estat llevar, per via legislativa, poder a la consulta prèvia ja que podia actuar com una amenaça per al projecte econòmic extractivista. Són diverses les normes que inclouen articles amb aquest objectiu. La Llei de Règim Electoral en 2010 va establir, en el seu art. 39, que les conclusions preses en el marc de la consulta prèvia no tenen caràcter vinculant. El Decret Suprem Núm. 2298 publicat al març de 2015 agilitza el procés de la consulta i, de fet, el redueix a un simple tràmit administratiu perquè li atorga la iniciativa del procés al Ministeri d’Hidrocarburs i Energia i decreta que tot el procés no pot superar el termini de 45 dies, la qual cosa contradiu a l’art. 352 de la Constitució on s’assenyala que aquest s’haurà de fer respectant les normes, procediments i temps propis de les comunitats indígenes.

Els conflictes entre el govern i les comunitats i organitzacions indígenes del país sobre la política extractivista han estat presents durant les dues últimes legislatures del primer cicle hegemònic del MAS. El cas del TIPNIS, abans citat, o els enfrontaments del poble guaraní de Takovo Mora, a l’agost de 2015, contra el govern i la policia, en defensa del dret a la consulta prèvia són només alguns dels molts exemples. No hi ha dubte, llavors, que la lluita pel control dels recursos naturals entre govern i comunitats indígenes és una altra de les raons que permeten explicar el recel del govern del MAS a les AIOC.

(…) L’obertura d’un nou cicle amb capacitat de fer front a nous intents de cop exigeix deixar enrere l’anterior opció centralitzadora.


Referències

– Abrams, P. (1988), “Notes on the difficulty of studying the State”, Journal of historical Sociology, Núm. 1(1).

– Jessop, B. (2017), El Estado. Pasado, presente y futuro, Catarata, Madrid.

– Springerová, P. y Vališková, B. (2017),  “Formación de las autonomías indígenas originarias campesinas en Bolivia: Un proceso precario”, Revista Europea de Estudios Latinoamericanos y del Caribe, Núm. 103.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jurista i politòleg, és professor de Dret Constitucional a la UV.

Comentaris

El perill d’un nou cop d’estat i l’organització del poder popular a Bolívia

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.