Per un Partit Laborista que defensi el Brexit

Jeremy Corbyn s’enfronta a crides que li demanen convertir el Partit Laborista en un ‘partit del Remain’. Però frustrar el Brexit només serviria per encoratjar la UE i els seus dogmes neoliberals, amb conseqüències desastroses per a l’esquerra a tota Europa.

Per un Partit Laborista que defensi el Brexit

Per un Partit Laborista que defensi el Brexit

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Jeremy Corbyn s’enfronta a crides que li demanen convertir el Partit Laborista en un ‘partit del Remain’. Però frustrar el Brexit només serviria per encoratjar la UE i els seus dogmes neoliberals, amb conseqüències desastroses per a l’esquerra a tota Europa.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Signat el 1992, el Tractat de Maastricht representà la victòria del neoliberalisme a la Unió Europea, expressada pel mercat únic i la divisa comuna. Des d’aleshores, la democràcia ha anat retrocedint de manera constant a tota la Unió Europea, acompanyada d’un col·lapse de la sobirania popular, el poder dels treballadors i els pobres per influir materialment en les seves condicions de vida i de treball.

El poder minvant dels treballadors i els pobres es palesa especialment en l’esfera econòmica, possiblement el component més important de la política governamental. Dintre del mercat únic europeu i la divisa comuna, la política econòmica s’ha vist cada cop més desvinculada de les eleccions parlamentàries. Un cop un govern arriba al poder, les polítiques són dictades per les demandes de ‘l’economia’, que, a grans trets, equival a l’establishment neoliberal de la Unió Europea.

La dramàtica pèrdua de la sobirania popular posa de relleu la creixent frustració dels treballadors i els pobres al Regne Unit, o pel que fa a la qüestió, a qualsevol altre lloc d’Europa. tweet

De fet, fins i tot al Regne Unit –que no és un signatari del Pacte Fiscal del 2012 que reafirmà el lligam de la Unió Europea neoliberal amb l’austeritat– el marc de l’austeritat auto-imposada des de la crisi del 2007-09 ha buscat de manera explícita complir amb les estipulacions del Tractat de Maastricht (un deute públic i un dèficit fiscal que no excedeixi el 60% i el 3% del PIB, respectivament).

La dramàtica pèrdua de la sobirania popular posa de relleu la creixent frustració dels treballadors i els pobres al Regne Unit, o pel que fa a la qüestió, a qualsevol altre lloc d’Europa. Tot i això, la confiança de la classe treballadora britànica en la seva habilitat per fer front al capital es troba en mínims històrics. És més, la ‘classe en si’ ha rebut un cop molt dur a través de totes aquestes dècades de neoliberalisme.

Però a banda de totes aquestes dècades de neoliberalisme hi ha hagut un altre desenvolupament igualment remarcable: l’avanç constant del social-liberalisme al Regne Unit. En les darreres quatre dècades, la societat britànica s’ha caracteritzat per avenços pel que fa les preferències sexuals, gènere, ètnia, actitud cap als immigrants, etcètera, especialment entre el jovent.

Amb això no es pretén suggerir aquí que aquests profunds problemes socials del capitalisme avançat hagin estat resolts. És més, el neoliberalisme ha deixat una petjada perjudicial en l’alienació individual i la repressió moral a la societat britànica. Però no hi ha hagut un retorn als valors socials conservadors: el neoliberalisme econòmic ha après a coexistir amb el liberalisme social. El desplaçament ha estat tan pronunciat que fins i tot un primer ministre conservador de classe alta de cap a peus com és David Cameron adoptà el mantra del social-liberalisme de maneres que haguessin estat impensables per a anteriors líders conservadors.

Cosas Lapavitsas. Font: Flickr – UNCTAD

La difusió d’actituds liberals entre amplis sectors de la transformada classe obrera britànica ha estat un element crucial en el debat polític després del referèndum del 2016. Les organitzacions sindicals i l’habilitat per guanyar la lluita contra el capital poden haver declinat de manera accelerada, però el progrés en diversos camps socials semblava possible. En aquest context, la Unió Europea va acabar associant-se ideològicament amb la defensa dels drets laborals així com amb la promoció del social-liberalisme al Regne Unit.

El fracàs de l’esquerra radical per reunir un suport ampli per a un Lexit (un Brexit d’esquerres), especialment entre els joves, així com l’avanç de les crides a «seguir i reformar» (remain and reform) la Unió Europea, estan vinculades a aquests desenvolupaments complexos.

La transformació de la militància laborista

Després del referèndum del 2016, el curs d’acció racional per a l’esquerra britànica hauria estat donar suport al Brexit com una oportunitat única per poder escapar de la camisa de força neoliberal de la Unió Europa i reformar l’economia britànica en interès dels treballadors i els pobres. Potencialment, marxar de la Unió Europea deixa la porta oberta a la nacionalització de recursos estratègics, la banca pública, una política industrial transformadora, la redistribució de salaris i la riquesa i l’aixecament de l’austeritat, coses, totes elles, que es necessiten per reestructurar radicalment l’economia britànica. Marxar de la Unió Europea també ofereix l’oportunitat de renovar la democràcia i reforçar la sobirania popular i nacional, en línia amb les demandes populars expressades al referèndum.

És impossible implementar aquestes polítiques en el mercat únic de la UE amb el nivell exigit de radicalisme socialista. Això és, precisament, el significa i aquesta és la promesa del Lexit. Per desgràcia, el gruix de l’esquerra britànica, incloent-hi el gruix del Partit Laborista, ha fracassat a l’hora de moure’s en aquesta direcció, vinculant-se de manera cada cop més estreta amb la idea de «seguir i reformar» la UE.

Font: Flickr – Sgoldswo

Hi ha pocs dubtes que el lideratge de Jeremy Corbyn al Partit Laborista és conscient dels obstacles que la UE neoliberal ha col·locat per dificultar portar a terme un programa socialista radical. Però la militància del Partit Laborista també ha estat transformada en els darrers anys, reflectint la transformació de l’economia i la societat britàniques. Els treballadors professionals de coll blanc són particularment nombrosos als grans nuclis urbans, i tenen una manera de veure el món molt diferent a la dels tradicionals militants del laborisme. Les polítiques d’identitat, que han marxat al pas amb l’avanç del social-liberalisme en les dècades recents, s’han apoderat de la militància del laborisme, que ha virat de manera clara cap a la idea de «seguir i reformar» (remain and reform) la UE.

La majoria dels diputats del Partit Laborista al Parlament estan a favor de «seguir i reformar» la Unió Europea, però dos terços representen a districtes electorals que votaren a favor de marxar-ne. tweet

La complexitat política del Brexit per al Partit Laborista pot apreciar-se ara de manera clara: el Partit Laborista té una cúpula d’esquerres que s’oposa en la seva major part a la Unió Europea, una militància que està, també en la seva major part, a favor de «seguir i reformar», però una base de votants en districtes electorals clau que van votar per marxar de la Unió Europea. La majoria dels diputats del Partit Laborista al Parlament estan a favor de «seguir i reformar» la Unió Europea, però dos terços representen a districtes electorals que votaren a favor de marxar-ne. L’equació política a la qual s’enfronta el Partit Laborista és enormement complexa i la resposta equivocada tindria implicacions desastroses per a l’esquerra al Regne Unit i a tota Europa.

La fi de May

Aquests desenvolupaments a l’esquerra britànica s’han esdevingut mentre l’intent de Theresa May d’implementar el Brexit s’ha demostrat desastrós. És important comprendre que l’acord de sortida de May i la declaració política que l’acompanyava eren, i no poc, una manera d’equilibrar els interessos amb el bloc dominant britànic. Des de la perspectiva de la City de Londres i les grans empreses britàniques, l’acord de May era plenament acceptable.

Es féu formalment una disposició per treure al Regne Unit de la Unió Europea per la qual el país es retirava de les institucions europees i fins i tot de la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia després d’un període de transició de menys de dos anys. En suma, l’acord treia el país del  complicat procediment de les maniobres polítiques de la UE que es porten a terme sota l’hegemonia efectiva d’Alemanya; eliminava per complet la pressió sobre el bloc dominant britànic al reemplaçar la seva estratègia a llarg termini de demandar ‘opt outs’ al si de la Unió Europea, que va arribar a una fi pràctica el 2015-16; salvava el Regne Unit de la contribució anual neta al pressupost comunitari; assegurava la continuació dels estàndards del mercat únic a la indústria britànica; donava a la City de Londres una bona oportunitat per garantir el seu predomini a Europa; mantenia la unió duanera per un període de transició i possiblement de manera indefinida si no es podia assegurar un nou estatus per al nord d’Irlanda, que hagués suposat un cost assumible per al capital britànic; i també incorporava les regulacions comunitàries existents pel que fa a les ajudes estatals, contractació pública i competitivitat, actuant així com un obstacle de pes contra un futur govern socialista intervencionista, possiblement encapçalat per Corbyn.

Font: Flickr – Tiocfaidh ár lá

L’acord de May fracassà a causa de les profundes divisions polítiques al Partit Conservador, que ha perdut bona part de la seva habilitat per representar els interessos del bloc dominant britànic. Els principals centres de poder econòmic i social al Regne Unit certament preferirien que s’aprovés al Parlament una variant de l’acord de Theresa May, però el Partit Conservador, en la seva forma actual, és incapaç de proporcionar-lo. A més, totes les altres opcions que seguiran l’elecció d’un nou líder conservador són molt més dures.

La perspectiva que el Regne Unit surti de la Unió Europea sense acord, assumint així l’estatus d’un ‘tercer país’ fora del mercat únic i comerciant amb la Unió Europea a partir de les normes de l’Organització Mundial del Comerç, causa horror a la indústria britànica, especialment a la City de Londres. ‘Cap acord’ (no deal) es pot haver convertit en la posició predeterminada dels candidats a dirigir el Partit Conservador, però les seves possibilitats d’èxit són, a la pràctica, molt baixes, atès que ni l’aritmètica parlamentària ni el govern en minoria conservador han canviat amb la renúncia de May.

(…) les eleccions europees van oferir una prova contundent que els partidaris de marxar de la Unió Europea són nombrosos i estan descontents amb l’estat de coses actual. tweet

A més, la possibilitat d’abandonar el Brexit, ja sigui revocant unilateralment la decisió de retirar-se, o mitjançant un nou referèndum, està carregada de grans riscos polítics. Una revocació unilateral de l’Article 50 –activat originalment pel govern de May per sortir de la Unió Europea– seria una humiliació internacional enorme per al bloc dominant britànic. La seva posició a la Unió Europea quedaria permanentment afeblida i hauria d’enfrontar-se amb un profund descontentament nacional.

D’altra banda, intentar abandonar el Brexit mitjançant un segon referèndum, a més de suposar una gran humiliació, dividiria el país sense oferir una resposta definitiva. Malgrat les vaporoses afirmacions dels partidaris de romandre a la UE que el poble britànic s’ha penedit del seu vot del 2016, hi ha molt poques proves que corroborin aquesta suposició i més aviat al contrari: les eleccions europees van oferir una prova contundent que els partidaris de marxar de la Unió Europea són nombrosos i estan descontents amb l’estat de coses actual. El meteòric ascens del Partit del Brexit liderat per Nigel Farage indica que l’afebliment polític del Regne Unit des del 2016 ha portat a una profunda frustració entre els treballadors i els pobres. L’electorat va reaccionar amb contundència contra les maniobres parlamentàries que van seguir el referèndum i el subsegüent buidament de la democràcia.

Nigel Farage. Font: Flickr – Derek Bennett

És un desenvolupament políticament desastrós que tota la ràbia política dels darrers dos anys s’hagi vist canalitzada cap al populisme dretà, però la situació passaria a ser catastròfica si, ara que el Partit Conservador va donant pals de cec buscant una resposta al problema del Brexit, el Partit Laborista s’alineés obertament amb els partidaris de romandre a la UE, perseguint la quimera de ‘seguir i reformar’ la Unió Europea. Un desplaçament així en la política del Partit Laborista tallaria de cop els seus vincles amb la classe treballadora i minaria tant el projecte socialista de Corbyn i com la seva posició com a líder del laborisme britànic. També destruiria amb tota probabilitat les perspectives del Partit Laborista d’una victòria electoral, ja que els districtes clau que hauria de guanyar van votar a favor de marxar de la Unió Europea. El clau definitiu al taüt del laborisme seria defensar obertament la revocació de l’article 50, un afront a la democràcia i una enorme humiliació nacional per a Regne Unit tot en un.

És d’una importància vital per a l’esquerra al Regne Unit i Europa que el Partit Laborista no renunciï als resultats del referèndum del 2016 tweet

En termes més amplis, per a l’esquerra europea, l’adopció d’una posició favorable a romandre a la unió per part del Partit Laborista significaria un cop fenomenal a la possibilitat de desenvolupar un pla socialista radical per a la Unió Europea, i seria un triomf per a les forces neoliberals que dominen el continent, així com un enorme impuls per a la dreta autoritària, esborrant a l’esquerra de l’espai de l’oposició de base a l’status quo d’Europa.

És d’una importància vital per a l’esquerra al Regne Unit i Europa que el Partit Laborista no renunciï als resultats del referèndum del 2016, i encara més important que el Partit Laborista, ni que sigui ara que fa tard, defensi, i que ho faci amb valor, els arguments a favor del potencial radical d’una sortida de la Unió Europea, ja que la sortida de la Unió Europea és la prova de foc per a l’oposició socialista al taló de ferro neoliberal sota el qual es troba actualment Europa. 

Per una posició socialista cap a la Unió Europea

Preparar un trencament amb les institucions de la Unió Europea és una condició necessària per portar a terme polítiques socialistes a Europa. Ho evidencia l’anàlisi del dilema de ‘l’exit’ versus el ‘seguir i transformar’ que podem trobar a un ampli espectre d’estats membre de la Unió Europea i que afecten altres qüestions d’envergadura com ara la immigració, l’austeritat i la desigualtat. El Regne Unit no és, per descomptat, part de l’eurozona, així que una sortida de la Unió Europea té un contingut molt diferent al de, posem per cas, Grècia. Això no obstant, el Brexit ha portat el debat polític a un altre nivell, superior, que el del Grexit, impugnant directament la qüestió de la pertinença a la UE. En poques paraules, el Brexit és el desafiament polític més important per a l’esquerra europea des de la vergonyosa capitulació de Syriza el 2015.

Jeremy Corbyn. Font: Flickr – Kurdish Progress

És possible identificar, amb paràmetres amplis, allò en que una reforma socialista radical a Regne Unit seria aplicable a altres països europeus. Regne Unit hauria de desfinanciaritzar la seva economia i reduir el seu pes, impacte i paper al sistema financer. Amb aquest objectiu hauria d’adoptar una política industrial que modifiqui l’equilibri sectorial de la seva economia, allunyant-la del sector serveis, i començar-hi a aplicar mesures contra la profunda crisi mediambiental que caracteritza el capitalisme financiaritzat.

Una política industrial amb objectius clars seria necessària tant pel que fa al creixement econòmic com per protegir el medi ambient. Hauria també d’anar acompanyada d’un aixecament de l’austeritat i d’un abandonament de la política de reduir el deute nacional, que únicament porta a la pròpia derrota. Una base així proporcionaria una recuperació de la inversió pública, que també podria sostenir la inversió privada.

L’objectiu seria restablir un marc de comerç regulat amb el suport d’una reestructuració de l’economia britànica. tweet

No es pot deixar d’insistir que aquestes polítiques radicals exigeixen un sector públic fort i una intervenció sostinguda de l’estat en un espectre ampli de sectors, incloent-hi el transport, l’energia, l’aigua i d’altres. La propietat i el control públics també serien necessaris en el sistema financer, amb la creació de bancs d’inversió públics, així com introduint un control públic sobre els principals bancs comercials. De la mateixa manera, seria necessari imposar controls als fluxos internacionals de capital, limitant les activitats de la City de Londres.

A més de tot això, un govern socialista hauria de tenir com a meta la redistribució dels salaris i la riquesa a través de mesures salarials i impositives que adrecessin l’extraordinari creixement de la desigualtat en les últimes quatre dècades. La redistribució hauria de promoure’s reforçant la participació pública en la sanitat, l’habitatge i l’ensenyament, revertint les privatitzacions destructives de les dècades recents. Finalment, un govern socialista hauria d’oposar-se al lliure comerç, però sense buscar aïllar Regne Unit del comerç internacional. L’objectiu seria restablir un marc de comerç regulat amb el suport d’una reestructuració de l’economia britànica.

Font: Flickr – Labour Party

Aquestes reformes radicals torpedinarien la línia de flotació del capitalisme financer i la financiarització i, alhora, modificarien l’equilibri social a favor del treball i en contra del capital, assentant les bases per a una transformació socialista. Hi ha un ampli acord a l’esquerra pel que fa a aquestes demandes, moltes de les quals apareixen al manifest laborista del 2017.

La fal·làcia de ‘seguir i reformar’ la UE

Malauradament, bona part de l’esquerra britànica i europea continua funcionant sota la il·lusió que la Unió Europea, malgrat tots els seus defectes, no suposa cap problema fonamental per a un programa socialista. ‘Seguir i reformar’ s’ha convertit, en efecte, en el principal eslògan de l’esquerra a tota Europa, però és buit de contingut. La Unió Europea està més enllà de la reforma radical en interès dels treballadors i els pobres i, encara més, és impermeable a la pressió democràtica des de sota.

No és cap accident, pel que fa a la part de la ‘reforma’ de l’eslògan, que hi hagi una manca palpable de suggeriments concrets tocants a les reformes que haurien de portar-se a terme a les institucions comunitàries, les seves pràctiques democràtiques, les aliances entre estats membre i així successivament. Això no és cap sorpresa, atès que no hi ha la més mínima possibilitat que un govern socialista, fins i tot a un país poderós com és el Regne Unit, sigui capaç d’implementar canvis institucionals i democràtics radicals al si de la Unió Europea.

L’aplicació d’un genuí programa socialista al Regne Unit o a qualsevol altre país de la Unió Europea implica, necessàriament, el rebuig al mercat únic i els seus quatre pilars tweet

Per concretar-ho una mica més: qualsevol reforma que impliqui canvis fonamentals als tractats (la llei primera de la Unió Europea) exigiria una unanimitat de tots els governs dels estats membre, incloent-hi aquells de la dreta autoritària. Qualsevol reforma de la llei secundària (regulacions, directives i decisions) necessitaria del consentiment de la Comissió, que té el dret exclusiu d’iniciar la legislació, i a tot això encara caldria sumar la majoria dels governs i la majoria dels diputats del Parlament Europeu. Si tot això, d’alguna manera, s’aconseguís, la reforma encara hauria de satisfer al Tribunal Europeu de Justícia, que vetlla pels quatre pilars fonamentals de la legislació europea (la llibertat de circulació de diners, béns, serveis i persones –mà d’obra– en les fronteres internes), que ve reforçant la transformació neoliberal de la Unió Europea. Seria una tasca fútil.

L’aplicació d’un genuí programa socialista al Regne Unit o a qualsevol altre país de la Unió Europea implica, necessàriament, el rebuig al mercat únic i els seus quatre pilars. És inconcebible que pugui establir-se una via al socialisme sense els controls democràtics dels fluxos de béns, serveis i diner, i el mateix val per a la mà d’obra. És una fal·làcia pensar que la llibertat de treball del Tractat de Maastricht hagi de defensar-se en nom de la solidaritat obrera i l’internacionalisme. El dret individual a la llibertat de moviments a la Unió Europea queda necessàriament limitat pel seu contrari: la inhabilitat dels treballadors per entrar a la Unió Europea des de fora d’ella. És una política que busca donar suport a la rendibilitat del capital europeu, permetent la contractació de treballadors comunitaris amb freqüència amb pitjors salaris i condicions laborals mentre s’exclou als treballadors africans i asiàtics. La llibertat de moviment de la mà d’obra a la Unió Europea és un dels fonaments de la ‘fortalesa Europa’.

Font: Flickr – Tiocfaidh ár lá

La posició d’un govern socialista sobre la immigració hauria de venir determinada per polítiques concretes que defensin els immigrants mentre es protegeixen les condicions dels treballadors autòctons. D’aquesta manera, un govern socialista al Regne Unit hauria de buscar garantir els drets de tots els residents de la Unió Europea i exigir al mateix temps drets equivalents per als treballadors britànics a la Unió Europea. També deuria negociar condicions recíproques amb països de tota Europa mentre proporciona una protecció plena als treballadors de tot el món que entrin al mercat laboral britànic. I en darrer lloc, però no menys important, deuria ajudar a assegurar un passatge segur i una llar per als refugiats. Aquests haurien de ser els passos concrets basats en principis socialistes, que estan a anys llum de les abstraccions vaporoses de la llibertat de circulació de persones de Maastricht, que només serveix els interessos de les grans empreses, doncs el vertader eslògan de l’internacionalisme socialista és «obrers de tot el món, uniu-vos» i no «fronteres obertes».

Perquè Regne Unit adopti aquesta mena de polítiques seria necessari tenir el control popular dels mecanismes nacionals del poder, això és, una genuïna sobirania popular. La transformació socialista de la societat descansa en el control social de tots els àmbits, incloent-hi el treball, que és el component més crucial de l’activitat humana. Els treballadors podrien aleshores creuar fronteres amb una plena protecció de salaris, condicions laborals, dret a l’habitatge, la seguretat social i l’ensenyament, i així consecutivament. Una intervenció conscient i un control sobre el mercat laboral, lluny de ser divisius o una negació de la llibertat humana, uneix els obrers i facilita la llibertat.

No s’insistirà mai prou que el terreny de la sobirania popular i la democràcia és l’estat nacional. No hi ha un demos europeu ni una classe treballadora europea. tweet

Hi ha pocs dubtes que un govern socialista al Regne Unit, o a altres estats, es veuria obligat a considerar la possibilitat d’un trencament amb la Unió Europea si desitja portar a terme un programa radical. De perseguir una via socialista, el govern hauria de fer front a una hostilitat implacable del seu propi bloc dominant, que buscaria mantenir els vincles més estrets possibles amb el mercat únic, buscant el suport del poder que atorga la legislació comunitària i altres mecanismes. El trencament amb la UE és la resposta socialista, i suposaria, d’immediat, la qüestió de la democràcia i del seu element integral: la sobirania popular. El socialisme sempre ha suposat que la democràcia és un principi polític fonamental seu, la qual cosa implica l’habilitat de regular el teixit de la societat civil i política d’acord amb la voluntat popular i a través del poder popular. Aquesta és, en última instància, la font de la sobirania popular, que és un prerequisit per a un programa socialista. 

No s’insistirà mai prou que el terreny de la sobirania popular i la democràcia és l’estat nacional. No hi ha un demos europeu ni una classe treballadora europea. Els partits polítics al Parlament Europeu són aliances de partit inestables que es dediquen a administrar els seus afers basant-se en els més crus interessos nacionals. La política de classe democràtica, a Europa, és sempre, i sense excepció, nacional. L’espai transnacional de la Unió Europea és el terreny natural on les grans empreses prosperen, la democràcia és obviada i els estats hegemònics limiten la sobirania nacional. Els treballadors i els pobres d’Europa mai han acceptat els mecanismes transnacionals de la Unió Europea com si fossin els seus propis, i el seu instint de classe s’ha demostrat correcte.

Font: Flickr – Tiocfaidh ár lá

El control sobre l’espai nacional és un requisit per al socialisme. Això no té res a veure amb el nacionalisme o amb la negació de la solidaritat internacional entre treballadors. Tot el contrari: el control popular sobre els mecanismes nacionals del poder és el fonament per a un vertader internacionalisme. Certament, el socialisme no té cap mena de sentit si no és internacional, però és igualment buit de significat si els obrers no controlen l’espai nacional. No hi ha cap dubte que això implica el trencament amb els mecanismes neoliberals de la Unió Europea que s’estenen per tot el continent.

L’esquerra europea es troba en un estat de feblesa i confusió que les eleccions europees del 2019 ha revelat amb tota la seva claredat. Per recuperar-se, ha d’adonar-se que fer front al capitalisme neoliberal, a Europa, implica un trencament amb la Unió Europea. Un cop ho faci, hauria de començar a formar vehicles polítics i ideològics propis que donin suport a un vertader internacionalisme i solidaritat entre els pobles europeus. Aquest és el desafiament més important per al socialisme del segle XXI a Europa. El Partit Laborista encara té la possibilitat de comprendre aquesta oportunitat històrica que el Brexit li ofereix i, així, obrir el camí per a la resta d’Europa.

Foto de portada: Flickr – David Holt
Article originalment publicat a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero


Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És professora d’economia a l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres i va ser elegit membre del Parlament hel·lènic per Syriza a les eleccions generals de gener de 2015.  Posteriorment va abandonar el partit a l'agost de 2015

Comentaris

Per un Partit Laborista que defensi el Brexit

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa