Per un amor anticapitalista

Ens hem desconnectat de l’amor? El veiem només des del cinisme? La societat capitalista ha permeat en totes les esferes vitals fins al punt que ja no dediquem temps a l'amor perquè no és productiu? Aquestes i altres preguntes són les que es fa Jennifer Guerra al seu llibre «El capital de l’amor. Manifest per un eros polític i revolucionari», editat recentment per l’editorial Tigre de Paper.

Per un amor anticapitalista

Ens hem desconnectat de l’amor? El veiem només des del cinisme? La societat capitalista ha permeat en totes les esferes vitals fins al punt que ja no dediquem temps a l'amor perquè no és productiu? Aquestes i altres preguntes són les que es fa Jennifer Guerra al seu llibre «El capital de l’amor. Manifest per un eros polític i revolucionari», editat recentment per l’editorial Tigre de Paper.

En aquest llibre, que és un manifest, l’autora planteja que l’amor és i ha de ser un assumpte col·lectiu i que l’amor és una qüestió feminista. I ho fa analitzant l’impacte de l’amor en les relacions socials, i en especial, en la comunitat. Perquè Guerra sosté que l’amor no només és capaç de transformar vides, sinó que també és capaç de transformar societats.

Ella explica com, quan decidim adherir-nos a l’amor, ens trobem amb diversos obstacles, la qual cosa està estretament lligada al fet que el relat que rebem sobre l’amor no sempre correspon amb el que acabem vivint (i això genera moltes frustracions). I és que la societat navega entre dos discursos amorosos. Per una banda, trobem un relat romàntic i edulcorat (molt sostingut per pel·lícules, llibres, anuncis…) que fixa un estàndard amorós molt alt (especialment per a les dones), que es basa en una idea d’amor com a felicitat permanent, com a abnegació, com a finalitat en si mateixa, com a completesa. I malgrat que tothom sap que aquesta idea d’amor romàntic és inassolible (perquè cap relació humana només es pot compondre de moments idíl·lics i feliços) sembla que estiguem permanentment resistint-nos a, efectivament, creure que és irreal i impossible d’assolir. Això ens porta a l’altre relat que s’està donant cada vegada més entorn de l’amor (i que es construeix sobretot en oposició a la idea d’amor romàntic) que és aquell que només s’aproxima a l’amor en termes negatius: des del cinisme, des de la repulsió o fins i tot des de l’odi. És un discurs cada vegada més estès, i ella troba la causa en el fet que, per una banda, la solitud està molt reprobada a la nostra societat; però per l’altra, hi ha una dificultat objectiva en trobar parella. I això pot portar a moltes persones a sentir ràbia o frustració respecte a l’amor. Però, com exposa Guerra, «la decepció respecte a l’amor en realitat és una decepció respecte a la societat».

Guerra, en la mateixa línia del que han proposat autors/es com bell hooks o Erich Fromm, prossegueix apostant per l’amor com una acció i no com un sentiment, i diu: «estimar, efectivament, no és una cosa que ens passa si som afortunats ni un simple accident en el camí. És per damunt de tot una elecció que es produeix cada dia». Aquesta perspectiva de l’amor ens convida a assumir les responsabilitats que pertoquen, ja que en tant que és una acció, és una cosa que fem, i no pas una cosa que ens ve donada com pot passar amb els sentiments.

L’autora explica com a l’actualitat ens hem centrat en una forma d’amor molt pragmàtica, basada en l’amor com a un càlcul, com a una conveniència, o com a una expectativa, més que no pas en l’amor com a passió. Tal com ja va plantejar Engels a «L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat» (1884), aquesta societat veu en la família i el matrimoni els pilars fonamentals de la societat, ja que són institucions crucials per portar fills/es legítims/es al món i assegurar la transmissió de capital i patrimoni. Actualitzant aquesta idea, Guerra afirma que: «si bé a la societat occidental la pràctica dels matrimonis concertats s’ha extingit, no es pot dir el mateix de l’aspecte pràctic i a vegades econòmic de les relacions amoroses». L’autora també coincideix amb Engels amb el fet que no tothom ha tingut el temps necessari ni els recursos suficients per destinar la seva vida a l’amor: «l’amor ha estat, des d’un punt de vista històric, una forma de privilegi: no només de classe, sinó també de gènere».

Jennifer Guerra

Davant d’aquest amor realista i pràctic, l’autora aposta per un amor basat en l’altruisme, i que no necessàriament s’adreci a una sola persona sinó que es pugui adreçar a un grup o una comunitat. Un amor capaç de fer front a l’individualisme i la competitivitat del sistema capitalista.

Tal com també detalla Eudald Espluga en el seu llibre «No siguis tu mateix: apunts sobre una generació fatigada», Guerra explica com la idea del rendiment i la productivitat ha permeat a tots els nostres espais i temps vitals, inclosos els temps que abans eren de lleure i de descans. Treballem més, i això va en detriment de la possibilitat de tenir temps per cultivar vincles i afectes: «el furt de temps operat pel sistema capitalista és un dels obstacles principals per al desenvolupament ple i autèntic de l’amor».

En aquest marc, només queda lloc per a l’amor pragmàtic, per a l’amor acceptable i funcional; la qual cosa no deixa de ser, tal com apunta l’autora, una repressió de la nostra capacitat d’estimar i de viure les emocions: «la societat ens obliga a negar i a sufocar els nostres sentiments reals, una imposició dirigida sobretot als homes, per a qui qualsevol expressió d’emoció i vulnerabilitat es considera una forma de debilitat. Incapaços de connectar amb els altres i d’acceptar el compromís que comporta l’amor, preferim la indiferència. Però l’alliberament de l’amor s’hauria d’esdevenir al pol oposat del rendiment, de la productivitat i de la utilitat social».

I aquí ve la frase que trobareu a la faixa del llibre: «Com podem estimar si passem la major part del dia tancats en un despatx? Si la feina envaeix la nostra vida privada fins a dictar-nos les condicions en les quals viure-la? Si organitzem la nostra vida en funció del salari en comptes dels sentiments?». I és que l’amor és difícil sota el capitalisme.

Com s’ha dit, tot plegat en ocasions ens porta a aproximacions cíniques (o fins i tot d’odi) sobre l’amor. Guerra fa servir una molt bona metàfora quan diu «és com si la nostra societat raonés igual que un enamorat amb el cor trencat, despectiu cap als sentiments i al·lèrgic a tot el que hi té a veure. Estem vençuts per la por col·lectiva de l’amor; estem esgarrifats per la idea que els lligams entre persones puguin tenir més valor que el progrés, que l’avançament econòmic i material i que la nostra afirmació com a individus».

Guerra explica que, al final, el cinisme que es dona respecte a l’amor, en el fons, està amagant un cinisme respecte a la societat en general i ella aposta per entendre l’amor com un fenomen social i no només individual (idea que extreu d’Erich Fromm); i com un fenomen públic, i no només privat. És per això que un dels punts centrals del llibre és quan parla de l’amor com a comunitat. Ella s’inspira molt en la beloved community en la qual creia Martin Luther King per parlar de la comunitat amorosa a la qual aspira. Per Guerra, aquesta comunitat ha de connectar la cura de la comunitat amb la cura de les persones que en formen part, i ha de saber acollir les singularitats de l’altre: «estimar la idea d’algú és fàcil, perquè permet idealitzar, eliminar la complexitat o projectar la pròpia visió del món sobre els altres i quedar decebuts quan no correspon a la realitat. Les persones, en canvi, són fal·laces, difícils, imprevisibles». Alhora, per crear una comunitat basada en l’amor cal estimar-se a una mateixa, la qual cosa no és fàcil en el sistema capitalista. A més a més, aquesta comunitat ha de treballar perquè tot el treball emocional no recaigui sobre les dones, com passa a l’actualitat (sobretot en relacions heterosexuals), ja que al final, això segueix deixant els sentiments en el regne de les dones i perpetuant així les desigualtats de gènere. Per últim, diu Guerra, la comunitat amorosa s’ha de construir des de l’alegria perquè, tal com sosté Spinoza, la tristesa està al servei del poder: «l’amor és un instrument d’alegria perquè estimant és com arribem al nostre màxim potencial com a éssers humans. Estimar ens fa creatius, vigilants, atents i resistents en un món dominat per la tristesa».

Erich Fromm i Aleksandra Kol·lontai

Per acabar, Guerra tanca el llibre centrant-se en les aportacions que Aleksandra Kol·lontai va fer a principis del segle passat al voltant de l’amor, quan va assenyalar l’amor romàntic i la sensualitat com a una font de desigualtats de gènere i quan va identificar la qüestió amorosa com a factor a tenir en compte en una revolució i en una societat més justa. Per això Kollontai apostava per defugir de l’amor burgès, ja que aquest només se centra en engabiar l’amor dins de l’esfera del que és legítim.

En aquest sentit, Guerra pensa que a l’actualitat l’amor s’orienta en excés a validar el nostre ego, i acaba sent una forma d’èxit social. I això fa que en moltes ocasions ens seguim enfocant més a allò que la societat espera de nosaltres que al què nosaltres veritablement desitgem. És per això que cal superar aquesta idea de l’amor funcional que promou el sistema capitalista i patriarcal. I això no implica adoptar una perspectiva essencialista de l’amor, sinó que implica responsabilitzar-nos de les nostres accions. En aquesta línia, ella opta per un amor alat (fent servir les paraules de Kollontai): «l’eros alat és una forma de tutela de benestar general que no serveix els interessos de l’individu o del nucli familiar, sinó els de la col·lectivitat: com més nombrosos siguin els vincles afectius, més present serà l’amor i més gran serà el sentiment de cohesió i de solidaritat. Justament perquè l’amor és un laboratori en construcció contínua de la relació amb els altres, ens permet no perdre de vista la nostra relació amb la societat».

Per tant, per concloure, l’aposta de Guerra és que revisem els nostres prejudicis sobre l’amor, que reclamem el temps per viure l’amor d’una manera autèntica, que en reivindiquem l’autonomia respecte el sistema de desigualtats actual, que vinculem l’amor a la cura, que apostem per l’amor com una pràctica (i no només un sentiment), i que comprenem que el nostre amor té la potencialitat de dirigir-se no només a la persona estimada sinó que a tota la col·lectivitat.

Personalment, crec que el valor d’«El capital de l’amor» és que es tracta d’un manifest i, com a tal, ens convida a l’acció (la qual cosa és novedosa pel que fa a l’àmbit amorós). A més, és un bon recull del què pensadors i pensadores precedents han teoritzat sobre l’amor (tot i que alguns dels que apareixen al llibre, pel meu gust, estan massa vinculats a l’espiritualitat o alguns d’ells a vegades compten amb perspectives predominantment individualistes que no expliquen com els canvis personals es traduiran en canvis socials). Al mateix temps, penso que en algun moment Guerra pot pecar d’un excés d’optimisme en la lectura que fa del potencial de l’amor com a font de transformació social. Però tot i així, alhora, opino que en certa manera ja està bé, perquè massa vegades és precisament optimisme el que ens falta quan encarem la qüestió de l’amor. I és que l’amor no és un tema baladí, ja que sobre les estructures amoroses construim moltes estructures socials, a partir de les quals en ocasions fins i tot se n’arriben a derivar drets (només cal pensar en algunes polítiques que s’orienten a la família, o en drets que només pots gaudir si el vincle que t’uneix a la persona que estimes o amb qui mantens una relació està formalitzat mitjançant el matrimoni). Alhora, a l’actualitat, les relacions amoroses i sexuals segueixen sent constitutives de moltes desigualtats socials de gènere. I per tant, per tot plegat, cal seguir parlant sobre l’amor, i cal fer-ho des d’una perspectiva feminista i anticapitalista.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant feminista i membre de la Crida per Sabadell. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració, Postgraduada en Gènere i Igualtat i Màster en Gènere i Ciutadania.

Comentaris

Per un amor anticapitalista

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.