Per què la Renda Bàsica va fracassar a Finlàndia

Les maniobres polítiques i la resistència burocràtica van ajudar a enfonsar l’experiment de Renda Bàsica de Finlàndia, àmpliament observat. Però el factor més important darrere el final d’aquesta política va ser la relació incòmoda amb les normes socials generals sobre el treball i la justícia.

Per què la Renda Bàsica va fracassar a Finlàndia

Per què la Renda Bàsica va fracassar a Finlàndia

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les maniobres polítiques i la resistència burocràtica van ajudar a enfonsar l’experiment de Renda Bàsica de Finlàndia, àmpliament observat. Però el factor més important darrere el final d’aquesta política va ser la relació incòmoda amb les normes socials generals sobre el treball i la justícia.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El desembre de 2018, l’experiment finlandès de renom mundial sobre la renda bàsica va arribar a una fi decebedora. Aquesta conclusió no era sorprenent atès que vuit mesos abans ja s’havia comunicat àmpliament que el programa pilot havia estat cancel·lat. (En realitat, el govern havia anunciat que no continuaria el programa).

Del gener de 2017 al desembre de 2018, l’agència de seguretat social finlandesa Kela va donar un pagament mensual de 560€ a dues mil persones desocupades –el truc era que no hi havia restriccions. Els únics requisits eren que al començament de l’experiment els participants tinguessin entre 25 i 58 anys i percebessin el nivell més baix de subsidi per atur. Tant si romanien a l’atur els dos anys sencers com si obtenien una feina el 2 de gener de 2017, els participants continuarien rebent el xec cada mes. (Tot i que les dades de comportament sobre els dos mil participants encara està en revisió i no s’ha publicat, les dades preliminars suggereixen que la majoria de participants van acabar realitzant uns volums de treball similars que el grup de control).

Ara, gairebé un any més tard, sembla un bon moment per a mirar enrere i analitzar el que va ser, indubtablement, l’experiment d’una política audaç. El programa finlandès va ser la primera prova de control aleatòria en què un país avançat industrialitzat incorporava una renda bàsica incondicional, si bé una renda parcial, i no universal, a la seva xarxa de seguretat social. Hi ha hagut molts experiments sobre la renda bàsica en el món en vies de desenvolupament com una manera de dur a terme una ajuda més dirigida i més efectiva. Els precedents històrics més propers a l’experiment de Finlàndia havien tingut lloc a Amèrica del Nord a finals del segle XX. Entre 1968 i 1982, els Estats Units van realitzar quatre experiments estatals i locals amb un Impost Negatiu sobre la Renda (Negative Income Tax, NIT), i la província canadenca de Manitoba va experimentar amb la renda bàsica a la dècada de 1970.

Foto: Jacobin

En el context estatunidenc, alguns d’aquests experiments van tenir tant d’èxit i la idea va esdevenir tan popular que el president Nixon va proposar un impost negatiu de renda de facto a través del seu Pla d’Assistència a les Famílies. (Quan el pla va suscitar una reacció política d’un seguit de fonts diverses, va desestimar la proposta). Malgrat alguns èxits, en general aquests experiments nord-americans van tenir problemes amb qüestions similars de disseny i ideològiques que l’experiment finlandès. En 1985, tots els experiments havien acabat, i el sentiment polític i econòmic predominant va desplaçar-se abruptament cap a la reducció de la despesa en la xarxa de seguretat social.

L’experiment de dos anys de Finlàndia prometia portar la renda bàsica als corrents dominants. Al final, tanmateix, va sofrir el mateix destí que els seus predecessors. La primera meitat de 2019, els científics socials del govern finlandès van començar el procés d’anàlisi dels dos anys de dades, i indubtablement es revelaran conclusions importants. Nogensmenys, el darrer any ha estat difícil per als defensors de la renda bàsica, tant a Finlàndia com arreu del món. Mentre activistes i encarregats de formular polítiques per igual agafen les peces d’aquest experiment una vegada prometedor i tracten d’entendre què va passar, la qüestió roman: per què va fracassar la renda bàsica a Finlàndia?

Una mica d’història de la renda bàsica

Per a entendre per què va fracassar la renda bàsica, és útil començar amb una mica de context històric. Tot i que la renda bàsica es vegi avui dia com una idea nova i candent, abraçada pels magnats de la tecnologia de Silicon Valley (i el candidat a la presidència Andrew Yang), amb prou feines és una idea nova o original a Finlàndia. Els principals partits polítics de Finlàndia han parlat d’una renda bàsica durant més de quaranta anys. En altres ocasions, s’havia anomenat un salari del ciutadà o una renda del ciutadà. Començant als anys 1970 i 1980, dos dels quatre partits més grans de Finlàndia, el Partit Verd i el Partit del Centre, van començar a parlar de la idea. Aquestes converses van ser prou serioses perquè es formés un grup de treball compost de membres de tots els partits grans i parts interessades per a elaborar un llibre sobre la possibilitat d’una renda bàsica a Finlàndia. El llibre, titulat Basic Income: Citizen’s Salary, va ser publicat en 1992.

El Partit del Centre de Finlàndia va concórrer a les eleccions de 2015, en part, amb la promesa de fer proves amb la renda bàsica.

Per desgràcia, als anys 1990 Finlàndia va entrar en una de les seves recessions més llargues i profundes del darrer segle, així que difícilment semblava un moment adequat per a propostes de despesa agressiva. Com molt bona part d’Occident en aquell període, Finlàndia havia abandonat els punts de vista keynesians en favor de l’austeritat per a resoldre la seva crisi recessiva. Jan Otto Andersson, membre d’aquell grup de treball primerenc i un dels defensors històrics d’una renda bàsica de Finlàndia, addueix que aquesta experiència dels anys 1990 subratlla una de les dificultats més grans de la renda bàsica: «Quan hi ha bonança, la gent diu: “Bé, no ens cal una així. Tothom pot trobar feina i tot això”. I llavors, quan hi ha una crisi profunda, com la que hi va haver als 90, la gent diu “Bé, no tenim diners, no ens ho podem permetre”».

Foto: Flickr – Ninara

Finlàndia es va recuperar finalment de la recessió dels 1990 i, amb el temps, la renda bàsica va ressorgir com una idea de política popular, sobretot en el si del Partit Verd. Abans de les eleccions parlamentàries de 2007, el Partit Verd va encarregar al científic social Pertti Honkanen de dissenyar una proposta de renda bàsica. Alguns esperaven que aquest seria el moment per a la renda bàsica a Finlàndia. Però com es pot esperar, la mateixa història va repetir-se, i el concepte es va esvanir a la llum de la crisi financera global de 2007-2008.

Vuit anys més tard, Finlàndia continuava recuperant-se anèmicament d’aquesta catàstrofe. Dificultada per l’ús de l’euro, les sancions comercials internacionals cap a Rússia (un dels socis comercials més importants de Finlàndia), i l’enfonsament de Nokia, Finlàndia encara tenia una taxa d’atur del 8,7% en 2014. Per a contextualitzar-ho, la taxa d’atur estatunidenca havia caigut al 6,7%, i alguns dels veïns de Finlàndia, Noruega (3,5%) i Dinamarca (6,6%), havien començat a repuntar. Com a resposta a aquest sentiment d’estancament, el Partit del Centre de Finlàndia va concórrer a les eleccions de 2015, en part, amb la promesa de fer proves amb la renda bàsica. Després de la victòria del Partit del Centre a les eleccions d’abril de 2015, l’experiment va començar el gener de 2017, i ja a l’abril de 2018, el govern ja havia decidit no continuar.

Així, què ho fa que el suport a aquesta idea històrica s’evaporés en tres curts anys? La resposta que s’obtingui dependrà, en gran mesura, de a qui es pregunti; amb tot, tres temes principals tendeixen a sorgir: les polítiques partidistes, les restriccions burocràtiques i les normes socials sobre la condicionalitat.

Polítiques

Un tret distintiu de la política finlandesa és el seu sistema parlamentari multipartidista. Amb entre quatre i cinc grans partits alhora, que un partit guanyi una absoluta és pràcticament impossible. Per exemple, quan el Partit del Centre «va guanyar» les eleccions el 2015, només van obtenir una mica més del 21% dels vots. Aquest patró, en què el partit guanyador només obté entre el 20 i el 25% dels vots, ha estat extremament constant a les eleccions finlandeses dels darrers vint anys.

El Partit del Centre (anteriorment, la Lliga Agrària) representa molts grangers i interessos rurals a Finlàndia.

A resultes d’això, totes les eleccions parlamentàries condueixen a la formació de governs de coalició. De vegades, aquesta necessitat de formar una coalició pot portar a aliances sorprenents entre partits d’esquerres i de dretes. Per exemple, entre 1995 i 2003, el govern de coalició finlandès es componia del Partit de la Coalició Nacional, de centredreta, el liberal Partit Socialdemòcrata i el partit socialista Aliança d’Esquerra, entre d’altres. En general, els finlandesos assenyalaran que el seu sistema d’elecció afavoreix una cultura de compromís entre els partits grans.

Tanmateix, malgrat aquesta cultura política de compromís i formació de coalicions, encara hi ha unes diferències ideològiques molt reals entre els partits. El Partit del Centre (anteriorment, la Lliga Agrària) representa molts grangers i interessos rurals a Finlàndia. Donats els ingressos comparativament baixos i sovint volàtils de les àrees rurals, les posicions del Partit del Centre sobre programes de benestar social han donat suport sovint a prestacions universals i uniformes, en lloc de prestacions basades en la renda o l’ocupació.

Foto: Flickr – Santjourdan

En canvi, tant el liberal PSD, que té forts lligams amb els sindicats, com el dretà PCN, que dona suport als principis tradicionals del lliure mercat, presumeixen del seu suport a «la cultura del treball» i busquen enfortir els programes de seguretat social basats en l’ocupació.

Olli Kangas, cap de l’equip de recerca que va dissenyar l’experiment de la renda bàsica a Finlàndia, descriu com aquesta divisió entre agrari i industrial s’ha manifestat històricament en la qüestió de les pensions, i com continua afectant la política avui dia: «La raó que tinguem pensions associades a la renda gestionades pels sindicats i les federacions patronals és perquè la nostra primera llei de pensions (aprovada el 1937) es basava completament en les cotitzacions. La intenció era que els individus contribuïen amb el 2% dels seus ingressos en el seu fons de pensió, i més endavant cobrarien una pensió d’acord amb els fons, de manera que es basava completament en la cotització, estava completament finançat, era un sistema de cotització totalment definit. Però llavors, el 1956, el Parlament va decidir reformar el sistema de dalt a baix per a dividir tots aquests fons de contribucions equitativament amb una base uniforme per a tothom. Els sindicats i representants dels treballadors van veure-ho com una transferència de rendes de les seves butxaques cap al camp perquè el camp és bàsicament pagesos i no contribuïen gairebé gens. Els sindicats no tornarien a confiar en els agraristes».

A causa d’aquesta història política, el desacord entre prestacions universals i uniformes i la política social basada en l’ocupació és una tensió nuclear del sistema finlandès. Es manifesta en nombrosos debats de polítiques (p. ex. les prestacions per a la cura d’infants, el subsidis per atur, les pensions, etc.). Així, també, això es revelaria com un tret distintiu del debat polític al voltant de la renda mínima. Essencialment, el Partit del Centre sostenia la renda bàsica com una altra prestació universal i uniforme que impulsaria l’ocupació per a tots els finlandesos, mentre que el PSD la veia com una manera de debilitar el sistema de prestacions d’atur basat en les rendes.

De la mateixa manera que la Seguretat Social s’anomena el «tercer rail» de les polítiques dels EUA, el sistema de prestacions d’atur basat en els ingressos sembla intocable similarment a Finlàndia. Aquestes prestacions són recollides i administrades per les associacions sindicals i patronals, i amb un sindicats representant gairebé set de cada deu treballadors finlandesos, Olli Kangas suggereix que potser els sindicats són qui tenen una veu més influent en la política finlandesa.

Petteri Opro. Foto: Wikipedia – EPP

Per a ser justos, els sindicats han emmarcat generalment la seva oposició en termes econòmics. Ilkka Kaukoranta, economista en cap a la confederació sindical SAK, cristal·litza el seu argument: «El problema d’aquest experiment és el cost. Implantar-ho a nivell nacional incrementaria el dèficit pressupostari del govern al voltant d’un 5% del PIB. Aquest experiment no implica pujades d’impostos i només introdueix una nova prestació, així que és clar que seria tremendament car. Una renda bàsica realista s’hauria d’acompanyar d’un increment d’impostos que la financés, i això seria un model força diferent. La meva por és que aquest tipus de model de renda bàsica de cost neutral i econòmicament factible en realitat reduís els incentius per a treballar perquè els tipus dels impostos serien molt més alts, cosa que faria molt menys atractiu treballar que no el nostre sistema actual, cosa que és contrària als arguments de molta gent de la renda bàsica».

Per a complicar les coses al Partit del Centre, els obstacles polítics que amenaçaven la renda bàsica no només venien dels partits d’oposició, sinó també de faccions a dins del govern de coalició.

Després de les eleccions de 2015, el Partit del Centre va formar una coalició amb el PCN i els Autèntics Finlandesos. Com és costum a Finlàndia, atès que el PCN va quedar en segona posició, se’ls va donar el Ministeri de Finances, que és considerada la posició més poderosa i influent després del Primer Ministre.

Durant la planificació de l’experiment, el membre del PCN Petteri Orpo era el ministre de Finances i un crític vehement de l’experiment de la renda bàsica que va utilitzar la seva posició per a sabotejar-lo. Per exemple, com Kaukoranta mencionava més amunt, una de les crítiques principals del projecte de renda bàsica era que no incloïa cap impost. Markus Kanerva, cofundador del think tank finlandès Tänk i especialista principal al grup de treball Experimental Finland de l’oficina del Primer Ministre, especula: «Crec que [la raó que no hi hagués impostos a l’experiment] era que a l’administració tributària no estaven gens interessats en l’experiment. No sé si la raó era que el ministre de Finances ha estat del PCN, i no tenen gota d’interès en la idea de la renda bàsica».

Amb aquests atacs de l’esquerra i de la dreta, el Partit del Centre ho va trobar cada vegada més difícil per a aferrar-se a aquest experiment controvertit, i finalment van decidir d’abandonar-lo.

Burocràcia

Malgrat que l’aspecte polític de la història encaixa amb certes nocions de per què algunes polítiques tenen èxit i d’altres fracassen, el paper de la burocràcia és igual d’important en aquest cas. Va haver-hi dues restriccions importants des d’un disseny burocràtic i des del punt de vista de l’execució: una calendarització curta i un pressupost limitat.

No prou temps

Marjukka Turunen, el director de gestió de canvis a Kela i el líder a l’hora d’implementar l’experiment de renda bàsica, explica que la calendarització imposada als grups de recerca i execució era gairebé impossible: «No teníem temps perquè la decisió [d’experimentar amb una renda bàsica parcial] s’havia pres el maig de 2016, i aquest experiment havia de començar a principis de 2017. Així que teníem molt poc temps, només uns mesos, perquè havia d’anar al Parlament, i ja coneixeu que allà els processos tarden molt. Després de les vacances d’estiu [del Parlament], el Ministeri va lliurar la legislació al Parlament a l’octubre. Després d’això, va passar per tot el procés parlamentari. Van acceptar-la, i el president la va ratificar el desembre, i el desembre vam donar a conèixer la decisió. L’experiment va començar llavors el 1r de gener de 2017».

Foto: Pxfuel.com

Els primers divuit mesos de govern, el Partit del Centre va perdre popularitat i va caure en les enquestes, així que va passar cap a l’experiment de la renda bàsica com a una oportunitat per a apuntar-se una victòria política. Amb tot, la mateixa dinàmica de partits descrita més amunt –així com l’oposició de líders burocràtics clau- van fer bastant difícil aquest petit experiment.

Heikki Hiilamo, un científic social a la Universitat de Hèlsinki, va sol·licitar liderar l’equip de disseny de recerca, però mirant enrere i veient com van acabar les coses, estava força content de no haver estat triat: «Així que en realitat vaig acabar escrivint una proposta competitiva, i no van elegir la nostra proposta. Al final estava força content perquè implicava moltíssima feina. Hi havia molta resistència entre els funcionaris. Així doncs, no era un projecte fàcil».

Com s’ha mencionat més amunt, el ministre Petteri Orpo, cap del Ministeri de Finances (i, de resultes d’això, de l’Administració Tributària) i una veu crítica del projecte de renda bàsica, va fer servir la seva posició de poder per impedir que Kangas i el seu equip de disseny incorporessin cap component d’impostos en l’experiment. Alguns han descartat l’experiment sencer per fútil perquè no incloïa una estructura impositiva en els pagaments.

Amb tot, no va ser només el ministre Orpo qui va plantejar una oposició burocràtica al projecte. L’agost de 2016, amb quatre mesos de procés de planificació i cinc mesos abans que l’experiment estigués a punt de començar, hi va haver un canvi en el lideratge al ministeri d’Afers Socials i Salut. Hanna Mäntylä va dimitir com a ministra, i va ser substituïda per Pirkko Mattila. Olli Kangas va explicar que la ministra sortint Mäntylä era partidària de l’experiment, dient: «Estava molt interessada en l’experiment i sovint em trucava per a demanar-me com anava. Vaig tenir una relació de treball molt bona amb ella». Amb tot, Kangas afegeix: «Va ser acomiadada i substituïda per algú altre [Pirkko Mattila] que no estava gens interessat en l’experiment». La manca de suport de dos membres clau del Gabinet només va exacerbar la pressió temporal sobre Kangar, Turunen i la resta de l’equip de disseny.

Tot i aquesta oposició dels organismes administratius, Kangas i Turunen van treballar conjuntament amb els seus equips, cosa que sovint va implicar treballar tard fins la nit, caps de setmana o durant les vacances d’estiu, però finalment van tenir-ho tot enllestit, just a temps. Kangas explica: «El procés legal va començar, i va ser el desembre de 2016. No estava gaire segur que els comitès del Constitucional l’acceptarien sobre aquelles bases perquè és un experiment únic… però van dir sí, està bé, i crec que va ser després de Nadal que el president [la] va promulgar, potser el 28 de desembre, i tot va començar tres o quatre dies després».

La natura precipitada del procés va tenir conseqüències negatives, sens dubte. Si hi hagués hagut més temps, el grup de recerca podria haver explorat més opcions de disseny de la política, s’hauria pogut convèncer l’oficina del Primer Ministre d’ampliar el pressupost (explicat a continuació), més negociacions i acords amb el ministre de Finances haurien pogut portar a la inclusió de taxació, i s’hauria pogut bastir una coalició política més forta per a donar suport a l’experiment. Tanmateix, el fet és que la finestra de divuit mesos que l’oficina del Primer Ministre va imposar va impedir que aquestes possibilitats tinguessin lloc, raó per la qual l’experiment fou considerat lluny de ser perfecte per tots els partits, i aquesta decepció generalitzada sembla haver jugat un paper en la seva desaparició final.

Foto: Pixabay – kostoliavi

No prou diners

A més a més de la calendarització ajustada, l’oficina del Primer Ministre va destinar una quantitat molt petita de diners al pressupost de l’experiment. Kangas mencionava que esperava que la mostra pogués ser de al voltant de deu mil persones, però que el pressupost limitat va fer-ho irreal. Originalment, el pla també implicava posar en marxa múltiples experiments, amb grups de control de diferents edats, estatus laborals, nivells d’educació i altres característiques del mercat de treball variables. Amb la mida de la mostra més gran i els grups demogràfics diferents es pretenia tenir una comprensió holística de com la renda bàsica interactuaria amb l’economia finlandesa i la xarxa de seguretat social.

Tanmateix, com Kangas explica, el pressupost limitat destinat per l’oficina del Primer Ministre va ser una restricció significativa: «Havíem planificat tenir diversos nivells de renda bàsica i una taxació diversa relacionada amb aquests nivells diferents, i que faríem una mostra aleatòria a escala nacional combinada amb experiments locals. Però llavors va haver-hi un parell de problemes. Un van ser les limitacions financeres. Estàvem atrapats amb els vint milions d’euros, així que vam haver de reduir el nombre de persones del nostre mostreig».

L’oficina del Primer Ministre va rebutjar ampliar el pressupost i va demanar a Kangas que se cenyís a la calendarització original. Aquest refús de l’oficina del Primer Ministre va obligar Kangas i el seu grup de recerca a dissenyar un experiment de ciència social lluny de l’ideal. En comptes d’una mostra de deu mil persones que incloïa diversos grups demogràfics i laborals, el grup de recerca va haver de limitar el seu abast a una població de dues mil persones.

Kangas i el seu equip van escollir provar la renda bàsica amb persones a l’atur d’edats entre 15 i 58 anys per dues raons. En primer lloc, Kela ja tenia la informació administrativa de les persones aturades, cosa que els facilitava molt recollir i rastrejar la seva informació.

En segon lloc, les persones aturades triades eren una subsecció específica del total de la població a l’atur. En concret, no rebien els generosos subsidis per atur basats en la renda dels sindicats; en canvi, rebien el subsidi bàsic d’atur distribuït per Kela. El subsidi bàsic d’atur és el nivell més baix d’assegurança d’atur a Finlàndia, i l’import mitjà era comparable al de la renda bàsica. Això, a part de la facilitat administrativa que donava, també satisfeia preocupacions constitucionals sobre tractar els individus diferentment.

Foto: Wikipedia – Santjourdan

En tercer lloc, i potser més acusadament, les persones a l’atur eren un dels grups clau a qui el Partit del Centre buscava donar incentius per a l’ocupació a través d’aquesta renda bàsica incondicional. El govern esperava activar joves que havien caigut a l’atur després d’acabar l’escolarització, així com aturats de llarga durada. Ambdós grups rebien desproporcionadament els subsidis més baixos per atur, així que substituir aquest subsidi bàsic d’atur amb una renda bàsica anava en línia amb les metes declarades pel Primer Ministre per a l’experiment.

El pressupost limitat atorgat per l’oficina del Primer Ministre també va limitar la mida del subsidi que el programa podria concedir. Mentre que alguns promotors volien que l’experiment provés una renda bàsica completa (alguna cosa superior a 1.000€ mensuals), la realitat va ser que, amb el pressupost limitat com tenien, l’equip de recerca només hauria pogut donar una renda bàsica completa a una mostra massa petita perquè els resultats potencials fossin significatius estadísticament. (Alguns temen que fins i tot dos mil participants són massa pocs perquè se’n pugui extreure informació significativa).

Per tal de mantenir la viabilitat metodològica, l’equip de recerca va optar per una renda bàsica parcial. Markus Kanerva afegeix: «De fet, va ser relativament fàcil triar una renda bàsica parcial. La renda bàsica completa semblava infactible perquè seria molt costosa, i [el govern] ens havia donat els vint milions junts per a dos anys, així que la mida de la mostra hauria estat força limitada amb uns alts ingressos. A més, també hi havia la demanda que el model que s’assagés no afectés els pressupostos. Així que, en aquest sentit, es va rebaixar a una renda bàsica parcial, i en la renda bàsica parcial, l’import era igual al mínim que [els aturats] cobren avui dia, així que ningú no hi guanyava menys».

Aquestes limitacions burocràtiques (ni prou temps ni prou diners) potser no estan tan debatudes com les polítiques partidistes, però en el cas de l’experiment de la renda bàsica finlandesa, el seu paper va ser igual d’important a l’hora de minar l’èxit de l’experiment.

Normes socials

La tercera raó i final del fracàs de l’experiment potser és la més fonamental i radical: la teoria de la justícia subjacent en la renda bàsica. Sigui en forma de «demobeca» o d’impostos sobre la renda negatius, en essència una renda bàsica declara que els individus tenen dret a una certa quantitat de diners independentment de la seva situació vital, comportament i característiques.

Foto: Wikipedia – Ninara

Molts promotors de la renda bàsica parlaran de la seva habilitat per a afirmar «el dret a dir no». Per dir-ho d’una altra manera, molts defensors diran que la renda bàsica és una pràctica de «desmercantilització». Ambdues frases subratllen que l’essència d’una renda bàsica és donar als individus el dret de triar no participar en el treball remunerat, tot garantint-los accés als beneficis econòmics. Les raons per a sostenir aquest punt de vista, i en darrera instància, què atreu la gent a donar suport a una renda bàsica, són força variades.

Per a alguns, com l’acadèmic Philippe Van Parijs, potser el promotor més famós de la renda bàsica, el raonament és filosòfic. Des del seu punt de vista, l’única manera que es pot assolir la llibertat real és quan el govern proporciona a cada persona els recursos que necessita per a sobreviure, independentment de si aquest individu tria treballar. D’altres advoquen per una renda bàsica perquè reconeix el treball impagat que s’esdevé cada dia en l’economia. Progressistes, feministes i d’altres assenyalen el fracàs de l’economia de mercat a reconèixer (és a dir, compensar) totes les formes de treball; mentre que el mercat compensa efectivament molts tipus d’activitat a través del treball assalariat, altres tasques importants (és a dir, feina de cures, criança dels fills, voluntariat en la comunitat, etc.) són igual de valuoses, però no estan remunerades.

Una renda bàsica ha estat emmarcada com una manera que té el govern per a compensar la gent per aquests actes de treball quotidians. Per a altres, no obstant, la justificació va lligada amb un creixent sentiment de precarietat a causa de forces com l’automatització i la globalització. Alguns llibres i reports de think tanks suggereixen que en un futur no tan llunyà el treball pagat no podria donar adequadament una seguretat econòmica a les masses, de manera que una renda bàsica podria servir com una forma alternativa de distribució econòmica.

Els tres arguments destacats més amunt dominen molta de la discussió global; tanmateix, són gairebé inexistents en els debats finlandesos. Johanna Perkiö, una doctoranda a la Universitat de Tampere, ha estudiat els diversos marcs retòrics utilitzats en el debat de la renda bàsica finlandesa. Explica: «Crec que la conclusió principal de meu darrer estudi és que va haver-hi un gran gir en com s’emmarcava la renda bàsica després de la recessió econòmica de les primeries dels 90». Abans de la recessió, la renda bàsica, com bona part de la resta de polítiques finlandeses, es debatia en termes de «igualtat de drets i universalisme», d’acord amb Perkiö.

Foto: Pixabay – Moritz320

Amb tot, els anys 1990 van marcar un gir polític major a Finlàndia, i aquest gir va canviar la natura del debat de la renda bàsica. En paraules de Perkiö: «La renda bàsica va reemmarcar-se per a anar en sintonia amb aquest pensament d’estímul, que bàsicament seria una eina per a estimular la gent a participar en treball mal pagat o temporal». Una frase comuna utilitzada pels parlamentaris des dels anys 1990 a favor de la renda bàsica ha estat per a emfasitzar la seva capacitat d’ajudar a «fer que treballar sigui rendible». Aquest marc en concret va ser tota la raó que el Partit del Centre va donar per a l’experiment durant les eleccions de 2015: com a prova de l’habilitat de la renda bàsica de vèncer la burocràcia i els incentius baixos i propulsar els aturats novament a la feina.

Tot i que el raonament oficial a favor de la renda bàsica és la promoció del treball pagat, molts crítics amb l’experiment l’han atacat com un programa que anima la gent a ser gandula i quedar-se a casa a jugar amb videojocs. Juhana Vartiainen, diputat del parlament finlandès del Partit de la Coalició Nacional, ha estat una de les oponents més aferrissades de la renda bàsica per un seguit de raons, la principal de les quals és la manca de condicionalitat. S’ha referit a l’experiment com «una desviació de l’èmfasi en l’ètica del treball del nostre partit i del Partit Socialdemòcrata a Finlàndia».

Aquesta descripció dels beneficiaris de la renda bàsica com a ganduls i no-mereixedors és un atac comprovat i veritable al concepte. Precisament aquest tipus de distinció retòrica entre els pobres mereixedors i no-mereixedors és la que van fer servir els oponents a una renda bàsica als Estats Units i el Canadà, i que va ajudar a enfonsar els experiments de les dècades de 1960 i 1970.

Tot i que no és un crític de la renda bàsica en si mateix, Markus Kanerva entén per què molts finlandesos serien escèptics d’autoritzar una política basada en la incondicionalitat. «Una renda bàsica universal seria un sistema molt incondicional. Però això va en contra del sentit moral dels llecs en la matèria. Pensen que has de fer alguna cosa en benefici teu, així que el que han estat fent darrerament és debatre molt sobre tenir aquestes polítiques actives contra l’atur per a provar d’estimular la gent pobra que faci certes coses en benefici propi».

A favor de l’observació de Kanerva, que va en sintonia amb les inclinacions naturals de molta gent, els científics socials Jose Noguera i Jurgen de Wispealere han investigat el paper de la reciprocitat en els sistemes de seguretat social. Assenyalen que un dels reptes més difícils a superar per a la renda bàsica és el que anomenen «factibilitat psicològica». Essencialment, subratllen que la majoria de programes de xarxa de seguretat social operen sota la norma de reciprocitat, és a dir, els individus estan disposats a pagar impostos sobre el treball per a finançar programes socials en la mesura que creuen raonablement que els beneficiaris d’aquests subsidis intenten obtenir una feina i, finalment, pagaran al sistema. Atès que una renda bàsica no imposa aquest requeriment als beneficiaris, pot ser força difícil guanyar suport al seu voltant perquè viola la norma de reciprocitat.

Fins i tot en els països més socialdemòcrates i progressistes, les qüestions del mèrit i la justícia són al centre dels debats que envolten l’Estat del benestar. De fet, és precisament en aquests països del nord d’Europa que la lluita és més intensa. Molts dels Estats del benestar nòrdics van ser creats i racionalitzats sota l’esquema de plena ocupació. Aquesta és la raó per la qual la percepció de prestacions, especialment l’assegurança d’atur i les pensions de jubilació, es donen a través del treball.

Per aquest motiu, així que les taxes d’ocupació han caigut i l’atur crònic ha esdevingut més comú en aquestes societats, la condicionalitat ha sorgit com una solució per a mantenir el model nòrdic tradicional. El treball ha estat sempre un principi central de la vida política i social finlandesa, així doncs, una renda bàsica té una batalla especialment costeruda a Finlàndia a l’hora de resoldre les qüestions de reciprocitat que presenta.

Aprofitant la força de la norma de reciprocitat a Finlàndia, molts oponents a la renda bàsica han argumentat que, per a solucionar els problemes que té d’atur, Finlàndia ha d’anar a més condicionalitat, no menys. Vartiainen suggereix: «L’alternativa és establir un estàndard millor de seguretat social i, per tant, altes prestacions d’atur, com hem tingut als països nòrdics. Però en aquest cas, cal que estigui condicionada al nivell d’ingressos i implicar una gran condicionalitat i workfare. Aquesta és més o menys la via danesa».

La predominança d’aquesta norma de reciprocitat a Finlàndia, així com la davallada de popularitat del Partit del Centre, van portar al que va semblar un gir de 180 graus en la política del govern. El desembre de 2017, amb just dotze mesos d’experiment de renda bàsica, el mateix govern va posar en marxa canvis en el sistema de prestacions d’atur, les mateixes prestacions per substituir a les quals es provava la renda bàsica. A part de les dificultats metodològiques que això va causar a l’experiment, també va marcar un gir dramàtic cap a la condicionalitat. Aquestes reformes (conegudes com el model d’activació) exigien a les persones a l’atur demostrar encara més esforç per a buscar ocupació que el que ja se’ls exigia, o sinó veurien retallades dramàtiques en les seves prestacions.

Allà on l’experiment de renda bàsica feia servir la pastanaga per a promoure l’ocupació, el model d’activació era clarament un ús del bastó.

Tot i que s’oposa al model d’activació, Ilkka Kaukoranta ha emfasitzat la importància de la prova d’ingressos i la condicionalitat en les futures reformes de la seguretat social: «Crec que es focalitzarà, que s’hauria de focalitzar, en assegurar una alta ocupació, i això significa mantenir la condicionalitat que empeny la gent d’una manera amable, però ferma».

Mentre els defensors de la renda bàsica proven d’elaborar estratègies per als següents passos a Finlàndia, sembla que resoldre les qüestions evidents connectades amb el rol de la condicionalitat seran bàsiques per a l’èxit de la renda bàsica en el futur.

I ara què li espera a la renda bàsica a Finlàndia?

El 31 de desembre de 2018, l’experiment de la renda bàsica finlandesa va arribar a terme. Els propers mesos i anys es dedicaran a analitzar les dades, provant de trobar algunes conclusions sobre els efectes d’aquest programa en els participants. Tot i que els acadèmics que utilitzen un rigor metodològic adequat tardaran a recollir i avaluar totes les dades, hi ha hagut alguns primers resultats que ofereixen una idea de quins poden haver estat els impactes.

Foto: Wikipedia – Kaihsu Tai

El febrer de 2019, Kela va celebrar el seu primer fòrum públic d’ençà del final de l’experiment de la renda bàsica. Les principals aportacions d’aquest esdeveniment van ser: 1. L’experiment de la renda bàsica no sembla haver tingut cap efecte en l’ocupació durant el primer any de l’experiment, i 2. Els participants van reportar que el seu benestar general havia millorat (p. ex., els receptors de la renda bàsica eren més optimistes respecte del seu estat de salut i mostraven nivells més baixos d’estrès que el grup de control). Cal destacar que els resultats d’ocupació es basaven en data que tenia un decalatge d’un any, així que els efectes potencials en el treball per al segon any de l’experiment no estaran disponibles fins a 2020.

Uns dos mesos més tard, Kela va celebrar un fòrum de seguiment on es van debatre més resultats. En aquesta segona ronda de presentacions, Kela va mostrar que els receptors de la renda bàsica tenien menys probabilitat de sentir-se insegurs amb la seva situació financera actual, amb només un 39% de receptors de la renda bàsica que trobaven difícil o molt difícil tirar endavant amb el nivell d’ingressos actual, comparat amb un 49% del grup de control. Aquests resultats també van subratllar que el grup tractat mostrava nivells més alts de confiança en els altres i en les institucions socials.

Tot i que tant defensors com crítics de l’experiment han intentat utilitzar aquestes conclusions a favor de sengles arguments, els investigadors de Kela han anat ràpid a emfasitzar la natura preliminar d’aquests resultats. L’avaluació dels efectes en l’ocupació i el benestar del programa continuarà durant el 2019, amb la publicació esperada d’un report final la primavera de 2020.

L’abril de 2019, Finlàndia va celebrar les eleccions parlamentàries, i els resultats van anar en la línia del que la majoria dels experts esperaven. El Partit del Centre de Juha Sipilä va perdre 18 escons i va acabar en quarta posició amb 31 escons dels 200 del Parlament. Els tres primers partits van ser el Partit Socialdemòcrata, que va obtenir 40 escons, el Partit dels Finlandesos, que en va obtenir 39, i el Partit de la Coalició Nacional, que en va obtenir 38. El Partit Socialdemòcrata i el Partit del Centre es van unir amb uns partits més petits per a formar un govern de coalició. Antti Rinne, líder del Partit Socialdemòcrata, és el Primer Ministre, i el membre del Partit del Centre Mika Lintilä ocupa el lloc de ministre de Finances. Amb l’SDP al capdavant, sembla improbable que es provi de nou una renda bàsica en un futur proper.

Donant forma a la reforma de la seguretat social

Tot i que els resultats oficials no es faran públics fins l’any que ve, això no significa que l’experiment sobre la renda bàsica desapareixerà dels debats sobre la reforma de la seguretat social a Finlàndia. Més aviat, molts experts esperen que jugui un paper central a donar forma a aquest debat.

Olli Rehn, antic polític del Partit del Centre i actual governador del Banc Central de Finlàndia, ha dit: «Al meu parer, el proper Parlament hauria de desplaçar el focus cap a una reforma integral del sistema de seguretat social, en la qual l’experiment sobre la renda bàsica serveix com una prova pilot molt útil, i ara hauríem de mirar amb atenció l’anàlisi de l’OCDE i el crèdit universal del Regne Unit». Els comentaris de Rehn encerten de mig a mig pel que fa a com la majoria d’experts veuen com encaixa la renda bàsica en el debat de la seguretat social finlandesa: els resultats de l’experiment ajudaran a donar forma al debat, però en darrer lloc aquesta renda bàsica es deixarà de banda en favor d’un altre model (p. ex. el crèdit universal). 

Foto: Flickr – Scott Santens

La primavera de 2018, uns representants de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic van anar a Finlàndia i van presentar alguns resultats que havien recollit de fer microsimulacions amb models que utilitzaven tant l’experiment sobre la renda universal finlandès com un esquema de crèdit universal. Els seus models suggerien que la renda bàsica, tal com s’havia dissenyat en l’experiment, faria créixer la pobresa a Finlàndia, mentre que un esquema de crèdit universal inspirat en el programa britànic reduiria la pobresa.

El crèdit universal, un concepte conegut a partir del seu ús al Regne Unit i en altres bandes, també proposa proporcionar als individus un alt nivell de subsidis; amb tot, ho fa combinant diverses prestacions ja existents (de manera important, incloent-hi els ajuts a l’habitatge), i és altament condicional. L’exministre de Finances Orpo ja havia indicat anteriorment que estaria interessat a fer proves amb el crèdit universal. A més del suport d’Orpo, els acadèmics han suggerit que esperen que el model de crèdit universal sigui el proper pas. Heikki Hiilamo ha especulat: «Crec que hi ha un desig d’introduir un sistema de crèdit universal a Finlàndia».

Una altra possibilitat és que els finlandesos seguiran els experiments als Estats Units als anys 1960 i provaran un Impost Negatiu sobre la Renda (NIT). Durant el període de disseny primari el 2016, Kangas i el seu equip van considerar un impost negatiu sobre la renda com un model potencial a fer servir. Kangas explica: «Vam descartar un impost negatiu sobre la renda com a model potencial perquè aleshores no teníem un registre de renda adequat en aquest país. Per tal que sigui funcional, necessitem tenir una informació actualitzada de la renda que hauria de ser, com a mínim, en base mensual o més aviat setmanal, però actualment funciona en base anual i és una mesura massa rudimentària per a emprar en un tipus d’experiment com un NIT».

Tot i que l’administració tributària finlandesa no tenia la tecnologia per a recollir aquella informació al moment de l’experiment, desplegaran un registre nacional de la renda que proporcionarà durant els propers anys aquest tipus d’informació exacta i actualitzada que cal. Alguns defensors de la renda bàsica han suggerit que aquest desenvolupament podrà oferir una altra oportunitat perquè Finlàndia experimenti un impost negatiu sobre la renda.

Totes aquestes direccions semblen possibles, i sembla que el futur de la renda bàsica dependrà en gran mesura de la composició del nou govern, els resultats de l’informe final sobre l’experiment i el desenllaç del debat sobre la seguretat social dels propers anys.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Pxfuel
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Investigador a Washington DC. Des del setembre del 2017 al juny del 2018 va viure a Finlàndia estudiant el seu experiment de renda bàsica.

Comentaris

Per què la Renda Bàsica va fracassar a Finlàndia

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.