Després d’una setmana de vagues educatives a tot Catalunya, amb una intensa activitat d’agitació, mobilització i organització, s’imposa la necessitat d’aturar-nos per prendre perspectiva, fer balanç i pensar estratègicament les properes passes. L’entusiasme, l’alegria i el contagi social generats apunten a un moment de ruptura que cal saber llegir. Més enllà dels relats immediats sobre l’èxit de les vagues, proposem posar en primer lloc aquestes mobilitzacions en diàleg amb les de fa quatre anys, les del Cambray . Després, abordarem algunes preguntes centrals que finalment projectarem cap al futur: quina és la nostra força real, què considerem una victòria i quines implicacions té tot plegat en termes d’estratègia i organització.

Si alguna cosa diferencia el cicle actual de mobilitzacions educatives respecte al que es va viure fa quatre anys és que ja no estem davant d’un esclat puntual, sinó davant d’un procés que comença a tenir continuïtat i que tot apunta que tindrà una dinàmica conflictiva ascendent. El cicle del moment Cambray al 2022 va tenir una gran capacitat d’irrupció aprofitant el malestar present a les aules. Va posar el conflicte educatiu al centre, va trencar la inèrcia de derrota i va demostrar que el sector podia aturar-se i fer-se sentir. Però també va evidenciar límits importants: dificultats per sostenir la mobilització en el temps, una excessiva dependència dels calendaris sindicals i una feblesa en l’organització de base que feia que, un cop passada l’onada, la força acumulada es dissipés ràpidament.

El cicle actual no neix de zero, sinó d’una sedimentació prèvia: hi ha més experiència, més xarxes construïdes i, sobretot, una consciència més clara que la mostra de força no es pot limitar a moments excepcionals. Això es tradueix en un element qualitativament nou: la centralitat de les assemblees de centre i de territori, encara per madurar, no només com a mecanismes puntuals de mobilització. Si fins ara la vaga ha estat una crida que baixava “de dalt”, cada cop estem més en disposició que es construeixi des dels centres, amb processos previs de deliberació, decisió i implicació que donen més consistència a la mobilització. En aquest sentit, la consulta iniciada la setmana de la signatura de l’acord de la misèria entre CCOO i UGT i el Departament n’és una prova, amb una participació massiva amb més de 40.000 docents, la immensa majoria rebutjant l’acord.

També hi ha un canvi en la manera d’entendre la pròpia vaga. En el cicle Cambray, la vaga tendia a aparèixer com un moment gairebé autosuficient. Ara, en canvi, es comença a situar com una peça dins d’un procés més llarg. Una eina que només és efectiva si està inserida en una dinàmica sostinguda de conflicte i d’organització. Això es veu en la importància que han pres les accions prèvies, la coordinació territorial i la voluntat de no cremar etapes sense tenir base suficient per sostenir-les. El paper que ha tingut la USTEC ha estat clau en els primers compassos del cicle, situant un seguit de proves d’estructura¹ (com la manifestació del 15 de novembre) que han permès mesurar la capacitat real del moviment, i anar escalfant l’ambient per arribar a la vaga de l’11 de febrer i a les del març amb prou força.

Un altre element de millora és la consciència dels propis límits. Si el cicle del Cambray va topar amb la dificultat de plantejar escenaris de major intensitat sense tenir l’estructura per sostenir-los, el cicle actual sembla més prudent però també més profund: es reconeix que la força existeix, però que necessita consolidar-se, madurar. Aquesta consciència no és un fre, sinó una condició per avançar, perquè permet situar correctament els reptes: no només mobilitzar-nos més, sinó organitzar-nos millor.

També volem afegir que hi ha una obertura més clara cap a l’exterior. Si fa quatre anys el conflicte es vivia sobretot com un conflicte docent, ara es comença a plantejar més clarament com un conflicte social, que pot interpel·lar famílies, alumnat i altres sectors socials i laborals. Això encara és incipient, però marca una direcció estratègica rellevant: la possibilitat que l’educació esdevingui un espai de politització més ampli i un punt de connexió amb altres lluites.

Aquest salt qualitatiu també s’ha d’entendre en clau política. Tal com apunta Òscar Murciano de CGT, el PSC es troba davant una cruïlla en educació: o bé impulsa canvis reals que donin resposta al malestar acumulat, o bé es limita a gestionar la continuïtat del deteriorament mentre el conflicte se li escapa de les mans. El creixement del cicle actual en termes d’organització i de força no només té efectes interns al moviment, sinó que comença a tenir capacitat de condicionar l’escenari polític.  Això és precisament el que diferencia aquest moment del de fa quatre anys: no només s’expressa el conflicte, sinó que es disputa amb més força el seu desenllaç.

El dijous 19 de març, amb la convicció ja compartida que la vaga del dia 20 seria un èxit rotund, l’assemblea educativa del Bages celebrada a l’Ateneu Popular la Sèquia de Manresa va dedicar una bona estona a revisar i afinar el seu funcionament intern. Tot seguit, vam passar a debatre les properes passes, però enmig del cansament acumulat després de quatre dies intensos de mobilitzacions, un company, en Francesc, va introduir una pausa necessària amb preguntes clau abans d’entrar en el terreny estratègic i organitzatiu: quina força tenim? què entenem per victòria? A continuació intentarem respondre aquestes preguntes.

Quina força tenim?

Les vagues de la setmana del 16 al 20 de març han posat sobre la taula una evidència difícil de negar: tenim una gran capacitat de mobilització, agitació i contagi social. Hi ha serveis territorials on als centres amb prous feines s’han pogut garantir els serveis mínims. A les assemblees educatives de zona, que sempre les començàvem amb una roda de presentació on cadascú anomenava el centre educatiu on treballa i l’expectativa de seguiment de la vaga, ja podíem preveure que la cosa seria grossa.

I el que és més important, aquesta força no és només quantitativa en nombre de persones mobilitzades o fent vaga, sinó també qualitativa. Hi ha més coordinació entre centres, més iniciativa des de la base i una major disposició a assumir riscos col·lectius. El col·lectiu també ha passat a interioritzar de forma profunda un aspecte fonamental. Que la via per assolir millores és la lluita i el conflicte.

El format de vagues per territoris, iniciant el cicle al Barcelonès i Baix Llobregat i culminant amb una jornada de vaga a tot Catalunya, s’ha demostrat com una eina eficaç per acumular força, estendre el conflicte i fer-lo créixer de manera sostinguda. Lluny de diluir-se, la mobilització ha anat guanyant intensitat i visibilitat a mesura que avançaven els dies, complementant les jornades de vaga amb accions de molt impacte simbòlic com la tancada a centres educatius o als serveis territorials, l’entrada al saló de l’ensenyament o les accions coordinades amb metges i pagesia. 


Ara bé, aquesta mateixa experiència també ens obliga a fer un exercici d’honestedat sobre els nostres límits. La capacitat de convocar i sostenir una setmana de vaga no és encara el mateix que poder sostenir un conflicte encara més llarg o fins i tot una vaga indefinida. Encara hi ha desigualtats importants entre centres, estructures organitzatives febles o poc consolidades i una dependència massa gran de moments puntuals d’alta intensitat. La participació no està prou sedimentada en estructures estables que permetin prendre decisions col·lectives de manera sostinguda i escalar el conflicte amb garanties.

En aquest sentit, la força que tenim és real, però també li falta maduració. Hem demostrat que podem obrir el conflicte i posar-lo al centre, però el repte que tenim per davant és convertir aquesta capacitat de mobilització en un poder organitzat. Dit d’una altra manera: tenim força per començar a guanyar, però encara no tota la força necessària per guanyar del tot.

Per fer aquest salt, no n’hi ha prou amb mobilitzar-nos més; cal també aprofundir en la formació i en el discurs. Madurar el moviment implica dotar el personal educatiu d’eines per entendre millor el moment que vivim i situar la nostra lluita en un marc més ampli. Hem de passar d’un discurs estrictament laboral a un de caràcter més social: no ens mobilitzem només per millorar les nostres condicions, sinó també per combatre la precarització creixent de la classe treballadora i la degradació dels serveis públics. En aquest sentit, també estem ocupant el terreny de disputa política i social, esquerdant el discurs de l’extrema dreta. Tal i com afirma Patri Vallejo, com més centralitat tenen els conflictes vinculats als drets socials (educació, habitatge, serveis públics) menys espai queda per als seu discurs. Aquesta ampliació de mirada no només reforça la legitimitat de la lluita, sinó que és també una condició per eixamplar-la, connectar amb altres sectors i poder sostenir conflictes de més intensitat en el futur.

Què és una victòria?

Parlar de victòria no pot reduir-se a arrencar concessions puntuals o a tancar un conflicte amb millores parcials. En el moment actual, una victòria real hauria de ser exemplar, en el sentit que obrís escletxes més enllà del propi sector educatiu i marqués un precedent per a altres lluites. Parlem de conquestes que modifiquin les regles del joc: un compromís efectiu d’inversió del 6% del PIB en Educació amb calendari i concreció, una baixada real i generalitzada de ràtios amb ampliació de plantilles i millora d’infraestructures, i una actualització salarial vinculada a l’IPC que garanteixi no perdre poder adquisitiu. No es tracta només de millorar condicions, sino de demostrar que la mobilització col·lectiva pot forçar canvis estructurals.

Ara bé, una victòria també es juga en un altre terreny, menys visible però igual o més determinant: el de la construcció d’una força pròpia. Consolidar un moviment assembleari fort, arrelat als centres i amb capacitat de decisió real, és una victòria en si mateixa. Enfortir les assemblees de centre, teixir coordinació territorial i generar una cultura organitzativa basada en la participació i la lluita és la millor garantia per sostenir embats futurs, evitar retrocessos i no dependre de dinàmiques institucionals o de direccions sindicals allunyades de la base.

En aquest sentit, la victòria també passa per avançar posicions en la disputa pel model sindical al sector educatiu. El cicle actual ha posat en qüestió els límits d’un sindicalisme de la derrota i institucionalitzat com el de CCOO i UGT. Això obre la necessitat de construir un sindicalisme de classe, arrelat als centres i al territori i sostingut per la força de la base, com el que proposem des de CGT Ensenyament. Cal insistir en crear una unitat d’acció entre els diferents sectors i etapes educatives (PAS, PAE, vetlladores, menjadors, bressol, docents, etc.). Això implica reforçar aquelles pràctiques i espais que aposten per l’assemblearisme, la participació real i la construcció de poder col·lectiu, alhora que es deslegitimen models que operen com a corretja de transmissió de l’administració o com a simples estructures gremials desvinculades de la base (ASPEPC).

En aquest sentit, construir organització és també guanyar. És el que ens permet no només resistir, sinó marcar el rumb dels centres educatius i de l’educació pública: decidir quin és el projecte pedagògic, blindar-nos davant de direccions i inspeccions autoritàries, combatre perfils reaccionaris, i situar la comunitat educativa com a subjecte polític amb capacitat d’incidir. Per això, la victòria no és només un resultat, sinó un procés: allò que conquerim, però també allò que som capaces de construir mentre lluitem.

Les assemblees de centre i de zona i el treball de base. L’experiència del Bages i d’Osona

Com dèiem, un dels elements clau per entendre el creixement d’aquest cicle és el paper de les assemblees de centre i de zona, i el treball pacient de base que les ha fet possibles. El punt de partida no és una consigna llançada des de dalt, sinó un procés que sorgeix des dels mateixos centres. En el cas del Bages, a partir de l’impuls d’un nucli de docents organitzades a l’Institut Pius Font i Quer de Manresa (algunes d’elles amb trajectòria sindical) que comencen a activar dinàmiques d’autoorganització el mes de desembre i comencen a extendre-les al conjunt de la comarca. És així com es genera un efecte de contagi que, progressivament, va articulant una xarxa de centres mobilitzats, anant inclús més enllà de la comarca del Bages (Berguedà, Moianès, Osona, Lluçanès i Solsonès).

Aquest creixement no s’explica només per les grans mobilitzacions, sinó també per la capacitat d’impulsar propostes assumibles que permeten incorporar cada vegada més gent. Iniciatives com el dimecres groc, la compra col·lectiva de samarretes, els tallers de pancartes, o altres accions coordinades de caràcter més aviat simbòlic han funcionat com a primeres passes d’implicació, facilitant que una part important del professorat entri en dinàmiques de participació. Aquestes fites, aparentment modestes, són en realitat fonamentals, ja que permeten consolidar una base activa que, amb el temps, pot assumir formes de lluita més exigents, com la vaga, els talls de carretera o les tancades als centres.

En aquest procés volem destacar també un element especialment valuós que apunta cap a on pot créixer el moviment: la capacitat d’articular la lluita educativa amb altres lluites socials i d’arrelar-se en infraestructures populars del territori. La confluència entre vaguistes i la lluita per l’habitatge de la PAHC Bages i Docents pel Dret a l’Habitatge, com es va veure en el desnonament del Bloc 9 de Manresa el 18 de març no és només un gest de solidaritat, sinó un pas en la construcció d’un subjecte més ampli. De la mateixa manera, l’ús d’espais com l’Ateneu Popular la Sèquia permeten sostenir la lluita, fer assemblees, coordinar-se i generar comunitat. Tot plegat apunta a una direcció estratègica clara: quan una lluita sectorial com l’educativa es connecta amb altres lluites i s’inscriu en teixits populars reals, augmenta la seva capacitat de sostenir-se i d’eixamplar-se.

El cas d’Osona, que s’articula unes setmanes més tard que el Bages, aporta un altre element especialment interessant. Ha tingut una gran capacitat de mobilització sorgida de forma quasivé espontània (contagiada per la irrupció de l’Assemblea Educativa del Bages) i sostinguda principalment des de les assemblees de centre, amb nivells d’implicació molt alts i una gran autonomia. Mostra d’això és la diversitat i massivitat de les accions, com la que es va fer a la plaça de Vic el 16 de març, la tancada a un centre el 17, o els talls espectaculars que es van fer a la C-25 tant l’11 de febrer com el 20 de març, aquest últim amb presència de tractors de Revolta Pagesa. En alguns moments, aquesta dinàmica s’ha expressat també en forma d’una certa energia antisindical. Més aviat com una desconfiança cap a les estructures sindicals tradicionals que esperen que les bases els obeixin i secundin les crides sense que les bases prenguin part ni siguin consultades.

En aquest sentit, s’ha generat una tensió creativa entre l’autoorganització de base i l’acció sindical, que lluny de ser limitant, en molts moments ha actuat de catalitzador. El paper de la CGT Ensenyament ha estat especialment determinant a l’hora d’impulsar el conflicte i estirar el conjunt de la Taula Sindical Alternativa (amb USTEC i la Intersindical) cap a posicions més combatives. Alhora, però, ha estat la pròpia base qui ha aportat una gran capacitat d’iniciativa i creativitat, convertint la mobilització en una pràctica viva i en constant evolució.

Full de ruta i unitat sindical

En el moment actual, la qüestió del full de ruta esdevé central. Els sindicats, especialment aquells amb implantació i que estem impulsant el conflicte, com USTEC i CGT, tenim la responsabilitat de compartir les nostres propostes estratègiques i posar-les en diàleg amb les assemblees.No es tracta de baixar línies tancades, sinó d’obrir processos on el debat flueixi i on les properes passes siguin debatudes i assumides pel màxim de gent possible. Així doncs, el repte és clar i pot ser resumit en la màxima que dona nom a l’article que vam escriure el 2022: més sindicat a les escoles i més escola als sindicats. Només així es pot garantir que cada nou embat, sigui una vaga, una acció o un salt en l’escalada del conflicte, tingui prou arrelament i força per sostenir-se.

Només així es pot garantir que cada nou embat, sigui una vaga, una acció o un salt en l’escalada del conflicte, tingui prou arrelament i força per sostenir-se.

Això situa la unitat sindical com una necessitat estratègica de primer ordre, no com una opció tàctica. Ara bé, aquesta unitat es veu tensionada per l’escenari d’eleccions sindicals del curs vinent, que sovint introdueix dinàmiques competitives i posa per davant els interessos particulars de cada organització. Si volem estar a l’alçada del moment, cal revertir aquesta lògica i entendre que el que està en joc no és la correlació de forces entre sindicats, sinó la capacitat del conjunt del moviment per guanyar.

En aquest sentit, la unitat no pot ser només formal, sinó que s’ha de construir des de de baix. Tal i com s’afirma en aquestes reflexions també és fonamental que els sindicats que seguim en la lluita siguem capaços de consensuar al màxim els objectius, les accions i els mecanismes democràtics de presa de decisions en cada fase del conflicte. La consulta iniciada el 10 de març per l’USTEC, CGT i la Intersindical n’és un exemple. 

Des d’aquesta perspectiva, la complementarietat pot esdevenir una fortalesa. USTEC pot aportar l’experiència i coneixement en la definició de propostes i plans de lluita, mentre que CGT Ensenyament pot continuar aprofundint en un model sindical més arrelat al territori, assembleari i combatiu, reforçant el vincle orgànic amb les assemblees. Però aquesta potencialitat només es desplega si es posa al servei del moviment i no de la competència entre sigles.

Si els sindicats no som capaços d’estar a l’alçada d’aquest repte, serà la pròpia força de les assemblees i del moviment de base, que ja comença a desbordar, qui ens hi obligarà.

A voltes sobre l’organització i el model sindical

Si alguna cosa hem après d’aquest cicle és que la qüestió de l’organització és central. I per abordar-la cal fer una passa enrere i entendre-la en termes més amplis. Tal com planteja Rodrigo Nunes, no podem pensar l’organització com una forma única o com una estructura tancada, sinó com una ecologia: un conjunt de relacions, espais, nivells i pràctiques que interactuen, es tensionen i es complementen.

En aquest sentit, les assemblees de centre, les coordinacions territorials, els sindicats, les AFAS, i les mobilitzacions no són peces separades, sinó parts d’un mateix ecosistema en moviment. Això té implicacions profundes. No es tracta, doncs, d’escollir entre assemblees o sindicats, sinó de saber articular-los. De construir formes d’organització que permetin sumar i coordinar-nos millor per sostenir el conflicte en el temps. En altres paraules: fer que aquesta ecologia sigui funcional, que tingui la capacitat de guanyar.

En aquest marc, el model que s’està desplegant des de la CGT apunta en una direcció especialment interessant: articular la unitat d’acció entre els diferents sectors laborals de la comunitat educativa. Tal com es va expressar en una roda de premsa el 12 de març, l’etapa 0-3, el lleure educatiu, el PAE o el PAS no són perifèrics, sinó part central de l’educació pública, i les seves condicions estan íntimament lligades a la qualitat del sistema educatiu en el seu conjunt. Aquesta mirada amplia el subjecte de lluita i trenca amb una visió corporativa o estrictament docent, apostant per un sindicalisme que articuli el conjunt de la classe treballadora dins del sector educatiu.

Com dèiem, necessitem organitzacions sindicals arrelades, amb capacitat de connectar amb les bases treballadores, amb implantació real als centres, amb vocació de creixement i amb voluntat d’unir sectors en lluita. Organitzacions que no només representin, sinó que organitzin; que no només negociïn, sinó que construeixin força.

Perquè, al capdavall, la qüestió és aquesta: la classe treballadora ha de tornar a ser temuda i respectada. Només quan som capaces d’aturar-ho tot, de ser ingovernables, de generar costos reals a qui governa, es fan possibles les victòries. I això no depèn només de la raó de les nostres demandes, sinó de la força organitzada que siguem capaces de construir.

La lluita educativa que estem vivint pot marcar camí a Catalunya, però també arreu dels Països Catalans, com veurem el dia 31 de març amb la vaga educativa als carrers del País Valencià, i en concret, a les manifestacions de Castelló, València i Alacant. I esperem també que s’estengui arreu de l’estat espanyol, com hem vist aquestes darreres setmanes amb mostres de suport de molts indrets i organitzacions de la geografia peninsular cap a les vagues educatives catalanes.

El repte no és només organitzar-nos millor com a sector, sinó contribuir a la construcció d’un subjecte més ampli. La lluita educativa pot ser un espai clau per a aquesta articulació, però només si és capaç de connectar amb altres lluites i d’inscriure’s en un procés més general de construcció de la classe treballadora com a subjecte polític. La responsabilitat que tenim és enorme. Però també ho és la oportunitat. Entomem-la amb entusiasme i alegria, companyes: per la pública no defallirem.

1. Una prova d’estructura és una acció col·lectiva planificada que serveix per mesurar la capacitat real d’organització d’un grup: fins a quin punt la gent participa, es compromet i pot actuar conjuntament. El concepte prové del sindicalisme anglosaxó, del que s’anomena organizing. En aquest sentit, celebrem que el sindicat majoritari a educació, l’USTEC, hagi apostat per aquesta metodologia i hagi format a les seves delegades sindicals en aquestes eines organitzatives. ↩︎