Premilla Nadasen és historiadora i professora al Barnard College de la Universitat de Columbia, especialitzada en feminisme, moviments laborals alternatius i en l’economia de les cures. Recentment, el seu llibre “Les cures” ha estat publicat per Tigre de Paper i l’ICIP en català, on segueix aprofundint la seva recerca sobre el capitalisme racial, la reproducció social i el potencial transformador de les cures radicals. 

Aquest mes de març ha estat a Barcelona presentant el seu llibre a les jornades “Polítiques de cura: del benefici privat al suport mutu” conversant sobre l’economia de les cures, qui cuida i en quines condicions. Allà la Maria Serra (@petitamer a Instagram) va aprofitar per fer-li aquesta entrevista que ara publiquem. 

M: Aquest llibre ha estat en molts sentits increïblement revelador per a mi i crec que marcarà el meu activisme durant anys. Una de les coses que més he valorat és la teva anàlisi de la privatització de la sanitat i del sistema de benestar als Estats Units. Mostres no només com afecta profundament les persones pobres i les comunitats negres, sinó també el conjunt de la classe treballadora, i expliques els mecanismes polítics i econòmics que han portat a aquesta situació.

Al nostre país encara tenim, en certa manera, un sistema públic de salut que funciona, però clarament ens movem cap a la privatització i cap al que anomenes l’“ONGització” del benestar. Veus els Estats Units com un advertiment per a altres països? I quines lliçons hauríem d’aprendre dels moviments de base per evitar un escenari similar?

P: És una pregunta complicada. Però crec que part del que estem veient als Estats Units, i del que hem vist durant els últims trenta o quaranta anys, és, com deies, la privatització del sistema de benestar i de la sanitat. Nosaltres mai no hem tingut un programa universal de sanitat pública.

El que hem tingut són programes parcials finançats pel govern federal. Des dels anys noranta hi ha hagut una disminució constant del finançament federal i del suport públic a la sanitat. Hem vist una privatització creixent del sistema sanitari i també del sistema de benestar.

I quan parlo de benestar em refereixo a tots els programes que donen suport a les persones pobres: programes de transferència directa de diners per a mares soles, programes de formació laboral, programes d’assegurança mèdica pública com Medicare o Medicaid.

La reestructuració econòmica associada al neoliberalisme ha portat a una participació molt més gran del sector privat tant en la sanitat com en el benestar. I al mateix temps hem vist l’ascens de les ONG omplint el buit allà on el govern federal ha fallat i no ha proporcionat els serveis que la gent necessita. Moltes d’aquestes ONG, a més, són finançades pel govern federal o pels governs estatals i locals.

Això ha portat a un sistema en què la preocupació per les persones que reben els serveis és, de fet, molt menys important que el resultat final, que els beneficis que obtenen les empreses amb ànim de lucre o fins i tot les mateixes ONG.

Crec que és molt important pensar en el paper del sector sense ànim de lucre en aquest moment. Als Estats Units hem vist una enorme expansió d’aquest sector al mateix temps que es desmantellava la xarxa de seguretat social i es reduïen els serveis i programes governamentals.

El sector sense ànim de lucre està format majoritàriament per persones de classe mitjana que omplen els buits deixats pel govern. Diverses persones han escrit sobre com aquest sector, que en realitat, és un sistema dissenyat per reproduir-se a si mateix més que no pas per servir realment les persones a qui se suposa que ha de servir.

Potser aquestes persones reben algun tipus d’ajuda, però l’objectiu no és eliminar el problema, sinó mantenir la burocràcia.

Als anys noranta vaig conèixer una dona que es deia Teresa Funicello. Era beneficiària d’ajuda social i va acabar treballant al govern estatal de Nova York. També va treballar en el sector sense ànim de lucre i va conèixer de prop els programes de recuperació d’aliments de la ciutat.

Aquests programes recullen menjar que restaurants o supermercats descarten i el transporten a bancs d’aliments on les persones que passen gana poden anar a recollir-lo. Funicello va escriure un llibre sobre això titulat A Tyranny of Kindness.

En el llibre analitza quants diners es gasten en aquests programes de recuperació d’aliments, quin és el cost real d’aquests aliments i qui se’n beneficia. Ella ho resumeix amb un exemple molt clar: pots agafar un enciam que al supermercat valia uns cinquanta cèntims —ella escrivia als anys noranta— i fer-lo passar per tota aquesta cadena logística fins que arriba al seu destí. Al final, aquell enciam de cinquanta cèntims ha costat dos milions de dòlars a causa de tots els diners invertits en el procés.

Però, en realitat, diu ella, aquell enciam no val res, perquè el supermercat el llençaria igualment. Això mostra com els diners circulen dins del sector sense ànim de lucre, quan en realitat hauríem d’estar parlant de donar aquests diners directament a les persones que els necessiten.

Si hem de viure dins d’un sistema de mercat —podem debatre sobre si hauríem de fer-ho—, per què no donar transferències directes de diners a la gent?

El que hem vist és un allunyament real de la voluntat d’eliminar la pobresa o d’alleujar-la de veritat. En lloc d’això, s’ha creat un sistema que beneficia l’statu quo i que reprodueix jerarquies racialitzades i de gènere.

És un advertiment per a altres països? Jo diria que absolutament. Vivim en un sistema global. Els Estats Units, en molts sentits, estan causant estralls arreu del món. I una de les maneres de fer-ho és impulsant polítiques neoliberals que després es repliquen en altres llocs.

Per això crec que hem de ser molt prudents. Quan diem que volem eliminar la pobresa o cuidar les persones, hem de fer-nos preguntes molt difícils sobre com ho farem, qui se’n beneficiarà i quin és realment l’objectiu final.

M: Un altre element molt potent del teu llibre és la manera com expliques la crisi de les cures a través de l’experiència de les treballadores de la llar, les dones migrants i les mares de comunitats pobres. Per què era important per a tu posar aquestes veus al centre?

P: La crisi de les cures és un concepte que va aparèixer com a discurs a principis dels anys noranta. Molt sovint es referia a famílies de classe mitjana. Famílies en què abans hi havia una persona —generalment la mare— que es quedava a casa fent les tasques de cura.

Quan aquesta persona, gairebé sempre dones, va entrar al mercat laboral, ja no hi havia ningú a casa que pogués cuidar els infants a temps complet. Als Estats Units, quan es parla de crisi de les cures sovint es parla de dones de classe mitjana que han començat a treballar i de famílies amb dues carreres professionals que tenen dificultats per cobrir la cura infantil.

Però el que queda fora d’aquesta conversa és qui fa realment aquesta feina. Quan aquestes famílies experimenten una crisi de les cures, la resolen al mercat privat. Contracten altres dones perquè facin la cura dels infants o la neteja de la casa.

El que queda fora de la conversa són les necessitats d’aquestes dones que fan la feina de cura. Molt sovint són dones migrants. Gairebé sempre són dones pobres. Sovint tenen fills propis. Deixen els seus propis fills per cuidar els fills d’algú altre.

Si venen d’un altre país, els seus fills poden estar a l’altra banda del món.

Per això crec que quan parlem de cures hem de preguntar-nos: de qui són les cures que importen? Per què només parlem d’algunes persones?

De fet, crec que les famílies de les dones migrants pobres haurien de ser una prioritat. Si volem crear un sistema de cures realment universal, en què es cobreixin les necessitats de tothom, hem de començar mirant les persones més vulnerables: les que tenen menys suport, les que no tenen cura.

Això inclou dones negres i racialitzades, dones afroamericanes, dones migrants. I jo diria fins i tot que no hauríem de parlar només de treballadores. També hauríem de parlar de persones que estan fora del mercat laboral, que necessiten suport i cures.

No podem pensar les cures només en funció de com permeten anar a treballar. Això és el que vol el mercat capitalista: que entenguem la crisi de les cures només en relació amb les necessitats de les empreses i dels ocupadors.

Però les cures són una cosa que els humans hem fet durant generacions. És el motiu pel qual vivim. És el que necessitem. És la manera com construïm comunitats. I això no té a veure amb satisfer les necessitats del capital, sinó amb satisfer les nostres pròpies necessitats.

Construir un sistema de cures vol dir assegurar que totes les persones siguin cuidades, tant si poden treballar com si no, tant si volen treballar fora de casa com si no.

I crec que, fonamentalment, també hem de crear un sistema en què les persones tinguin l’oportunitat de cuidar els seus propis fills. Moltes treballadores de la llar que cuiden els fills d’altres persones preferirien estar a casa cuidant els seus.

La pregunta és: per què no oferim aquesta oportunitat? Per què no construïm un sistema que permeti a les persones cuidar les seves pròpies famílies si això és el que volen?

M: També estableixes una relació molt clara entre capitalisme i mercantilització del dolor, de la malaltia i de les cures. Creus que un sistema de benestar i de cures realment just pot existir dins del capitalisme, o cal una transformació sistèmica més àmplia? I és massa radical dir que les organitzacions que treballen en aquest camp haurien de ser explícitament anticapitalistes?

P: Crec que qualsevol sistema de cures realment radical, universal i just requereix abolir el capitalisme.

El capitalisme reprodueix desigualtats: desigualtats de gènere, racials i de classe. Té un interès estructural a produir i reproduir aquestes desigualtats. I històricament l’Estat sempre s’ha aliat amb el capital. L’Estat existeix per reforçar i reproduir el capitalisme.

Per tant, no crec que puguem crear un sistema de cures realment just dins del capitalisme tal com existeix ara.

Dit això, tampoc crec que puguem fixar-nos objectius tan llunyans que no ens permetin cuidar les persones ara mateix. La gent pateix. Hi ha persones sense llar.

Parlo sobretot dels Estats Units, que és el context que conec millor. Veiem migrants detinguts al carrer i reclosos en condicions que ni tan sols coneixem del tot. Veiem persones sense llar expulsades de l’espai públic. Veiem persones sense accés a la sanitat, sense cura infantil, sense seguretat alimentària.

Hi ha molts reptes urgents. Encara que l’objectiu a llarg termini sigui abolir el capitalisme, no podem ignorar les necessitats immediates.

La gran pregunta és: què fem mentrestant?

Crec que hem d’intentar satisfer les necessitats de les persones ara mateix. Hem de pensar com crear un mínim de seguretat econòmica perquè la gent pugui viure i també perquè pugui participar en lluites que van  més enllà de les seves necessitats immediates. 

Treballo amb un grup a Mississipi anomenat Mississipi Low Income Child Care Initiative. Mississipi és l’estat més pobre dels Estats Units i també el més avar quan es tracta d’ajudes públiques per a mares pobres.

Quan hi vaig i parlo amb la gent, tenen molt clar com és de dolenta la situació i els pocs recursos que reben de l’Estat. Mississipi. No és cap model ideal de sistema de cures.

Però aquestes dones lluiten alhora per ampliar les ajudes públiques i, al mateix temps, construeixen xarxes de suport i comunitats de cures entre elles.

El seu objectiu és doble: pressionar per canvis a curt termini des de l’Estat, construir comunitats alternatives de suport mutu i, al mateix temps, treballar per una transformació estructural a llarg termini.

M: Finalment, quin consell donaries a activistes i comunitats que volen organitzar-se al voltant de les cures radicals?

P: Crec que, quan pensem a desenvolupar un programa de cures radicals, hem de tenir en compte diverses coses.

La primera és posar al centre les persones més marginades. Per a mi, les persones més marginades han de ser el nostre criteri per mesurar l’èxit. Si les necessitats d’una persona empresonada o exempresonada, o d’una mare sola sense llar, estan cobertes, aleshores anem en la direcció correcta.

També hem de fer-nos preguntes molt dures sobre els programes governamentals que suposadament ofereixen cures a les persones pobres. I també sobre el sector sense ànim de lucre: qui se’n beneficia, com estan estructurats aquests programes.

Els programes de cures radicals tenen a veure amb cobrir necessitats bàsiques, però també amb mobilització política i empoderament. L’objectiu és simplement donar un àpat a algú, o és donar-li les eines per participar en la vida democràtica?

En aquest període de transició cap a la societat ideal que volem, hem d’allunyar-nos del paternalisme. Molts programes de cures són profundament paternalistes: pensem que sabem què necessita la gent i els ho donem.

Això no pot ser mai l’objectiu per a l’esquerra. Hem de servir les persones, sí, però també empoderar-les. Això vol dir implicar-les en el procés de canvi social, que també facin preguntes, que siguin companyes iguals en el procés de transformació i no simplement persones a qui “atenem”.

Una de les formes més flagrants d’extracció de beneficis del sector públic als Estats Units implica una empresa anomenada Maximus.

Maximus ha obtingut contractes de nombroses agències federals i estatals. Gestiona programes d’intercanvi d’assegurances mèdiques, serveis d’acollida familiar, programes de formació laboral, Medicare, Medicaid i altres serveis.

L’objectiu de Maximus és guanyar diners i reduir costos per a l’Estat. I la manera de fer-ho ha estat trobar formes de treure benefici de les mateixes persones a qui se suposa que serveixen.

Un exemple molt clar és la seva relació amb el sistema d’acollida familiar. El professor Daniel Hatcher ha escrit sobre això. El que fa Maximus és examinar els expedients dels infants per veure si poden accedir a prestacions de la Seguretat Social perquè els seus pares han mort o si poden rebre prestacions per discapacitat.

A partir d’aquesta informació, de vegades determinen si l’Estat hauria d’incorporar aquell infant al sistema d’acolliment. Això permet que l’Estat rebi recursos d’altres programes.

És un exemple de com els infants es converteixen en un mecanisme de generació d’ingressos. El que realment interessa és obtenir beneficis a partir d’infants dependents.

Per a mi, això és un senyal d’alarma enorme sobre fins on pot arribar aquest sistema: què significa extreure beneficis de la vida humana, veure les persones com a possibles fonts de diners.

El que és realment difícil és que molta gent no sap què és públic i què no. Als Estats Units, si preguntes a la majoria de persones et diran que el benestar social o l’acollida familiar són sistemes públics.

I és cert que són sistemes estatals, però el que no saben és que l’Estat subcontracta empreses privades per gestionar-los.

Així, encara que el sistema sigui formalment públic, la gestió està en mans d’empreses privades que prenen decisions sobre qui rep assistència sanitària i qui no. I això és una part del problema que sovint resta invisible.