Durant la guerra dels dotze dies de juny de l’any passat, Tucker Carlson (un conegut periodista nord-americà) feia la següent pregunta al senador Ted Cruz, un dels promotors del mal anomenat ‘canvi de règim’ a l’Iran: “Quina és la població de l’Iran?”. L’entrevistat es quedava mut davant d’una pregunta simple i clara a més no poder. “No coneixes la població del país que vols derrocar?” insistia Carlson, davant la visible incomoditat de Cruz. El tall de l’entrevista es va fer ràpidament viral a xarxes socials. No només perquè mostrava la ignorància dels polítics professionals yankees respecte a la resta del món (encara més respecte al que, des del seu supremacisme occidental, albiren com un Orient letàrgic i sospitós), sinó perquè, a sobre, deixava en evidència el desconeixement del país per part de qui, suposadament, està cridat a canviar el curs de la seva història. 

El 28 de febrer del present any, Israel i Estats Units van iniciar una nova guerra d’agressió contra l’Iran amb l’assassinat del líder suprem l’Ayatolá Khamenei i la seva família. Pocs dies més tard, una piulada irònica d’un usuari a la xarxa social X va tornar a destacar aquesta contradicció: “M’acabo d’adonar que Khamenei i Khomeini no són la mateixa persona. Aquest és el meu pla pel canvi de règim a l’Iran… (1/23)”. Pot semblar una exageració, però certament no són pocs els suposats analistes, polítics, militars i empresaris occidentals els quals, sense tenir cap coneixement sobre l’Iran ni haver posat mai un peu al país, diuen voler ‘democratitzar-lo’. 

El problema no és només la seva ignorància, sinó la legitimitat que aquests ignorants es pensen tenir per promoure una agressió militar contra tot un país i els seus 93 milions d’habitants. Aquesta fam de guerra i destrucció no és pas casual, sinó que és el resultat lògic d’una forma profundament orientalista de veure el món. Durant dècades, les institucions occidentals ha invisibilitzat i simplificat una societat rica i diversa com la iraniana, deixant les vides de les persones que l’habiten en un segon lloc. Com si fossin un simple rerefons dels posicionaments geopolítics dels seus governs, persones condemnades a no tenir veu ni vot. Encara, que irònicament, la seva llibertat s’hagi convertit en la justificació de l’agressió imperialista. Així, la situació que vivim és el producte d’una estratègica ben estructurada: després d’haver deshumanitzat a tota una societat (com han fet els israelians amb els palestins), és més fàcil justificar la seva destrucció.

——————————————

L’Iran, però és ple de vides amagades als nostres ulls. Com per exemple, la de l’Amir, un jove nascut a l’illa de Qeshm, la més gran de l’estret d’Ormuz. Aquest estret està en boca de tothom pel coll d’ampolla que el seu bloqueig per part de la Guàrdia Revolucionària iraniana ha produït en el trànsit de vaixells de petroli. Ens diuen que és per això que ara pagarem més car per omplir el dipòsit del cotxe. En mig de tot hi ha l’Amir i els seus veïns, els quals formen part de la minoria sunnita del sud del país. Ell va ser el primer noi del seu poble en anar a estudiar a la universitat de la ciutat costanera de Bandar Abbas. Com molts iranians, és religiós i crític amb el govern, en el seu cas perquè, segons argumenta, l’Estat afavoreix la majoria xiïta del país en detriment de la minoria sunnita. De fet, els musulmans sunnites representen entre el cinc i el deu per cent de la població però estan subjectes a límits de participació política establerts constitucionalment, amb les altres esferes del poder dominades pels xiïtes. També es queixa del procés de turistificació que viu la seva illa, que tot i ser un espai central en el joc geopolític internacional, s’està convertint en el centre d’estiueig de la burgesia de la capital. Al cap i la fi, els problemes que patim arreu del món no són tan diferents els uns dels altres.

Entre tants problemes, és habitual que molts iranians trobin l’explicació i la solució a tots els seus patiments a la religió que professen. Com ara en Muhammad, l’encarregat d’un hostal a Kashan, una ciutat mitjana sorgida d’un oasi al centre de l’Iran. Ell és profundament religiós, com un sector encara considerable de la societat iraniana i, amb total convenciment, lliga la inestabilitat dels successos en política internacional amb l’arribada del Mahdi (el 12è imam promès dels xiïtes). A vegades, com és el cas de Muhammad, la religió ofereix una explicació per tot allò que la realitat no pot digerir.

Ara bé, el que més sobta de l’Iran és que sigui ple de religions, en plural. Hi ha una diversitat que sorprèn a ulls de qualsevol europeu, tenint en compte la imatge que tenim d’un estat islamista teocràtic com l’Iran. Des del prisma d’occident, pocs sabem que la constitució del 1979 reconeix tres minories religioses: el Cristianisme, el Judaisme i el Zoroastrisme, totes tres protegides per les institucions estatals (cal dir que el Bahaisme no corre la mateixa sort i que els seus seguidors són durament perseguits). L’Armen, per exemple, és membre de la comunitat armènia de la ciutat d’Isfahan i és cristià ortodox. Visita recurrentment una de les moltes esglésies de la ciutat, les quals estan perfectament conservades al barri armeni al sud del riu Zayandeh. Fins i tot tenen un complex cultural-religiós amb un museu i un monument en record del genocidi armeni. A diferència del barri copte del Caire o la principal església de Bagdad, al barri armeni d’Isfahan gairebé no n’hi ha presència policial ni militar. Mentrestant, al sud de l’Iran, un jove venedor de mitjons de la ciutat de Shiraz afirma ser jueu, com unes 35.000 persones a tot el país. A Shiraz són una petita comunitat d’unes 2.000 persones i tenen la seva pròpia Sinagoga on cada dissabte celebren el sàbat, la festivitat jueva. Segons explica, viuen en pau i tranquil·litat amb la resta de la societat de la ciutat i no recorda haver tingut ni un sol conflicte per motiu de la seva religió d’ençà que té càrrec de consciència. 

L’Iran no només és religiosament divers sinó que és també ple d’ètnies diverses. Parsa, per exemple, és d’ètnia Qasqai, parla una llengua túrquica, i treballa com a conductor per una aplicació de transport de viatgers. La seva família era nòmada i es dedicava a la ramaderia. Ell, en canvi, forma part de la primera generació que s’ha mogut del desert a la ciutat. Reconeix que la vida al desert no era fàcil a causa de la falta de serveis bàsics. Ara bé, culpa a l’Estat perquè es va negar a proveir-los serveis bàsics per tal forçar la seva migració cap a la ciutat. Actualment, en Parsa es guanya la vida com pot, però no troba el seu lloc a la ciutat. S’aventura a dir que, quan els seus fills acabin l’escola i es facin grans, ell tornarà al desert que l’ha vist néixer on encara conserva casa seva. Les paraules de Parsa sonen robòticament emeses del traductor del mòbil però l’home qasqai parla des del cor com poques persones ho fan a la vida.

Més enllà d’ètnies nòmades com els Qasqai o els Bakhtiari, l’Iran alberga també una gran diversitat arreu de les seves fronteres. És el cas dels Balutxs i dels Kurds, dos pobles dividits en nombrosos estats i majoritàriament sunnites, ubicats al llarg de la frontera est i oest de l’Iran, i que la desinversió de l’Estat i les sancions internacionals han dut cap al contrabandisme. En el cas dels Kurds, els anomenats Kolbars es dediquen al contraban de tota mena de mercaderies a través de les muntanyes que fan frontera amb Turquia. És el cas d’un jove venedor d’alcohol que ha portat cervesa i whisky a una festa, begudes que escassegen a l’Iran arran de la total prohibició del seu consum per part de les autoritats (amb alternatives clandestines com l’arak o el vi casolà, totes dues difícils de digerir). El jove kurd es mostra molt a favor de la lluita armada a Síria i de les possibilitats d’aconseguir més autonomia a l’Iran. Aquests dies es parla molt de què Estats Units pugui arribar a finançar i armar aquestes milícies per tal que facin front al govern central. Seria l’enèsim cas d’utilització de minories kurdes per part de la CIA nord-americana amb un final molt previsible: el seu total abandonament, com ha passat a Síria, una vegada hagin complert la ‘funció’ de desestabilització del govern de torn no desitjat pels Estats Units. Pels balutxis, els quals estan dividits administrativament entre l’Afganistan, el Pakistan i l’Iran en una terra àrida i muntanyosa, el contraban de petroli i narcòtics és la principal font de subsistència econòmica. Hi té molt a veure que a l’Iran el petroli sigui fortament subvencionat pel govern amb un preu ridículament barat a les benzineres.

En qualsevol cas, el que més sorprèn de l’Iran és que, a una nació identificada com a persa, només el 60% de la població ho sigui. És a dir, el 40% restant de la població és d’ètnies completament diferents. Aquestes encaixen dins de l’estat persa de diferents maneres, des de la lluita armada contra el govern, a l’acceptació i fins ité tot el nacionalisme iranià.  És el cas de la Elaheh, una dona d’uns 30 anys que no porta vel, i de la seva família, originaris de Tabriz, una ciutat gran al nord-oest de l’Iran. Ells són d’ètnia àzeri i no parlen farsi al seu dia a dia, parlen l’azerí. Curiosament, hi viuen més àzeris a l’Iran que al  mateix Azerbaidjan. Parts importants d’aquesta minoria, malgrat tenir una identitat molt marcada i fins i tot estar geogràficament més a prop de Bakú que de Teheran, afirmen sentir-se profundament iranians. 

Aquest fenomen s’explica, en part, per la tasca desenvolupada pel govern central en les darreres dècades per tal de cohesionar el país. Així ens ho explica en Hamid, enginyer de telecomunicacions, un senyor molt culte, musulmà practicant, el qual parla anglès i castellà a la perfecció. Prové d’una família humil de la perifèria de Xiraz i està totalment alineat amb el govern. Argumenta que, gràcies a la revolució islàmica, la classe treballadora ha tingut garantit l’accés a l’educació i això ha permès l’ascens social a gent humil com ell que en temps del Xa (el monarca que va governar l’Iran amb mà de ferro des del 1953 fins al 1979) hagués estat inviable. Ara, es dedica a fer de guia al complex monumental de Persèpolis, malgrat el poc turisme que hi ha des que Trump reimposés les sancions durant el seu primer mandat. Hamid va fer el servei militar obligatori a la Guàrdia Revolucionària i té un cosí que va morir a Síria lluitant contra Estat Islàmic. D’aquest conflicte es poden veure petites petjades arreu del país, principalment a través del retrat de Qasem Soleiman (líder de les forces de la Guàrdia Revolucionària en la guerra contra l’Estat Islàmic), assassinat pels Estats Units l’any 2020 en un altre ataq il·legal a l’Iraq, preludi del conflicte que vivim a l’actualitat. 

Com és d’esperar, si bé hi ha una base social que dona suport al sistema de governança actual, l’oposició a la Revolució Islàmica és també molt nombrosa (per molt que l’actual president del govern actual, Masoud Pezeshkian, sigui el més ‘obert’ en dècades). Per exemple, Muhammad/Arash, un home de mitjana edat que viu a Tehran, és un declarat opositor dels ayatollahs. El seu nom oficial és Muhammad, però la seva orientació nacionalista persa el va fer triar un nou nom. S’autoanomena home de negocis a l’estil occident en l’actualitat i aposta per nous sectors tecnològics com ara la companyia Snappfood, líder en comandes de menjar a domicili a l’Iran.  És dels que creu que només Israel i Netanyahu podran ‘alliberar-los’.

Yalda, una jove de 21 anys originària d’Isfahan, és de la mateixa corda. No porta vel mai sinó és per anar a treballar, conduir o qualsevol altra situació concreta que ho requereixi. Li agrada molt Dua Lipa, parla un anglès bo i està estudiant castellà. Vol anar a viure a València per tal d’estudiar a la universitat i, segons dona a entendre, també per formar part de la famosa diàspora que dona suport a la principal figura de l’oposició, el Reza Pahlavi. Aquest fill del Xa, qui Israel i bona part de la premsa occidental veuen com el líder de l’‘oposició’, no viu a l’Iran des que va ser enderrocat l’any 1979 quan només tenia 18 anys. La qüestió és que a l’Iran ni hi ha una oposició estructurada al voltant de la seva figura ni tampoc el seu nom és gaire present en el dia a dia. Per a la Yalda i per una minoria d’iranians però, el nom Pahlavi és sinònim d’esperança de canvi. A ella li van tocar molt a prop les protestes per la mort de Masha Amini (de fet, amigues seves van ser empresonades) i ara té una percepció terrible de l’Estat, alhora que una visió tan idealitzada i distorsionada de la dictadura del Xa. Yalda somnia que tornin aquells gloriosos dies, els quals ella narra com una època de llibertat, però que per a molts van ser una època de ferotge repressió liderada pel temible aparat de tortura dels serveis de seguretat i intel·ligència anomenats Savak.

En el fons, són molts els iranians que, com Yalda, persegueixen el somni d’emigrar a algun país europeu. Després de dècades de sancions, l’economia iraniana està enfonsada, amb una inflació disparada i una incertesa constant. Marxar fora és l’única opció real per prosperar econòmicament pels joves ben formats de classes benestants. Per exemple, Ali Reza, un jove llicenciat en enginyeria a la Universitat de Teheran, vol complir el “somni iranià” d’emigrar a Alemanya.  Dorm a un hostal amb la seva parella, ja que és l’únic lloc on poden dormir junts sense estar casats. Com molts iranians, està fart de la repressió moral i, sobretot, dels problemes econòmics. “És el país on tot està prohibit però on tot passa”. A sobre, la forta depreciació que ha patit el rial iranià durant els darrers mesos (en gran part, degut a les sancions nord-americanes) s’ha menjat els estalvis de bona part de la població i ha deixat poc marge a l’esperança.

Cal recordar que l’economia i la moral ofeguen amb força als iranians però sobretot a les dones iranianes. Sharifeh és una jove jurista de Teheran d’uns 25 anys. Porta el vel ‘a mitges’, una tècnica molt habitual entre les joves per complir amb l’obligatorietat de portar el hijab sense posar-se’l del tot (es resumeix amb portar un mocador que amaga mig cap i deixa l’altra meitat visible). Després d’haver fet el grau en dret i un màster en dret internacional a la Universitat de Teheran, s’ha trobat davant la impossibilitat d’accedir al món laborat, per ser considerat un àmbit professional reservat als homes. Ha decidit fer un doctorat i està estudiant la naturalesa jurídica de les sancions econòmiques aplicades durant dècades contra l’Iran. No li agrada la forma d’Estat actual i voldria que la xaria (la llei islàmica) desapareixes de l’ordenament jurídic, però tampoc es considera una ‘detractora del règim’. El seu sentiment profundament nacionalista fa que s’oposi a qualsevol forma d’intervenció estrangera i està radicalment en contra d’uns bombardejos i una possible invasió que, segons diu, només portarà caos i destrucció.

Un cas semblant és el de Lahleh, una dona que també forma part del sector educat de la població iraniana. És filla d’una família benestant que s’ha enriquit gràcies al conreu de festucs al Kerman, una regió agrària a l’est del país. Lahleh és arquitecta de professió i va estudiar a Teheran, on ara té el seu propi despatx. Està divorciada, una condició que contempla la xaria i el Codi Civil iranià (tot i que és més complicat d’obtenir en el cas de les dones que en el dels homes). Ara, està estudiant per passar un examen d’anglès i poder així emigrar a Austràlia o al Canadà, on hi ha nombroses comunitats iranianes. A Lahleh li agrada molt viatjar i ho fa sovint, tot i les dificultats que suposa tenir un passaport iranià a l’hora de visitar tercers països. Curiosament, com a la Yalda, li agrada molt el Xa i diu que el govern s’hauria d’acostar més a Israel i a occident.

Per moltes dones joves, el turisme interior és l’única forma que tenen per tal de fugir dels entorns tradicionals que les ofeguen i poder així conèixer gent nova fora de les normes establertes de socialització que resulten tan estrictes per a les dones. És el cas de Bethnaz, nascuda a la ciutat de Qazvin, la qual viatja sola habitualment a la ciutat costanera de Rasht. Les ciutats de l’entorn del Mar Caspi són espais més allunyats de la tradició. De fet, aquesta regió ha estat històricament més a l’òrbita de l’imperi rus que de l’imperi persa (fins i tot va formar part de la Revolució Russa amb l’efímera República Socialista de Gilan). Amb una curta passejada pels seus bulevards o jardins es comprova que poques dones compleixen amb l’obligatorietat de portar el hijab als espais públics. Bethnaz treballa per una empresa xinesa amb negocis a l’Iran i ja ha visitat Turquia i l’Azerbaitjan, tot i que somnia a poder viatjar a Europa algun dia. Malauradament, no ho tindrà fàcil, ja que les dificultats per tal d’aconseguir un visat de turisme per la zona Schengen són enormes. 

El cas de Fatemeh és molt similar. La jove d’uns 25 anys acaba de muntar una empresa de viatges a l’Iran per tal de facilitar el desplaçament pel país a turistes estrangers. Els anys de sancions i les dificultats per aconseguir visats de turisme no l’han ajudat, tot i la bellesa immesurable de la seva ciutat, Isfahan. Fatemeh, a sobre, és molt aficionada a l’equip de futbol de la ciutat, el Sepahan. Cada dues setmanes visita amb les seves amigues el modern estadi de Naghsh-e-Jahan d’Isfahan, amb capacitat per 75.000 persones, on es juguen els partits de la lliga iraniana de futbol. Les dones tenen reservada una grada d’animació exclusivament femenina on animen al com la resta d’aficionats homes. Les fotos de la grada mostren tot de dones somrients amb les bufandes i banderes grogues pels colors del Sepahan i els hijabs negres, en aquest cas sí, perfectament col·locats.

Com l’empresa de Fatemeh, la de Nawzgol tampoc ha acabat d’arrencar. Nawzgol és una jove de Teheran la qual, després de treballar durant uns anys al servei de salut de govern iranià com a coordinadora d’operacions, va decidir emprendre el seu propi camí. Molta culpa que deixés la seva feina va tenir que, durant la guerra dels dotze dies del juny de l’any passat, un míssil israelià impactés contra una ambulància de la Mitja Lluna Vermella on viatjava una companya i amiga seva. Tots a l’ambulància van morir, incdueslosa la seva amiga, però ella va haver de continuar treballant des de l’oficina perquè la situació era crítica. Després d’aquells fets tan traumàtics, va decidir canviar d’aires i va crear una empresa d’exportació d’artesanies de fusta i rellotges. Li comprava les manufactures a un artesà d’un poble als afores de Teheran, feia el màrqueting i l’embalatge corresponent, i les exportava al mercat internacional. Ara, degut a la guerra, no ha pogut contactar amb l’artesà i ha hagut d’aturat les vendes a l’exterior, però confia a poder reprendre-les algun dia.

Abans de l’inici de la darrera guerra, quan Nawzgol ja veia el que li venia a sobre, va escriure el següent: “Durant la guerra dels dotze dies, vaig perdre una de les meves millors amigues i en les protestes recents he perdut a uns altres amics. Però ara, en comptes de viure amb por, mentre estigui viva, estic intentant aprendre més: sobre la història de l’Iran, sobre història mundial, i també sobre la religió. Traduint l’Alcorà o llegint uns llibres nous d’història, així és com passo el temps. A l’Iran, i a la vida en general, tenir por i morir realment no et porta enlloc”. El mateix dia que va començar la guerra, amb els primers bombardejos sobre la ciutat de Teheran, el to de Nawzgol va canviar completament. Tenia molta por: “Reseu per nosaltres. Per la nostra salvació del govern, i per la nostra salvació d’aquells que ataquen la nostra pàtria. Si sobrevivim, us direm com va ser de difícil”. Nawzgol va enviar un nou missatge una setmana més tard després de sis llargs dies sense connexió a internet. Els brutals bombardejos d’Israel i Estats Units s’havien estès per tota la ciutat i una imatge de foc i destrucció d’edificis adjacent a la seva pròpia llar acompanyava les següents paraules: “Estic intentant dormir amb medicines, però casa nostra no para de tremolar com en un terratrèmol. La meva mare i l’àvia estan terroritzades. Estic com si estigués borratxa: no puc dormir, no puc parlar, no puc relaxar-me… Només em venen paraules d’odi cap a Amèrica i Israel i tots els països que els ajuden”.

——————————————

Ara que els mitjans de comunicació convencionals i les xarxes socials s’han omplert d’experts en geopolítica amb grans teories sobre la guerra, cal recordar les històries de gent normal a l’Iran. Els analistes més ben informats desxifraran les diferents jerarquies del sistema descentralitzat de governança de la República Islàmica i les fortaleses i febleses de les seves forces armades. Alguns inclús s’aventuraran a preveure si hi haurà canvi de règim o no després d’aquesta terrible guerra la qual, com totes, portarà morts i devastació. Tots els analistes voldran parlar sobre l’Iran, però molts ho faran sense parlar sobre els iranians. Sense saber res de les vides de la gent comuna que fa el que pot per tirar endavant enmig de la desesperació. Sense saber res de les vides abans de la guerra, com si fossin objectes neutres esperant un tràgic escenari que molts diran que era clar que acabaria passant, com si fos un destí predeterminat per una pobra gent. Això només contribuirà a invisibilitzar una societat conformada per 93 milions de persones amb una diversitat religiosa, cultural, lingüística i ideològica sovint ignorada per Occident. En resum, tornarà a reduir tot un país a la postura geopolítica concreta del seu govern. Aquest article és la nostra humil contribució per anar en direcció contrària i acabar amb aquest silenci esgarrifós sobre les vides amagades a l’Iran. És la nostra manera de compartir l’Iran que vam conèixer i el seu poble. És un acte de denúncia davant d’una agressió imperialista a base de míssils i bombes la qual afecta a tots els iranians per igual. També és un acte per saldar un deute amb tots aquells que desitgen que es parli d’ells i de les seves vides, fent valdre la indescriptible hospitalitat que ofereixen als estrangers basats en el sistema de costums taarof, la seva manera d’entendre el món, a través de la cortesia, la bondat i el respecte desmesurat cap a l’altre. Finalment, també és el nostre acte de justícia amb una societat plural i diversa com poques, la qual mereix ser escoltada més enllà de les decisions dels seus governants. Perquè quan parlem de l’Iran, cal parlar de Sharifeh, Nawzgol, Bethnaz, Fatemeh, Yalda, Lahleh, Armen, Parsa, Elaheh, Amir, Ali Reza, Hamid, Muhammad i Arash. Mereixen ser escoltats. Com també mereixen un futur digne de pau i llibertat per al seu poble. 

* Tots els noms i testimonis d’aquest article són reals, recollits entre novembre de 2024 i gener de 2025 a diversos punts de la geografia iraniana. Alguns han estat actualitzats a posteriori. Les fotogràfies també són originals fetes pels autors.