L’austeritat —la pressió constant per mantenir la despesa pública igual als impostos recaptats— ha passat a un segon o tercer pla en el debat polític. En canvi, molts dels debats que avui la dreta aconsegueix posar sobre la taula guanyen simpatitzants gràcies auna llarga dècada de polítiques d’austeritat que es poden resumir en “no hi ha diners per a tot(s/es)”. No ens podem permetre acollir més immigrants, s’emporten les ajudes socials; cal privatitzar l’educació i la sanitat perquè allò públic no funciona; no hi ha diners per a polítiques d’habitatge públic; i un llarg etcètera del mateix estil. Tots aquests eslògans no tenen sentit si no es contraposen a un ambient polític i social en què es dona per descomptat que l’austeritat —la contenció de la despesa pública— és la norma.

Les millores en la qualitat de vida de la població treballadora —diversa en gènere, origen i orientació sexual, i amb sectors especialment exposats a la precarietat i l’exclusió— passen per revertir els anys d’austeritat que van seguir la crisi financera de 2008 i la crisi de l’euro de 2010. Per descomptat, això ha d’anar acompanyat de la millora dels drets socials i laborals i d’augments del salari real, així com d’un increment de la participació salarial en el conjunt de l’economia (és a dir, reduir quant s’enduen els beneficis empresarials). Però és fonamental incrementar la despesa en sanitat, educació i infraestructures públiques: la millor manera de defensar aquests drets socials davant les empentes de la privatització és millorar-los i fer-ne un senyal d’identitat de la bona qualitat de vida de la classe treballadora. Un programa polític de l’esquerra —unificada si pot ser, si us plau— implica millorar la qualitat de vida de la població treballadora.

Per exemple: que una malaltia no suposi una lluita contra les llistes d’espera i la manca d’atenció mèdica; que les generacions joves gaudeixin d’una educació sense aules massificades i amb beques de menjador, i també amb suport per continuar els estudis si així ho desitgen; i, a més, que arribar a la feina o a la universitat en transport públic no només sigui possible, sinó més ràpid i còmode que en cotxe (no hi ha cap altra manera de reduir el trànsit de cotxes privats, per cert). Cal aconseguir que no falti feina, pública o en el sector privat, gràcies als efectes positius de la despesa pública en l’economia (la seguretat als carrers s’arregla amb feina i renda bàsica, no qüestionant drets). Perquè els drets civils i socials se sostenen sobre condicions de vida dignes. Per això, quan la dreta ataca migrants, dones o persones LGTBIQ+, no està “obrint un debat cultural”: està fracturant la població, empenyent una part d’ella a viure amb menys autonomia, més por i menys recursos i intentant enfrontar-nos les unes contra les altres, sovint en competència per prestacions socials, aules abarrotades o un torn a la consulta mèdica. Revertir l’austeritat és també blindar aquesta vida comuna.
En aquests moments en què les esquerres comencen a qüestionar-se de quina manera es presentaran a les eleccions, és imperatiu recordar la importància que el programa polític integri revertir l’austeritat. Repassem, doncs, algunes dades que semblen oblidades i que, repetim, fan que els mantres de la dreta cobrin sentit a les oïdes d’una classe treballadora molt perjudicada.

L’austeritat en dades: una llarga ombra

Al gràfic 1, la línia de tendència grisa mostra la trajectòria que la despesa pública del govern del Regne mantenia des de l’any 2000 i que la mateixa Comissió Europea donava per feta en la seva previsió de primavera de 2008. Aquesta línia arriba a 2023 amb 17.342 euros per càpita. La despesa real es va quedar en 13.573. La bretxa és de 3.769 euros per persona i any. Les pujades dels darrers anys no arriben a compensar el que es va perdre des de la implantació de l’austeritat com a norma pressupostària el 2010.

El gràfic 2 suma any rere any la despesa anual perduda per persona per mostrar el total acumulat, corregint pel valor temporal dels diners. Aplicant una taxa de descompte del 3%, el dèficit acumulat des de 2009 ascendeix a 40.819 euros per persona. La sanitat acumula un dèficit de 8.180 euros per habitant, i el 2023 continua gastant un 29% menys del que li correspondria segons la tendència prèvia a la crisi. L’educació suma 4.983 euros de dèficit acumulat per persona, amb una bretxa que el 2017 va arribar al 34% respecte de la tendència i que el 2023 encara no s’ha tancat del tot. A la partida d’habitatge, el 2023 la despesa real és encara només el 45% del nivell de 2009.

La despesa pública total no va recuperar, després de la crisi, el nivell de despesa per persona fins al 2019 —deu anys després—. Les partides de sanitat i educació no recuperen el nivell de despesa per persona fins al 2020 i el 2023. L’única partida de despesa que de manera consistent es manté en nivells superiors als de 2009 és la de protecció social. Tanmateix, això es deu al cost de les subvencions per desocupació i de les pensions de jubilació. Cal recordar que l’atur encara es troba en nivells superiors als de 2008 i 2009, i que l’austeritat va allargar la crisi impedint així la recuperació del mercat laboral.

La despesa que inclou les partides de transport i infraestructures (anomenada afers econòmics) va arribar el 2017 a ser només el 60% de la despesa feta el 2009. I el 2023, la despesa per persona encara és inferior a la que era abans de la crisi.

La formació bruta de capital fix —la inversió pública en infraestructures, equipament sanitari, centres educatius i habitatge social— ofereix potser la imatge més descarnada del que l’austeritat va deixar enrere. El 2009, Espanya invertia 1.159 euros per càpita en termes reals, el 9,8% de la despesa pública total. El 2017, aquesta xifra havia caigut fins als 444 euros —un desplom del 62%— i el seu pes en el pressupost s’havia reduït a la meitat, fins al 4,3%. El 2023, amb la recuperació ja consolidada en el discurs polític, la inversió pública va arribar als 703 euros per càpita: el 5,2% de la despesa total, encara molt per sota del nivell precrisi i un 60% inferior a la tendència que hauria seguit si no s’haguessin aplicat les retallades. Aplicant la mateixa metodologia de tendència precrisi i valor present net al 3%, el dèficit acumulat d’inversió pública entre 2009 i 2023 ascendeix a 9.613 euros per càpita. És capital físic que no es va construir, equipament que no es va comprar, manteniment que no es va fer.El desglossament per partides mostra on es va concentrar la destrucció. La inversió en habitatge públic —ja marginal abans de la crisi— va quedar encara més reduïda. El 2023 arriba tot just als 39 euros per càpita, un 76% per sota de la seva tendència projectada, amb un dèficit acumulat de 1.187 euros per habitant. La inversió sanitària i educativa van seguir una trajectòria similar, acumulant 751 i 801 euros per càpita d’inversió no realitzada respecte de la tendència, respectivament. Aquestes xifres són inversió de capital, no despesa corrent —són les obres, els equips i els edificis que determinen el bon funcionament futur—.

Què fer amb Europa?

El primer cicle d’austeritat es va consolidar gràcies a una mena d’espectre encarnat en els mercats de deute públic, que amenaçaven de portar a la fallida països sencers. Els bancs centrals —inclòs el Banc Central Europeu— semblaven no tenir cap alternativa a deixar que els governs caiguessin en mans dels inversors. Tanmateix, els bancs centrals s’han tornat molt més actius en la compra de deute públic: amb Christine Lagarde i Jerome Powell comprant més de 2.000 milions d’euros i més de 2.000 bilions de dòlars de deute públic respectivament, han ajudat a contenir el que els governs paguen per emetre’l. La Comissió i el Consell Europeus han desaprofitat l’oportunitat d’utilitzar el poder de l’euro per continuar emetent bons públics europeus, o per ajudar els països individuals a augmentar la trajectòria de despesa pública.

En aquest context, no ens fem il·lusions respecte al fet que les autoritats europees vagin a ajudar un govern amb una política fiscal expansiva (no militarista). Però la batalla podria donar-se en termes molt diferents dels de 2010-2015, quan SYRIZA va claudicar davant la troika. Ara, la batalla política es donaria en el context d’uns bancs centrals que ja van comprar ingents quantitats de deute públic (i privat), ajudant a reduir els interessos del deute públic i la prima de risc (la diferència entre el tipus d’interès del bo públic alemany i el d’altres països de la zona euro).

És més, fins i tot perdent aquesta batalla, podria deixar-se clar davant la societat que no és una decisió del partit governant; que el que es necessita és una majoria política encara més àmplia per augmentar el poder del govern davant les autoritats europees i davant l’oposició dins del Regne, que ben segur s’oposaria a un programa d’empoderament i de millora de la qualitat de vida de la classe treballadora. Aquesta estratègia marcaria un fort contrast amb el que l’esquerra que ha tocat poder ha anat fent: vendre els seus molt minsos assoliments —en relació amb el que s’havia promès en campanya— com si fossin una victòria de gestió pública. L’etern incompliment de promeses explica molt del gir electoral de les classes populars cap a les dretes extremes.

Revertir l’austeritat comporta un augment de la despesa i, per tant, una necessitat de finançament públic, ja sigui a través d’una major recaptació impositiva o amb un augment del deute públic. Tot i que del que s’ha exposat fins ara es desprèn que l’augment de la despesa es financi a través de deute públic amb el suport, si fos necessari, del BCE, un augment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes, en un país en què la pressió fiscal està per sota de la mitjana europea [1], és més que necessari. A més, ajudaria a evitar una forta dependència del BCE. Però amb augment dels ingressos fiscals o no, el que aquí insistim és en deixar d’utilitzar un marc pressupostari en què els ingressos han d’anar per davant de la despesa. Els ingressos fiscals són procíclics, és a dir, augmenten durant les èpoques de creixement econòmic i es redueixen quan l’economia es desaccelera. No podem, doncs, dependre només dels ingressos fiscals per finançar un augment de la despesa pública que reverteixi els anys d’austeritat. Altrament, l’austeritat tornarà tan bon punt es desacceleri el creixement econòmic.

Les lluites socials contra l’austeritat i l’encariment de la vida

La crisi de 2008 va ser l’escenari per al desplegament del programa d’austeritat neoliberal a Europa. En resposta es va articular un moviment en defensa del sector públic que tenia al centre la cooperació entre els treballadors i la ciutadania que patia el deteriorament en la qualitat dels serveis. Així es van organitzar les marees sector per sector primer i en confluència entre elles després per a l’oposició general a l’austeritat. En última instància, tot aquest moviment va desembocar, juntament amb altres lluites anticrisi, en les Marxes de la Dignitat, amb un programa no sectorial, sinó clarament de classe (econòmic, social i polític).

Una dècada després l’escenari és completament diferent. L’aliança entre treballadors d’un mateix sector encalla en el corporativisme —la recent vaga mèdica estatal n’és l’exemple més evident—, l’aliança entre treballadors i usuaris s’interromp una vegada i una altra —vegem les mobilitzacions recents al sector del tren—, i la defensa articulada del conjunt dels serveis públics és pràcticament inexistent. És cert que el context material és diferent: l’agressió ja no té la nitidesa dels anys de la destralada. Però recompondre aquestes confluències socials —al marge de les institucions i més enllà de cada sector— continua sent una tasca central per a qualsevol combat seriós contra l’austeritat.

Però aquesta és la història d’Europa. En molts altres llocs del món, on no hi ha cap indici d’estat del benestar, la crisi i les seves lluites socials es van manifestar d’una manera diferent. El detonant va ser l’augment de l’encariment de la vida en un aspecte tan essencial com l’alimentació. Així van començar les revoltes contra l’augment del cost de la vida que van donar lloc a la primavera àrab. Avui, i als països anomenats desenvolupats, cada vegada amb més freqüència es desenvolupen lluites similars. Podem resumir el perquè assenyalant un capitalisme que ha virat del productivisme de postguerra a la despossessió com a lloc de generació de beneficis. Per què, si les dades macroeconòmiques van bé, no arriba part del pastís a la societat en el seu conjunt? Està fallant el mecanisme de redistribució de la riquesa? Cada vegada més, l’origen de la riquesa és l’apropiació per despossessió —fons voltor comprant edificis d’habitatges o residències de la tercera edat— amb l’estratègia de revendre a un preu més alt, a més d’un augment de la rendibilitat productivista associada amb l’augment dels preus, especialment dels béns essencials. L’habitatge és el cas més paradigmàtic, seguit de l’augment de la cistella de la compra i, en alguns moments, de l’energia. En realitat, les polítiques d’austeritat també poden entendre’s com un moviment de despossessió, com el pas previ a mercantilitzar aquelles àrees de la vida social que abans estaven fora de la lògica del benefici.

Què hi ha, si no, darrere de l’intent de privatitzar el sistema de pensions públiques? Si rasquem una mica, darrere de la privatització d’allò públic hi ha els mateixos actors que avui acumulen títols de propietat sobre els béns essencials de la classe treballadora i es dediquen a augmentar preus per garantir-se taxes de rendibilitat. Grans corporacions, sovint nous gegants de les finances coneguts com a fons voltor, contra els quals cal oposar un programa clar per aconseguir la seva expulsió de la propietat i la gestió de tot allò que mereix la consideració (i la regulació) com a béns comuns sense els quals no existeix societat. Per tant, un programa de lluita contra l’austeritat i en defensa d’allò públic avui reclama desenvolupar institucions concretes per regular els preus en àmbits com l’habitatge, l’alimentació o les residències per a persones de la tercera edat. Àmbits que mai no van ser considerats pilars de l’estat del benestar.

Cal afegir que els augments de preus a la recerca de més rendibilitat es reflecteixen en el marge de benefici. El valor que genera una empresa amb les seves vendes es reparteix entre dos grans blocs: el que va als treballadors en forma de salaris (participació dels salaris en l’ingrés total o PIB) i el que es queda l’empresa com a excedent brut (marge). Quan el marge puja, en igualtat de condicions, significa que els salaris han perdut pes en aquest repartiment —i viceversa—. El 2019 i el 2020 van suposar una mínima recuperació de la participació salarial, que porta caient des de principis dels anys vuitanta. Tanmateix, atès que el marge de benefici ha pujat d’aproximadament l’11% el 2019 al 13,2% a finals de 2025 (segons dades de l’Observatori de Marges Empresarials, en què col·laboren el Ministeri d’Economia, l’Agència Tributària i el Banc d’Espanya), la participació salarial ha tornat a caure. Els augments del marge de benefici —tot i que amb grans diferències entre sectors econòmics— expliquen per què, malgrat la suposada bonança macroeconòmica, la majoria de la població no veu millores salarials. Un augment del marge sobre vendes d’un punt percentual, com el pas del 12% el 2023 al 13% el 2024, en un any en què les vendes van créixer un 3,5%, significa que aproximadament el 30% del creixement de les vendes es va destinar a ampliar en aquest punt percentual l’excedent brut en lloc d’anar a salaris o reduir preus.

La política legislativa atrapada per l’austeritat imposada

L’arc parlamentari espanyol en la XV Legislatura (des de 2023) combina una forta fragmentació amb dos eixos que competeixen i se solapen. Un eix socioeconòmic (més estat del benestar, regulació i redistribució) i un altre de territorial-identitari (recentralització, ordre cultural i baixades d’impostos). En aquest tauler, la reactivació i reforma de les regles fiscals europees (en vigor des d’abril de 2024) torna a estrènyer el marge de maniobra, ja que la Comissió Europea exigeix plans fiscals estructurals a mitjà termini i una trajectòria de despesa compatible amb la reducció del dèficit i del deute. El resultat pràctic és un marc polític on la “contenció fiscal” opera com a norma pressupostària. A la dreta, l’austeritat li encaixa, perquè el seu programa s’expressa amb naturalitat en termes de contenció, “eficiència” i alleujament fiscal; mentre que l’esquerra institucional, en lloc d’impugnar aquest marc, ha decidit acceptar-lo i moure’s dins d’ell. Quan l’esquerra deixa de disputar l’austeritat, la dreta es queda amb el tauler de joc.

Aquest marc condiciona l’acció del Govern (PSOE-Sumar). Amb la despesa sota vigilància, la política econòmica es desplaça cap a reformes reguladores, mesures parcials i ajustos tributaris que no alteren massa la trajectòria agregada de la despesa. En habitatge, per exemple, l’èmfasi recau amb facilitat en canvis normatius i en incentius o rebaixes selectives, més que en una expansió sostinguda del parc públic i de la inversió necessària. Valgui com a exemple la darrera inversió pública anunciada d’una dotació de 100 milions d’euros per a l’adquisició d’habitatge privat mitjançant compra per destinar-lo a habitatge social a partir de Casa 47. Més enllà de la debilitat del mecanisme, la quantia és absolutament irrisòria (donaria per adquirir 500 habitatges a un preu “raonable”). L’estratègia fiscal de la legislatura ha consistit a vincular qualsevol augment de despesa a augments de recaptació (pujades impositives puntuals i, sobretot, l’expectativa d’un cicle de creixement que engreixi els ingressos). Aquesta estratègia és fràgil, ja que la mateixa Comissió Europea anticipa un gir més contractiu el 2026 i, especialment, el 2027, quan s’esgotin palanques associades al Fons de Recuperació[2]. En paral·lel, la dreta s’enfila sense problema al carro de la “bona gestió”.

Però no és només una qüestió del govern: en aquests darrers anys, l’espai a l’esquerra del govern, sense entrar en detall en la seva pluralitat i complexitat, tampoc no ha ofert una veritable batalla política per recuperar la despesa pública des de la seva posició d’influència parlamentària. Tot i que hi ha hagut discursos i esmenes parlamentàries a favor de l’augment de despesa en determinades partides socials, des de la pandèmia s’ha oblidat la importància d’una proposta conjunta i sòlida per revertir les polítiques d’austeritat. Ecos clars de la derrota de Syriza.

Cal assenyalar que l’austeritat, a més, reordena debats que no són estrictament pressupostaris. Migració n’és l’exemple clar. Quan l’austeritat ha minvat l’accés a la sanitat, l’educació, els serveis socials o l’habitatge públic, el debat polític deriva cap a la gestió del flux, com en la crisi viscuda a Canàries el 2024 (control fronterer, procediments accelerats, retorns), en lloc de cap a polítiques d’integració. A escala europea, el Pacte de Migració i Asil ha cristal·litzat una política antiimmigrants. En aquest context, centre i dreta vinculen migració a la “capacitat d’acollida” (serveis, habitatge, ocupació) i el conflicte es formula com una competència per recursos escassos. Si allò públic no s’expandeix, si el marge fiscal s’assumeix com a natural, el seu relat —“no hi cabem”, “no n’hi ha prou”, “cal retallar/privatitzar/ordenar”— sona plausible. S’obre així la porta a debats sobre identitat nacional i cultural, quan el que de debò qüestiona identitats i projectes de vida és la pèrdua de drets socials que comporta l’austeritat.

Conclusió: contra l’austeritat i les finances

Com s’ha assenyalat anteriorment, el desmantellament dels serveis públics ha anat acompanyat d’un augment de la ingerència en les nostres vides —públiques i privades— d’institucions financeres de nou encuny. Per descomptat, el rescat bancari de 2012 va consolidar la banca del Regne en encara menys mans, a més d’apuntalar el seu model de creixement gràcies a un sector immobiliari que genera endeutament constant i és cada vegada més d’accés exclusiu. Però, a més, han irromput amb força els fons voltor —com Blackstone, BlackRock, Cerberus, Lone Star o Apollo—, empreses que aglutinen els estalvis de les classes mitjanes i altes mundials (en gran mesura afavorides per la privatització dels sistemes de pensions) i que engoleixen habitatges en forma d’“actius” immobiliaris per a l’especulació. Però, a més, aquestes empreses també es dediquen a comprar, especular i desmantellar empreses de tota mena, inclosos hospitals que van ser públics i residències de la tercera edat, per extreure’n fins a l’últim cèntim.

Sense perdre de vista la importància de moltes altres lluites socials i laborals, reprendre l’expansió d’allò públic en forma de serveis socials, sanitat, educació i, molt important, habitatge, ens protegirà i serà una forma de lluita efectiva (amb l’inestimable ímpetu i lideratge de les lluites centrades en aquests sectors) contra aquesta ingerència de l’1% que avui s’encarna en aquests fons voltor.

[1] OECD: Revenue statistics: https://www.oecd.org/content/dam/oecd/en/topics/policy-sub-issues/global-tax-revenues/revenue-statistics-highlights-brochure.pdf

[2] Comisión Europea: Spain Economics Forecast: https://economy-finance.ec.europa.eu/economic-surveillance-eu-member-states/country-pages/spain/economic-forecast-spain_en?utm_source=chatgpt.com