Des de fa temps, els estudis crítics del turisme destaquen les relacions d’explotació i conflicte que acompanyen el desplegament d’una economia turística en territoris concrets. Als anys setanta, però, tenia prou predicament el concepte de Multiplicador Turístic: el convenciment que la despesa turística impulsa el desenvolupament dels altres sectors econòmics. Actuaria com si es tractés d’un joc d’engranatges en el qual l’activació d’una primera roda dentada comporta el moviment de tot el mecanisme (Gascón i Cañada, 2017). Si bé fa temps que aquest concepte s’utilitza poc en el sector acadèmic i en l’empresarial-turístic, el principi sobre el qual se sustenta ha quallat en aquests àmbits, així com en el polític-institucional i en bona part de la societat. El mite del turisme com a motor per al desenvolupament integral és poderós.

Però, com dèiem, cada vegada es troba amb més resistències. En l’àmbit acadèmic, un sector poc o gens relacionat amb l’economia turística ha anat desmentint aquest dogma (Mowforth i Munt, 2016). Ha posat en evidència, per exemple, la debilitat del sector primari en aquelles zones on s’instal·len discursos desenvolupistes que clamen per l’arribada del nou manà econòmic. S’han multiplicat els projectes destinats a convertir en destí turístic territoris considerats marginals, perifèrics o que pateixen un fort estancament. En aquests casos, sorgeix una narrativa única, que presenta al turisme com la sortida moderna, viable i sostenible per reintegrar aquelles zones en el sentit unidireccional del progrés.

Així, són dos les narratives ja clàssiques que s’articulen i que recorden velles estratègies de legitimació de l’acumulació per despossessió identificades per David Harvey (Harvey, 2022). Per una banda, la producció de territoris abandonats o estancats. Aquests discursos s’estructuren a partir d’una experiència de marginalitat que s’expressa en termes emocionals, i que és molt comú en les zones rurals que van passar a conèixer-se com la Catalunya oblidada. Si parem atenció, però, el que es generalitza és una mirada estàtica, que denuncia des de la sensibilitat i la nostàlgia l’abandonament com una condició natural, deslligada de les dinàmiques de desenvolupament desigual pròpies del capitalisme i que són fonamentals per entendre l’èxode rural i el despoblament. Per una altra banda, trobem les receptes màgiques, fórmules demiúrgiques que recorden els discursos del desenvolupament com a promeses capitalistes de millora econòmica i ingrés en la modernitat globalitzada (quan aquest concepte no havia caigut encara en desgràcia).

Però ambdues narratives mereixen ser debatudes. Sense planificació i polítiques concretes, la idea que el desenvolupament del sector turístic genera de manera espontània la promoció de la resta de l’economia local, es troba cada vegada més contestada. Les evidències de l’expansió de treballs precaris, temporals i mal remunerats, així com les externalitats derivades de la pressió sobre els ecosistemes, l’increment de l’afluència de persones més enllà de la capacitat d’acollida dels territoris i els efectes especuladors sobre la terra, han sigut prou fortes per a disparar el reclam organitzat dels moviments socials. I són aquestes mobilitzacions que estem veient expandir-se en els darrers anys les que han posat sobre la taula nous conceptes teòrics que tenen un fort significat simbòlic i que serveixen per fer front a les narratives úniques del progrés a través del turisme. Lemes com “No vivim del turisme, el turisme viu de nosaltres”, o la denúncia al “turisme extractiu” o “hiperespecialització turística”, han contribuït a generalitzar les crítiques que s’acumulaven des de la literatura especialitzada.

Caldria dir, però, que aquestes crítiques socials ja existien. Potser en forma deslligada, atomitzada, sectorial, i per això arribava poques vegades als mitjans i al coneixement públic. Per exemple, durant dècades, anys després d’any, el cada vegada més escàs teixit econòmic de la pesca de cabotatge català protesta per l’impacte que suposa, en l’ecosistema marítim del qual viuen, la recuperació de les platges que es perden amb els temporals de la tardor i l’hivern. Platges que l’economia turística costera necessita per l’estiu. Les institucions públiques no semblen dubtar a sacrificar el sector pesquer per mantenir el turístic.

En altres casos, aquesta resistència se centrava en fenòmens en el que el paper del turisme apareixia desdibuixat o aombrat. Per exemple, a les ciutats del sud europeu es va trigar anys en associar el desenvolupament del turisme urbà amb el problema de l’especulació del sòl i l’habitatge, que incrementa el seu preu per sobre la capacitat adquisitiva d’una part substancial de la població. Ara, sense negar que hi poden participar altres factors, poques vegades no es relaciona amb el turisme. La línia elèctrica de molt alta tensió (MAT) que ha d’entravessar diverses comarques rurals de Catalunya es veia com una infraestructura destinada a cobrir les necessitats d’unes zones urbanes demandants d’energia. La resistència que va desfermar es llegia, només, en clau del desequilibri rural-urbà i en la defensa ecològica del territori. Però ara veiem que la infraestructura també era una necessitat per cobrir els requisits energètics dels destins de platja en temporada alta.

Des de mitjans de la dècada passada, però, a Catalunya es dona una articulació d’aquestes resistències, i una visibilització del paper del turisme en fenòmens que impacten negativament sectors socials, economies i ecosistemes. Va ser un procés ràpid i rabiós. A Barcelona, per exemple, va permetre entrar al consistori a dos partits que, fins aquell moment, no tenien cap representació. Eren els dos únics partits (CUP i Comuns) que feien una crítica global a un model de ciutat basat en el desenvolupament turístic. Fins i tot, un d’ells va aconseguir el govern de la ciutat.

El poder de les contranarratives afavoreix la popularització de la mirada crítica i qüestionar els discursos-mantres que es van consolidar com “de sentit comú”. Els lemes de la contranarrativa es basen en la mobilització d’antítesis, metàfores i paradoxes per desarticular això que va ser acceptat sense qüestionaments. Més enllà de la validesa acadèmica, la mobilització social, especialment en els països del Sud d’Europa, està aconseguint confrontar la normalització del desenvolupament a través del turisme i evidenciar el que té d’economia extractiva.