La gestió del passat traumàtic a Espanya: avanços i tasques pendents

Ens trobem hui davant un repte d'enormes dimensions: conjuminar esforços i treballs per a reconduir la gestió del passat traumàtic i enquadrar una nova memòria emblemàtica que sume les garanties de no repetició i alimente un relat emancipador

La gestió del passat traumàtic a Espanya: avanços i tasques pendents

La gestió del passat traumàtic a Espanya: avanços i tasques pendents

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ens trobem hui davant un repte d'enormes dimensions: conjuminar esforços i treballs per a reconduir la gestió del passat traumàtic i enquadrar una nova memòria emblemàtica que sume les garanties de no repetició i alimente un relat emancipador

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat 10 de desembre el Pazo de Meirás va deixar de ser propietat de la família Franco per a passar a ser patrimoni de l’Estat. Una transmissió celebrada i esperada des que el mes de setembre passat la justícia declarara la nul·litat de la donació efectuada en 1938 a l’autoproclamat cap d’Estat. La notícia va arribar en un moment en què la batalla pel relat del passat i els escassos avanços en matèria de veritat, justícia i reparació han situat la gestió del passat traumàtic en un debat de primer ordre dins del sistema mediàtic espanyol.

La devolució del Pazo de Meirás pot marcar un punt d’inflexió en la gestió del passat traumàtic i en les lectures polítiques que d’elles es deriven: per primera vegada se situa el focus mediàtic sobre la repressió econòmica, l’espoli, la usurpació i l’explotació laboral afavorida i dirigida per la dictadura i els seus adscrits. Les conseqüències que puga implicar a mitjà termini són encara desconegudes. D’antuvi, la família Franco s’ha querellat per un suposat delicte d’odi contra diversos periodistes i investigadors que estudien l’enriquiment familiar i un Jutjat de Madrid l’ha admesa a tràmit.

Així, a 45 anys de la mort del dictador i en un context governamental procliu a la veritat, la justícia i la reparació, què ha canviat? què s’ha fet i què queda per fer? quins són els principals reptes que afronten les institucions, els moviments memorialistes i la societat en general? En aquest text intentarem a través de la delimitació de tres epígrafs parcials acostar una panoràmica general —amb un enfocament més qualitatiu que quantitatiu— a la realitat de la lluita per la memòria democràtica en el Regne d’Espanya.

1. Què va ser el franquisme?

Més enllà dels complexos debats i avanços historiogràfics sobre la naturalesa o evolució del franquisme, la societat espanyola no ha assumit encara hui un relat compartit en termes majoritaris. La coexistència de diferents memòries emblemàtiques, la indefinició institucional i el silenci imposat durant prop de 60 anys han dificultat l’assumpció pública dels debats pertinents en societats democràtiques que desitgen gestionar i reparar el passat traumàtic.

En la realitat espanyola encara es conviu hui amb el negacionisme en alguns reductes socials, amb l’apologia del franquisme institucionalitzada en l’esfera pública i amb el llegat del dictador com a element organitzador de la vida política, social i econòmica de l’Estat.

Durant les últimes dècades, l’eclosió de les lluites socials per la memòria democràtica —essencialment vinculades a la recuperació dels desapareguts o al dret a la informació— i l’avanç historiogràfic han evolucionat, d’alguna manera, lligats, units. En termes historiogràfics, i simplificant a l’extrem aquest llarg i complex procés de transformació, es podria dir que s’ha passat d’uns estudis quantitatius amb gran atenció a les xifres globals cap a nous marcs centrats en aspectes concrets i parcials del polièdric univers repressiu. En termes socials, s’ha avançat d’una enyorança explícitament polititzada, uniforme i marginal cap a un escenari d’hegemonia social relativa del discurs memorialista: una realitat en què una majoria social assumeix les reivindicacions del moviment memorialista i entén que hi ha accions que han d’impulsar les institucions i no poden esperar més. Però quines són aquestes reivindicacions?

Foto: Wikimedia Commons – Loischantada

És important fer notar que aquest procés ha anat de la mà de la progressiva desaparició del llegat polític. Dilucidar els motius que han portat a això no és una tasca senzilla i excedeix l’objecte d’aquest text. La delimitació i la concepció del passat traumàtic s’ha transformat en les últimes dècades: d’una «guerra entre els demòcrates i els feixistes» o, si ho prefereixen, «entre la transformació (o revolució) social i el feixisme» a «un drama humanitari», un «error col·lectiu» o un «episodi tràgic» que trencava amb l’exemplaritzant història pàtria, caracteritzada pel consens entorn de la construcció d’un Estat democràtic sense antagonismes interns, edificat sobre la superació de desacords sempre consensuals.

Així, se’ns presenta la Guerra Civil com un procés que manca d’aprenentatges, valors, propostes i lectures per al present. Un conflicte fratricida que ha de ser extret del seu context per a comprendre la seua profunditat, s’argumenta. Una realitat sense víctimes ni victimaris, sense projectes econòmics ni de justícia social, sense poble ni oligarquia, sense vencedors ni vençuts. Un error, un passat a oblidar: «un llarg període d’enfrontaments i divisions» en paraules de l’actual monarca Felip VI. Un relat que ha crescut en importància i centralitat al mateix temps que el passat traumàtic irrompia en l’agenda pública i ocupava espai mediàtic.

2. Polítiques de memòria: entre la propaganda i la inacció

A l’octubre de 2007, tres anys després del seu anunci, el Parlament espanyol aprovava la Llei per la qual es reconeixen i amplien drets així com s’estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura. Promulgada com a Llei 52/2007 de 26 de desembre, la norma responia a les demandes del creixent moviment memorialista que venia reivindicant des de mitjan anys 90 la necessitat de posar límits a la impunitat de la dictadura, d’incentivar i finançar la investigació acadèmica i la recuperació dels desapareguts, i de generar mecanismes i instruments de conscienciació social dels efectes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

Els avanços pel que fa a recuperació de desapareguts o d’atenció a familiars i víctimes de la dictadura continuen sent ínfims

Nascuda, segons els seus promotors, amb la vocació d’integrar i materialitzar les demandes de les víctimes del franquisme i «establir les bases perquè els poders públics duguen a terme polítiques públiques dirigides al coneixement de la nostra història i al foment de la memòria democràtica», el seu articulat final va causar un important rebuig en la societat. Més enllà de les previsibles crítiques del conservadorisme espanyol, bona part del moviment memorialista mostrava la seua disconformitat amb la timidesa i la falta d’ambició de la norma. Segons la pròpia Associació Per a la Recuperació de la Memòria Històrica «la llei no dona satisfacció als tres elements que conformen els programes de justícia de transició de les dictadures als règims democràtics: veritat, justícia i reparació». En paraules de David Becerra, autor de la Guerra Civil com a moda literària, la llei s’insereix i «reprodueix la lògica ahistoricista i despolititzada». I prossegueix, «la Llei 52/2007, sens dubte insuficient, no pretenia establir una ruptura amb el passat, que posara fi als privilegis dels quals gaudeixen, encara hui, els vencedors de la Guerra Civil, sinó que perseguia, més aviat, el reforçament del model de convivència constitucional de la transició».

Si bé la seua entrada en vigor va representar un punt d’inflexió en la mobilització social i la lluita contra la impunitat de la dictadura, el seu abast se situa, encara hui, lluny de les promeses dels seus promotors. A la Llei 52/2007 li van succeir, pràcticament una dècada després, les diferents lleis autonòmiques que venien a centrar i implementar la normativa estatal i corregir els seus errors i problemes.

Foto: Wikimedia Commons – Indalecio Ojanguren

Malgrat tot, 13 anys després gran part del projecte legislatiu continua sent lletra morta. D’una banda, la impunitat dels victimaris segueix garantida amb l’acció o omissió dels diferents governs, el món mediàtic i el poder judicial. Per l’altra, els avanços pel que fa a recuperació de desapareguts o d’atenció a familiars i víctimes de la dictadura continuen sent ínfims. Ningú dubta, doncs, que si tèbia era la seua proposta, pràcticament nul·la ha sigut la seua implementació.

Una dinàmica solament alterada per la producció cultural i propagandística: exposicions, cicles de conferències, produccions audiovisuals, actes públics o la implicació simbòlica de personalitats del món de la cultura o la política ha jugat en els últims anys un paper important en la difusió de la reivindicació de la memòria democràtica. Poguera semblar, doncs, que hi ha qui es conforma amb la batalla cultural per a combatre la falta de reparació material real.

En aquest sentit, la Llei de Memòria Democràtica que el Govern pretén aprovar durant aquest primer trimestre de 2021 ha generat moltes expectatives i il·lusions en importants segments socials. El text presenta grans novetats: entre elles, les penes a l’enaltiment de la dictadura, la nul·litat dels judicis franquistes, la responsabilitat de l’Estat en l’exhumació de les fosses comunes o la revocació de condecoracions o títols als victimaris són algunes d’elles. I, per primera vegada i a diferència de la Llei 52/2007, incorpora un règim sancionador.

Construir un horitzó reparador ha de començar, necessàriament, per la construcció d’un nou marc de debat que integre diferents sectors i agents socials

Malgrat això, algunes de les associacions memorialistes més importants de l’Estat han fet públics posicionaments i anàlisis crítiques amb el text. Des del Fòrum per la Memòria sentencien que, malgrat els avanços observats, «la llei no suposa una ruptura amb el model espanyol d’impunitat» i la reparació proposada en la llei és «més simbòlica que material». L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), per part seua, defensa que moltes dels aspectes integrats en la llei queden en a l’aire, sense resoldre: no s’especifica qui, com ni a través de quins mecanismes és responsable de dur a terme cadascun dels aspectes legislats.

Encara així, l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos —malgrat la no reconversió de l’espai— a l’octubre de 2019 i la imminent aprovació de la Llei de Memòria Democràtica —obviant els seus evidents límits i contradiccions— són, sens dubte, bones notícies que tornen a esperançar a la societat en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació.

3. Cap a un horitzó reparador, cap a un projecte emancipador

La gestió i transmissió del passat traumàtic en societats marcades pel dolor, el silenci i la resignació és un procés altament complex. Darrere de la virulència argumental i la confrontació parlamentària, la realitat espanyola amaga una profunda fractura social entorn de les lectures del passat que vehiculen les identitats individuals i col·lectives actuals. Però, més enllà, amaga una realitat construïda sobre el dolor, l’espoli, la mort i la repressió. Una realitat que és passat, però que també és present.

Foto: Wikipedia – Godot13

L’assimilació del passat traumàtic com un error col·lectiu allunyat de la nostra realitat actual comporta la impunitat política, social, cultural i econòmica dels victimaris. I, amb ella, l’absència de responsabilitat i possibilitat de reparació.

L’actualitat del franquisme és hui explícita i plural. Des de la Prefectura de l’Estat a diferents òrgans judicials passant per estructures militars. Del silenci i la por dels compromesos als milers de cossos esperant ser recuperats pels seus familiars i els seus sers estimats, passant per les fortunes pastades mitjançant l’extorsió, l’espoli i el robatori pels fidels al franquisme en tots i cadascun dels pobles de l’Estat. Dels grans aristòcrates i burgesos, de les grans famílies propietàries als qui van finançar i van afavorir el colp militar als qui es van beneficiar durant dècades de la seua victòria.

Per això centrar el debat torna a ser tan important: per a evitar discutir sobre la il·legalització de fundacions —minoritàries i marginals— que reivindiquen la figura de Franco mentre els seus hereus i afavorits segueixen ostentat la Prefectura de l’Estat, la direcció de les grans empreses i els principals ressorts de poder, formal i informal.

Se’ns intenta presentar amb entusiasme una nova neutralitat que amaga claus importants per a la comprensió del passat i per a l’educació en drets humans i valors democràtics de les noves generacions

Construir un horitzó reparador ha de començar, necessàriament, per la construcció d’un nou marc de debat que integre diferents sectors i agents socials per a la consecució de nous acords que delimiten la nostra visió compartida del passat. Una visió que ens permeta posar en primer lloc el llegat de justícia social, llibertat i redistribució de la riquesa que l’oligarquia i l’exèrcit van pretendre enterrar mitjançant una Guerra Civil i una llarga dictadura.

Foto: Wikipedia

Nosaltres partim de la concepció que la repressió franquista va tindre un caràcter genocida, que va jugar un paper crucial en l’evolució i configuració de la societat posterior. Mitjançant l’eliminació sistemàtica de la dissidència perpetrada després del colp de 1936, es buscava anul·lar les demandes socials transformadores que estaven aconseguint importants cotes de poder i suport social, i que feien perillar la posició privilegiada de l’oligarquia espanyola. Així doncs, la repressió franquista, entesa com a genocidi, té uns efectes en la memòria col·lectiva tant sobre els propis fenòmens repressius com sobre la mobilització política i social anterior i posterior. En aquest sentit, és necessari situar la repressió i la violència com la columna vertebral del nou règim i entendre l’eliminació i/o desactivació de la dissidència com un dels pilars fonamentals de l’edificació i solidesa del nou ordre. Al nostre judici —i entenem que siga un punt de debat i discrepància— l’eliminació de la dissidència i l’enemic intern, la repressió econòmica i l’aposta cultural per la construcció d’un règim sustentat sobre la inexistència d’alternatives no és una característica més del franquisme, sinó un dels seus pilars fonamentals. La seua columna vertebral.

Ens trobem hui davant un repte d’enormes dimensions: conjuminar esforços i treballs per a reconduir la gestió del passat traumàtic i enquadrar una nova memòria emblemàtica que sume les garanties de no repetició i alimente un relat emancipador. Això és, superar el relat majoritari mitjançant el qual malgrat posar damunt de la taula la reparació (parcial i simbòlica) de les víctimes o dels seus familiars, malgrat remarcar la necessitat de buidar les cunetes i rendir reconeixement als milers de desapareguts, limita l’impacte de les conseqüències de la Guerra Civil en l’actualitat i elimina el substrat polític dels passats traumàtics. Se’ns intenta presentar amb entusiasme una nova neutralitat que amaga claus importants per a la comprensió del passat i per a l’educació en drets humans i valors democràtics de les noves generacions. A saber, un relat que situa en peus d’igualtat i com a bàndols en guerra un govern democràtic amb un projecte de modernització, transformació social i redistribució de la riquesa i una oligarquia antidemocràtica sustentada sobre una part de l’exèrcit que va conspirar, va iniciar el conflicte bèl·lic i, amb l’ajuda internacional, va vèncer al govern legítim. Una crònica que oculta l’eliminació sistemàtica d’importants sectors socials una vegada acabada la guerra o que silencia els efectes de la repressió econòmica i la consolidació d’una nova elit econòmica i financera que, encara hui, domina el món empresarial.

I, per això mateix, ens trobem en un moment clau: espentar en un nou cicle d’expansió de la memòria democràtica fins i tot sabent-la parcial, interessada i conservadora o exigir i construir un nou marc d’anàlisi que des del present i de manera estructural pose enfront de l’espill el franquisme, els seus responsables i les seues pervivències en la nostra societat.

Article publicat originalment a Jacobin
Foto de portada: Wikipedia – Emilia J. Rodríguez Posada
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És graduat en Història per la Universitat de València, on també ha obtingut els mestratges en història contemporània i en professor de secundària. És autor de "Tupamaros. Del fusell al parlament, 1966-2016 (2017)" i coordinador de "Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la transició" (2018), entre d’altres.

Comentaris

La gestió del passat traumàtic a Espanya: avanços i tasques pendents

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.