«Pau»: Un al·legat pacifista

Albert Portillo ressenya «Pau. El valor de la vida als nostres dies» (Jordi Armadans, 2022), editat per Ara Llibres. Una anàlisi de les diverses formes que adopta el conflicte global als nostres dies i un profund al·legat pacifista.

«Pau»: Un al·legat pacifista

Albert Portillo ressenya «Pau. El valor de la vida als nostres dies» (Jordi Armadans, 2022), editat per Ara Llibres. Una anàlisi de les diverses formes que adopta el conflicte global als nostres dies i un profund al·legat pacifista.

«La guerra esborra tota idea de fi, fins i tot la idea dels fins de la guerra. Esborra el mateix pensament de posar fi a la guerra.»

Simone Weil, La Ilíada o el Poema de la Força, 1940

«Cal ser pacifista, encara que sols sigui per fotre’ls. A ‘ells’»

Joan Fuster

«Calen onades de canvi. Cal avançar i retrocedir. I, sobretot, cal voler avançar i provar de fer-ho.»

Jordi Armadans

«Per la pau del mon! Una cosa és fer propaganda Contra la guerra i una altra cosa és Organitzar la Pau». Així encapçalava El Quixot, un setmanari català, independent i pacifista, el seu primer número publicat l’11 de setembre de 1935. Un lema que sembla evocar un leninisme pacifista. Segurament Jordi Armadans no advocaria per aquest terme però, en tot cas i sens dubte, el director de la Fundació per la Pau, ha plasmat aquesta mateixa voluntat activa i transformadora a Pau. El valor de la vida als nostres dies (Ara Llibres, 2022). Un al·legat contra la militarització de les ànimes, i dels pressupostos, que s’està produint amb el pretext de la guerra entre Ucraïna i Rússia. Aquest, com d’altres conflictes bèl·lics devastadors, no és cap fenomen natural sinó el resultat de les ambicions imperialistes de les grans potències i de l’avarícia dels respectius complexos militars industrials.

Font: El Quixot, 11 de setembre de 1935. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Armadans fa una diagnosi de les conseqüències brutals del militarisme; l’esquarterament de l’Estat del Benestar, la propagació d’uns discurs militar contra migrants i refugiats, el knock out de la transició energètica…etc. Són algunes d’elles i en bona mesura han contribuït a l’alça de les extremes dretes europees, com a Itàlia i a Suècia. I, en paraules d’Armadans, la socialdemocràcia oficial, i per extensió el seu camp autodenominat «progressista», ha contribuït en bona mesura a la militarització de les fronteres, de la indústria i de la societat. Abonant així el sòl per a la legitimació de les idees d’extrema dreta, més enllà dels seus propis portaveus oficials.

Però en canvi: «activistes que havien sortit a manifestar-se contra altres guerres, aquesta vegada callen. I, a la penombra hi ha una indústria, la militar, que incrementa els guanys enmig de la barbàrie.»

Motiu pel qual, és necessari un revulsiu, com el que proposa Armadans, que reviscoli el pacifisme latent, tant en les esquerres catalanes com en els moviments socials, per tal de prendre partit per la pau i pels pobles.

Pobles afamats de drets i oligarquies gaudint de guerres

El 2010 vam arribar a la xifra més alta de persones que fugien de la guerra, 43,7 milions, al 2020 aquesta xifra s’havia doblat fins arribar als 82,4 milions. Fora d’aquest «jardí» que és la Unió Europea, al parer de Josep Borrell, la catàstrofe és una realitat quotidiana per a molta gent. Segons dades de Nacions Unides, cada any moren més de 2,3 milions de nens i nenes de menys de cinc anys (mentre els països més rics llencen entra el 30 i el 50% del menjar disponible), 87.000 dones són assassinades (informe ONU Dones de 2017) i 7 milions de persones moren prematurament per culpa de la contaminació de l’aire (en dades de l’Organització Mundial de la Salut). Alhora que, any rere any, es baten rècords d’ecologistes assassinats, en van ser 227 el 2020 segons denunciava l’ONG Global Witness. «Com més evident és l’emergència climàtica, més violència s’executa contra les persones que volen frenar aquesta tendència», observa Armadans.

Si les guerres reforcen el masclisme més criminal, l’assassinat impune d’activistes dels moviments socials i la condemna de països sencers a la pobresa i a la fam, les mesures que prenen les grans potències, també les del «jardí» europeu, lluny de contrarestar aquestes dinàmiques les reforcen. A l’informe de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, The Military Balance (2021), es detalla que al món hi ha un total de 51 milions de militars, paramilitars i reservistes, i només un 0,45% del total dels militars al món es dediquen a «missions de pau». Una xifra força més grans que els 13 milions de metges i metgesses que, com recull la ONU, hi ha en total. I quan es desencadena una guerra solen ser un objectiu militar; a tenor d’un informe de l’Organització Mundial de la Salut només entre 2014 i 2015 es van perpetrar 600 atacs contra el personal sanitari i els centres de salut en 19 països en guerra, dels quals el 62% dels atacs van ser intencionats.

La diferència entre uns i altres de tan evident que és a vegades pot semblar recòndita per tota la propaganda bel·licista; mentre el personal sanitari garanteix un dret social, la salut pública, l’exèrcit és un instrument d’assassinat com va deixar dit una manera molt crua, però necessària, Tolstoi en l’extraordinària antologia de l’Institut Català Internacional per la Pau que tracta de recuperar els clàssics de la pau i la no violència:

«Només que la gent entengui les coses com són i les digui pel seu nom: sabrien que l’exèrcit és un instrument d’assassinat i que reunir i dirigir l’exèrcit, allò mateix que fan amb tanta seguretat els reis, emperadors i presidents, és una preparació per a l’assassinat.»

Aquesta preparació de l’assassinat és un lucratiu negoci per a moltes empreses. Les vendes de les cent principals empreses d’armament han representat uns 531.000 milions de dòlars el 2020, un 17% més que el 2015. I si sector privat del ram té assegurat un bon negoci en bona mesura es deu a l’existència d’una demanda pública que estimula la oferta. Tornant altre cop a Tolstoi, la millor manera de derrotar al militarisme és; «deixar de donar suport a l’ordre social que el produeix.» El militarisme és una peça cabdal de l’economia capitalista com va retratar Rosa Luxemburg sobre la cursa armamentística en els anys previs a la Primera Guerra Mundial: «El militarisme és també, en allò purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a realitzar la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació.» (L’acumulació de capital, 1913).

El 2021 l’Institut per a la Recerca de la Pau d’Estocolm (SIPRI, en les seves sigles en anglès) constatava el màxim històric de la despesa pública militar mundial que arribava als dos bilions de dòlars. Un vertader keynesianisme militar del qual els trenta Estats membres de la OTAN hi tenen un important grau de responsabilitat doncs els correspon 55% de la despesa. Un fet que contrasta amb la «inseguretat» que proclamen aquestes estats de forma recurrent a les cimeres de la OTAN, tot i ser els que més diners es gasten en els seus exèrcits.

Tot i això, no sembla però que hi hagi cap intenció, no ja d’avançar cap al desarmament, sinó ni tan sols de reduir ni congelar les partides militars dels pressupostos, almenys als Estats Units i a la Unió Europea.

Una de les principals conseqüències d’aquest keynesianisme militar és que està afavorint una nova cursa armamentística, com diu Armadans; «si un país dispara els seus pressupostos, els altres no es poden quedar enrere. I així a una mala decisió  l’acompanyen moltes altres males decisions.» Augmentar un 26% el pressupost militar, fins als més de 27.000 milions d’euros de despesa real, com ha fet Pedro Sánchez és una manera de participar conscientment d’aquesta nova cursa armamentística. En el fons, és una austeritat militar, neoliberalisme de color caqui, perquè no hi ha decisió més política que la d’assignar partides pressupostàries, subsidiar el complex militar industrial hispànic n’és una.

L’Estat espanyol n’és un exemple, abans i tot de la Cimera de la OTAN a Madrid. I un exemple que ha tractat fer passar el militarisme hispànic nadiu per una insígnia progressista aprofitant la pandèmia com a pretext d’una doctrina del shock.

Pedro Sánchez i el progressisme marcial

Armadans no s’està de recordar el discurs de Pedro Sánchez del 12 d’abril de 2020. Un discurs en el qual va declarar «la guerra total» a la Covid, una pandèmia «pitjor que la Segona Guerra Mundial». Al discurs de quarter seguien les rodes de premsa militaritzades i la utilització puntual de l’exèrcit per a cops d’efecte mediàtic. Sánchez tampoc s’estava d’al·ludir al personal sanitari com si fossin reclutes a sacrificar contra aquesta «guerra», en aquest discurs militaritzador de la salut pública i l’atenció sanitària.

Una militarització de les ànimes que ha anat preparant el terreny per a la seva concreció pressupostària, per un cantó, i, per l’altre, per l’ús de mètodes manu militari contra migrants i refugiats.

Ens ho recorda Armadans, Carmen Calvo, llavors vicepresidenta en funcions, no es va diferenciar massa de Salvini, ministre d’Interior en aquell moment, quan declarava que l’Open Arms no tenia llicència per a rescatar vides humanes a la mar Mediterrània. 35.000 homes, dones i infants han mort a la Mediterrània, segons ha pogut comptabilitzar la Xarxa Europea United fins al 2018, per la negativa dels països membres de la Unió Europea a acollir als i les refugiades.

En canvi, el govern espanyol ha acollit més de 124.000 refugiats ucraïnesos, als quatre mesos de començada la guerra, demostrant que amb voluntat política el govern podria haver acollit aquestes 35.000 persones mortes a la mar, i encara més, i amb les mateixes prestacions socials que ara està atorgant als refugiats d’Ucraïna: de 400 euros al mes per família i 100 euros per cada infant.

El racisme profund que demostra aquesta solidaritat selectiva ha relluït també en la Cimera de la OTAN a Madrid quan el complex militar industrial hispànic va fer saber pel seu capatàs coronat que els europeus tenim un «flanc sud» que cal protegir militarment:

«la nostra seguretat col·lectiva també requereix que l’Aliança presti cada cop més atenció als desafiaments de la direcció estratègica Sud, on el terrorisme de matriu gihadista amenaça directament les nostres societats.» 

Amb el pretext de la guerra contra el terror, el rei Felip VI va anunciar al palau reial de Madrid ser un digne hereu de tots els Borbons que des d’Isabel II han intervingut militarment al nord d’Àfrica. Tot plegat, fa difícil obviar el rol dirigent de la monarquia en el complex militar hispànic, també a dia d’avui, com ha assenyalat l’informe de Comissions Obreres de Catalunya La cultura de pau en la construcció nacional de Catalunya (Fundació Cipriano García, setembre de 2022), però també el Centre Delàs.

A més a més, el rol protagònic jugat en la Cimera de la OTAN insinua en la monarquia alguna cosa més que un simple portaveu de l’atlantisme. Un dels elements, per cert, fundacionals del règim del 78, que ha servit per a disciplinar, sense massa esforç, la socialdemocràcia, tot i les previsibles tensions que ja E. P. Thompson va entreveure:

«El que està trencant les formacions polítiques europees i en especial les socialdemòcrates és aquesta tensió. L’atlantisme ha sobreviscut a la lògica del seu moment de formació: ni la tradició socialista europea ni la liberal poden quadrar fàcilment amb una hegemonia americana, les prioritats de la qual estan determinades, i cada vegada de manera més despullada, per les necessitats de reproducció del capital nord-americà»

Horitzons en col·lisió: pau o guerra

En el seu llibre, Armadans senyala un dels perills de la Guerra Freda que ha retornat en ser invocat: l’amenaça de la Destrucció Mútua Assegurada (MAD en les seves sigles en anglès). El SIPRI informava l’any passat de l’existència d’un arsenal nuclear de 12.705 bombes nuclears el 90% de les quals formen part dels arsenals de Rússia i els Estats Units.

Les proves dutes a terme des de 1945 per a aconseguir aquestes armes no han estat innòcues, al contrari, segons l’informe de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW en les sigles en anglès), es calcula que dos milions i mig de persones contrauran malalties per la contaminació nuclear de l’atmosfera com a resultat d’aquestes proves.

Encara més, aquest agost IPPNW ha publicat un informe, Nuclear Famine, sobre les conseqüències d’una guerra nuclear, regional o no, segons una escala de cinc escenaris en funció de la quantitat de bombes llençades. La conclusió és inequívoca; «confirma a llarg terme, la inquietant consciència que la humanitat existeix per la gràcia de les burocràcies militars russes i estatunidenques»:

Font: IPPNW, Nuclear Famine, agost de 2022, p. 4.

El juliol de 2017 va néixer la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN en les sigles en anglès) per a acomplir, de fet, uns dels objectius prescrits pel Tractat de No Proliferació Nuclear de 1968, i firmat per 191 països; el desarmament nuclear total.

Una campanya que d’assolir-se almenys evitaria l’escenari d’una Destrucció Mútua Assegurada i facilitaria una esllavissada cap al desarmament en general Però com explica Armadans: «La proposta del tractat ha estat frontalment combatuda per les potències nuclears, i per l’OTAN, que ha exigit als seus membres que s’hi oposin radicalment».

Com es pot consultar a la web de l’ICAN, l’Estat espanyol no ha ratificat, ni signat, el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears i des del 2018 quan l’Assemblea General de la ONU proposa, anualment, recolzar el tractat l’Estat espanyol hi ha votat sempre en contra. A desgrat d’estar consignat en el pacte entre PSOE i Podemos el setembre de 2018 per a aprovar els pressupostos de l’any vinent. I de la pròpia opinió pública, doncs segons una enquesta de YouGov de nombre de 2020 el 89% de la població de l’Estat espanyol estem d’acord en firmar el tractat. I del mateix Parlament de Catalunya que va aprovar el juny de 2017 participar en el procés d’abolició de les armes nuclears i de manifestar-ho al govern de l’Estat espanyol. Fins ara, però, la principal força antinuclear ha residit en el municipalisme doncs 62 municipis catalans, entre ells la capital del país, han recolzat el tractat a desgrat del desinterès públic i notori de la Generalitat que per part de l’exconsellera d’exteriors Victòria Alsina havia menyspreat aquest tractat.

«Treballar, per tant, per erradicar les armes nuclears hauria de ser una de les prioritats de qualsevol govern responsable que vulgui vetllar ja no per salvar vides humanes, sinó per preservar l’espècie humana i el planeta. I, com hem vist, un compromís signat per les potències nuclears davant del món.» 

Una fita que en principi sembla a l’abast de tots els qui es proclamen republicans i internacionalistes.

La tensió bèl·lica i nuclear a Europa fa més necessari que mai un coratge pacifista doncs a Europa només el Vaticà, la República d’Irlanda, Liechtenstein, Malta i Sant Marino han firmat el tractat. L’alternativa a aquest horitzó no és altre que l’escalada bèl·lica.

«Les guerres, les d’abans i les d’ara, són una brutalitat. Fomentar-les, iniciar-les, mantenir-les, incrementar-les només provoca més brutalitat.» Una constatació necessària que ens obliga a tenir sempre present sempre que quan es parla de la «seguretat» per part de l’Estat en termes geopolítics que cal desconfiar i rumiar «què defensa? A qui defensa? Quins interessos defensa?» aquesta política de seguretat. Doncs, no manca qui des del progressisme de color caqui militar, com la socialdemocràcia oficial arreu d’Europa, està posant les bases per a un salt endavant ecofeixista.

Per això, un al·legat com l’escrit de manera brillant per Armadans té un valor ètic i estratègic absolutament central en les presents circumstàncies. Perquè obliga a prendre partit en el millor estil arcadià. I és que fregant com ens trobem el punt de l’aniquilació nuclear, com ha advertit el secretari general de la ONU aquest agost passat, «no fer ser serveix exactament per a fer res», com conclou David Fernàndez a l’epíleg.

Certament, el panorama és desesperançador tenint en compte que tot i que a Catalunya l’antimilitarisme i el pacifisme són tradicions robustes amb un fort bagatge en la identitat nacional del país i dels seus moviments populars regna una certa desorientació.

Segurament, com diu el David: «en les lluites per la pau, la desmilitarització i la desnuclearització, sí: cada dia és dilluns i tot està encara per fer . I sempre cal recomençar, a vegades més avall del que ens pensàvem.» 

Per això trobo que pot ser útil brandar un exemple ben proper per a esperonar-nos. Doncs, en aquesta Itàlia sota el jou de l’extrema dreta, el moviment pacifista està demostrant un extraordinari vigor popular capaç de crear aliances polítiques, socials i sindicals en base a la mobilització i a un programa de mínims.

Font: Confederazione Generale Italiana del Lavoro adherint-se a les mobilitzacions convocades per la Rete Italiana Pace e Disarmo.

Tal com imaginava E. P. Thompson per a evitar l’extermini que provocaria una guerra nuclear:

«Sols podem enfrontar-nos a l’extermini mitjançant la més àmplia aliança popular possible; és a dir, mitjançant tots i cadascun dels recursos afirmatius existents en la nostra cultura. Les diferències secundàries han de subordinar-se a l’imperatiu ecològic humà. (…). L’objectiu de la política és actuar, i actuar amb resultats. (…). Jo els convido també a actuar.»»

Per cloure aquesta ressenya amb una referència clàssica trobo que pot tenir un cert interès una esperançada visió de Simone Weil escrita en el pitjor moment possible i, justament, per això tan previsora.

El 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan la desbandada de tots els moviments populars pacifistes de la dècada anterior era un fet consumat, Simone Weil va escriure un dels assajos més lúcids que mai s’hagin escrit sobre La Ilíada. Aquell cant èpic suposadament dedicat a glorificar la força i la destrucció. Weil feia notar que La Ilíada lluny de ser un «El poema de la força» contenia un nucli tràgic en revelar, en realitat, el poder autodestructiu de la força sobre els combatents de la guerra de Troia, «els vencedors i els vençuts germans en la mateixa misèria», que els havia destruït física i espiritualment en convertir-los, a tots plegats, en esclaus de la guerra. Malgrat tot, un bri d’esperança s’amaga entre les pàgines de La Ilíada, de la mà d’una oposició a la guerra que prové de les dones i dels plebeus: «L’Atrevit», Tersites, qui d’entre els plebeus aqueus proclama el dret a la deserció i a abandonar a Agamèmnon a la seva sort, «A casa, almenys retornem/ amb les nostres naus deixem a aquest/ aquí a Troia a digerir drets» .  Que en el bàndol rus hi hagi més 361.000 desertors, en l’ucraïnès 100.000 i en el bielorús 22.000 mostren que hi ha una alternativa a la poesia de la força i rau en el coratge de desertar, un principi d’esperança de masses i potser el camí més ràpid cap a la pau.


Notes

 1.Armadans, Jordi, Pau. El valor de la vida als nostres dies, Barcelona, Ara Llibres, p. 14-15.

 2. Armadans, Op. Cit., p. 45.

 3. Tolstoi, Lev, «No mataràs» a Institut Català Internacional per la Pau, Lev Tolstoi: contra la guerra i la violència, Barcelona, Angle Editorial, 2018, p. 141.

 4. Tolstoi, Op. Cit., p. 140.

 5. Armadans, Op. Cit., p. 58.

 6. Casa Reial, «Palabras de S. M. el Rey en la ceremonia del 40 aniversario de la adhesión de España a la OTAN», discurs pronunciat al Teatro Real, Madrid, 30 de maig de 2022. Disponible aquí.

 7. Thompson, Edward Palmer, «Más allá de la guerra fría», Opción Cero, Barcelona, Editorial Crítica, 1983, p. 217.

 8. IPPNW, Nuclear Famine, agost de 2022, p. 6. Disponible aquí:

 9. Armadans, Op. Cit., p. 125.

 10. Armadans, Op. Cit., p. 129.

 11. Armadans, Op. Cit., pp. 133-134.

 12. Fernández, David, «Epíleg» a Jordi Armadans, Pau. El valor de la vida als nostres dies, Barcelona, Ara Llibres, p. 156.

 13. Thompson, Edward Palmer, «Notas sobre el exterminismo, la última etapa de la civilización», Opción Cero, Barcelona, Editorial Crítica, 1983, pp. 118-119.

14. Weil, Simone, «La Ilíada o el Poema de la Força», Escrits sobre la guerra, Alzira, Edicions Bromera, 2003, p. 94.

15. Homer, «Canto II», Ilíada, Madrid, Ediciones Cátedra, 2004, p. 90.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

«Pau»: Un al·legat pacifista

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.