Search
Close this search box.

Organització i combat: sindicalisme contra el neoliberalisme autoritari

Venen temps de lluita. La pandèmia ha accelerat processos disciplinadors del treball i el capital mai deixa perdre les oportunitats que cada crisi obre. Però les crisis son també escletxes, moments de debilitat en la capacitat del capital de dominar-nos.

Organització i combat: sindicalisme contra el neoliberalisme autoritari

Venen temps de lluita. La pandèmia ha accelerat processos disciplinadors del treball i el capital mai deixa perdre les oportunitats que cada crisi obre. Però les crisis son també escletxes, moments de debilitat en la capacitat del capital de dominar-nos.

A partir dels anys setanta el capitalisme global ha iniciat una sèrie de canvis i mutacions que s’han vist directament relacionats amb els canvis del món del treball. El capitalisme intenta dominar i controlar la classe treballadora, mentre aquesta exerceix una disrupció constant en els seus intents (conscients i no conscients) d’emancipar-se de l’explotació capitalista. Les relacions del treball sota el capitalisme són, sempre, antagonistes entre elles en una lluita constant que assoleix punts àlgids en determinats moments. Les crisis són precisament els moments en els que aquesta relació antagònica, es resol de manera momentània a favor del capital o del treball fins a la següent crisi. Els darrers cinquanta anys han estat dècades de guanys notables per part del capital en la resolució de cadascuna d’aquestes crisis, però això no vol dir que la victòria sigui eterna. Tal  com apunta en John Holloway, la lluita contra la dominació del capital és constant.

En aquest article m’agradaria considerar dos aspectes d’aquesta lluita en el context actual. D’una banda, és important considerar l’evolució del paper de l’estat en la configuració i reconfiguració de les relacions laborals. En aquest aspecte, introduiré el concepte de neoliberalisme autoritari per entendre, en el cas català, com s’estructuren les relacions entre estat, economia i treball. En segon lloc, l’article recorrerà alguns exemples concrets per poder extreure’n  experiències positives, i potser no tan positives, de l’organització de treballadors i treballadores en sectors especialment precaritzats i dividits per les diferents fórmules contractuals que trobem en el nostre mercat de treball. Espero amb aquest article anar més enllà de la melancolia tradicional de les esquerres actuals, que marca gran part dels debats actuals sobre la lluita de classes i alhora contribuir a identificar les esquerdes i oportunitats que podem obrir en el món postpandèmic.

Neoliberalisme autoritari i la disciplina del treball

Vivim en un procés d’afebliment dels processos democràtics, amb una intensa judicialització de la política i externalització de decisions macroeconòmiques.  Una de les conseqüències més directes ha estat la redistribució de la riquesa del treball cap al capital, amb l’efecte d’una reducció salarial generalitzada, acompanyada d’una intensificació de la productivitat del treball. És a dir, treballem més, produïm més i guanyem menys. Això ha anat acompanyat d’una crisi «de classe» amb atacs constants i directes al poder sindical. A partir d’aquí trobem un poder disciplinari del neoliberalisme autoritari sobre els treballadors que té un profund impacte en allò que Poulantzas anomena «l’efecte d’aïllament». Tal  com apuntava Stuart Hall, podem entendre l’efecte d’aïllament com l’atomització del cos social a través de «la constitució del ciutadà legal-individual». El neoliberalisme autoritari aprofundeix l’efecte d’aïllament en les relacions laborals a través d’implementar unes les lleis laborals cada cop més individualitzades, atacant i debilitant processos i institucions de negociació col·lectiva.

El concepte treball utilitzat en aquest article s’emmarca dins de la concepció de treball capitalista, en el sentit ampli del materialisme històric.Per tant, el treball s’entén com una relació social i, alhora, com el fil conductor de la lluita de classes. En aquest context, es considera que la voluntat capitalista, i de l’estat, disciplinària envers el treball succeeix, simultàniament, en els àmbits de la producció i de la reproducció. Per dir-ho d’una altra manera, les estratègies disciplinàries ideades contra el treball abasten tant la retallada dels drets laborals com la reducció dels drets socials. Per tant, el procés disciplinari és doble: una disciplina estructural de les relacions laborals i una disciplina en l’organització del treball (expressada en els atacs a les organitzacions col·lectives de la classe obrera, els sindicats).

El neoliberalisme autoritari aprofundeix l’efecte d’aïllament en les relacions laborals a través d’implementar unes les lleis laborals cada cop més individualitzades, atacant i debilitant processos i institucions de negociació col·lectiva.

El neoliberalisme autoritari el caracteritzen tres aspectes fonamentals:  (1) la constitucionalització d’espais prèviament democràtics (tenim un exemple ben directe amb l’article 135 de la constitució espanyola); (2) la creixent judicialització de la política, amb l’ús del Tribunal Constitucional com una cambra alta parlamentària centrada, principalment, a recentralitzar la política espanyola; (3) l’erosió dels debats parlamentaris a través de l’ús excessiu dels reials decrets lleis com a eina per a la creació de nova legislació. Aquest últim aspecte ha estat àmpliament utilitzat tant per a les reformes de la legislació laboral com per a la imposició de mesures d’austeritat en els serveis de l’estat del benestar. De fet, el neoliberalisme autoritari és el marc que crea processos de blindatge de certes polítiques i institucions del debat i la dissidència política. 

En el cas dels Reials Decrets, cal remarcar-ne dos d’importants per les relacions laborals en aquesta darrera dècada. El primer és el Reial Decret Llei 10/2010 de mesures urgents de reforma del mercat de treball. Aquest Reial Decret Llei, promogut pel govern socialista de Zapatero, es va centrar en la individualització de les relacions laborals mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva. Aquest va ser un cop molt dur contra els sindicats, que havien guanyat en la dècada de 1980 la possibilitat de configurar la negociació col·lectiva sectorialment, un dret de negociació que havia estat cabdal tenint en compte l’estructura productiva del país. En el cas espanyol, la majoria dels treballadors són empleats de petites o mitjanes empreses (PIME) i, per tant, la capacitat de cobrir els treballadors no sindicats en virtut d’acords amplis en l’àmbit del sector productiu va augmentar el poder estructural dels sindicats. Mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva pel que fa l’empresa, el què s’està fent, en realitat, és destruir la protecció que proporcionen les negociacions col·lectives i les institucions construïdes al llarg dels trenta anys anteriors. La segona reforma laboral a tenir en compte, també va ser aprovada per un Reial Decret Llei, aquesta vegada pel Govern del PP de Rajoy l’any 2012. Aquesta reforma laboral és la continuació de la del 2010; però presenta un atac molt més directe sobre els treballadors, implementa la reducció dels salaris i legisla l’amenaça de l’atur. Hi ha tres canvis fonamentals introduïts per la reforma; (1) permet a les empreses reduir els salaris dels treballadors d’acord amb el seu nivell de beneficis, (2)  amplia les condicions sota les quals les empreses poden utilitzar els ERO, i (3) posa l’accent en l’augment dels tipus de contracte de formació i aprenentatge que es poden emprar, la qual cosa comporta a la pràctica un augment dels minillocs de treball (minijobs, en anglès) i dels contractes de zero hores.

Les arrels del poder de les treballadores

Les diverses anàlisis sobre exemples concrets de moments àlgids de lluita de classes ens ajuden a identificar les diferents fonts del poder del treball. Trobem les formes tradicionals del poder dels treballadors que es divideixen en poder estructural i poder associatiu. El poder estructural s’entén com el poder que poden tenir certs grups de treballadores per aconseguir les seves demandes a través de la negociació col·lectiva i gràcies a la seva posició de força per tenir feines que poden aturar la circulació del capital. El poder associatiu apunta cap a la capacitat de crear sindicats o altres tipus d’organitzacions i d’influir en governs i processos de polítiques públiques. Aquestes dues formes de poder de les treballadores s’han vist directament atacades i debilitades durant el període neoliberal. El contraatac capitalista de finals dels anys setanta contra el que llavors es va considerar «el poder excessiu dels treballadors» va venir de la mà de canvis estructurals que van canviar les relacions laborals arreu. Des de l’amenaça constant de la deslocalització, fins a polítiques monetaristes que van reduir les proteccions socials i laborals, passant per la precarització i flexibilització de les relacions laborals. No és coincidència que els sectors que van patir reestructuracions més importants són també els sectors on hi havia més incidència de poder sindical. Precisament per això, aquestes reformes van reduir el poder associatiu dels treballadors. El tàndem de reestructuració econòmica i desregulació de convenis col·lectius, reduccions al dret a vaga i controls burocràtics creixents a les activitats dels sindicats, conjuntament amb una pèrdua de membres a partir de les reformes estructurals, han suposat una crisi sindical que arrossega ja més de quaranta anys.

Cal remarcar que la pèrdua del poder associatiu dels treballadors no només es deu a reestructuracions econòmiques i desregulació política. Les decisions estratègiques dels principals sindicats a partir dels anys vuitanta a Catalunya, Espanya i més enllà, també van contribuir de manera molt directa a la burocratització i aïllament sindical. En el fons els sindicats són institucions i les institucions tendeixen a buscar la seva supervivència. En un marc d’animadversió, els sindicats van prioritzar la seva supervivència com a institucions. És a dir, trobar llocs a la taula corporativista i protegir aquests llocs o protegir els membres sindicats per sobre de reclams socials més generals. És en aquest sentit, que, per exemple, als anys noranta veiem una clara conversió dels sindicats cap a «clubs» de membres que ofereixen descomptes en productes (vacances, assegurances i, fins i tot, habitatges) en lloc de presentar un front combatiu davant dels abusos del capital.

Mitjançant la descentralització de la negociació col·lectiva pel que fa l’empresa, el què s’està fent, en realitat, és destruir la protecció que proporcionen les negociacions col·lectives i les institucions construïdes al llarg dels trenta anys anteriors.

Aquesta situació ha comportat dues tendències dins de les esquerres. D’una banda, un pessimisme desmobilitzador que apunta cap a una visió extremadament «estatista» i institucional de l’acció sindical. És a dir, ens situa en un context en què els únics canvis que apareixen com a possibles venen de la mà de possibles proteccions legislatives. Els sindicats s’erigeixen com a salvavides de les poques proteccions laborals i socials que queden i intenten, per sobre de tot, mantenir el seu paper de lobbys. El fet de posar èmfasi en la  tasca institucional, els deixa mancats de recursos en la  tasca organitzativa. Es tracta de mantenir, d’aturar el retrocés, i no pas de construir poder mobilitzador. D’altra banda, les «noves» esquerres que apareixen d’aquests processos de desintegració de lluites, abandonen la perspectiva de classe, per demandes considerades més universals o de ciutadania. L’abandonament de la lluita de classes com a eix vertebrador de la lluita anticapitalista debilita la capacitat emancipadora de l’esquerra i en alguns casos s’ha fet servir per reforçar les divisions identitàries que beneficien el neoliberalisme.

Una de les característiques principals del neoliberalisme és la difusió de les experiències col·lectives (i col·lectivitzadores). Margaret Thatcher ja ho va dir de manera ben clara: «No hi ha societat, només hi ha individus i les seves famílies», potser en aquesta frase hi ha una de les claus més importants de la lluita anticapitalista del segle xxi. La necessitat de reconvertir individus en societat, en col·lectivitat, hauria de ser al centre de les nostres lluites.  Cal remarcar que quan parlem de lluita de classes no estem parlant de lluites exclusivament en àmbits laborals o industrials. Estem conceptualitzant la característica essencial del capitalisme. El capitalisme, tot i ser un projecte total, és sempre un projecte inacabat. La nostra creativitat humana, el nostre desig de no ser dominats per aquesta totalitat, crea escletxes i provoca malsons a un projecte que mai assumeix la dominació humana.

És necessari, per tant, allunyar-nos de concepcions essencialistes de la classe obrera, que culturalitzen i intenten homogeneïtzar les experiències de classe. La classe obrera sempre ha estat diversa i les experiències materials dels diversos grups són, sovint, radicalment diferents. La lluita de classes sempre ha estat interseccional perquè els intents totalitzadors del capitalisme són alhora contradictoris. Precisament, la lluita contra la competitivitat entre nosaltres que ens imposa el capitalisme és central per articular consciències de classe que, basades en les diverses experiències i relacions de poder en les que ens trobem, ens aporten riquesa i obren les portes a multiplicitat de lluites que, i em repeteixo, esquerden aquesta totalitat que intenta ofegar-nos.

És precisament aquest tipus de lluites, el que dona pas a noves formes de poder. I és potser aquí on cal posar l’enfocament emancipador, i no melancòlic, de la lluita anticapitalista. En primer lloc, cal identificar els llocs, els nodes, on les treballadores mantenim poder estructural que, en l’actual moment, són, sobretot, les cadenes logístiques en espais on les treballadores estan organitzades en sindicats combatius. La vaga, el sabotatge i el boicot, que continuen sent les nostres eines més efectives i amb més possibilitats revolucionàries, són capaces d’aturar la circulació, producció i distribució del capital. Els ports, el transport ferroviari o per carretera i els aeroports; es converteixen en nodes essencials de lluita; i és per això que és necessari reforçar al màxim la força sindical que ja existeix en aquests espais. No és pas una coincidència que siguin també els llocs on el capital es converteix en violència en la lluita ant-sindical. De fet, potenciar el sindicalisme de classe en aquests espais ens beneficia a totes. Els boicots a vaixells procedents d’Israel durant el recent conflicte de la primavera de 2021 en diversos ports arreu del món, no són pas res nou. La creació del International Dockworkers Council, l’any 2000, amb seu a Barcelona, és un exemple de la necessitat d’organitzar des de baix i de manera combativa tot un sector a escala internacional. L’articulació de la solidaritat internacional a través de la disrupció de cadenes logístiques és una de les eines més directes i efectives des de la transnacionalització de la producció. Un sol node, com vam veure amb el vaixell Ever given atrapat al canal de Suez, pot tenir conseqüències fatals per la producció de beneficis.

En qualsevol cas, cada sector té els seus propis nodes estratègics. Per exemple, durant les vagues dels tècnics de Movistar el 2015 el punt clau va ser identificar els nodes estratègics de Movistar. Els treballadors en vaga van ser extremadament hàbils en identificar-los i crear estratègies a diversos nivells per crear la màxima disrupció. D’una banda, la negativa a instal·lar fibra òptica a nous clients, va provocar un endarreriment de setmanes (i en alguns casos mesos) en aconseguir nous clients. Una de les característiques principals del capitalisme financeritzat, és que les empreses guanyen més diners a la borsa que en la seva activitat econòmica principal. En el cas de Movistar, i en molts d’altres, un dels indicadors principals que fan servir els inversors per determinar el valor borsari de l’empresa és la captació de nous clients (i la quantitat de productes que té cada client). Per tant, aquí trobem un dels possibles punts febles del capital. En segon lloc, hi ha clients més importants que d’altres. La capacitat de la Rebel·lió de les Escales per utilitzar institucions polítiques no com a mediadors imparcials del conflicte laboral, sinó per situar-les com a eines de combat va ser essencial. El pacte que van signar diverses institucions per posar pressió a Movistar, amb l’amenaça de rescindir els contractes multimilionaris, va ser un element fonamental.

És cert, però, que no tots els sectors poden utilitzar, o tenen, aquest poder logístic. Per exemple, en els casos de les vagues de Panrico o de Nissan, la capacitat real de trencar cadenes de distribució o valors borsaris no existia a tal nivell. Evidentment, també cal considerar el factor sindical i l’articulació de divisions competitives entre treballadors i com aquestes es fan servir per posicionar grups de treballadors en contra d’altres grups de treballadors. La disciplina del capital opera en moltes formes. La precarització laboral i de la vida també n’és una altra. Hi ha quelcom elemental, i és que no podem viure sense accés als diners dins d’una societat capitalista, ja que són el mecanisme pel qual accedim a les nostres necessitats bàsiques. Les vagues són més efectives quan podem fer-les. La manca real de caixes de resistència, amb algunes excepcions notables (com els estibadors), posen límits reals de supervivència a la durada que puguin tenir aquests tipus d’accions. Tal  com trobem en el cas basc, aquestes caixes de resistència, finançades a través de quotes sindicals, permeten planejar vagues a llarg termini i donen el coixí econòmic necessari perquè les treballadores puguin sostenir la lluita.

El poder estructural s’entén com el poder que poden tenir certs grups de treballadores per aconseguir les seves demandes a través de la negociació col·lectiva i gràcies a la seva posició de força per tenir feines que poden aturar la circulació del capital.

Per tant, en molts casos hem de trobar altres fonts de poder. Potser una de les millors lliçons dels moviments antiausteritat de la darrera dècada, és la força del poder que brolla de la unitat entre lluites socials i laborals. Per exemple, les lluites per la sanitat pública dels darrers anys han estat força efectives en crear unitat d’acció entre treballadores, usuàries dels serveis i la societat en general. També hem trobat estratègies similars en les lluites per l’educació. Però, fins i tot, podem anar més enllà. Les diverses lluites per l’habitatge, des de les diverses PAHs i PAHCs arreu del país fins al sindicat de llogateres, hem vist com han articulat lluites potents contra allò què podem anomenar explotació secundària. Si el treball ens explota a partir de l’extracció de la plusvàlua creada pel nostre treball, l’habitatge ens explota a partir de l’extracció de plusvàlua financera.

Però el que les lluites pel dret a l’habitatge ens han ensenyat també, és la necessitat d’articular la lluita en diversos nivells. Des de l’acció directa i la immediatesa necessària per solucionar on dormirà algú aquella nit o el mes vinent; fins a l’imperatiu de trobar els nodes conductors d’aquestes situacions d’explotació: els bancs, el sistema financer, els grans propietaris i rendistes i, finament, les institucions de l’estat com a regulador i protector de la propietat privada. El paper del sindicalisme combatiu, organitzat a través de la unitat d’acció amb lluites socials àmplies i connectades a diverses formes d’explotació, és essencial per aturar els abusos de poder empresarials i redistribuir riquesa als llocs de treball i a la societat.

Hi ha diversos reptes a la construcció d’un sindicalisme de classe i combatiu a Catalunya. Els models laborals vinculats a algunes modalitats del «capitalisme de plataforma» (de fet no és més que el capitalisme de sempre, buscant rutes escapatòries al poder dels treballadors), pretenen atomitzar i precaritzar el treball en una mena de jocs de la fam diabòlics. D’una banda, les treballadores es troben en competició constant entre elles i, per tant, les possibilitats organitzatives queden minvades. Per un altre costat, plataformes d’aquests models, com Uber, Glovo o Deliveroo, externalitzen el risc cap avall. És a dir, les treballadores són les propietàries de les seves eines de treball (bicicletes, motos, cotxes, etc.) i, per tant, qualsevol accident o dany ha de ser costejat pel treballador. Fins i tot ,la possibilitat de treballar més enllà del següent viatge o repartiment és deixada a l’atzar de l’algoritme que actua com un element disciplinari i aparentment impersonal.

Venen temps de lluita. La pandèmia ha accelerat aquests processos i, tal  com ja han dit alguns, el capital mai deixa perdre les oportunitats que cada crisi obre. Però les crisis són també escletxes, moments de debilitat en la capacitat del capital de dominar-nos. Cal recuperar les institucionalitats prefiguratives (les que ens obren escletxes i pràctiques postcapitalistes) que fa anys que construïm i desenvolupar noves estratègies de lluita. Aquest cop, les lluites laborals hauran de tornar a ser al centre, tal  com ja estem veient amb el constant degoteig (bé, ara és més aviat una inundació) d’EREs (Expedientes de Regulación de Empleo) que està donant lloc a noves vagues. Cal recordar que davant el poder del capital, la vaga segueix sent la millor eina de lluita de les treballadores. Però també és cert que la seva efectivitat depèn del poder estructural de les treballadores i de la capacitat de crear vincles directes de solidaritat entre grups de treballadors posicionats en competició entre si. De fet, la solidaritat entre grups diversos de treballadores, pot compensar les mancances en poder estructural. En aquest context, ja fa temps que les grans cadenes de roba i altres centres comercials  estan aprofitant l’oportunitat que els ha presentat la pandèmia per fer acomiadaments massius i, a més, estalviar-se els lloguers de les botigues centrals a grans capitals. Trobem altre cop les possibles llavors per articular lluites contra el capital productiu i el capital financer.

Ens cal desenvolupar anàlisis sindicals i de lluita de classes on el pessimisme de l’intel·lecte no es converteixi en un baluard desmobilitzador. En aquest sentit, necessitem desenvolupar un optimisme de la voluntat que ens permeti organitzar la lluita de classes de manera efectiva contra el capitalisme paràsit que ens envolta.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora al Department of Political Science de la Universitat de Texas Rio Grande

Comentaris

Organització i combat: sindicalisme contra el neoliberalisme autoritari

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau