Oportunitats i simplificacions, una lectura crítica de la Teoria Monetària Moderna

La Teoria Monetària Moderna, que probablement adquirirà força rellevància política en els pròxims anys, compta amb un atractiu notable per les oportunitats polítiques que ofereix. Tot i això, la seva lectura simplista del mode de producció capitalista condueix a notables contradiccions en les seves propostes.

Oportunitats i simplificacions, una lectura crítica de la Teoria Monetària Moderna

Oportunitats i simplificacions, una lectura crítica de la Teoria Monetària Moderna

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Teoria Monetària Moderna, que probablement adquirirà força rellevància política en els pròxims anys, compta amb un atractiu notable per les oportunitats polítiques que ofereix. Tot i això, la seva lectura simplista del mode de producció capitalista condueix a notables contradiccions en les seves propostes.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La irrupció política d’Alexandra Ocasio-Cortez als Estats Units ha impulsat un debat sobre la transició a un model ecològicament sostenible. Per tal d’assolir aquest objectiu, s’ha desenvolupat un pla conegut com el Green New Deal, que consisteix en un canvi del model productiu de l’economia estatunidenca i en una transició energètica cap a energies renovables. Per tal de finançar aquest pla tant costós, Ocasio-Cortez s’ha recolzat en els postulats de la Teoria Monetària Moderna (TMM), que afirma que aquells estats que tinguin sobirania monetària no estan sotmesos a restriccions pressupostàries. Aquesta proposta xoca frontalment amb les polítiques d’austeritat que d’anys ençà s’impulsen des dels principals organismes internacionals, l’objectiu de les quals és sempre el dèficit zero. La reacció per part de les capes més conservadores de la política americana ha estat estrident, i fins i tot han arribat a portar una proposta al congrés per a condemnar públicament la TMM. Malgrat aquesta resposta reaccionària, el debat ha traspassat a l’esfera pública i molt possiblement jugarà un paper rellevant en els pròxims anys (almenys en la política anglosaxona) i ja té els seus defensors a l’Estat espanyol, com és el cas d’Eduardo Garzón. Donada la seva rellevància política, tractarem de situar aquí alguns dels aspectes més rellevants, així com algunes de les limitacions que presenta.

El punt fonamental de la TMM és que la política fiscal ha de tenir com a objectiu la plena ocupació, això és, que l’Estat ha de gastar prou, assumint els dèficits que facin falta, per tal de garantir la plena ocupació de recursos. Aquests dèficits, a diferència del que estem acostumats actualment, no es finançarien en un mercat de bons, és a dir, emetent títols de deute (bons del tresor) i esperant que agents privats els comprin, sinó que els bancs centrals de cada país emetrien la moneda per a pagar els dèficits en què incorressin els governs respectius. Així doncs, sota aquest plantejament, el govern no tindria restricció pressupostària, ja que si compta amb sobirania monetària, podrà pagar factures i deutes a través de la creació de diners. L’única restricció real serà la disponibilitat real de recursos: si hi ha recursos disponibles, la creació de diners per mobilitzar-los no serà inflacionària.

Aquest raonament canvia per complet el paper dels impostos, que ja no són necessaris per a finançar la despesa pública, atès que es podria monetitzar per complet. El paper dels impostos, en lloc de servir per finançar la despesa pública, serà el de retirar diners de l’economia una vegada el govern els hagi avocat, per tal de regular la demanda agregada d’acord amb la disponibilitat de recursos i evitar pressions inflacionistes. Mentre existeixin recursos productius no utilitzats (béns de capital, persones aturades, etc.), l’Estat podrà gastar per a poder-los emprar en activitats productives; en canvi, si tots els recursos ja estan sent utilitzats, un augment de la demanda agregada provocat per l’augment de la despesa pública davant d’una oferta maximitzada generarà inflació, ja que per a una mateixa quantitat de béns hi ha més diners intentant comprar-los i, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda, es pagarà més. La TMM en aquest sentit afirmarà que la despesa pública és fonamental, ja que és l’única manera d’emetre diners a l’economia, de tal manera que és precisament l’emissió de diners públics el que finançaria el sector privat.

Els impostos no financen la despesa pública, només mantenen la demanda de diners i serveixen per controlar l’oferta monetària, ja que el pagament d’impostos la redueix.

Seguint el fil anterior, l’últim punt que destacarem de la TMM és que considera els diners una criatura de l’estat. Amb això, el que volen dir els seus autors és que els diners son sempre una creació de l’Estat perquè és l’Estat qui té la capacitat de cobrar impostos. tweet

Seguint el fil anterior, l’últim punt que destacarem de la TMM és que considera els diners una criatura de l’estat. Amb això, el que volen dir els seus autors és que els diners son sempre una creació de l’Estat perquè és l’Estat qui té la capacitat de cobrar impostos. En obligar a pagar impostos en una moneda determinada (la que l’Estat emet), l’Estat té la capacitat d’obligar els ciutadans d’un país a acceptar la moneda (ja que aquests la voldran aconseguir per a pagar aquests impostos) i la responsabilitat d’injectar diners en l’economia perquè els mateixos impostos es puguin pagar.

Sota aquest marc, l’Estat hauria de gastar diners, actuant també com a ocupador d’última instància, fins que l’economia es trobés en una situació de plena ocupació, moment en què l’economia es trobaria en plena utilització de recursos i per tant, l’augment de la demanda agregada no repercutiria en un augment de la demanda de treball. Seria llavors quan el govern apujaria els impostos per tal de prevenir la inflació. El Pla de Garantia d’Ocupació (PGO) serà doncs un dels pilars fonamentals de la proposta política de la TMM, ja que és la manera mitjançant la qual se suposa que l’Estat utilitza el poder per crear diners i oferir una plena ocupació no inflacionista. El salari que s’oferiria en aquests llocs de feina seria major que el subsidi d’atur, però menor que l’SMI, per tal de no competir amb el sector privat. Els treballadors, a mesura que el sector privat augmentés la demanda de treball a causa de l’efecte de l’expansió de la demanda agregada, es desplaçarien del sector públic al privat.

En primer lloc, considerem que un dels principals defectes de la TMM és que simplifica massa les relacions entre variables econòmiques, obviant les implicacions negatives que la monetització del deute té en la consecució d’altres objectius de política econòmica com la inflació o el tipus de canvi extern. En aquest sentit, com s’indica anteriorment, els impostos tenen la funció de controlar l’oferta monetària, actuant com a drenatge monetari quan l’economia presenta tensions inflacionàries, és a dir, augmentat els impostos quan els preus s’eleven. Això podria presentar conflictes d’interessos que dificultin els canvis en les polítiques impositives i, per tant, el mecanisme encarregat del control de preus presentaria deficiències que portarien a marcs macroeconòmics inestables. Davant d’aquesta perspectiva, els acadèmics de la TMM han arribat a proposar que aquest control impositiu el facin administracions independents. Aquesta proposta presenta els mateixos problemes que els actuals bancs centrals independents (com el BCE): la falta de control democràtic que impossibilita que actuïn realment de forma independent respecte interessos particulars de grups de pressió amb capacitat d’influència.

Actualment, quan es proclama la independència del Banc Central per llei es renuncia al poder d’emetre moneda, i la restricció pressupostària del govern es veu determinada per la seva capacitat d’endeutar-se via bons. tweet

El segon element a destacar és que la TMM obvia que la dimensió exterior -que és creixentment determinant- suposa una notable restricció. Per una banda, els autors defensors de la TMM emfatitzen el rol dels tipus de canvi flexibles davant la crítica de l’efecte depreciatiu de la monetització del dèficit en els tipus de canvi, d’una forma semblant a Milton Friedman, que argumentava que els moviments especulatius farien tendir un tipus de canvi sobreavaluat al seu nivell real. Tot i això, obvia totalment en la seva anàlisi l’efecte inflacionari que té una depreciació del tipus de canvi en una economia a causa de l’encariment de les importacions, com passa per exemple a Veneçuela. Aquesta inflació té al seu torn un efecte en la distribució, de forma que podria contraure la demanda agregada, en el sentit contrari de l’objectiu que perseguia el mateix dèficit. Com a resposta a aquestes crítiques, autors com Tymoigne i Wray reconeixen que certament en una economia oberta el tipus de canvi està subjecte a moltes fluctuacions i que podria ser positiu lligar la divisa a la cotització d’una altra. Aquesta aposta però implica renunciar a la sobirania de la política monetària (tal com descriu molt bé el Trilema de Mundell), ja que aquesta s’hauria de supeditar al manteniment del tipus de canvi, ara fix.

En aquest mateix sentit, cal tenir en compte que la tendència històrica de control creixent per part de l’Estat de la moneda i els mercats financers s’ha revertit els últims 40 anys (inclús es podria limitar únicament a Bretton Woods i per part dels EUA). Actualment, quan es proclama la independència del Banc Central per llei es renuncia al poder d’emetre moneda, i la restricció pressupostària del govern es veu determinada per la seva capacitat d’endeutar-se via bons. És per això que esdevindrà ostatge dels mercats financers: si el capital financer no aprova una determinada política fiscal nacional, es desplaçarà cap a bons d’altres països empenyent a l’alça la prima de risc i encarint d’aquesta manera el cost d’endeutar-se per part del govern, obligant-lo a un canvi de rumb pel que fa a la política fiscal. Aquests fets (afegint la necessitat de finançament exterior davant d’un hipotètic dèficit comercial agreujat per l’encariment de les importacions si el tipus de canvi és flexible i es deprecia a causa de les pressions inflacionàries internes) son el motiu pel qual s’acusa els autors defensors de la TMM d'”estatsunitscentristes”. Tots els països s’enfronten a les ja mencionades restriccions pressupostàries, a la inflació i a l’estabilitat del sector financer, però els EUA, si bé poden presentar dèficits per compte corrent tan notables com els països de la perifèria Sud d’Europa, troben sempre finançament exterior, ja que son emissors de la divisa que s’utilitza per als intercanvis comercials a escala mundial i per tant son essencialment lliures de restriccions en el mercat canviari.

Finalment, el motiu pel qual la TMM és tan atractiva políticament és per la possibilitat que ofereix de què l’Estat s’autofinanci la despesa que li permet actuar com a ocupador d’última instància, tendint i assolint doncs, una situació de plena ocupació. Cal però preguntar-nos fins a quin punt el PGO és o condueix a la plena ocupació. Si el salari que ofereixen els llocs de treball del PGO és una mica superior a la prestació d’atur, però menys que l’SMI, l’efecte que tindria en la demanda agregada seria petit. Seria suficient per arribar al punt en què un augment de la demanda no suposi un augment de demanda de recursos per part del sector privat? El mecanisme estableix que els treballadors del PGO vagin saltant al sector privat amb l’augment de la demanda del sector privat que ofereix millors salaris. Aleshores, ni sembla que necessàriament el PGO sigui suficient per conduir l’economia a la plena ocupació ni genera en si mateix una situació que puguem entendre com a plena ocupació. El PGO és una espècie de mecanisme anticíclic amb possibles efectes adversos en les condicions de treball del funcionariat i el conjunt dels salaris, a banda que pot ser una mesura que acabi amb la prestació d’atur, obligant a treballar en el marc del PGO tots els treballadors que no tinguin feina.

La TMM simplifica les relacions de producció capitalistes, focalitzant excessivament la seva anàlisi sobre l’ocupació als factors de caràcter monetari. tweet

Si, en cas contrari, el PGO fos capaç de conduir l’economia fins a la plena ocupació, el nou equilibri que es planteja sembla de tot menys estable. La TMM simplifica les relacions de producció capitalistes, focalitzant excessivament la seva anàlisi sobre l’ocupació als factors de caràcter monetari. L’atur, en el si del mode de producció capitalista, redueix el poder de negociació dels treballadors, la qual cosa permet un major marge de negociació als empresaris, controlant i mantenint a la baixa els salaris. La plena ocupació doncs, lluny de suposar una situació d’equilibri, podria ser inestable, ja que augmentaria el poder de la classe treballadora que, com que no existeix un exèrcit industrial de reserva, reclamaria millores salarials que podrien generar tensions inflacionistes i la contracció dels beneficis empresarials.

Sobre la base de tot el que hem analitzat anteriorment, la TMM presenta simplificacions que invaliden les seves propostes principals. Aquestes simplificacions provoquen que s’obviïn els trade-off existents entre diferents objectius de política econòmica i els conflictes polítics subjacents en una societat de classes. Aquestes dues dimensions, com hem mostrat anteriorment, no són camps aïllats sinó que estan interconnectats. Tal com hem assenyalat, l’objectiu de la plena ocupació pot entrar en contradicció amb el de l’estabilitat de preus a causa del poder creixent dels treballadors a mesura que es redueix la taxa d’atur, l’estabilitat del tipus de canvi amb la política fiscal expansiva o la gestió dels impostos per a controlar els preus amb els interessos polítics de no alterar-los. Aquestes contradiccions reflecteixen les dificultats inherents en la consecució de la plena ocupació a llarg termini, però també posen en relleu que les relacions de poder existents en les relacions de producció capitalistes generen conflictes que impedeixen la consecució d’aquest i altres objectius polítics de la classe treballadora, i ens obliguen per tant a pensar fórmules que ens permetin superar-les si es volen aconseguir, renunciant a qualsevol drecera.

Foto de portada: Flickr – Pictures of Money
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

Oportunitats i simplificacions, una lectura crítica de la Teoria Monetària Moderna

Registra't per comentar
1 Comentaris de l'article
0 Debats generats de l'article
1 Seguidors
 
Comentari amb més respostes
Comentari amb més vots
1 Participants
Pau Contreras Puigdomènech Nou participant
  Notificacions  
Notificació per rebre
Pau Contreras Puigdomènech
pauaaa

Molt interessant! Llàstima que no hagi entès gaire cosa

llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.