Al bell mig de crisis que s’acceleren, el passat pot oferir-nos un refugi confortable. Durant el darrer any no només hem viscut una pandèmia com no hem vist en generacions, sinó que els efectes del canvi climàtic han esdevingut més evidents i l’economia, una vegada més, ha abocat a milers de persones al pou a mesura que el sector industrial s’ha vist interromput i el cost de l’habitatge no para de pujar. Enfrontats a l’estrès i l’ansietat d’esdeveniments que estan més enllà del nostre control, l’esperança de futur pot retrocedir i permetre que la nostàlgia ompli aquest buit.

Els grans conglomerats mediàtics com Disney i Netflix fan servir aquesta emoció per conduir al públic a produccions com ara la ressuscitada franquícia de Star Wars i Stranger Things, inspirada en els vuitanta. Alhora, els moviments polítics també s’han valgut de la nostàlgia, de manera destacada la crida de Donald Trump a «fer Amèrica gran de nou» (Make America Great Again), però també la campanya del Brexit al Regne Unit i els moviments ultradretans a tota Europa. Fins i tot Joe Biden apel·la a l’era anterior a Trump. Vivim a l’època daurada de la nostàlgia, però malgrat les crisis que semblen estar al seu darrere, l’emoció tendeix a utilitzar-se per mantenir el status quo.

Al seu darrer llibre, The Hours Have Lost Their Clock: The Politics of Nostalgia, Grafton Tanner s’endinsa en la història de la nostàlgia per tractar de comprendre com ha arribat a assolir la seva funció actual. Podem tenir nostàlgia per moltes coses, des d’un lloc fins a una època o fins i tot només una estètica, i aquests sentiments no són per si mateixos reaccionaris o conservadors. Més aviat, com argumenta Tanner, «els atributs que comunament associem amb la nostàlgia –el kitsch, l’endarreriment cultural, un sentimentalisme groller– són, en veritat, únicament productes de la seva explotació» a mans de polítics dretans i empreses que busquen comercialitzar-la buscant treure’n benefici. Potencialment, la nostàlgia pot desplegar-se per a altres finalitats més positives, però ara mateix estem atrapats en una nostàlgia conservadora que no desapareixerà aviat.

Política del reboot

Les seqüeles i els reboots no tenen certament res de nou, però la cultura capitalista de la nostra època descansa en ells d’una manera particularment tòxica. La majoria de sèries de televisió i pel·lícules han de tenir un vincle amb el passat per capitalitzar la nostàlgia en el seu intent d’abastar el mercat més ampli possible, no només als Estats Units o a Europa, sinó a tot el món.

El nostre ecosistema mediàtic, caracteritzat per una profunda integració, juntament amb una durada dels drets d’autor increïblement llarga, ha creat un incentiu per tornar a la nostàlgia en comptes de produir històries i conceptes originals. Això té un efecte conservador. Segons Tanner, «les idees culturals han d’envellir» perquè la cultura avanci, però els conglomerats de l’entreteniment tenen tot d’incentius per frenar aquest procés. L’autor destaca com les companyies com Disney «poden remenar eternament en les seves pròpies obres anteriors, vestint personatges en decadència perquè semblin nous de trinca i depurant el seu contingut perquè s’ajusti a la moral actual i, així, preparar el terreny per a futures històries.» Aquest darrer punt és particularment important perquè els mitjans de comunicació que consumim no només ens proporcionen un escapisme temporal, sinó que ens comuniquen idees sobre la mena de societat en la qual hauríem de viure.

L’entreteniment nostàlgic tendeix a emfatitzar «idees conservadores sobre la nostra pròpia història i tot sovint esborra les més incòmodes, tot en nom de l’obtenció de beneficis.» Encara que hi hagi excepcions, aquesta és, per a Tanner, la condició general de la nostra cultura contemporània, un fenomen que potser troba la seva encarnació més perfecta en els majors blockbusters de Disney, els de l’univers cinematogràfic de Marvel (Marvel Cinematic Universe).

De manera semblant, Keith Spencer ha estudiat com les pel·lícules de superherois ajuden a inculcar els mites del neoliberalisme a la societat. En l’univers dels superherois, explica Spencer,  «la societat està governada per reis filòsofs benevolents (plutòcrates o superherois, o totes dues coses alhora) que ens vigilen i ens ajuden només quan cal.» Quan intervenen poden salvar un grapat de vides mentre causen una destrucció enorme, però la distribució de poder subjacent mai canvia. Les pel·lícules ens narren històries de lluites individuals en comptes d’acció col·lectiva i es basen en la creença que «els éssers humans necessiten figures d’autoritat, que no podem sobreviure sense ser vigilats.» Totes aquestes són idees que reforcen el status quo en comptes de desafiar-lo, i la cosa no acaba aquí.

El Marvel Cinematic Universe té una llarga història de col·laboració amb l’exèrcit dels EUA. Moltes de les seves produccions tenen accés a equipament militar a canvi de donar al Pentàgon el vistiplau dels guions, un exemple del que Tanner anomena ‘militainment’, que, òbviament, influeix en com es mostra l’exèrcit a la gran pantalla. La col·laboració va començar amb la primera pel·lícula d’Iron Man el 2008, però també ha passat per fer de Capitana Marvel una peça clau en una campanya de reclutament de les Forces Aèries dels EUA i, possiblement, ha influït en la manera com apareixia retratat el FBI a la recent WandaVision, una sèrie amarada de nostàlgia. D’aquesta manera, les pel·lícules no només comuniquen les idees centrals del neoliberalisme, sinó que serveixen com a propaganda del major exèrcit del món.

El cinema sempre ha ajudat a reforçar els sistemes i ideologies polítiques dominants, però en el passat existia una major diversitat en la producció que podia deixar més espai a idees alternatives. A mesura que la indústria s’ha concentrat en produccions d’elevat pressupost, no obstant, les narratives que desafien aquest estat de coses han estat expulsades per afavorir pel·lícules i sèries de televisió que fan servir la nostàlgia com a esquer per atreure grans audiències. A més, la nostàlgia no només infecta la nostra cultura, sinó que també és el combustible de moviments polítics basats en un passat imaginari divorciat dels problemes reals d’aquells períodes.

Amplificant un futur imaginat

 A mesura que el món sembla estar cada cop més fora del nostre control i cada vegada més gent ho té més difícil només per anar tirant, la manca d’una alternativa creïble ha deixat una nostàlgia per un passat que sembla més segur, fins i tot si aquest passat ideal no va existir mai realment. Els polítics de dretes s’han adonat de l’existència d’aquests sentiments i els han fet seus amb una política que mira al passat i assegura que aquest pot resoldre els problemes del present, fins i tot si només funciona en benefici de l’elit existent.

El Brexit n’és un exemple. Un fet al qual van contribuir molts factors, entre ells, en paraules de Tanner, una «corrent xovinista de nostàlgia» pels dies de l’Imperi britànic. De manera semblant, el missatge populista de Donald Trump s’orientava a una nostàlgia conservadora que va trobar ressò «entre aquells que enyoraven els dies en els que la indústria era una força a considerar, el gènere, una qüestió establerta, i els blancs podien dir i fer el que volguessin.» Tot i que la pandèmia ha obert una escletxa en aquesta base electoral, no ha que s’evapori la nostàlgia. Joe Biden ha fet gala del seu propi missatge nostàlgic basat en un retorn als anys de Barack Obama, «aquells dies feliços en els quals molts neoliberals creien que la vida als EUA era menys estressant i les coses eren millor només perquè Trump no era a la Casa Blanca.»

La nostàlgia és una emoció poderosa, però el seu poder l’amplifiquen plataformes que ens demanen que consultem constantment continguts que gairebé no tenen cap context i es nodreixen de memsi missatges breus per tal d’obtenir una resposta emocional. Tan bon punt l’algoritme identifica que un usuari està interessat en un contingut nostàlgic seguirà alimentant-lo amb el mateix una vegada i una altra.

Pot semblar una obvietat, però Tanner escriu com «els passats virals recomanats pels algoritmes no són sempre els que desafien el poder». En comptes d’això, les històries que tendeixen a ser barrejades per esdevenir virals als mitjans de comunicació són aquelles que s’han anat formant al llarg de dècades i darrere de les quals hi ha figures poderoses que buscaven mantenir el status quo i minimitzar els moviments i els personatges que el desafiaren. Tanner proporciona l’exemple de les accions recents per eliminar les estàtues confederades al Sud dels EUA.

Les estàtues no són obra de la Confederació, sinó que es van erigir anys després com a part d’un esforç concertat per crear una «nostàlgia per ‘la causa perduda’ que retratà el Sud dels Estats Units com una regió que era millor abans de la Guerra Civil.» Tanner afirma que aquests artefactes culturals difonen «una corrent malaltissa de nostàlgia que ensenya als blancs a ‘mirar cap a una altra banda’ quan es parla de la Confederació.» Algunes de les persones que s’han oposat a la seva retirada avui han estat enganyades pel fals sentiment de nostàlgia reaccionària que les estàtues van crear, i les idees que aquestes representen continuen difonent-se i reciclant-se en posts virals que alguns dels influencers més populars de la dreta fan circular.

Aquesta mena de nostàlgia reaccionària no inspira un futur millor, sinó que redirigeix la ràbia popular d’aquells que realment estan fent les vides més difícils a la població cap a figures amb molt poc de poder a la societat a l’hora de la veritat. Ara bé, si la nostàlgia pot utilitzar-se per mantenir el status quo, pot utilitzar-se també per desafiar-lo?

Una altra mena de nostàlgia

La nostàlgia és, en part, una resposta a la sensació de pèrdua que tot ho envaeix, un sentiment que no pot més que intensificar-se a mesura que els nostres estàndards de vida continuen declinant i la crisi climàtic s’accelera. The Hours Have Lost Their Clock defensa que la gent que busca l’abraçada càlida de la nostàlgia davant aquests desafiaments no necessita que els hi facin tocar de peus a terra, sinó «un món habitable, un món en el qual es doni suport de veritat a la gent quan hi ha crisis i que no les exacerbi a través de l’egoisme, la cobdícia i la set de poder.» La nostàlgia, sosté Tanner, pot ser mobilitzada per a un objectiu més positiu en l’esforç per construir aquest món.

Un exemple recent és la campanya pel Green New Deal, que es recolza en la memòria del New Deal dels trenta per adreçar les qüestions polítiques de la nostra època. El New Deal, certament, tenia els seus propis problemes, però tenint en compte la seva capacitat per executar programes a gran escala per proporcionar llocs de treball i construir al mateix temps una infraestructura molt necessària, esdevé un punt de referència útil per als activistes i militants actuals per cridar l’atenció sobre els nostres mals contemporanis. Des que s’engegà fa uns anys, la campanya per a un Green New Deal ha estat un contrapès important a les crides per «fer Amèrica gran de nou», utilitzant una mena de nostàlgia per a metes polítiques positives i no reaccionàries.

Tanner defensa que no hem de refusar la nostàlgia, sinó que més aviat «es pot mantenir l’esperança amb nostàlgia… fins i tot si les cartes estan repartides en contra nostra.» A la nostra època, la nostàlgia està associada amb intents per obtenir beneficis i mantenir el status quo perquè aquests són els objectius de les persones més poderoses de la nostra societat. Però els seus usos no han de limitar-se necessàriament a això mateix. Hi ha moments del nostre passat que revelen una visió alternativa de la societat i la nostàlgia pot ser una eina entre d’altres per ajudar-nos a obtenir l’accés a aquesta mateixa visió.

Ressenya de The Hours Have Lost Their Clock: The Politics of Nostalgia, per Grafton Tanner (Repeater Books, 2021).

Article publicat originalment a Jacobin

Foto de portada: Pxfuel.com

Traducció d’Àngel Ferrero