Mujeres Libres (1936-1939) «Un sentiment de què realment podíem fer alguna cosa junts»

Aquest article pretén rescatar breument alguns aspectes de l’organització Mujeres Libres (1936-1939) que avui en dia poden resultar valuosos per totes aquelles persones que formin part del moviment feminista i anticapitalista.

Mujeres Libres (1936-1939) «Un sentiment de què realment podíem fer alguna cosa junts»

Mujeres Libres (1936-1939) «Un sentiment de què realment podíem fer alguna cosa junts»

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest article pretén rescatar breument alguns aspectes de l’organització Mujeres Libres (1936-1939) que avui en dia poden resultar valuosos per totes aquelles persones que formin part del moviment feminista i anticapitalista.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A dia d’avui sorprèn descobrir que rere el contundent nom Mujeres Libres s’hi amagués, d’entrada, una revista llibertària, apareguda al 1936 gràcies a la iniciativa d’Amparo Poch y Gascón, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Comaposada, militants de la CNT.

I és que en un món radicalment diferent del nostre, el moviment anarquista espanyol donava, segons retrata Martha Ackelsberg al seu estudi Mujeres Libres. El Anaquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres (1991), una importància cabdal a l’educació i augment del nivell cultural de les classes populars:

« Bàsicament preteníem incrementar l’alfabetització entre els obrers i ampliar la seva base cultural. Específicament, això significava que les escoles, els centres culturals i les revistes intentaven comunicar als seus estudiants i lectors un sentiment d’entusiasme pel món, i un missatge que el món estava allà perquè ells l’exploressin i que no era exclusivament l’àmbit de la seva opressió quotidiana. S’animava a les persones a qüestionar el seu entorn, a valorar les seves experiències i les seves percepcions i a aprendre els uns dels altres i dels mestres. Aquests programes pretenien també comunicar un conjunt diferent de valors morals, reemplaçar la resignació i l’acceptació de la subordinació que s’ensenyava a les escoles patrocinades per l’Església per un compromís amb el desenvolupament personal de cadascú en una atmosfera de mutualisme i cooperació. Les escoles, els ateneus, els diaris i les revistes animaven a la gent a pensar pel seu compte i a desenvolupar el seu propi sentit de responsabilitat, el de la convivència i el de la crítica.»       

Les Mujeres Libres sabien que era utòpic allò de fer primer la revolució als mitjans de propietat i producció i posposar, de forma automàtica, l’abolició de la subordinació de la dona a l’home. tweet

Les Mujeres Libres sabien que era utòpic allò de fer primer la revolució als mitjans de propietat i producció i posposar, de forma automàtica, l’abolició de la subordinació de la dona a l’home. Per això la seva lluita va ser un treball pacient i costós, una reforma moral quotidiana, una guerra de trinxeres. El concepte «capacitació» , molt utilitzat al seu discurs, constituïa una qüestió clau. Capacitar-se era promoure el coneixement del propi món, la valentia, l’ànsia de canvi, aprendre a organitzar la gent, a formar seccions sindicals als llocs de treball, a produir de forma democràtica al camp i a la ciutat, a crear nous models d’escoles infantils i espais de socialització i reflexió, etc.

Aquesta capacitació no acceptava individualismes –només una comunitat rica pot produir individus rics i capaços-. Així doncs, la capacitació de les dones no era una qüestió de transgressió personal discursiva o estètica, sinó una lluita per la millora efectiva de la comunitat sencera, pel reconeixement mutu i per la creació de noves facultats en les dones que les fessin valuoses i imprescindibles en la lluita contra el capitalisme i la construcció d’un món alternatiu. Capacitar-se tampoc consistia a deixar fluir cap naturalesa reprimida i veritable de les dones, sinó que consistia en l’àrdua i disciplinada tasca de formar-se com a persones més conscients, orientant cap a un futur nou el seu bagatge d’esclaves.

La revista Mujeres Libres

Gràcies a la CGT podem consultar els 13 números de la revista Mujeres Libres, que van des del maig de 1936 fins la tardor de 1938:

«La cultura per la cultura? La cultura en abstracte? No. […] Capacitació de la dona pel seu propi alliberament, per un ordre social més just, per una concepció de la vida més humana. Aquesta és l’obra efectiva que, amb 911 alumnes, realitza el Casal de la Dona Treballadora… (Revista 12). A través de declaracions com aquestes entenem la voluntat principal de la revista: evitar que l’escriptura i la lectura fossin privilegi d’uns pocs erudits i esdevinguessin una eina quotidiana imprescindible en la comunicació de les classes populars i la construcció de pensaments i acció comuns. A més, la revista no tractava únicament temes declaradament militants, sinó que contenia multitud de temes quotidians, sense separar els més elevats dels més terrenals: seccions d’esport, de moda, de cura dels fills, de literatura i cinema, de filosofia, notícies de la guerra, calendaris d’activitats dels nuclis de dones organitzats… A més, totes aquestes seccions eren escrites per dones, moltes vegades d’origen humil.»

A llarg de les seves pàgines també s’hi abordaren debats que encara avui enfronten corrents feministes i anticapitalistes: es discutia obertament sobre l’instint maternal, quins tipus de maternitats i famílies eren desitjables, abolició de la prostitució, diferències entre treball productiu i reproductiu…   

Idees i compromís

Al 1936, la CNT comptava amb més de 1.500.000 afiliats, amb 3.000 finques ocupades per camperols sindicats a Extremadura, amb 400 col·lectivitzacions agràries a Catalunya, amb més de 200 escoles racionalistes i centenars d’ateneus, amb Federica Montseny com a primera dona ministra de Sanitat i Consum i el primer projecte de llei de l’avortament…Però, tot i així i amb l’inici de la guerra, no es va assolir la difícil tasca històrica d’implantar un nou ordre que superés el constituït per les institucions anteriors. No obstant, podem donar valor a certs aspectes d’aquella organització.

La capacitació col·lectiva de la qual s’havien dotat aquelles dones (i homes) era sinònim de major control sobre el seu propi món i vides. tweet

Si considerem que els éssers humans construeixen el món a partir de les seves idees i les seves mans, Mujeres Libres se situava en aquestes coordenades. Una antiga militant denominava aquells inoblidables anys com «el florir d’idees fetes realitat». La capacitació col·lectiva de la qual s’havien dotat aquelles dones (i homes) era sinònim de major control sobre el seu propi món i vides. Contra allò que s’entén avui en dia per la irreflexiva acció directa, el número 12 de Mujeres Libres, en un article titulat «El treball intel·lectual i manual de la dona» escrit per Pilar Grangel, exposava: «Mans i cervells, sense distinció de sexes, a la Gran Obra, que serà la salvació de la Humanitat» . Sabien que la coordinació de les idees i les discussions era imprescindible per la coordinació dels actes.

En relació a aquests principis, Emma Goldman, en viatjar a Espanya al 1937, va confessar que mai havia conegut una intel·ligència col·lectiva més gran que aquella que va observar en els camperols i obrers espanyols. Pel que fa a les dones, l’agrupació Mujeres Libres oferia classes d’alfabetització, de cultura general, de mecanografia, d’idiomes, d’electricitat, de comerç, de costura, d’avicultura, d’economia, d’infermeria o de conducció de tramvies a les seves 20.000 afiliades (amb 147 agrupacions espanyoles).      

Els sentiments de capacitació […] que acompanyaven aquestes activitats no van abandonar mai a les participants durant anys. Com recorda Enriqueta Rovira: «Allò que sentíem era quelcom molt especial. Era preciós. Teníem un sentiment…Com ho diria? De poder. No en el sentit de dominació, sinó en el sentit que les coses eren sota el nostre control. De possibilitat. Un sentiment de què realment podíem fer alguna cosa junts.»

Programa de lluita feminista

D’aquest breu estudi bibliogràfic sobre Mujeres Libres poden extreure’s algunes línies que acompanyaven el projecte de capacitació femenina i anticapitalista que encara avui són valuoses:

  1. L’aversió habitual de Mujeres Libres cap al terme «feminisme» era una qüestió de classe, ja que es relacionava exclusivament amb les aspiracions de les dones burgeses. La majoria de les militants es consideraven «humanistes» a sí mateixes. Encara que avui en dia les terminologies hagin canviat dins els moviments autodenominats anticapitalistes, el debat de fons segueix viu. «Els privilegis, si són injustos quan els gaudeixen els homes, també ho seran si els gaudeixen les dones» , deia Mujeres Libres. I és que la capacitació femenina no perdia de vista en cap moment la crítica radical del món existent. Reivindicar espai entre les altes esferes dels governs, el dret a vot electoral de les dones benestants, els mateixos salaris dins el món de l’explotació, el mateix dret a exercir violència i poder, etc. no eren els objectius de les dones llibertàries.  
  2. Una actitud constructiva que fugia dels particularismes. «Més que culpar a ningú pel passat, les editores s’interessaven pel futur. […] tampoc pretenien fer una declaració de guerra entre els sexes. Compenetració d’interessos, fusió d’ansietats, afany de cordialitat en la recerca del destí comú» , escriu Ackelsberg. Al manifest inicial del primer número de Mujeres Libres podia llegir-se: «Tot i que ens dol tot el passat d’ignomínia en el qual se’ns va enfonsar, no ens atrevim a pensar que hagués pogut estar d’una altra forma; sabem que la Humanitat fa el seu camí a costa del propi dolor i no ens interessa rememorar el passat sinó forjar el present i afrontar el futur, amb la certesa que en la dona té la Humanitat la seva reserva suprema, un valor inèdit capaç de variar […] tot el panorama del món» .         
  3. Un model de feminitat que no imités cegament la masculinitat hegemònica. Tal i com indica Mary Nash al seu estudi, en algunes militants d’aquell temps – i d’avui en dia – s’apreciava un sentiment d’odi cap a tot allò que s’identifiqués amb conductes tradicionalment femenines, i en canvi es rebien positivament les masculines. Era el cas, per exemple, de Federica Montseny, que mai va pertànyer a Mujeres Libres. Per contra, Lucía Sánchez Saornil, fundadora de l’organització femenina i estudiosa de la tradició comunitària i col·lectivista de Kropotkin, posava èmfasi en la intel·ligència de tantes dones que havien trobat formes de “no naufragar en l’animalitat” i donar valor a les seves pròpies vides tot i la submissió històrica. 
  4. Limitació d’extremismes personals amb la finalitat de no deixar enrere el gruix de les dones a les que es pretenia implicar en el moviment. Aquest punt afectava principalment a la moralitat sexual i matrimonial. Ackelsberg explica que, tot i que algunes integrants de Mujeres Libres practiquessin allò que avui en dia anomenem poliamor o manifestessin un fort rebuig cap al matrimoni, aquestes qüestions no podien convertir-se en requeriments imprescindibles del col·lectiu. «Algunes miràvem amb recel els matrimonis […]. Però quan penso sobre tot allò ara, ho veig diferent. Es tractava, després de tot, de joves que acabaven d’unir-se, de nois que marxaven al front, potser per no tornar. Com criticar aquells joves que volien algun reconeixement formal d’aquesta unió, un tros de paper signat abans que el seu company se n’anés a la guerra?» És a dir: Mujeres Libres no va oposar-se amb virulència al matrimoni ni a les relacions monògames, sense renunciar mai a impartir xerrades sobre educació sexual femenina o anticoncepció.

Tot i que algunes militants també rebutjaven la família tradicional o la funció de la dona com a mare, Mujeres Libres mai va defugir el terreny de les cures i educació dels fills com a tasca imprescindible i valuosa. Aquestes qüestions tornen a tenir pes actualment, ja que cada vegada més dones migrants recriminen als feminismes blancs el seu rebuig cap a la maternitat i la família, considerant-les retrògrades, i el seu èmfasi en l’alliberament a través de relacions sexuals múltiples, mentre a elles les institucions estatals els retiren les custòdies dels seus fills – i amb elles l’amor i l’arrelament – per insuficient poder adquisitiu. 

Aquests 4 punts, així com la voluntat de l’article, tenen més a veure amb la construcció coherent d’una nova totalitat social (en la qual també hi intervinguin els homes) que no pas amb la creació de petits grups de dones transgressores; amb la paciència i la reflexió que acompanyen l’organització popular real i no amb la creació d’avantguardes sense exèrcit.

Foto de portada: Flickr
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora de Secundària, militant de L’Obrera Sabadell i d’Espai Marx.

Comentaris

Mujeres Libres (1936-1939) «Un sentiment de què realment podíem fer alguna cosa junts»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa