Més enllà del pa, sostre i treball

La batalla per la justícia social és, en certa manera, el camp real de la prevenció primària en salut mental. En un context on estar malalt moltes vegades és producte directe de les condicions de vida i treball, la politització dels malestars ens permet impugnar un model de vida al servei de l’acumulació capitalista.

Més enllà del pa, sostre i treball

La batalla per la justícia social és, en certa manera, el camp real de la prevenció primària en salut mental. En un context on estar malalt moltes vegades és producte directe de les condicions de vida i treball, la politització dels malestars ens permet impugnar un model de vida al servei de l’acumulació capitalista.

Les nostres vides discorren submergides en una realitat plenament capitalista: el temps de producció del capital ja no s’anuncia només a través de les sirenes de les fàbriques, batega també a les nostres entranyes com un input de productivitat que regeix pràcticament totes les esferes de la nostra vida. La globalització del capital i la conseqüent homogeneïtzació dels temps de vida i treball, posen de manifest el caràcter socialment general de l’escassetat del temps, del temps de treball com un temps que no es té, de la paulatina fusió del temps de producció i el temps de vida en un entorn cada cop més tecnologitzatide la pressa i la fatiga com a maneres d’habitar el món. Així, les noves formes de treball i consum, desemboquen en nous models d’explotació i control i també en noves formes de patiment.

Ja no queden gaires indrets al món des d’on es pugui pensar el capitalisme des de fora del capitalisme. En aquest context, la malaltia, la bogeria, la fatiga, el patiment, l’ansietat, la depressió… són realitats que anomenen la impossibilitat de viure. Perquè (agafo prestades algunes idees de l’univers de Santiago Lopez Petit) viure, ja no és viure. Viure és, ara, carregar amb una vida que hem de gestionar. Aquesta és la magnitud de la precarietat existencial imposada pel sistema. La classe obrera vol pa, sostre i treball. Però aquests, per si sols, no ens asseguren una vida digna de ser viscuda. Perquè sempre ens falta temps, i salut mental.

La mirada sobre el patiment sol quedar fora de la teoria i l’anàlisi política, i queda relegada a autors del camp de la psciologia, l’antropologia o els estudis de memòria col·lectiva, que exploren com certes patologies (narcicisme, fòbies, sacrifici del jo…) ens obliguen a revisitar la història col·lectiva com a trauma.

El camp de la política és un terreny de lluites d’interpretacions i sentits, i les transformacions polítiques requereixen transformacions cognitives però també afectives. En aquest sentit, l’univers cultural, com a eina ideologitzadora al servei del capital, representa un cos relativament coherent de pràctiques, símbols, significats i visions del món. Els significats que com a societats atorguem a determinats fenòmens (violències, consum de drogues, patiment, bogeria, suïcidi…) no depenen de les experiències mateixes, sinó del desenllaç d’una batalla cultural entre discursos i relats el resultat de la qual no depèn de la veritat de la que siguin portadors, sinó de l’eficàcia comunicativa de les seves metàfores.

La classe obrera vol pa, sostre i treball. Però aquests, per si sols, no ens asseguren una vida digna de ser viscuda. Perquè sempre ens falta temps, i salut mental.


La noció gramsciana d’hegemonia, que procedeix d’una manera exemplar, afirma el caràcter estratègic de la cultura en l’anàlisi social, en tant que dimensió en la què els conflictes i les relacions de força es constitueixen i tramiten, col·locant el sentit comú com l’arena de definició i disputa dels actors la lluita dels quals és la història de la societat. És precisament al camp de batalla del sentit comú, és a dir, en el terreny de la disputa per l’hegemonia, on s’emmarquen les diferents aportacions que pretenc fer en aquest article.

D’entrada, per a retornar tot el contingut social que el discurs mèdic ha esborrat sobre fenòmens com la depressió, l’ansietat, el suïcidi… des de la convicció de què no es tracta d’una guerra entre allò social i allò biològic, sinó d’entendre que la batalla per la justícia social i totes les seves lluites parcials (desnonaments i habitatge, violències masclistes, pobresa i exclusió, racisme…) és, en certa manera, el camp real de la prevenció primària en salut mental. I sobretot, perquè des del meu punt de vista, el patiment i la seva distribució desigual és una qüestió de responsabilitat social i col·lectiva.

Pot resultar difícil d’entendre el per què és important situar la medicina i el discurs mèdic sobre la salut per buscar respostes a la pregunta que inaugura l’article. El motiu és que en les nostres societats, estar sa ha significat des de sempre poder ser explotat. I estar malalt, moltes vegades és producte directe de les condicions de vida i treball. El malauradament poc conegut SPK, un col·lectiu socialista de pacients psiquiàtrics a l’alemanya dels 70, no tenia cap mena de problema en assenyalar els metges com a enemics de classe i el capitalisme com la causa de les malalties físiques i mentals. De fet, molts dels seus membres van acabar integrant-se a les RAF. Però comencem pel principi.

La medicina com a institució que dona cos a l’ordre social

El concepte de salut no és únic i universal, com tampoc ho és el de malaltia. Són idees canviants i situades, que depenen dels contexts, dels moments històrics i de la cultura des d’on es conceptualitzen. És important tenir clara aquesta mirada multicultural i situada de la salut per a posar-la en relació amb el marc de referència que tenim quan parlem de salut.


El marc de referència que ens permet pensar avui la salut té com a origen els segles de predomini del racionalisme i el pensament dualista cartesià, que han dut a la modernitat occidental a entendre el cos i la salut des del pensament dicotòmic: raó/emoció, cos/ment, salut/malaltia. La dicotomia entre salut i malaltia ha sigut i és una font de reproducció d’estructures de privilegi i opressió, com també ho és el privilegi de les qüestions racionals i mentals per sobre de les corporals, que és, de fet, una de les idees que ha sustentat el desenvolupament del patriarcat malgrat continuï latent dins el propi moviment feminista.

Seguint el fil de la història, la bogeria, el patiment mental i les discapacitats, en tant que manifestacions d’una anomalia, representen una ruptura en el camp dels comportaments socialment acceptats que permeten definir la normalitat a partir d’allò que no ho és. D’aquesta manera, la diversitat dels cossos es converteix en malaltia (o en trastorn, o en discapacitat) en el moment en que no es sotmet als circuits de vida i treball capitalistes i es funda, així, el binomi funcional/disfuncional. Poc a poc, anirà també configurant-se el desig i l’aspiració humanes de viure en una ficció d’invulnerabilitat i autosuficiència malgrat som, ontològicament, éssers vulnerables, interdependents i eco-dependents.

Aquesta idea d’un estat de «normalitat» de l’ésser humà, té a veure amb una voluntat de control i d’ordre que funciona com a dic de contenció de la por i la incertesa, i crea una idea d’un lloc on tornar (tornara la normalitat) i d’una cosa que cal protegir, alhora que involucra un sistema de legitimació de l’ordre existent (lleis, protocols, manuals diagnòstics…) i legitima unes determinades persones a fer complir la llei (estat, metges, jutges…). En aquest sentit, les societats occidentals tenen una llarga tradició de protecció de l’ordre de la normalitat: des de la Inquisició i la nau dels bojos medieval, fins a l’inici del tancament psiquiàtric modern. De fet, des de Foucault, aquesta ha estat una línia d’investigació realment fructífera. Però el que ara m’ocupa són precisament les conseqüències d’aquest ordre que respon a la centralitat del capital en front de la vida i a la idea d’inutilitat vinculada a la indignitat de qui no produeix.

El discurs mèdic com a garant de l’ordre socialexplica els malestars a partir d’un univers que considera fonamentalment els aspectes orgànics i biològics en detriment de la dimensió social i els factors estructurals; així com els factors intel·lectuals i químics en detriment dels factors emocionals i corporals. Així, es construeix i naturalitza una classificació entre els comportaments normals i els comportaments patològics, en relació a uns determinats criteris que condicionen la definició d’allò que és tenir salut. Al mateix temps, s’elititza el saber mèdic com a dogma incuestionable i se situa el professional de la salut com a únic dipositari dels coneixements (científics), consolidant les dinàmiques de saber/poder descrites per Foucault. Així, en les societats contemporànies el malestar s’aborda des dels recursos institucionals de salut (centres d’atenció primària, psicologia conductista i psiquiatria principalment), que treballen a partir d’una concepció dicotòmica de la salut que propicia la medicalització i la gestió passiva i que, per tant, perpetua l’alienació. Fora dels espais institucionals d’atenció a la salut, no existeix cap altre espai que reculli visible i explícitament el malestar (a banda d’experiències alternatives com els GAM (Grups d’Acompanyament Mutu), els col·lectius antipsiquiatria…). Fora dels recursos institucionals doncs, són els espais privats (família, parella, amics…) els que es fan càrrec de sostenir la vida. I ho fan responent a la divisió sexual del treball i la bretxa entre producció i reproducció.

La dicotomia entre salut i malaltia ha sigut i és una font de reproducció d’estructures de privilegi i opressió, com també ho és el privilegi de les qüestions racionals i mentals per sobre de les corporals

Quan ara provem de definir de manera crítica què és «la salut» o què és «tenir salut», estem posant en joc les idees de benestar, dignitat, normalitat… d’una vida que val la pena ser viscuda. Inevitablement, la salut té a veure amb la normalització que fem de determinats estats. I és difícil pensar des de la nostra realitat una idea de salut que no estigui travessada per la ideologia capitalista. De fet, moltes de les pràctiques sistemàtiques als espais «alternatius» es basen en lògiques pròpies de la societat capitalista. Em sembla un bon punt de partida assumir que en el propi intent d’elaborar discursos i pràctiques alternatives a les hegemòniques, reproduïm també aquestes normalitzacions construïdes en torn a allò que és desitjable, sa, normal. Alguns exemples serien el model de la hipermilitància esgotadora, l’oci impossible de desvincular del consum o el consum com a forma bàsica d’assegurar l’autogestió, els discursos d’enaltiment a l’autodisciplina o la individualitat dins els col·lectius, la incapacitat de fer front col·lectivament a experiències de patiment relacionades amb la salut mental…

Intueixo que aquestes són qüestions que es tornaran especialment rellevants en el context post-pandèmia, en el que a través del discurs mèdic i el discurs del «bé comú» les condicions de control, precarietat i patiment augmentaran fins a límits que fins ara només ha imaginat la ciència ficció: càmeres de reconeixement facial a les grans ciutats, medicalització i tecnologització de la vida, destrucció dels llaços socials, canvis a gran escala en les relacions de producció…

El dolor i la lluita

Què passa als espais polítics? De què ens parlen i a què apunten els malestars, les tensions i el patiment que travessen les nostres experiències de resistència? Quines possibilitats tenim d’elaborar pràctiques de resistència reals més enllà d’encadenar-nos a la repetició?

Quan caminem junts, apareixen tota mena de conflictes. El pes de la realitat ens cau a sobre. No podem escapar a les lluites egoiques, a l’autoreferencialitat, a la competència, a la violència a Twitter, a aïllar determinades persones i a fer-nos mal. I aquí seguim, atrapats en una repetició circular de vells patrons (l’assamblea, el manifest, la mani) que ens salven de caure directament en l’angoixa d’assumir que no sabem on anem. I la dificultat d’acabar amb la repetició i construir un nosaltres, s’explica per aquesta realitat plenament capitalista, en la que no hi ha un «fora de» des d’on pensar-la. El camí que porta a l’abisme i al cim es un i és el mateix, diria Heràclit.

Els moviments socials (també el moviment feminista) semblen tenir alguns problemes per traslladar a la praxi el discurs de les cures. No queda clar què implica, ni quins canvis en les estructures tradicionals de participació requereix. Tenim clar què són les cures? Per què no hem aconseguit que els nostres espais siguin espais, com a mínim, segurs? Què implica la responsabilitat col·lectiva? No sembla que aconseguim mouren’s fora de la lògica capitalista (i patriarcal, racista, capacitista…) i pel nivell de conflictes i ruptures internes, no sembla que haguem trobat la manera d’acollir les nostres fragilitats. De fet, és possible que el discurs de les cures fins i tot hagi servit com a cavall de Troia per aguditzar les violències més subtils, a través d’una concepció de les cures com alguna cosa «extra» que oferim a aquells que estimem, com si no fossin necessàries pel sosteniment de la vida, com si fóssim éssers aïllats independents els uns dels altres o com si fos possible fer política sense asseure’ns amb el cor a la mà i mirar-nos als ulls.

Què suposa la felicitat obligatòria en un sistema que nega les condicions necessàries per a construir vides vivibles?

Alhora, la tendència general a rebutjar i allunyar-nos de tot allò que ens connecta amb la fragilitat i la vulnerabilitat (persones amb diversitats, en situació de sensellarisme, amb problemàtiques de salut mental, amb manca d’habilitats socials a causa dels traumes i les marques de violència…) existeix també dins els moviments socials. No només perquè les estructures de participació que hem construït són elitistes, (com hem vist per exemple a través de les aportacions que el feminisme ha fet entorn als usos del temps) sinó també perquè seguim reproduint relacions de violència. Per què el capitalisme, ara és també un càncer que ens creix a dins.

Malgrat els darrers anys, dins els MMSS s’ha popularitzat i assumit (de manera parcial i superficial) la crítica feta des dels feminismes i la decolonialitat, sembla que a grans trets això només ha servit per entrar en un concurs per a veure qui està més oprimit, i no pas per a transformar d’arrel. Al seu torn, malgrat els discursos relativament recents sobre capacitisme o neurodiversitat han posat sobre la taula contradiccions fins ara invisibles, hem d’assumir que no han aconseguit sortir de la marginalitat. Així, algunes de les vides que ja queden fora del sistema, queden també fora dels espais que pretenen erigir-se com espais de resistència.

La realitat capitalista, com un fum tòxic que s’escola per totes les escletxes, anima un ritme de vida (la mobilització global de la que parla López Petit) que no permet el silenci, la quietud i el compromís. Aquelles (i ho escric en femení no per una qüestió de llenguatge inclusiu sinó pel fet que majoritàriament són dones) més vulnerades pel sistema i les violències que aquest genera, són apartades de la dinàmica interna dels MMSS i els espais alternatius i així, les seves històries (les seves narratives) segueixen silenciades. Des del meu punt de vista, aquest és un indicador del fracàs social entorn a la responsabilitat col·lectiva pel sosteniment de la vida, del discurs de les cures. Sembla que tradicionalment l’esquerra no ha sabut teixir un discurs prou coherent respecte els malestars de les classes populars. Qui si que ha sabut fer-ho, en canvi, és la dreta populista, que ha sabut canalitzar-los a través de guerres culturals (avortament, immigració, qüestions nacionals…) a favor dels seus interessos. En aquest sentit seria interessant analitzar com els familiars de nenes assasinades o desaparegudes a l’Estat Espanyol com Mari Luz Cortés, Sandra Palo, Marta del Castillo o Diana Quer, s’han integrat a les files del PP o VOX, moguts per la defensa de la presó permanent revisable, o per la crítica al feminisme de base.

Quan el patiment és polític

El patiment té sempre una dimensió política. Les 800.000 morts anuals per suïcidi al món tenen una dimensió política. El fet que el 75% de les dones amb problemàtiques de salut mental hagin patit violència en l’àmbit familiar, té una dimensió política.

El canvi de les darreres dècades, malgrat no ha alterat l’essència del mode de producció, suposa algunes modificacions de la vida quotidiana. Els relats culturals de l’autosuficiència, el positivisme, la felicitat obligatòria, la superació individual… ens travessen i ens marquen com a individus i col·lectivitats. Transformen les maneres de viure el fracàs, la frustració, l’expectativa… I alhora defineixen els protocols socials, legitimats per teories pseudocientífiques que delimiten, per exemple, (en un sistema de normalitat/trastorn) quan es pot patir, amb quina intensitat, de quina manera, durant quant de temps, en quins espais està permès fer-ho, etc. A tall d’exemple, la versió del DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders en anglès) dels anys 80 considerava que s’havia d’estar greument afligit per la mort d’algú durant més de 6 mesos per a considerar-ho un trastorn depressiu. La versió de 1994, redueix el període a 3 mesos. El DSM-V (la versió actual), ja no el contempla. Segons els experts, ja no hi ha temps per al dol.

Fora dels espais institucionals d’atenció a la salut, no existeix cap altre espai que reculli visible i explícitament el malestar

Aquesta anècdota posa de manifest la manera com les polaritats normal-patològic s’adapten i es modifiquen per a legitimar uns determinats interessos. Així, l’única diferència entre algú que pateix d’insomni i ansietat perquè no és capaç d’aturar-se i pausar el xip intern de la productivitat, i algú que no pot anar a treballar perquè porta 3 anys trist per la mort de la seva mare, és que el primer és funcional i productiu, i el segon no. La idea de salut és, en certa manera, una convenció; en la mesura que no és quelcom objectivable i que, com deia abans, es tracta d’una percepció lligada a la normalitat que ve definida per criteris que tenen a veure amb els discursos i els interessos de la classe dominant (la productivitat, l’heteropatriarcat, el biologicisme…).

En front del discurs hegemònic de la salut i de la institució mèdica com a garant de l’ordre social, parlar de malestars ens permet configurar-los com a llocs dinàmics i fluids, per on totes hem passat, passem o passarem. Polititzar-los, és abordar allò que ens travessa des de la seva dimensió política i col·lectiva. La proposta, per tant, comença amb la visibilització dels dolors privats que ens permeten impugnar un model de vida al servei de l’acumulació capitalista, i segueix amb la conseqüent responsabilització col·lectiva del patiment fruit del malestar sistèmic, com a instrument de transformació social.


Entenc que parlar de vulnerabilitat no deixa de ser confús, en un context on les lògiques institucionals delimiten i categoritzen determinats sectors de la població com a vulnerables per expandir un model de gestió del patiment en termes de control, invasió de la intimitat, internament, medicalització, psiquiatrització, etc. Al contrari de la psicologització com a mode d’ocultació de la dimensió col·lectiva del malestar social, es pot parlar de vulnerabilitat per a qüestionar l’estatus quo i les estructures sistèmiques que generen dolor. El reconeixement de la vulnerabilitat del que parlo pretén fer aflorar la contradicció entre capital i vida i el problema de l’absència de responsabilitat col·lectiva en relació al sosteniment de la vida, (en definitiva, les preocupacions que haurien de motivar l’organització social). En definitiva, posar sobre la taula una vulnerabilitat que es torna rellevant en la mesura que ens orienta a pensar noves maneres d’imaginar la vida en comú. Així doncs, quina vida en comú és possible construir rere la barricada?

Per una qüestió de justícia històrica i de reparació, cal portar a la plaça pública el patiment imposat a les persones en el capitalisme. Es tracta de llegir com el patiment i la malaltia ens parlen d’una vida no vivible. De preguntar-nos a què responen els nostres malestars (el nostre patiment), per a poder des-individualitzar-los. Què suposa la felicitat obligatòria en un sistema que nega les condicions necessàries per a construir vides vivibles? Quin és el preu que paguem per ser «normals»? Quin és el lloc simbòlic que li estem donant al treball i al consum als nostres espais? Com s’aten des dels espais polítics a la distribució desigual del patiment?

Quina vida en comú és possible construir rere la barricada?

Es tracta d’entendre que la vulnerabilitat no té a veure (només) amb les persones marcades per la vulnerabilitat clínica, o amb la divisió irreal i fictícia entre persones sanes i persones malaltes. Es tracta de preguntar-nos com cada una de nosaltres reproduïm estructures d’opressió i privilegi, de preguntar-nos qui cuida i es fa càrrec de la vulnerabilitat als llocs que habitem. No només a les nostres vides, als nostres espais i fora d’ells (al món real), sinó també qui se’n fa càrrec als nous mons que imaginem. De preguntar-nos qui ens cuida i com necessitem ser cuidades. De preguntar-nos a qui cuidem i a qui no. En definitiva, es tracta de començar a moure’ns fora de la lògica del capitalisme i d’assumir la responsabilitat individual i col·lectiva de no seguir perpetuant lògiques de comportament que impossibiliten la construcció d’espais transformadors, alhora que re-anomenem l’anticapitalisme a través de noves pràctiques i narratives que facin visibles els elements generadors de dolor i que afirmin i defensin la vida en la seva plenitud, més enllà del pa, sostre i treball.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Co-fundadora de l’Associació Abilis, militant des de molt jove, i educadora social i terapeuta. Treballa des de fa anys en l’àmbit de la salut mental i la diversitat funcional. Actualment s’està especialitzant en el camp de la salut mental col·lectiva.

Comentaris

Més enllà del pa, sostre i treball

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.