El factor decisiu de la història és, en última instància, la producció i reproducció de la vida immediata

F. Engels (1884)

És increïble la rapidesa en què es van generar Xarxes de Suport quan es va declarar el confinament arran de la COVID-19. Abans del decret oficial ja començava a parlar-se de com podria viure la gent més vulnerable, sobretot la gent més gran, sense sortir de casa, i d’altra banda es veia clar que les joves, que es pressuposaven immunes al virus, havien de ser les primeres en prestar l’ajuda de forma col·lectiva. I la preocupació, pensament i acció col·lectiva es va avançar a les decisions de l’administració.

Actualment la precarietat en què s’estan trobant les Xarxes de Suport va més enllà de la vellesa i les bosses de pobresa. Per a la població vulnerable sortir al replà de la comunitat o al carrer és posar en risc la seva vida, la gent que sobrevivia de donacions, caritat o treballs en negre pràcticament no troben res, aquelles persones que necessitaven els serveis de treballadores domèstiques i assistentes socials s’han quedat soles. Afloren problemes de mobilitat i dependència, no poder-se cuinar, no poder anar al bany, estirar-se al llit, no poder-se dutxar, llençar les escombraries, anar a la farmàcia… A més, fora de la mobilitat també ens trobem amb problemes de salut mental. Afecta estar tancades en pisos diminuts, especialment amb multitud de gent i generacions vivint-hi, els llits calents o la convivència des de les desavinences, fins i tot pot ser una amenaça a la vida quan es conviu amb maltractadors. I s’està veient que tot i les dificultats que suposa demanar ajuda durant el confinament, a Catalunya s’han disparat les trucades per violència masclista, el servei d’atenció a les dones ha rebut 2.088 trucades del 16 de març al 5 d’abril, i en les mateixes dates 275 trucades de fills i filles. El que suposava ser una situació de 2 o 3 setmanes s’està allargant, ja portem més d’un mes. Quant temps més es pot demanar a la classe treballadora que es quedi a casa?

Ens calen comunitats fortes i cohesionades intergeneracionalment

L’administració va tard i s’està rentant les mans en les implicacions que té el confinament, deixa que el darwinisme social actuï i cadascú s’apanyi, sigui això possible o no. Quan es va decretar el confinament és i era responsabilitat de l’administració pública pensar com garantir uns mínims de vida per aquesta població es mantingui sense sortir de casa. Aquesta qüestió ha aixecat poc rebombori, i es permet perquè es fan polítiques arrepenjant-se en l’imaginari comú que la reproducció de les persones no és responsabilitat social, és responsabilitat privada que es resol de manera mercantil o sobretot responsabilitat familiar i es desenvoluparà invisiblement a la interioritat de les llars o en la mercantilització de les cures. S’utilitza l’imaginari col·lectiu que tothom té una família nuclear unida per l’amor incondicional i amb prous recursos per fer-se càrrec de les persones, i així l’administració pot desentendre’s. Però la família no és la imatge que ens venen els anuncis d’assegurances de vida. No podem moure’ns amb el marc mental de què és l’organització social natural i assumir la seva existència, com si fos una institució ahistòrica, homogènia i existent per a totes les persones, i menys quan aquesta és la baula que determina la diferència entre viure o quedar abandonada.

Vivim en un sistema capitalista al que li és indiferent si vivim o morim (mentre no li falti mà d’obra), si ens hem alimentat de pa o tenim una dieta variada i sana, si ens trobem consumint ansiolítics o si estem sanes física i psíquicament, si estem soles o tenim una forta xarxa social. La classe treballadora ens trobem fent malabars entre la vida que volem viure, els recursos dels quals disposem i el temps que passem treballant per aconseguir aquests recursos, això quan trobem qui ens contracta. A l’altra banda hi ha el capitalisme, al qual li interessa utilitzar una part de la mà d’obra (no tota) pel mínim cost i al màxim d’hores i intensitat. Conciliar aquests antagonismes és impossible, fet que ens situa en una lluita constant i incòmode entre les nostres vides i l’acumulació del capital.

Els individus som interdependents no produïm aïlladament allò que necessitem per viure, ni estem preparats per viure sols, ni som inmunes a posar-nos malalts, a ser infants i a fer-nos grans

Quan la classe treballadora ha tingut força i s’ha organitzat, ha pogut redirigir part de l’excedent que produïa per generar beneficis al capital cap als sectors que milloraven les nostres condicions de vida. Augments de salaris, fomentar l’estat del benestar, menjadors, escoles, guarderies, hospitals, residències, habitatge social, etc. Quan no s’ha redirigit l’excedent però l’organització de classe era forta, s’han pogut crear xarxes i comunitats en el mateix sentit, escoles i menjadors populars, habitatge social i comunitari, xarxes de suport, etc. que prioritzen la vida de la comunitat. I quan s’ha tingut la força de l’organització i el poder s’han generat nous marcs fora del capitalisme. Però quan hi ha absència de classe, quan no ens queda ni poder, ni organització, ni cohesió social, el refugi ha estat la solidaritat minimitzada al grup de sang, la família.

Els individus som interdependents no produïm aïlladament allò que necessitem per viure, ni estem preparats per viure sols, ni som inmunes a posar-nos malalts, a ser infants i a fer-nos grans, per això necessitem d’una xarxa que ens cuidi. Generalment -no per a tothom- la família ha tingut i té una funció social, ha servit de suport emocional, refugi i supervivència, però la seva forma d’organitzar-se en una societat capitalista i patriarcal no és neutral. Quan és l’àmbit privat on s’organitza la reproducció de la vida, el més probable és que s’acabi reproduint tal i com és la societat en la que vivim: racista, classista i patriarcal. Per aquest motiu l’organització domèstica generalment ha fet recaure la responsabilitat de la vida dels altres sobre les dones, tant si és de forma gratuïta com si és precàriament remunerada, que a més acostuma a recaure sobre dones del sud global.

Potser podríem trobar vincles familiars sans i horitzontals, però ens ho diuen les enquestes del temps, les enquestes de salut, els motius de reducció de jornades de treball, etc. La família nuclear s’ha organitzat de forma patriarcal, i quan empitjoren les nostres condicions econòmiques i de vida, es tensa la contradicció capital-vida, s’accentuen els rols com a sortida fàcil a la supervivència. La família nuclear i patriarcal genera jerarquies masclistes i en funció de l’edat, s’ha construït amb la divisió sexual del treball, amb els aprenentatges dels rols de gènere des de que naixem, en el qual s’inculca a les dones domesticitat, amor incondicional, servitud, priorització de les necessitats dels altres per sobre les pròpies, i molta empatia que pot transformar-se en xantatge emocional i sobrecàrrega. Aquest vincle emotiu, que les treballadores domèstiques permanentment estan posant sobre la taula (perquè va molt més enllà dels llaços de sang), no pot ser que s’assumeixi com a fet naturalitzat i deure de les famílies, no pot ser que se’ns forci a assumir la cura d’altres persones perquè a fora «no hi ha res més». I sobretot el perill està quan quedem limitats en imaginari i aquest «no hi ha res més» s’assumeix també políticament.

A mida que s’aprofundeix en la crisi de cures i es posa de manifest les tensions entre capital i vida, certes esquerres donen un to triomfalista a la família. Si bé és cert que aquesta institució ha tingut i està tenint una funció social imprescindible, aquests discursos no van acompanyats d’una crítica al seu funcionament, ni es llegeix com les engrunes de la sociabilitat. S’assumeix com a lloc comú i universal que quan van maldades la dependència intrínseca als ésser humans, queda solventada a elecció i bondat del petit nucli familiar.

En la societat occidental, generalment, el nucli ha estat reduït a la família nuclear i patriarcal, que ens ha servit com espai de cohesió social per generar un «nosaltres» i un «qui són els nostres» i a qui hem de protegir. La sociabilitat ha quedat reduïda a petites parcel·les amb incapacitat d’organitzar-se políticament, articulacions que no generen cohesió social ni possibilitats d’articular lluites pels interessos comuns (que tantes altres famílies poden tenir). Fins i tot queda qüestionat que aquestes puguin assegurar la funció social que se’ls hi pressuposa i assegurar bones condicions de vida pels membres que la conformen. A més, les famílies es configuren de forma complexa i no corresponen a la imatge idilica tradicional, hi ha persones que viuen soles, famílies sense recursos, famílies que sobreviuen juntes forçades per motius econòmics o directament gent que no té família perquè ha trencat relacions o perquè l’ha perduda o gent que té família massa lluny per comptar-hi.

Els tons triomfalistes de la família són posicions que indirectament assumeixen com a fet natural la destrucció de vincles comunitaris

Els tons triomfalistes de la família són posicions que indirectament assumeixen com a fet natural la destrucció de vincles comunitaris i la reducció a mínims de les nostres relacions i sentiment de pertinença que en debilita políticament. S’ignora l’existència d’altres possibilitats de vida, que podem tenir si les nostres vides no fossin una contínua tensió amb l’acumulació del capital. Però sí que hi ha alternativa ampliant aquest «nosaltres i els nostres» i assumir la responsabilitat de les vides de forma col·lectiva i social.

En el capitalisme la reproducció humana no està contemplada, i aquest és un procés a invertir. La vida humana ha de ser la finalitat de l’organització social. Tal i com ens deia fa poc J. M. Busqueta «la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser», per tant cal ampliar-ne els subjectes que participen i asseguren la vida, així com dirigir-ne la producció al servei d’aquesta. Cal trencar la divisió entre la producció del capital i allò que passa a l’espai domèstic, la divisió entre productiu pel capital i productiu per la vida i abandonar l’assumpció que l’espai natural on s’assegura és la llar, sota la interdependència d’unes poques persones, amb l’única alternativa en l’àmbit mercantil. Ens calen comunitats fortes i cohesionades intergeneracionalment i aquesta és una feina que requereix de l’organització popular per a replantejar les formes de viure, l’urbanisme, l’habitatge, la vida al carrer, el treball, etc.

Actualment seria il·lusori pensar que les Xarxes de Suport poden donar l’abast i arribar a tota la població. Ens limita la proximitat, l’accés divers que tenim a la informació, l’ús de tecnologia, hàbits socials, etc. També hi trobem límits en el caràcter voluntarista, que pot tenir ritmes de participació irregulars amb les necessitats reals, tampoc hi ha una visió general de les necessitats, ni capacitat planificadora. Les Xarxes de Suport són un element que està sent molt necessari, però compta amb limitacions. Juntament amb les organitzacions locals que ja existien poden ser punt de partida per altres relacions comunitàries, un horitzó a la vegada que una pràctica de la societat forta i cohesionada que volem esdevenir. Que aquestes puguin superar part de les limitacions requereix de l’organització popular i política forta. Tot i que queda el dubte, com podrien evolucionar les Xarxes de Suport de manera que hi convergís la funció de disputar l’hegemonia política amb la possibilitat de prefigurar formes de reproducció social no capitalistes? Pot quedar pendent per un futur debat. Actualment encara ens cal més del que s’està podent arribar, parlem d’una forta emergència social dins d’una crisi de cures que ja veníem arrossegant.

L’estat és qui gestiona allò públic, per tant és el responsable de garantir les necessitats més bàsiques. Però ens trobem que el seu caràcter de classe marca l’escala de prioritats i quan va decretar-se el confinament es van obviar mesures d’emergència per a les persones més vulnerables que actualment ja no poden viure en bones condicions el confinament. Actuant amb la força que dona l’imaginari que la responsabilitat de la vida queda a càrrec de les llars.

No podem plantejar un pegat per tornar a la normalitat de la crisi de cures i la precariat

Vivim en la societat de l’abundància, on les possibilitats materials per assegurar bones condicions de vida hi són. El problema és que la societat està organitzada pel mercat i ens porta a una alta capacitat productiva infrautilitzada i a una mala distribució dels productes sobre els quals la societat no té capacitat de gestió ni decisió. Cal revertir la dinàmica, cal una planificació econòmica que redirigeixi les forces productives que acaparen sectors no essencials, els quals molts d’ells actualment són inviables, cap a sectors que posin la vida com a prioritat i trencar l’assumpció social i política de què la vida de les persones es resol de forma mercantil o familiar sota la responsabilitat de les mares i pares o filles i fills. Calen plans d’emergència que habilitin habitatges, assegurar l’alimentació, atenció a domicili i atenció a la infància com a accions de mínims per a què la vida confinada no sigui una amenaça a la pròpia vida, sinó no queda cap altre remei que sortir del confinament.

Podem fer previsions i intentar anticipar-nos quins seran els moviments del capital i amb els suports l’estat i els organismes supranacionals, però, ens estem assumint com a subjectes passius a l’espera de veure-les venir? Estem assumint els marcs mentals ja donats com a naturals i indefugibles? Com ens en sortirem d’aquesta crisi i què prioritzem dependrà de la lluita de classes. Dependrà de la capacitat crítica, de la resistència i resposta que tinguem, tant per forçar a l’estat a actuar, com per generar organització i xarxa que ens permetin altres formes de relacionar-nos i assegurar la vida, ja que no podem plantejar un pegat per tornar a la normalitat de la crisi de cures i la precariat. Però queda pendent, quant marge es pot robar al sistema actual per prioritzar la vida?

Foto de portada: pxfuel.com