Josep M. Busqueta: «Cal plantejar obertament la idea de la planificació»

Reproduïm la xerrada que Josep Manel Busqueta va realitzar el 26 de març de 2020 sobre com repensar l'economia i la societat arrel de la crítica del coronavirus

Josep M. Busqueta: «Cal plantejar obertament la idea de la planificació»

Josep M. Busqueta: «Cal plantejar obertament la idea de la planificació»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Reproduïm la xerrada que Josep Manel Busqueta va realitzar el 26 de març de 2020 sobre com repensar l'economia i la societat arrel de la crítica del coronavirus
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Molt bona tarda. Moltes gràcies a les persones d’Arran per haver habilitat aquest espai per poder discutir, debatre, transmetre idees al voltant del que ens està passant. Deixeu-me també que comenci enviant una abraçada molt gran a totes aquelles persones que en aquests moments tenen a familiars, a persones conegudes afectades per aquesta malaltia del coronavirus, també una abraçada especial per a tot el personal sanitari, per als metges i metgesses, infermers i infermeres que són els que en aquests moments ens estan sostenint com a societat.

Bé, jo el que voldria fer és plantejar-vos algunes reflexions que aquests dies anem fent amb diferents persones. Aquestes reflexions les comparteixo amb els meus estimats Pau Llonch, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo,… Amb ells hem reflexionat al voltant de les lliçons que esta representant el moment social, econòmic i moral que estem vivint en aquests moments. I el que faré senzillament es plantejar-vos algunes de les reflexions que podríem anomenar com «Lliçons enmig de la pandèmia». I també un cop fet això esbossar de manera molt preliminar què significaria, des d’una perspectiva de preservació de la vida, el plantejament no només de mesures de rescat social, sinó també, com a persones que volem posar la vida al centre, plantejar precisament quines podrien ser les propostes que a partir d’ara ens toca defensar en els nostres espais polítics i socials.

El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials

La primera reflexió que voldria plantejar em sembla que és molt evident: que el capitalisme no es un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida de les persones. Algun dubte d’això a dia d’avui? Hi ha algú que continuï pensant que el capitalisme és la forma de relacions socials que necessitem per garantir una vida que pugui ser viscuda i digne? És cert òbviament que el fracàs del capitalisme no l’ha vingut a demostrar el coronavirus sinó que el fracàs del capitalisme com a sistema de relacions socials vàlid per garantir una vida digne per la majoria de les persones ja era estrepitós abans del coronavirus. No obstant i d’una manera molt clara ja podíem plantejar el fracàs social del capitalisme, que malgrat tenir una producció desbocada, continuava destinant a milions de persones a morir-se de fam. Per altra banda havíem vist com a partir de la crisi la desigualtat social estava creixent d’una manera brutal i que justament fins i tot les mesures de rescat que s’havien aplicat després de la crisi del 2008 el que estaven servint era per fiançar una societat cada cop més desigual. També hem vist, i en aquests moments és una evidencia, el fracàs que representa el capitalisme en termes de relacions ecològicament viables, fracàs ambiental, fracàs ecològic, el fracàs del capitalisme per integrar-se d’una manera metabòlicament adequada en el planeta i en els ecosistemes. El coronavirus no és res més que un símptoma més del fracàs d’aquest model de relacions socials, perquè el problema no es el coronavirus sinó que és el com aquesta grip impacta en societats amb infraestructures socials i sanitàries sota mínims. Al final el coronavirus és un termòmetre que ens permet mesurar quin és el grau de cohesió col·lectiva que ha permès desenvolupar les infraestructures necessàries en les nostres societats. En societats on les persones no poden quedar-se a casa per preservar la seva vida perquè han de sortir al mercat a continuar guanyant-se el sou, el coronavirus també ens demostra el nivell de precarietat vital que el capitalisme sotmet a la majoria de la societat.

Foto: Pxfuel.com

Hi ha una altra sèrie de reflexions que tenen a veure amb la pandèmia i el seu impacte sobre el sistema productiu. Què ens està demostrant la pandèmia en relació al sistema productiu? Ens està demostrant la fragilitat d’aquest. La cadena de producció de valor global està absolutament fracturada en aquests moments per la impossibilitat de garantir els subministraments just in time

És evident en aquests moments el col·lapse de la globalització. Hem vist com economies senceres, com per exemple la catalana, una economia d’interfície (importar per exportar), en aquests moments tenen importants problemes per continuar sostenint-se en el que representa que era el millor, el més segur i viable dels sistemes econòmics existents. Un col·lapse, per tant, de la globalització, que ens ha de fer reflexionar.

Més en un pla teòric, el coronavirus també ens demostra l’absurditat de la teoria neoclàssica del comerç internacional. I, en definitiva, de l’assignació dels recursos de manera eficient a través del mercat. El què veiem avui, i ho està dient tothom, fins i tot economistes amb un pedigrí neoliberal, és que ens cal planificar. Que ens cal controlar la producció de determinats béns estratègics, com per exemple les mascaretes o els aparells hospitalaris de respiració assistida, etc. Hi ha fins i tot qui ens diu que hauríem d’haver estat capaces de planificar la producció de les bates dels metges! Avui en dia, sembla del tot incorrecte el plantejament que ha governat la teoria del comerç internacional les darreres dècades: que, com que els xinesos són els que ho produeixen més barat, això s’ha de produir a la Xina, tal i com planteja l’economia de l’avantatge comparatiu. Sempre, ens diria la teoria dominant del comerç internacional, cadascú ha de produir allò en què és més eficient i després vendre-ho al mercat internacional. I serà la mà invisible la que assignarà els recursos de la millor manera possible establint la coordinació de la distribució.

En aquests moments és obvi que estem pagant els error d’aquesta teoria amb morts:  el lliure mercat no ens assegura el proveïment d’allò necessari quan ens fa falta. 

En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva

Una altra de les lliçons que ens està deixant aquesta pandèmia és el fracàs de l’austerocràcia com a mecanisme de rescat de les societats i de les economies en el moment postcrisi. Receptes que han abraçat amb entusiasme la majoria o la totalitat dels governs europeus, i evidentment també el conjunt de la Unió Europea. La prioritat del pagament del deute, la política del control del dèficit i dels pressupostos equilibrats, han esdevingut una màquina de podar que ha eliminat tot allò essencial a les nostres societats per passar-ho a mans privades. I avui això cristal·litza en el què ha estat la poda de la sanitat pública que en aquests moments necessitaríem vigorosa i ben preparada. Sort en tenim de l’abnegació, de la humanitat, del personal sanitari que és el que ens està sostenint amb unes infraestructura sota mínims, donant el millor que tenen que és la vida.

Avui patim les conseqüències de les polítiques d’austeritat que des de la Unió Europea, els governs de l’Estat espanyol i fins als governs de la Generalitat, ens han massacrat com a societat. Avui, és el moment de demanar explicacions als Mas, Boi Ruiz, Mas-Colell… L’hemeroteca hi és per saber de quin costat ha estat cadascú. O del costat de la privatització o del costat de la defensa d’un servei públic i de qualitat. Un exercici fàcil d’hemeroteca situarà a cadascú al seu lloc. I si us plau, cal que la ciutadania en prengui nota i faci pagar les factures adequades a qui pertoqui. No se’n poden anar com si res aquells que ens han portat a la situació on som avui.

Pel que fa referència al sector públic versus el sector privat, avui no se sosté el discurs de la superioritat del sector privat respecte del sector públic. En situacions com aquesta és obvi, és evident, que és l’estat, és allò públic, l’únic capaç de garantir certa seguretat col·lectiva. Allò privat es desfà com un terròs de sucre davant de situacions com aquesta que exigeixen la possibilitat d’actuar col·lectiva i fermament. Avui es demostra que societats amb estats i sectors públics febles, sotmesos al mercat, estan essent incapaces d’aplicar les mesures adequades per salvar vides. En aquesta dicotomia, la dels governs sotmesos al mercat entre les mesures adequades que calen per salvar vides i les mesures que calen per no ensorrar l’economia, en aquest impàs, no s’està salvant ni l’economia ni s’estan salvant vides. Està sent una catàstrofe vital i econòmica.

Foto: Flickr – CiU

Totes sabem que la Xina se n’ha sortit millor de la crisi del coronavirus. I hem de dir clar, alt i clar, que se senti: que un país com Cuba, tot i el bloqueig que pateix des de 1960 està millor preparat sanitàriament per fer font a aquesta situació. Avui haurien d’avergonyir-se aquells que se’n reien quan els cubans explicaven «que los logros de la revolución son la salud y la educación».  La lliçó que n’hauríem d’extreure d’això és que societats amb sectors públics més potents són capaces d’aturar, de substituir el mercat i garantir la subsistència de les persones. Aquí, malgrat la pandèmia, les persones han de continuar sortint a treballar per guanyar-se el pa, no disposem de cap mecanisme públic que ens garanteixi el sosteniment de les nostres vides.

Conclusió geopolítica del coronavirus: el fracàs estrepitós, un cop més, pel que respecte a la vessant humana de la Unió Europea. La Unió Europea i em sembla reiteratiu de tornar a repetir aquesta idea, ha servit per aplicar amb rigor una austeritat que ha sigut el mecanisme perfecte per succionar els excedents que les societats produïen i conduir-los a les butxaques del capital financer. Això és i ha sigut la UE. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç, inútil, per coordinar les mesures necessàries per preservar la vida.  A l’altra banda de l’Atlàntic veiem que mentre el discurs de les autoritats dels Estats Units és que no cal parar la producció econòmica per salvar la vida dels avis, Xina i Cuba, envien metges allà on se’ls demana. En el cas cubà, fins i tot allà on s’hi ha defensat el bloqueig contra ells. Repeteixo, em sembla una lliçó d’humanitat de l’alçada d’un campanar, cal que la humanitat en prengui nota d’això.

Em sembla que també, cal insistir, posar èmfasi al respecte d’aquestes lliçons que ens està deixant la pandèmia, en el naufragi estrepitós de la idea de l’individualisme. En el capitalisme, els defensors del capitalisme, els seus apologetes, ens volen convèncer que si tu vols pots, que totes podem ser emprenedores en aquesta societat i llaurar-nos  el nostre camí cap a l’èxit. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és: quin sentit tenim, (tu, jo) sense els altres. Els aliments no arriben sols, com per art de màgia, per art de la mà invisible als supermercats, les persones no es curen soles als hospitals, soles a casa confinades, sense poder abraçar a qui ens estimem, cosa que ens està destrossant com a persones humanes. Quina és la lliçó que la pandèmia ens està marcant a sang i llàgrimes? La lliçó és que la nostra vida està vinculada als altres, que nosaltres som el que les nostres comunitats, el que les nostres societats, ens permeten ser. Si us plau, mai més acceptem aquest discurs que nosaltres som com Robinson Crusoe, que en una mena d’escafandre anem maximitzant els nostres beneficis en una societat que no existeix. No, justament nosaltres som el que les nostres societats ens permeten ser, i en aquest cas, som el que les persones humanes de la nostra societat ens permeten ser. Ens cal aprendre aquesta lliçó  i treure’n com a conclusió  que mai més hauríem de renunciar a allò que ens calgui per construir una societat justa i cohesionada. Perquè la societat és la condició necessària per poder després, construir i defensar les infraestructures necessàries per preservar la vida.

Foto: Flickr – ijclark

I finalment, en aquestes lliçons que ens està donant la pandèmia, hem descobert que hi ha coses necessàries i que hi ha coses supèrflues. El capitalisme, regit pel benefici, és incapaç de destriar això, el capitalisme només es regeix per allò que li genera el màxim benefici, sigui la producció d’armes o la producció d’objectes de luxe, però en aquests moments estem veient que hi ha coses que necessitem més que altres, però no tenim mecanismes en el capitalisme per discriminar què és el que hem de produir i què és el que no hem de produir, què és el que hem de prioritzar en la producció i què no. Quina és la lliçó de la pandèmia? La lliçó de la pandèmia és que ens cal, com a societat, prioritzar la vida per sobre del benefici, ens cal ja un programa de transició per abandonar el capitalisme com a organització de la vida! Perquè, companys i companyes, avui podem dir alt i fort, també en societats com la nostra, que el capitalisme no ens porta vida sinó que el capitalisme ens porta mort.

Segur que la pandèmia ens deixarà moltes més lliçons. Lliçons que amb el temps, amb més reflexió, col·lectivament, serem capaces d’anar posant negre sobre blanc. Aquestes són les que jo tenia ganes de compartir, perquè les hem compartides amb les companyes, i perquè em sembla que també poden ajudar a anar pensant en aquests dies i sobretot en el què haurem  de fer a partir d’ara.

Pel que fa a les alternatives. Òbviament la fractura de la cadena de producció global està tenint un impacte gran sobre l’economia: tancament de fàbriques, comiat de persones, moltes d’elles persones que estaven treballant amb contractes d’obra i servei i que estaven treballant en negre, que evidentment difícilment es podran beneficiar de les mesures que s’aplicaran a través del programes de rescat. També veurem quants autònoms dels quals avui abaixen persianes tornaran a obrir-les. L’aturada de l’economia està tenint un impacte gran sobre les condicions materials de vida de milions de persones.

És important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada

Òbviament calen mesures de recuperació, calen mesures per fer front a aquesta realitat econòmica greu que s’està patint. Però em sembla que a nosaltres, el que ens tocaria sobretot, a aquelles persones que entenen i dominen aquesta part de l’economia, aquesta part de la política, és analitzar i ser molt ferms en el fet que les mesures de recuperació no representin un nou rescat dels poderosos. Ens calen mesures directes, mesures de rescat desburocratitzades, que serveixin justament per fer més suportable la situació actual a aquelles que ho estan patint més. Per això, a mi em sembla, que arribats a aquest punt seria important pensar en la necessitat d’establir una mesura central que servís per redistribuir recursos d’una manera clara i desburocratizada, directament sense controls a les butxaques de les persones del conjunt de la societat.

Em sembla que s’hauria d’estar parlant molt més del que s’està fent, de la necessitat d’aplicar com a mesura central una Renda Bàsica Universal que arribés a totes les persones majors de divuit anys, que fos incondicional, que no depengués d’estar treballant o no estar fent-ho, i per tant facilitar a aquelles persones que ho desitgin, quedar-se confinades a casa i que sobretot, aquesta renda bàsica fos universal, fos incondicional, fos individual i fos suficient. Fos suficient per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques. Jo plantejo directament que hauríem de partir del llindar d’una renda mensual de 1.000€ a les butxaques de totes aquelles persones majors de 18 anys empadronades. Això s’hauria de finançar a través de les polítiques de l’Estat o directament per la política monetària del Banc Central Europeu. Hem de pensar que estem en una situació de crisi d’oferta i de demanda grans. Al final, introduir aquests diners en l’economia, malgrat que semblin molts diners, una gran quantitat de recursos, són diners que no s’estalviarien, són diners que servirien directament per refer l’activitat productiva, anirien novament a la despesa, tributarien, ningú es guardaria aquests diners a casa. Clar, hi haurà qui dirà : una proposta tan fàcil generarà molt picaresca, molt frau. Què us penseu? Que amb la resta de mesures no hi haurà picaresca ni frau? També hi serà. A banda que la resta de mesures ja estan dissenyades directament per beneficiar als de sempre. Per aplicar la Renda Bàsica Universal n’hi hauria d’haver prou amb un certificat d’empadronament associat a un número de compte. Aquesta mesura que no necessitaria controls burocràtics, seria una transferència directa als comptes corrents de les persones. Em sembla que aquesta mesura evidentment es podria acompanyar d’altres mesures, com la moratòria al pagament de les hipoteques, la moratòria al pagament de lloguers, però em sembla que caldria refondre tot el cúmul d’ajudes que no arribaran a la majoria de persones perquè ni coneixen en què consisteixen, ni qui les tramitarà. La RBU és una mesura molt clara, molt directa, desburocratitzada i que serveix directament per proporcionar capacitat de solvència a aquelles persones que més ho necessiten. La majoria de persones el que farien amb aquesta Renda Bàsica seria directament gastar-se aquests recursos en el seu sosteniment diari.

Foto: Pxfuel.com

Un cop plantejada aquesta mesura, excepcional, de xoc, que em sembla absolutament imprescindible, podríem començar a parlar de què és el que ens caldria plantejar com a societat a partir del primer minut en que torni a ser possible sortir al carrer a defensar col·lectivament propostes. Em sembla que el que caldria fer a partir d’ara seria substituir la lògica del capitalisme per situar al centre un plantejament de relacions socials que estigués centrat en la defensa de la vida. Seria un plantejament en clau de sobirania reproductiva de la vida. Entendria que com a societat ens caldria avançar cap a formes de control democràtic i col·lectiu capaces de limitar el mercat. Ens caldria començar a establir programes de planificació, de control públic dels sector estratègics indispensables per garantir aquesta sobirania de la vida. La sobirania sobre aquests sectors  productius seria necessària per garantir i sostenir la vida. Ens caldria el control democràtic col·lectiu de sectors com la sanitat, per exemple. Algú dubta que després d’aquesta crisi  cal un replantejament profund de la sanitat? I en quins termes s’ha de fer? En termes de continuar plantejant, tal i com s’ha fet fins ara, la seva privatització i externalització perquè el sector privat gestiona millor els recursos? Jo diria que ha quedat clar que el que ens cal és una sanitat pública, forta i ben dotada, controlada democràticament. Això és el que molts i moltes veníem defensant des de ja fa temps. I no només la sanitat: l’educació, l’energia, l’alimentació, la banca. Son sectors que han d’estar sota control democràtic per garantir que les societats disposen d’aquest paraigua estructural que els garanteix la vida, i això no pot estar sota la lògica del mercat, disponible perquè uns pocs facin beneficis a costa de la resta. 

No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme

Ens cal plantejar obertament la idea de la planificació, cal recuperar la necessitat de plantejar què ens cal produir com a societat, qui produeix el què ens cal produir, com es distribueix allò produït i com es finança aquesta producció. Això és anular el mercat? No, pot seguir funcionant, però assignant tot allò que no es imprescindible per garantir la vida digne. Ens cal avançar cap a un model de societat democràtic i autocentrat, un model de societat democràtic i autocentrat capaç de vincular-se amb les economies externes en termes de relacions de reciprocitat i de solidaritat, perquè aquest ha de ser el nostre projecte internacionalista: hem de deixar de plantejar el nostre vincle amb la resta de pobles del món en termes de competència, sinó que cal començar a establir el comerç internacional en termes de solidaritat i de reciprocitat.

Crec que la lliçó de la pandèmia per a tots aquelles que pensem que el capitalisme és un fracàs i que intentem cercar camins per construir projectes de vida digne per les persones, és que no podem continuar plantejant propostes gregàries del capitalisme. No podem continuar plantejant propostes que només serveixin per omplir les escletxes que deixa el capitalisme (o que creixin, també dins els marges que permet el capitalisme). Cal un punt d’inflexió també en les nostres propostes parcials: ens cal una esmena a la totalitat plantejada des de la solidaritat, la sobirania, la democràcia, i sobretot, des de la defensa de la vida. Aquests han de ser els fonaments que han de permetre construir la nostra estratègia col·lectiva per avançar cap a una societat en la que ja no haguem de plorar mai més massivament morts per constipats.

Podeu visualitzar el vídeo complet al canal de Youtube de l’organització juvenil Arran, l’Esquerda.
Imatge de portada: Viquipèdia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, pastisser i escriptor. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.

Comentaris

Josep M. Busqueta: «Cal plantejar obertament la idea de la planificació»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.