Maoisme als Andes: La història d’Abimael Guzmán, líder de Sendero Luminoso

El passat 11 de setembre va morir Abimael Guzmán, fundador i líder del partit peruà Sendero Luminoso.

Maoisme als Andes: La història d’Abimael Guzmán, líder de Sendero Luminoso

El passat 11 de setembre va morir Abimael Guzmán, fundador i líder del partit peruà Sendero Luminoso.

El camí que mena cap a Ayacucho és dur i quan es recorre s’hi respira un aire misteriós.

La ciutat se situa en el centre de la Sierra peruana i ha estat marcada, durant molts anys, per la misèria extrema. Espacial i culturalment allunyada de Lima i dels centres més moderns del país, es troba immersa en una terra la producció de la qual, fins fa poques dècades, consistia en un sistema agrícola encara organitzat sobre bases semifeudals. Un tresor que no deixat mai de suscitar l’interès d’antropòlegs i estudiosos de les tradicions populars. No obstant això, va anar precisament en aquest lloc remot, fins a mitjan anys setanta sense carretera asfaltada que el comuniqués amb la costa, sense una autèntica xarxa elèctrica i sense televisió, on es van donar cita els esdeveniments que van canviar, irreversiblement, la història del Perú i que de nou van posar en boca de tot el món a aquesta nació.

El 1962, un jove professor universitari de vint-i-vuit anys va arribar a Ayacucho per a ensenyar filosofia. Introvertit i esquiu, provenia de l’esplèndida ciutat d’Arequipa, on havia estudiat filosofia a l’institut catòlic distingint-se per la seva disciplina i ascetisme. Poc després de la seva arribada, Abimael Guzmán va aprendre quítxua, la llengua més difosa entre les poblacions indígenes d’Amèrica Llatina, i va iniciar una intensa militància política. Anys després, arribaria a ser famós a tot el món: el líder de Sendero Luminoso, la guerrilla maoista que va emprendre un sanguinari conflicte amb l’estat peruà partir de 1980, i que va segar gairebé 70.000 vides durant vint anys.

Durant els anys seixanta, amb l’esclat de la crisi sino-soviètica, el món comunista es va dividir en dos blocs. El Partit Comunista Peruà no va ser aliè a aquesta divisió i, quan es va formalitzar la ruptura el 1964, Guzmán es va adherir a la facció filoxinesa, El PC Bandera Roja. Durant els anys següents es van succeir les escissions, fins que el 1970 va deixar l’organització i va fundar el Partit Comunista del Perú – Sendero Luminoso (SL), grup que es va definir hereu de la Revolució Cultural: «l’esdeveniment principal de la història humana», que havia descobert «com canviar les ànimes». Malgrat les proclames, l’organització va sorgir sense cap relació amb la pagesia. En tot el país va tenir només 51 partidaris i, durant molt de temps, la seva presència política es va limitar tan sols a la universitat d’Ayacucho, on anaven formant-se els professors i el nou personal tècnic de tota la regió interior i meridional del Perú.

En aquest període, Guzmán va assistir a nombrosos cursos sobre José Carlos Mariátegui, un agut i benvolgut marxista peruà (per molts considerat el Gramsci llatinoamericà), desaparegut el 1930 i transformat, malgrat el seu allunyament de tota ortodòxia i dogmatisme, en precursor del maoisme i pare espiritual d’SL. Basant-se en esquemàtics manuals marxistes, Guzmán va començar a difondre entre la joventut andina de la zona una visió del món extremadament determinista. L’objectiu perseguit va ser el de crear un grup monolític, caracteritzat per una relació opressiva entre partit polític i societat, que no reconeixia cap espai a l’autonomia de les lluites. De fet, SL es va oposar sistemàticament a les vagues i ocupacions de les terres, manifestant en moltes ocasions intolerància cap a la cultura indígena.

Foto: pxhere.com

Amb tot, a Amèrica Llatina, va ser precisament aquest partit, minso però regit per una fèrria disciplina, fortament centralitzat (el seu principal òrgan directiu estava compost per Guzmán, la seva dona i la seva futura companya) i protegit pel secret absolut dels seus militants, el que més a prop va estar de la conquesta del poder polític mitjançant les armes, empresa reeixida només per Fidel Castro a Cuba i pels sandinistes a Nicaragua.

La Guerra Popular

Entre 1968 i 1980, el Perú, com la resta de països llatinoamericans, va conèixer el seu període de dictadura militar. A finals dels anys setanta, Guzmán va deixar la universitat per a passar a la clandestinitat i, un cop extreta de la lectura de Mao Tse-Tung la convicció que la guerra era una etapa indispensable també per a la realitat peruana, va promoure la creació de l’Exèrcit Guerriller Popular (EGP) com a estructura paral·lela a SL. En els enunciats de Guzmán, la violència es va transmutar en categoria científica i la mort, per consegüent, en el preu que la humanitat hauria de pagar per a aconseguir el socialisme: «el triomf de la revolució costarà un milió de morts».

El conflicte va néixer en un clima surrealista. Al maig de 1980, durant el transcurs de les primeres eleccions polítiques des de 1980, a la plaça central de Chuschi, poble poc distant d’Ayacucho, els militants d’SL van cremar totes les paperetes electorals. L’episodi va ser totalment ignorat, de la mateixa manera que ho va ser el macabre episodi al que van assistir els habitants de Lima pocs mesos després quan, un cop desperts, van trobar desenes de gossos morts, penjats d’alguns semàfors i pals d’il·luminació dels carrers, amb els cartells, per a la majoria incomprensibles, «Deng Xiaoping fill de gossa».

En els primers dos anys i mig de guerra, l’estat va subestimar totalment la determinació de SL. A mitjan setanta, almenys 74 organitzacions marxistes-leninistes diferents operaven al Perú i quan el govern de Fernando Belaúnde va decidir intervenir ho va fer sense cap coneixement de l’estratègia política i militar de la formació que combatia, erròniament considerada similar a altres guerrilles llatinoamericanes (per exemple les de matriu guevarista) de les quals, no obstant això, estava totalment allunyada. Malgrat l’encara escàs número dels seus militants, que mentrestant havia ascendit a 520, i el caràcter rudimentari del seu arsenal, la majoria fusells vells, la guerra popular de SL va avançar notablement en aquest període. Belaunde va decidir llavors utilitzar les forces armades i Ayacucho es va convertir en l’àrea d’un comando polític-militar de la sencera regió.

Aquesta segona fase del conflicte es va distingir per la violenta repressió contra les poblacions locals. El racisme dels soldats arribats de la ciutat, que identificaven en cada pagès un perill potencial i, per tant, un objectiu a eliminar, va contribuir a incrementar el nombre de morts. Es van suprimir les llibertats polítiques, i les autoritats civils substituïdes per exponents de l’exèrcit que dirigien, arbitràriament i amb abusos, els Comitès de Defensa Civils, a mig camí entre campaments militars i centres de tortura. Enfront d’aquesta estratègia, SL va respondre intentant crear àrees de «contrapoder»: els Comitès Populars. És a dir, «zones alliberades», rígidament governades per comissaris nomenats pel partit, que servien de base de suport a la guerrilla. A més, en el trienni següent, Guzmán va decidir estendre el conflicte a escala nacional, partint de la capital. Per consegüent, a la fi de la dècada (eñ 1984 havia sorgit també la guerrilla Moviment Revolucionari Tupac Amaru), el 50% del territori estava sota control militar.

Sendero Luminoso
Foto: wikipedia

En aquesta fase, la conducta de Guzmán va degenerar en el més extrem dels maniqueismes, a partir del qual, identificats com a enemics absoluts aquells que no pertanyien al partit, tota realitat política no controlada per SL es va convertir en objectiu militar, inclosos representants de pagesos, sindicalistes i líders d’organitzacions femenines. L’estratègia seguida va consistir en l’anihilament selectiu, amb l’objectiu de crear buits de poder per a després ocupar-los per dirigents i militants de l’organització. En efecte, autoritats locals (incloses les forces de l’ordre) i dirigents socials van representar, després dels pagesos que s’oposaven a les seves directrius, els següents blancs de SL. En total, més 1.500 morts, el 23% dels quals van ser assassinats deliberadament pels seus militants, és a dir, no en atemptats de gran escala.

La Quarta Espasa del Marxisme

Si a Moscou Gorbatxov donava inici a la Perestrojka i a Pequín Deng Xiaoping dirigia la Xina cap al capitalisme, a Lima, Guzmán va decidir incrementar el nombre d’atacs. Colpejat en la seva fortalesa rural, el seu ascendent va créixer, per contra, a la capital (un «monstre» de set milions d’habitants amb més de 100.000 refugiats provinents de les zones en conflicte). Això va ser possible per l’esperit de revolta que xopava les classes populars colpejades pels desastres socials fruit de l’esclat d’una greu crisi econòmica (el 1989 la hiperinflació va arribar al 2.775%) i per les polítiques neoliberals imposades pels tecnòcrates pròxims a Alberto Fujimori, el dictador que va arribar el poder amb les eleccions de 1990 i autor, el 1992, d’un autocop que va conduir al tancament del parlament i a la supressió de totes les llibertats democràtiques.

Mentrestant, al voltant de Guzmán sobrevolaven el terror o la reverència. Si el primer sentiment es generava, en els qui havien pres partit contra SL, per la por de represàlies mortals, el segon va augmentar entre els membres d’aquesta organització després del primer congrés del partit, celebrat el 1988. El culte a la seva personalitat va arribar a nivells psicopàtics. Desapareguda qualsevol referència al socialisme de Mariátegui, Guzmán, que havia adoptat el nom de President Gonzalo, «cap del partit i de la revolució», es va transformar en una figura semi-divina per la qual tots els militants (SL va arribar a tenir 3.000 partidaris, mentre que el EGP 5.000) es comprometien, fins i tot per escrit, a sacrificar la vida. En els materials de propaganda difosos a l’època, es va començar a parlar d’ell com de la «quarta espasa (després de Marx, Lenin i Mao) del marxisme», del «més gran marxista viu en la terra» o de l’«encarnació del pensament més elevat en la història de la humanitat».

En realitat durant gran part del conflicte, Guzmán mai va deixar Lima i es va mantenir allunyat dels riscos i privacions de la guerra. Poc després de la seva captura, al setembre de 1992, va proposar l’acord de pau que havia sempre rebutjat categòricament amb anterioritat i, a canvi de privilegis penals, va arribar fins a elogiar el règim de Fujimori. Van seguir altres vuit anys de guerrilla de baixa intensitat entre l’estat peruà, profundament corrupte i autoritari, i el sector del SL (Proseguir) que no havia acceptat el gir del «President Gonzalo». Abimael Guzmán passà la resta de la seva vida a presó i morí el propassat 11 de setembre de 2021, 29 anys després de la seva captura. Serà recordat per haver donat auge a l’experiència política més abominable de Llatinoamèrica en nom del socialisme.

Article publicat originalment al bloc de Marcello Musto
Traducció de Catarsi Magazín
Foto de portada: Pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor associat de Teoria Sociològica a la Universitat de York, Toronto, Canadà. Els seus articles, disponibles a www.marcellomusto.org, han estat publicats arreu en més de vint llengües.

Comentaris

Maoisme als Andes: La història d’Abimael Guzmán, líder de Sendero Luminoso

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.