Manifest per un marxisme queer

Allò ☭ueer del marxisme

Afirmem que l’opressió que patim les dissidents sexuals de la classe obrera ha de ser abordada des de les eines d’anàlisi i de transformació de la realitat que ens ofereix el marxisme. Fem nostres les paraules de les companyes britàniques d’Invert, quan declaren que “la dissolució de les formes estàtiques en relacions socials es troba al cor de la dialèctica marxista”. El potencial queer del materialisme històric i dialèctic rau, doncs, en la possibilitat de mostrar el caràcter de classe i, per tant, socialment construït, de tot allò que se’ns ha presentat com a natural i immutable. No obstant això, sovint aquest potencial radical de qüestionament de la normativitat ha estat històricament postergat a les organitzacions revolucionàries, la qual cosa ha perpetuat les idees burgeses respecte de la família, i en conseqüència, de l’eros. Són nombrosos els noms de camarades queer que, a causa de la seva dissidència, van haver d’abandonar la lluita pel socialisme. Pedro Lemebel, Mario Mieli, Sylvia Rivera, Nastasia Rampova, Nestor Perlongher, Jean Nicolas, Daniel Guérin, Pier Paolo Passolini, en són només uns quants. En són més, però, els noms de les camarades queer, com el que s’amaga darrere d’Amanda Klein, que mai coneixerem perquè els prejudicis reaccionaris dels que en altre temps anhelaven la revolució no van reparar que la sexualitat també era una relació de producció a revolucionar. No estudiem, doncs, les dimensions classistes de l’heterosexisme i el cisexisme únicament pel que fa a la nostra vivència com a transmaribibolleres; sinó que la nostra vivència com a transmaribibolleres ens permet advertir que la matriu heterosexual no està sent incorporada a les anàlisis de la totalitat capitalista, deixant inqüestionat —si no naturalitzat— un aspecte central de l’hegemonia burgesa. Prosseguim el llegat de Leslie Feinberg: la nostra opressió no ha existit sempre, sinó que va sorgir amb la societat de classes. Fem servir, com elle, una vella clau per obrir noves portes. És el moment de permetre florir el potencial queer que sempre va tenir el marxisme.

A favor del rosa, en contra de la moralitat burgesa

Si bé el marxisme s’enorgulleix de ser contrari a la ideologia burgesa, constantment s’està jutjant a si mateix d’acord amb uns estàndards del que és decent o seriós, construïts dins d’aquests propis valors conformats pel capitalisme.

No només això, sinó que moltes vegades s’oposa ferventment a tot allò que la moral burgesa consideri pervertit d’alguna manera, generalment pel que fa al que es considera feminitzat. Així, les estètiques i valors d’organitzacions que s’anomenen marxistes adquireixen uns tints arcaics i folklòrics —i masculinitzats— amb l’objectiu de donar-se un estatus concret a sí mateixes. Des d’El Rojo del Arcoiris reivindiquem tot allò que la moral burgesa hegemònica no considera acceptable o digne, ja que no necessitem l’aprovació de ningú que es regeixi per uns estàndards nascuts al bressol de l’explotació; i és per això que duem orgulloses una estètica femme i petarda, més enllà del que la burgesia ens va fer creure que era vàlid.

Sexe, gènere i família

Sostenim que la matriu de la diferència sexual no és a la biologia sinó a l’economia política, particularment, a la institució de la família monògama burgesa. Proclamem, doncs, que la família produeix l’heterosexualitat, i amb ella, les realitats d’home i de dona. L’heterosexualitat com a producte de l’etapa històrica de la dominació burgesa és molt més que una orientació del desig, és el mecanisme que naturalitza la reproducció de l’estat present de les coses. Així mateix, la idea que hi ha dos sexes separats no precedeix la producció —històricament específica— de l’heterosexualitat. Els mandats de la masculinitat i la feminitat que avui són anomenats sota la rúbrica del gènere no són, doncs, la politització d’unes diferències naturals dels nostres cossos, sinó que en si mateixos són els encarregats de produir la ficció burgesa de la naturalitat de la diferència sexual. La mutilació genital soferta pels nadons intersex desvetlla com el capital adapta normativament els cossos entre els seus bastidors, per fer passar per inevitable la divisió del treball tal com existeix al present. No obstant això, ni home ni dona són destins naturals, sinó relacions socials necessàries per perpetuar un món dividit entre explotadors i explotats, així com un producte encarnat d’aquesta mateixa divisió. Abolir la diferència sexual, mitjançant la qual el capital institucionalitza els nostres cossos com a espais de reproducció de les classes socials i la propietat privada, passa per l’abolició de la família, fruit d’una abolició prèvia del treball assalariat.

Totalitat capitalista i autodeterminació

Des de RDA declarem que l’opressió de les persones queer no és anterior ni aliena a les relacions de classe, sinó que s’inscriu en aquestes. Això és fàcilment aplicable a altres dinàmiques opressives com el racisme, el capacitisme i el sexisme, que si bé es presenten com a independents, formen part de les mateixes relacions de producció i reproducció del capital.

Recollim la visió unitària de la nostra camarada Holly Lewis quan sosté que “la classe social no és un altre vector d’opressió; sinó que és la mistificació de totes les relacions socials per a posar-les al servei de la producció de plusvàlua”. En conseqüència, no només rebutgem qualsevol posicionament LGTBI interclassista, en tant que concilia interessos antagònics, sinó que també ens oposem a una postura obrerista que perpetuï el desclassament de la sexualitat com aliena a les relacions productives, en acrítica consonància amb la divisió burgesa entre la cosa pública i la cosa privada. És a dir, dir que l’opressió d’una transmaribibollera és de classe, no es redueix a la seva despossessió dels mitjans de producció, sinó que la seva pròpia subjectivitat com a dissident sexual és un producte de l’ordre capitalista.

Fem nostres les paraules de les camarades de Pinko, perquè en el capitalisme “la llibertat sexual o de gènere que posseïm no és més que la llibertat de reproduir l’ordre social vigent.” Qüestionem les estratègies de falsa inclusió de les dissidents sexuals que duu a terme la burgesia. Com exposa l’antropòleg marxista queer Gianfranco Rebucini, aquesta inclusió en l’ordre capitalista es fa en tant que ens converteix en consumidors acceptables, a costa de l’expulsió d’un Altre racialitzat. I afegim, també de les dissidències que no es pleguen, de les psiquiatritzades i díscoles. No volem la igualtat liberal perquè algunes puguin pujar l’escala social, lluitem per una política revolucionària que l’ensorri.

Afirmem que “l’autodeterminació de gènere” no pot ser assolida dins del capitalisme. L’esforç de legislar-la dins el marc normatiu burgès no només resulta insuficient, en mantenir intactes els mecanismes socials coercitius, sinó que peca d’estalonar la naturalització de la divisió sexual del treball. És més, el gènere no pot ser vist des d’una perspectiva individual, pel fet que com assenyalen des de Pinko: “és actualment el lloc on es naturalitza el treball de la reproducció de les classes socials. Encara que s’experimenta com quelcom profundament personal —com l’essència de la persona, inclús— és una de les més centrals experiències polítiques viscudes per les masses de la societat capitalista”. Així mateix, tampoc es pot entendre com el producte d’una narrativa biològica, com afirmen certes veus que, lluny de fer una anàlisi materialista de l’opressió de la dona, persisteixen en una narrativa reaccionària i ahistòrica. Només destruirem les cadenes que ens oprimeixen en un acte col·lectiu, només assolirem l’autodeterminació de gènere abolint la societat de classes.

Abolició de la família

A

Per a la majoria de persones, un futur sense família resulta tan inimaginable com un futur sense capitalisme; és difícil imaginar un dia a dia sense aquest sistema. L’Estat capitalista fa recaure sobre la família cures, formació, manteniment i altres responsabilitats que haurien de ser col·lectives, i és per això comprensible que diferents subjectes de la classe obrera la percebin com un refugi, inclús com l’única via per a la supervivència. Aquesta percepció de la família com a bastió dels vincles obrers, enfront de les formes líquides dels afectes en el neoliberalisme, ha encoratjat recentment un gir nostàlgic que reivindica l’hospitalitat de la família, utilitzant retòriques naturalitzadores i binaristes que s’allunyen de l’anàlisi històrica materialista del capitalisme i les seves institucions.

No obstant això, la família és abans de res la reproducció no sols literal ─biològica─ sinó social del règim capitalista. Un règim que té com a model la família nuclear, on la progènie és una propietat que ha de ser dirigida cap als interessos de la classe burgesa per a garantir la subsistència de la plusvàlua custodiada per la unitat familiar. Els individus que, conscientment o inconscientment, no s’inscriuen en aquest model posen en perill l’estabilitat del règim familiar i, amb això, l’estabilitat del màtrix del capital. Per tant, són primer empesos a la reforma i, quan romanen irreformables, són exiliats de l’economia política familiar. L’Estat burgès a més accentua la inviabilitat i la intranscendència de qualsevol forma de solidaritat obrera que han construït al marge de la filialitat biològica els qui històricament han quedat fora d’aquest model. Són experiències que travessen els testimoniatges de les nostres predecessores queer i companyes contemporànies que teixeixen xarxes de suport mutu, formació i cures emocionals fora de la lògica familiar nuclear burgesa.

Sabem que els espais en els quals s’entreteixeixen aquelles xarxes de supervivència que Nat Raha denomina reproducció social queer no deixen de perpetuar la ficció capitalista que només podem cuidar de “les nostres”, en unitats íntimes i domèstiques. Comprenem que l’abolició de la família no passa per reproduir la ficció de la família a través de la idea de “famílies triades”, sinó per una cura comunal cap a totis, que construïm des del recer de totes les vides que el capitalisme, en la seva lògica impersonal, decideix que no importen.

Els subjectes polítics queer que, sovint, comparteixen un extens llegat històric de marginació, silenciament i expulsió de la família, han estat i han de ser conscients que abolir el capitalisme implica, per tant, necessàriament abolir la seva principal institució de reproducció: la família. Tornem a les paraules de Holly Lewis: “L’abolició de la família no és una crida a abolir els lligams entre les persones que s’estimen.” El que busquem és destruir la capacitat de la classe capitalista d’explotar i controlar les nostres xarxes de suport i els nostres afectes.

Entenem, en última instància, que les persones queers obreres, així com altres comunitats oprimides, estan a l’avantguarda de la reproducció social esdevenidora. Així, les vides negres que el capitalisme menysprea, les vides queers que el capitalisme menysprea, les vides díscoles, psiquiatritzades que el capitalisme menysprea, contenen el potencial imaginatiu per a les relacions socials del futur comunista.

Abolició de l’explotació dels cossos

Quan ens enfrontem a la problemàtica del treball com a comunistes prenem com a premissa que ningú hauria de treballar. El salari amaga una relació d’explotació de la qual volem alliberar  tots els cossos. La mateixa divisió del treball fou la generatriu de les problemàtiques de classe, i per tant ens declarem abolicionistes del treball assalariat.

A més, com a persones queer dins el marxisme entenem que no hi podrà haver llibertat en qüestions de sexualitat mentre visquem dins del sistema capitalista. Per tant, l’objectiu de les transmaribibolleres obreres implica acabar amb l’existència del treball i no només com la forma particular en la qual aquest sistema exerceix repressió sobre la dissidència sexual.

Ens deslliguem, així mateix, del corrent mitificador i obrerista del treball assalariat com “ennoblidor”, ja que no és més que un parany del capital. Apel·la al suposat orgull de classe, mentre que en realitat només busca reproduir l’hegemonia capitalista mentre obstaculitza l’ímpetu revolucionari de la classe obrera, fent-los pensar que ellis treuen un benefici del mer fet de treballar. És a dir, com si calgués donar-los les gràcies als nostres caps i patrons per “deixar-nos” treballar. El mite de la realització de l’individu mitjançant el treball assalariat és l’antítesi de la nostra “comesa” a RDA.

No obstant això, reconeixem que el lloc de l’explotació és el lloc des d’on la classe obrera es relaciona i organitza, facilitant la col·lectivitat i, per tant, té potencial per a generar espais amb possibilitats revolucionàries i de solidaritat. Per això, la burgesia intenta destruir qualsevol espai per a l’organització, especialment els que sorgeixen en el si de la producció social, com a baula feble de l’ordre capitalista.

L’ésser humà té la capacitat de desenvolupar tecnologia que automatitzi els processos laborals fins que s’alliberi el nostre temps i puguem desenvolupar altres activitats, per a nosaltres —no per a sobreviure en el capitalisme. Gaudir-nos, no vendre’ns. Difícil d’imaginar en un ambient de neoliberalisme on fins i tot els nostres passatemps i passions s’han mercantilitzat per a crear capital.

D’altra banda, entenem que l’objectiu de l’abolició del treball inclou l’abolició del treball sexual. No veiem contradicció entre aquest objectiu i ajudar a les treballadores en les seves lluites per a sobreviure a l’horror capitalista. Com Silvia Federici diem “jo també sóc abolicionista: vull abolir el capitalisme; vull abolir el treball assalariat; vull abolir l’explotació” però també “No podem dir: aquest tipus d’explotació és acceptable i aquesta no.” Per a nosaltres, l’abolicionisme del treball no comporta una aliança amb les propostes neoliberals basades en fantasies punitivistes, que busquen donar més poder a l’Estat burgès, des de les seves eines repressives i colonials. Així mateix, com a comunistes, ens oposem a exercir cap tutela amb altres treballadores, perquè en tant ens uneix l’opressió, només podem

construir la solidaritat.

No obstant això, en abordar la qüestió de l’explotació dels cossos, és inevitable esmentar el tràfic de persones. Com subratlla Holly Lewis, “el tràfic —sexual o no— és una problemàtica de l’economia política, no de la maldat o el patriarcat”. La diferència entre el mercat laboral convencional i el tràfic de cossos resideix en què l’ésser treballador està definit sobre la base de l’explotació, i les persones esclavitzades són en si mateixes mercaderia. La separació entre l’explotació i la deshumanització és minvant, però implica “un canvi de paradigma”. Reprenent les paraules de Lewis: “el fet que una transacció econòmica estigui relacionada amb el sexe no transforma màgicament la manera en què funciona el capitalisme.”

Emancipar tots els cossos de totes les opressions, per a fer perir l’heterosexualitat, creació del capitalisme, en el procés.

Cultura per a una nova societat

El poder del capitalisme sembla indefugible, com en temps passat ho semblava el dret diví dels reis. No obstant això, l’ésser humà es pot resistir al poder, alterar-ho.

Ursula K. Le Guin

Imaginem nous mons per poder crear-los. L’art no és exclusivament burgés, no releguem allò estètic —en termes de Herbert Marcuse— a un lloc d’emancipació “menor”. Seguim a figures com Raymond Williams, que entenia la cultura com quelcom d’ordinari que es produeix i reprodueix constantment. Apostem per oferir nous horitzons a la comunitat mitjançant una comunicació propera: no pretenem imposar res a una massa ignorant perquè no veiem a la gent com una massa ignorant. La nostra intenció no és escriure per demostrar els coneixements que tenim. De fet, la cultura que desenvolupem aquí és per i des de la comunitat. No volem ni la cultura produïda per al “populatxo” amb interessos econòmics ni la tradició que la classe capitalista ha seleccionat com a distingida. Per a la burgesia ja som les vilanes que l’oligopoli de D*sney ha queercodejat: siguem, doncs, les que ofereixen una direcció comunista a la cultura de la classe obrera.

Hem d’analitzar les maneres que el capitalisme té d’utilitzar l’art per reproduir-se, per convèncer-nos a tots que no hi ha cap alternativa a aquest poder “indefugible”. Han intentat extingir les nostres energies revolucionàries fent concessions que poden ésser importants pels individus —com la representació de personas LGTB a l’art— però que són cooptades amb l’objectiu de convertir-nos en còmplices de l’opressió capitalista.

Hem d’estudiar l’art queer com a possible lloc de revolució, per donar suport i força a aquestes expressions, per trobar noves maneres de creació que sacsegin l’estancament del present capitalista. També cal treure les seves pròpies eines a la burgesia: Qui millor que les persones queer, que històricament ens hem apropiat dels insults que ens han llançat, per canviar els significats hegemònics que condicionen la nostra manera d’interpretar el món? Hem de recuperar genealogies. A quantes escoles de cinema se segueix ocultant que un dels creadors del muntatge, Sergei Eisenstein, era homosexual? Quantes aportacions que les persones queer han fet per construir una cultura emancipadora s’han intentat esborrar per part d’ambdues bandes?

Li declarem la guerra a l’hegemonia existent i, tot i coneixent les limitacions que ens imposa el sistema capitalista, proposem produir i experimentar noves formes de vida en comú. Creiem que és possible una hegemonia alternativa amb què aconseguir que aquestes formes emergents esdevinguin dominants.

Cuidar-nos en la revolta

Rere la divisió sexual del treball, les feminitats van ser relegades al treball de la llar. La cura de la família era el pilar estable que suportava els engranatges del capitalisme. Estava a la nostra mà tirar endavant les boques que, arribat el moment, sustentarien d’altres. La cura alliçonada era unidireccional, altruista, moral. El corrent hegemònic li va atorgar el biologisme que ja impregnava els rols de gènere femenins.

Durant els anys més foscos de la història, les dissidències sexuals i de gènere ens vam veure forçades a amagar-nos per intentar evitar la persecució o, fins i tot, l’assassinat. Però va ser en aquells anys d’extrema marginalització i criminalitat quan vam començar a trobar-nos i reconèixer-nos. Ajuntant-nos per sobreviure, per legitimar la nostra existència. I amb el pas del temps, compartir cultura i identitat, fins i tot visualitzar un futur de pertinença a la norma. Existíem pel capitalisme, àdhuc podia semblar que érem acceptades pel sistema. Però a quin preu? Una vegada Chueca, Torremolinos o el Gaixample van ser conquerits pels interessos del capitalisme, i els cartells de les transformistes i dragsde barri foren substituïts per RuPaul, tots els anys d’aprenentatge d’autocures, de creació d’espais acollidors, van ser permanentment aniquilats. Aquest fet ja es va observar al cas de Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson, completament sacrificades pel capitalisme avui dia, però que van viure a la més absoluta misèria al ser obreres queer. Únicament rescatades per generar màrtirs.

Amb l’augment de la violència contra les realitats LGTBI, especialment les dissidents, hem fet brollar un altre incendi de radicalitat. Com a la crisi del VIH, com al franquisme, les marginalitzades ens solidaritzem en moments de profund desemparament i ràbia. És responsabilitat nostra emprar tota aquesta força contrarreproductiva en organitzar-nos, cercant o, en la seva absència, fundant espais acollidors de nou on poder gestar projectes pedagògics i revolucionaris. Volem reclamar els espais que ens pertanyen, conjuminant tot el cos teòric i debatint-lo, construint-los amb blocs de ferme lèxic, i consolidant-los amb cures i solidaritat. Reproduïm així les vides que el sistema no vol vives. Brice Chamouleau ens assenyala el camí a seguir: “prendre les armes en contra d’un món simbòlic profundament desigual, i en contra dels que reprodueixen aquestes desigualtats socials”.

Juntes som més de tot. Vam sortir del petit carreró al qual ens havíem tornat a amagar després de la revolució sexual —al que sempre havíem romàs—. Vam combatre prejudicis intracomunitaris. Vam intentar sanar la rancúnia generacional. Vam ser un exèrcit d’amants. I vam lluitar. Perquè entenem que el nostre enemic és el capital i, ja que aquest afavoreix la competició, els nínxols, la intolerància i la desconfiança, el més combatiu que podem fer és unir-nos i cuidar-nos.

Trobar a les nostres relacions la llar arrabassada, però no establir-nos-hi; cremar-ho tot fins que la nostra llar sigui l’Univers.

Ho volem tot

Si els deixes atacar als rojos, atacaran als negres, i si els deixes atacar als negres, atacaran a les marikas. Tots estem connectats, per això hem d’estar junts.

National Union of Marine Cooks and Stewards

Afirmen que res espanta més a la classe dels capitalistes que la solidaritat entre les oprimides i explotades del món. A la lluita, les persones queer ens entrellacem en solidaritat amb les persones racialitzades, les persones díscoles, les persones psiquiatritzades, les persones migrants i les lluites de les dones. Construïm des de la nostra praxi política solidaritats actives que comparteixen un horitzó d’emancipació comú amb la resta de lluites. Com ja digueren les camarades de Third World Gay Revolution: les seves victòries seran les nostres victòries. La nostra llibertat només arribarà quan totes siguem lliures.

Sabem que la classe dels capitalistes ens vol atomitzades, ja que com ens van ensenyar Marx i Engels, “el treball assalariat es recolza exclusivament en la competència dels obrers entre ells mateixos”. Utilitzen les nostres dissidències sexuals per mantenir-nos separades. Al crit de “marica” corroeixen la solidaritat entre nosaltres. No obstant això, la classe treballadora cisheteronormativa no obté cap benefici de l’opressió de les persones queer. Sectors reaccionaris que s’anomenen “comunistes” a si mateixos han entrat de ple al joc de la divisió entre la classe obrera cisheteronormativa i les marikas de classe obrera. Creen falsos dilemes entre les necessitats dels treballadors i un suposat lobby queer amb necessitats que semblen frívoles. Sanitat pública o llenguatge inclusiu? Drets laborals o banys mixtos? Nosaltres ho volem tot. Volem el pa i també les roses.

Necessitem reapropiar-nos i resignificar la paraula “camarades”. Per teixir les lluites del present hem de construir entre totes un horitzó comú, una ideologia que sigui prou comuna, un compromís comú que vagi més enllà de compartir unes accions específiques. Com ens recorda la camarada Jodi Dean, camarada és aquella persona amb qui pots lliurar la llarga lluita. Per això cal que edifiquem un desig comú compartit per les camarades racialitzades, les disques, les psiquiatritzades, les migrants, les dones i nosaltres, les dissidents sexuals. Aquest desig comú compartit és allò que ens permetrà trencar amb els identitarismes i les fractures: anar a totes, transformar-ho tot i demanar-ho tot, no deixar-nos una sola relació social sense trastocar, cap ni una.

Revolució

L’emancipació de les dissidents sexuals de la classe obrera té un únic camí: trenquem amb les cadenes de les relacions socials capitalistes que ens lliguen a una vella institució familiar on els nostres cossos i les nostres formes d’expressar-nos mai no seran plenament possibles. Aturem la filosa heteronormativa de la plusvàlua, posem fi a la violència disciplinària que la societat de classes exerceix contra les vides queer. No més reproducció del vell món en el nom d’allò que és normal: tot allò que és acceptable mereix morir.

Després de la tempesta burgesa, som el roig de l’arc de Sant Martí.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Manifest per un marxisme queer

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.