Si hem de parlar de Catalunya hem de parlar de Baya Baye. M’explico. 

Fa uns mesos, a un festival de música al País Basc, vaig presenciar la següent interacció: un dels assistents –català, vallesà– enraonava amb el cantant d’un grup navarrès sobre la situació política i nacional a Catalunya. El relat era, sent sincers, prou fidedigne, i dibuixava un panorama de derrota gairebé total amb un nivell d’autocrítica altíssim cap a la classe política i també cap a les estructures de mobilització popular. La resposta del seu interlocutor no era només d’acord contundent, sinó de redoblament i intensificació d’una crítica gairebé displicent. Una crítica davant la qual tots els catalans allà presents no ens vam veure amb cor de fer gaire més que abaixar el cap i assentir, a centímetres de demanar disculpes.

Poc després, el primer interlocutor –vallesà, català– era interpel·lat en els següents termes per un company seu que havia format part de la conversa: «Però tio, tu t’imagines el Baya Baye demanant perdó a ningú? Entre nosaltres encara s’hi val, però de què hem d’anar a abaixar al cap davant la penya, no? De què?» I certament, costa d’imaginar la genuflexió de l’autor de Macarrisme Català que també sampleja –ni més ni menys– Lola, la tavernera («Mariner jove, tibat i fort, amb fulard negre lligat al coll, alt, roda-soques, perdona-vides i adulador»), Al pirata Joan Torrellas («Per nau un vaixell de vint canons, per llar els confins blaus de la mar, per llei el vent de la tramuntana») o, directament, La Santa Espina. I així podríem seguir.

Abans, però, haurem de fer una mica de marrada per diferenciar entre política i cultura pel que fa a la qüestió nacional. Una distinció que més endavant ens servirà, paradoxalment, per reforçar el vincle entre els dos conceptes i per emfatitzar la necessitat d’incidir-hi de forma simultània.  

Així doncs, d’entrada direm que les nacions polítiques són les que són capaces d’afirmar-se a si mateixes com a sobiranes, per oposició a les nacions folklòriques del culturalisme kitsch –que se situa entre la curiositat divertida i condescendent del cosmopolita metropolità i la quotidianitat discreta i una mica avergonyida de la població nativa. Mentre que les primeres (les nacions polítiques) poden desplegar un projecte nacional propi, les nacions culturals es veuen reduïdes a la impotència i, sobretot, queden a l’albir de la bona voluntat i l’interès dels estats dins dels quals es veuen confinades. El projecte de qualsevol nacionalisme és, senzillament, que la nació cultural esdevingui nació política per poder garantir la seva existència continuada i, sobretot, l’existència dels drets col·lectius que només s’entenen vinculats al fet nacional (com són, sense anar més lluny, els drets lingüístics). «Catalanokinki de cabeza loca, canto en l’idioma que em surti de les pilotes, oka? Territorial com una puta oca, urbano i rural com un senglar de Collserola», «Que cambie el idioma, desgraciat? Espavila, si cantara en castellano tampoco me entenderías.»

Això ha portat, no obstant, a una confusió dins del camp del que podem considerar, de forma generosa, com a projectes polítics «progressistes», ja sigui en les seves formulacions democràtiques més tèbies, ja sigui en les tesis socialistes més fèrries, passant per les diferents versions d’un republicanisme més o menys popular. Aquesta confusió es troba en bona mesura vinculada a les tesis modernistes sobre la formació de les nacions i a l’anomenat constructivisme nacional. Segons aquestes idees –desenvolupades per Anderson i compartides pels altres dos clàssics de la matèria, Hobsbawm i Gellner– les nacions serien comunitats reals però imaginades, instàncies de legitimació juridicodemocràtica que per existir dependrien de la voluntat dels seus membres, de l’anomenat «plebiscit diari» –segons l’expressió del bretó Renan. En quedarien desterrades, doncs, les explicacions de caire naturalista que vinculen les nacions a una mena de substrat orgànic essencial que, amb sort, no acaba de definir-se mai. Així, per a l’esquerra, i com a projecte polític propi de la modernitat, la voluntat nacional d’existir s’hauria de vincular de manera estricta i exclusiva a aquesta dimensió política, i per tant allunyar-se de tota expressió i, sobretot, de tota delimitació cultural que l’apropi a un «essencialisme» perillosament concomitant amb una varietat de tesis reaccionàries. «Un abrazo a los latinos y otro para el musulmán, però tu no cal que diguis hai, tete, que te dius Ferran. No cal que diguis qué-lo-qué, que te dius Joan». 

L’error fonamental que acostumem a cometre es troba en creure que l’articulació política de la nació, com a projecte de la voluntat popular, s’independitza d’un substrat emocional i prepolític que, si bé ni és ni ha de ser delimitable més enllà de la voluntat de pertànyer-hi (i els exemple històrics en sentit contrari parlen per si mateixos), sí que forma una estructura d’afectes –què estimem, en què ens projectem, què desitgem…– tant o més important que l’estructura d’incentius suposadament racional  –què necessitem i com ho volem aconseguir. Els vincles entre les dues esferes son, ens agradi més o menys, irrompibles, i és en la relació que hi ha entre elles on hem de concentrar la nostra capacitat d’incidència. «No he conegut mai el Maresme lliure i tropical, conec el Maresme pagès i el Maresme criminal», «los Chunguitos sonaban en las costeras, però en canvi l’avi a l’hort escoltava havaneres».

D’altra banda, i tot i que les tesis constructivistes ens semblin fonamentalment certes (com així és) en la descripció de la gènesi de les nacions i del nacionalisme moderns –i de la seva indissociable unió amb el desplegament de les economies mercantils–, tampoc no podem passar per alt que la seva declinació contemporània es dona en un context en què el món analògic que les va veure néixer ja no existeix com a tal. Un context en què les esferes comunicatives públiques i nacionals, juntament amb els seus sistemes educatius, de mitjans i els seus mercats, han viscut un doble moviment pel qual s’han fragmentat en una creixent acumulació de cambres d’eco cada cop més petites mentre, alhora, es dissolen en un magma global de producció cultural i intercanvi econòmic cada cop més extens i que es dona a velocitats que, senzillament, no podem processar. A això hi hem de sumar una necessitat per part dels estats del centre econòmic mundial –dels quals forma part l’Estat espanyol, encara que de forma subordinada– de canalitzar els creixents fluxos migratoris de manera que permetin, per una banda, estendre el procés de valorització a través de formes secundàries d’explotació –vinculades a la reproducció social– i, per altra, un disciplinament de la força de treball a través d’un augment de la població excedentària, majoritàriament jove i migrant. «Aquí tenim més trote que el flequi del Puigdemont. Soc mes de Serrallonga que de los Pujol, més de rumba catalana que de regueton. No hi ha varietat perquè tots són clons, estan parlant de fer calers i estan currant a l’Amazon.»

A Catalunya, el panorama polític i econòmic actual reflecteix una realitat en la qual la catalanitat ha deixat de ser la promesa aspiracional que havia representat històricament. Això es deu al fet que Catalunya no pot competir com a actor en l’escenari del capitalisme global ni tampoc desenvolupar un paper de força dins de l’Estat i, cosa és més important, perquè no pot tornar a ser-ho. L’alta burgesia catalana –i també, per què no, la baixa–, que abraonadament reivindica(va) la seva catalanitat cultural, no és políticament catalana, sinó espanyola, perquè només l’Estat espanyol garanteix l’accés als processos d’acumulació global que permeten a aquesta classe mantenir la seva posició i reproduir-se. Al llarg dels últims quinze anys, l’Estat espanyol ha resolt la seva partida de pòquer particular evidenciant la guatlla que s’havia marcat la masoveria esquerrovergent i desballestant el bloc històric del catalanisme. Així, quan el desenvolupament natural dels fluxos de capital s’endú per davant la cultura catalana, la burgesia local se situa invariablement de la banda dels beneficis. Aquest desenvolupament no és un gir accidental, sinó una conseqüència més dels automatismes contemporanis del capital i és, per tant, inevitable dins el marc de l’economia de mercat –tant és el cognom que tingui: neoliberal, socioliberal o socialdemòcrata. «Autòcton com la pansa blanca, ojalà el dueño del Mercadona mori de gana, compra-li el peix a l’amiga de la mama que al final el fatxa aquell ven hasta marihuana (puta Espanya), i tu com la costa, igual de brava.»

Aquesta situació es deriva en gran part del principal problema que l’esberlament dels límits propis del capitalisme dels segles XIX i XX suposa per a les nacions sense estat propi (i, per tant, sotmeses a un estat nacional aliè, no ho oblidem). I és que aquestes deixen de disposar de barreres «naturals» (idiomàtiques, comunicatives, logístiques, etc.) contra l’assimilació propiciada pels automatismes mercantils. És a dir, són nacions que deixen de disposar d’una orografia cultural i econòmica pròpia que impedeixi, o com a mínim dificulti, l’expansió de la tecnocràcia neoliberal en la seva manifestació cultural –que no és altra cosa que l’anorreament de la diferència o, en el millor dels casos, la seva reducció a producte de consum. El caos i la inintel·ligibilitat sobrevingudes del món són, doncs, l’adob perfecte per al domini d’un subjecte automàtic (el capital) que, a través dels seus diferents avatars (es manifestin ja sigui en la forma d’un algorisme o de la legislació d’un estat nacional), asfalta l’autopista de l’assimilació. La mateixa lògica històrica i econòmica que va propiciar la creació de les nacions modernes és la que, un cop salten pels aires les limitacions tecnològiques i materials, habilita els estats com l’espanyol per acabar la feina bruta amb unes facilitats estructurals de què fa no disposaven trenta anys. «I mira com es forren, amagadets darrere els de la porra, si no han estat, què parlen de poble? Tan de perico es tornen cotorres, els peus a la sorra. Amb tu no parlo, ets un peó de Babilònia, amunt la pagesia, de l’Empordà a Tarragona.»

Per a part de la població, això es percep com una combinació de dos elements: d’una banda, una amenaça (real) a l’existència col·lectiva –com a comunitat imaginada, com a nació– i, d’una altra, una mena de «caos civilitzatori» en què les certeses culturals i els marcadors identitaris que ancoren el sentit col·lectiu del nosaltres es confonen i es desdibuixen. Això genera com a mínim tres reaccions: el rebuig polític al caos percebut, la nostàlgia afectiva de la intel·ligibilitat perduda i una voluntat urgent de supervivència –per tots els mitjans– davant l’amenaça. «Tot és un muntatge, el show de Truman, dins del món no importes gaire, ets una puça.»

Com s’articulen políticament aquestes reaccions? Un dels errors més comuns que cometem des de l’esquerra és creure que la dreta i l’extrema dreta no ofereixen solucions. La realitat és que ni els problemes són imaginaris ni les respostes criptofeixistes son només «propaganda i fake news». El tancament de fronteres, per exemple, sí que és una solució. Una solució moralment esgarrifosa i inacceptable, sí, però al cap i a la fi una solució. La reducció numèrica d’allò que considerem la nostra comunitat nacional suposa també un augment relatiu dels recursos a distribuir, i no podem girar la cara davant la realitat que aquesta oferta, un cop desproveïts d’escrúpols morals i –sobretot– d’un projecte propi d’emancipació, també suposa una solució per a molta gent. Evidentment, aquestes no són les úniques solucions, ni les més desitjables, ni les millors, però sovint sí que són les menys costoses per l’Estat. Arribar o no a aquest port depèn en bona mesura de la nostra bastida emocional. «No falta molt perquè peti tot, fuig de la city, munta’t un hort, la cosa es posarà xunga, la llei del més fort, calça’t un arma i bona sort, defensa lo teu, no t’entri el singlot.»

El que hem vist fins ara, doncs, és l’assaig –ja prou desenvolupat– d’una sortida reaccionària al desafiament del capitalisme contemporani. És a dir, un replegament identitari sumat a un autoritarisme populista que, en el nostre cas, i arrossegat pel desencant del postprocés, planteja una catalanitat tancada, replegada sobre si mateixa, endurida i escleròtica: la cultura d’una nació en retirada que té els dies comptats. El que nosaltres hem de proposar, en oposició al suïcidi ritual que tant excita l’extrema dreta nostrada, és una sortida emancipadora que ofereixi alguna cosa més que una negació del problema i un discurs moralista. Hem d’oferir una catalanitat porosa, una identitat nacional oberta que sigui capaç d’incorporar i transformar, de superar les identitats preexistents cristal·litzant en alguna cosa nova i millor, més forta i més capaç. Això, però, només podem fer-ho oferint solucions reals que siguin substantivament millors que les de la reacció, i aquestes no poden passar per l’ull de l’agulla del mercat, perquè en termes d’eficàcia amoral, el feixisme sempre surt més barat. 

Així doncs, el que Espanya representa no és tant un projecte de dominació cultural amb conseqüències econòmiques, com un projecte econòmic –el ple desplegament del capital– que implica el nostre anorreament nacional.

El que això ens porta a concloure, necessàriament, és que en el marc de l’Estat espanyol actual, per poder seguir sent catalans hem de ser anticapitalistes, i que per ser anticapitalistes hem de forjar una nova catalanitat sobre les cendres de la catalanor –la queca, la menestral i la burgesa amb majúscules. És per això que, si entenem que per seguir sent catalans cal voler seguir sent catalans, i que per voler seguir sent catalans cal una estructura d’incentius que faci que ser català sigui alguna cosa més que una casualitat o una condemna, no serà difícil entendre també que cal tornar al substrat prepolític de la nació. Són les afinitats emocionals subterrànies les que, en bona mesura, condicionaran les nostres posteriors adscripcions polítiques conscients i les que assenyalaran el camí pel qual haurà de transitar la nostra raó en la seva cerca de justificacions. Cal una arquitectura afectiva que es correspongui amb la nova realitat de la nació catalana i amb l’únic rol que podrà tenir d’ara endavant si vol subsistir: un rol de confrontació, excloent, construït des d’una posició de subalternitat nacional i de classe. Una estètica i una sensibilitat que connectin amb la creixent població excedentària –o en procés de convertir-s’hi– i que, de forma creixent, compon la classe treballadora. «Loco y menos mal que entreno perquè tinc el cap en guerra, como Gaza, como Belfast. És per això que jo sempre estic alerta.»    

I ara parlem de Baya Baye i els sosis de Montgat. 

Article publicat al número 9 de Catarsi “Evil Cat: En les cendres l’alba”