«Los olvidados»: Un assaig contra l’obrerisme sense obrers

Amb «Los olvidados. Ficción de un proletariado reaccionario» (Bellaterra edicions, 2022) l'Antonio Gómez Villar s'atreveix amb alguns dels debats que es donen amb més virulència actualment a l'esquerra i ho fa sense contemplacions. El filòsof carrega en l'assaig contra aquelles posicions que, partint d'una suposada dicotomia entre lluites culturals i lluites materials, defensen (amb diferents graus d'intensitat) posicions reaccionàries contra el feminisme, l'antiracisme, l'ecologisme o el moviment LGTBI.

«Los olvidados»: Un assaig contra l’obrerisme sense obrers

Amb «Los olvidados. Ficción de un proletariado reaccionario» (Bellaterra edicions, 2022) l'Antonio Gómez Villar s'atreveix amb alguns dels debats que es donen amb més virulència actualment a l'esquerra i ho fa sense contemplacions. El filòsof carrega en l'assaig contra aquelles posicions que, partint d'una suposada dicotomia entre lluites culturals i lluites materials, defensen (amb diferents graus d'intensitat) posicions reaccionàries contra el feminisme, l'antiracisme, l'ecologisme o el moviment LGTBI.

Per sintetitzar-ho d’alguna manera, el llibre es proposa desmuntar el lloc comú segons el qual l’esquerra s’ha oblidat dels «problemes reals» de la classe treballadora i només perd el temps en batalles identitàries pel reconeixement. Una de les obres amb què confronta més explícitament és «La trampa de diversidad» (Akal, 2018) on Daniel Bernabé argumenta que les reivindicacions econòmiques han estat desplaçades a l’agenda de l’esquerra per disputes simbòliques que, si bé són importants, acaben sent funcionals al neoliberalisme perquè potencien la fragmentació i no la unitat entorn dels afers comuns. Però, Gómez també polemitza amb altres autors i corrents d’opinió que van des dels explícitament «rojipardos» fins a crítics marxistes de la postmodernitat. Podríem dir que, més enllà d’obres concretes, intenta discutir amb un cert fenòmen d’època, una deriva o una pulsió dins l’esquerra.

Un dels primers exercicis del llibre és impugnar l’antítesi entre allò material i allò cultural (similar al dualisme base/superestructura) i explicar que són dues dimensions completament entrecreuades. En aquesta mateixa revista, podeu llegir un fragment del capítol «La configuració sensible d’allò material» on l’autor es pregunta retòricament si una pallissa racista, no tenir pisos socials per dones maltractades o un acomiadament per estar embarassada són fets materials o culturals. «Els fets sempre parlen a través dels codis culturals arrelats en el nostre sentit comú, aquells marcs que configuren la nostra comprensió del món, que ens permeten orientar-nos i donar-li un sentit a la realitat.»

Fet aquest pas, un dels encerts del plantejament de Goméz Villar és assenyalar que sovint les posicions «obreristes» en realitat es construeixen sense gens d’interés pels obrers reals i encara menys per la lluita de classes i les seves expressions. «Un obrerisme sense obrers, un artefacte cultural sense base material». La classe treballadora es transforma en les seves argumentacions en una identitat més dins aquest mercat competitiu neoliberal que suposadament denuncien. Una identitat que segons aquests sectors ha de subsumir i dominar tota la resta i que es basa en un passat idealitzat que mai va existir. Mai va existir per diferents motius: d’una banda, perquè la classe sempre ha estat diversa i el moviment obrer ha expressat històricament (de manera conflictiva) aquesta diversitat, i, d’altra banda, perquè suposa una visió idílica del moviment obrer durant el fordisme que no es correspon amb l’experiència real. «No és que redueixin el que és polític a un economicisme vulgar i essencialista, sinó que procedeixen de manera idealista, des d’una forma de platonisme», diu Gómez.

«Els oblidats» són el poble de l’odi

Aquesta concepció idealista de la «classe obrera» connecta amb la fascinació de certs sectors de l’esquerra amb l’Alt Right o la Internacional Reaccionària, és a dir, les diferents expressions globals de la nova extrema dreta. Atribueixen a Trump, Bolsonaro o Vox un discurs que, a diferència de l’esquerra, sí que interpel·la els problemes materials de la gent corrent, quan les narratives dominants de tota l’extrema dreta són completament identitàries. El seu discurs es basa fonamentalment a restituir una identitat (blanca, masculina, heterosexual, nadiua) com a suposada identitat neutra o universal davant l’amenaça de la diversitat i les elits progressistes. «Els oblidats» o els «perdedors de la globalització» són un poble construït des de l’odi i amb un anhel d’ordre, no d’emancipació.   

Per Gómez Villar el problema de fons és tractar d’explicar com una conspiració del neoliberalisme o una estratègia política d’una esquerra acadèmica privilegiada els efectes de la derrota obrera del segle XX i les transformacions en les relacions socials del capitalisme tardà. A més, les  seves denúncies de com el neoliberalisme absorbeix les manifestacions de rebel·lia que expressen el feminisme o altres moviments obvien com durant el fordisme i la construcció de l’estat del benestar es va institucionalitzar la cooptació i neutralització del moviment obrer mitjançant el pacte social i el sindicalisme de concertació.

D’aquesta manera, aquesta pulsió nostàlgica de certa esquerra és una resposta a la impotència davant la cancel·lació del futur de la que parlava Mark Fisher i la imposició d’un «realisme capitalista» sense afores. Un símptoma de la manca d’imaginació política per pensar en un horitzó emancipador. El neoliberalisme ha erosionat totes les institucions i el ressentiment emergeix dins el panorama polític en aquest context de buit social i malestar, seguint a Wendy Brown.

«Els oblidats» serien, segons l’argumentació de l’autor, un producte de la crisi de les classes mitjanes i la seva incapacitat actual de representar el conjunt de la societat. No són portadors d’un desig d’igualtat, sinó d’exclusió i defensa d’unes posicions privilegiades que s’esfondren entre creixents desigualtats. El que plantegen és una restauració del mite de la meritocràcia i l’ascensor social. Res a veure amb la concepció marxiana del proletariat perquè la potència d’aquest subjecte es basa en ser portador de l’abolició de totes les classes, no en mantenir eternament la seva posició d’explotació però «dignificada».

Postmodernitat, neoliberalisme progressista i equilibris complicats

Hi ha aspectes del llibre que generen més dubtes des del meu punt de vista. En l’intent de debatre amb un cert sentit comú d’època i amb els seus fonaments filosòfics, Gómez Villar construeix la categoria dels defensors del «Retorn a allò material» per confrontar-hi. És un camp tan ampli i amb tantes cites i referències que costa entendre que tenen en comú qui situa sota aquest paraigua i potser acaba caient en la caricatura. Inclou dins aquesta categoria a marxistes com Perry Anderson, Terry Eagleton, Jodi Dean, Nestor Kohan o Daniel Bensaid que no defensen en cap cas posicions reaccionàries.

Per exemple, un dels suposats trets comuns seria una visió crítica del maig del 68 com un moment de desviació de l’esquerra cap a l’individualisme i les batalles culturals. Però diversos d’aquests autors són «fills polítics» del 68, van formar part de la nova esquerra que és hereva d’aquest cicle i el reivindiquen com la vaga més gran de la història a Europa Occidental i un esdeveniment clau de la lluita de classes.

Font: Wikimedia Commons

Gómez Villar també es mostra molt crític amb la idea del «gir posmodern» que planteja Kohan, és a dir, la idea que certes posicions teòriques fan de la necessitat virtut en un context de derrota històrica. Per exemple, el plantejament de «canviar el món sense prendre el poder» que van popularitzar Negri i Hardt o el populisme de Laclau i Mouffe. Lluny d’una visió conspiranoica, considero que és una aproximació suggerent per entendre idees que s’han popularitzat en el camp del pensament crític des dels setanta.

A més, segons el meu parer l’autor és excessivament indulgent amb dinàmiques de promoció individual i professionalització de l’activisme que sí que existeixen. Reconeix cert valor a les crítiques al «neoliberalisme progressista» de Nancy Frazer, però l’objectiu del llibre l’empeny a centrar-se a carregar contra visions que l’instrumentalitzen amb finalitats reaccionàries.  

Llençar el nen amb l’aigua bruta

Aquestes divergències més puntuals amb l’autor estan relacionades amb un supòsit teòric del llibre que no comparteixo. Reiteradament, Gómez Villar defensa que la classe ha perdut de manera estructural i històrica la seva capacitat d’articular la totalitat dels malestars, de ser el vector fonamental que estructuri l’antagonisme i l’oposició al sistema capitalista. «Avui, la totalitat social no pot ser entesa des d’allò obrer. El Segle XX (…) acaba amb la primacia social, política, cultural, teòrica e ideològica de la classe obrera».

Aquesta idea deriva del plantejament postoperaista del pas del règim de fàbrica a la subsumpció real de tota activitat en la fàbrica-social capitalista i la crisi de la llei del valor que suposa un canvi fins i tot epistemològic. És un debat massa complex per abordar-lo en aquesta ressenya, però com a mínim genera dubtes en societats que continuen sent capitalistes i basant-se en l’explotació de la força de treball.

Si be és cert que el moviment obrer ha pràcticament desaparegut com a força social autònoma, que la seva configuració concreta del segle XIX i XX no es repetirà i que la classe només existeix quan està constituïda políticament, considero més encertat pensar la conjuntura que ens ha tocat viure com un moment de nova composició de classe, d’una classe potencial «fent-se» en les lluites.  Però, que continua tenint un paper especial perquè té el poder latent d’interrompre l’acumulació capitalista.

En tot cas, per poder desplegar aquest potencial és necessari superar la metonímia on la classe treballadora està representada quasi en exclusiva pels treballadors industrials d’Occident i pensar-la amb una perspectiva internacionalista (amb atenció especial als països on s’ha desplaçat el centre del processos de producció) i reflexionant sobre la pluralitat de posicions que existeixen.

Font: Pixnio

Quin futur per deixar enrere les pulsions nostàlgiques?

Un últim aspecte que voldria tractar, estretament relacionat amb l’apartat anterior, és la qüestió de quin pot ser el subjecte polític de l’emancipació que aixequi un nou horitzó d’esperança. «Los olvidados» no té per objectiu desenvolupar aquesta qüestió i és normal que no hi entri a fons.

Parteix d’un raonament que comparteixo: és en els conflictes reals on es pot verificar «quines resistències particulars aconsegueixen expressar amb més força la pretensió d’universalitat», és a dir, quins processos de subjectivació política tenen la capacitat de ser un pol d’atracció per altres identitats i conflictes. Ho exemplifica amb la Revolució d’Octubre del 1917 liderada per un proletariat urbà minoritari sociològicament o amb l’actual onada feminisme i la seva capacitat de posar en qüestió el conjunt de la societat. La lluita de classes s’ha expressat i s’expressa de moltes maneres diferents. Gómez Villar defensa que «la majoria mai és real sinó simbòlica: una comunitat imaginària entorn d’un projecte polític» i que «la política no reflecteix majories, les construeix».

Però, en la concepció del filòsof sembla que aquesta construcció política es fa sobre un full en blanc i que qualsevol expressió de malestar o resistència contra l’opressió pot jugar aquest paper. «No hi ha ‘matèria plebea’ més valuosa que altres, qualsevol pot ser apta per començar.» Amb aquesta òptica existeix un cert risc d’impressionisme respecte als moviments més dinàmics en cada conjuntura i es perd la visió de la totalitat.

És cert que els subjectes polítics emancipatoris no vénen prefigurats per les condicions materials i estructurals, no es tracta simplement de «despertar» una classe sociològicament determinada. No obstant això, la seva configuració política tampoc es dóna sense cap condicionant i de manera completament autònoma. Podríem dir que la relació entre classes i l’estructura social i de poder sobredetermina i condiciona quines configuracions es poden donar i quins antagonismes apunten als mecanismes centrals de reproducció del sistema. 

En aquest sentit, són interessants aproximacions que parteixen a la vegada dels conflictes existents en l’actualitat i d’analitzar les dinàmiques de reproducció del capital. Per exemple, les de Laia Facet i Julia Cámara1 assenyalant el paper estratègic de les dones treballadores pel rol que ocupen en la reproducció social. Simultàniament és adient pensar en com fer servir la capacitat estratègica que continuen tenint alguns sectors reduïts de la classe (alta sindicalització, capacitat d’afectar l’activitat econòmica general, feines que no es poden deslocalitzar…) per posar-la al servei de sectors més precaritzats, transmetre l’experiència de lluites que acumulen i cosir noves relacions.

Per acabar, val la pena apuntar que, contra les ficcions idealistes i reaccionàries de «l’obrerisme», els processos d’autoorganització de classe més atractius del moment tenen un fort protagonisme de les dones i les persones migrants i racialitzades.  És així en el cas de l’onada d’organització sindical dels Estats Units amb fites recents com la sindicalització de treballadores de centres d’Amazon o Starbucks. També en casos més propers com el creixement del sindicalisme combatiu d’ELA o la CGT Catalunya amb una feminització de l’afilació i vagues indefinides a sectors precaris i feminitzats com les residències o recentment el servei de neteja del Museu Guggenheim.


1En aquests dos articles breus a Viento Sur exposen la hipòtesi.


Foto de Portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i militant d'Anticapitalistes

Comentaris

«Los olvidados»: Un assaig contra l’obrerisme sense obrers

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.