Quines són les raons per a proposar aquesta dialèctica, aquesta falsa antítesi entre allò material i allò cultural? Què aporta a un projecte emancipatori la distinció entre lluites econòmiques i lluites culturals? Tal dualisme s’inscriu en una mena d’essencialisme fenomenològic, cada lluita dona compte d’una experiència diferent, algunes són materials i altres són culturals; cada lluita és entesa de manera autònoma i independent, lligant l’estructura d’una activitat amb la seva essència. És un plantejament que dibuixa un mapa dual de l’emancipació, una geografia de nítids i clars contorns als quals cada lluita té un locus determinat. Aquesta concepció fenomenològica és un error, perquè no existeixen tals esferes hermètiques, compartiments estancs, com si de dues lògiques impermeables es tractés. Si es dicotomitzen les lluites, s’introdueix una reducció que limita la comprensió complexa de les lluites emancipatòries, per la qual cosa la representació rígida entre allò material i allò cultural es converteix en una distinció estèril, traça una falsa línia divisòria. Però aquesta operació respon a una funció política precisa: als autors i autores que clamen pel «retorn d’allò material» els permet proposar una valoració normativa precisa, el privilegi d’allò material sobre allò cultural, eix del replegament identitari que introdueixen.

Es fa necessari, doncs, pensar la tensió material/cultural des d’altres mediacions diferents a la seva reducció a una lògica dicotòmica. De fet, no hi ha res menys materialista que reproduir la lògica dicotòmica de la tradició metafísica clàssica, naturalesa/cultura, matèria/esperit o cos/ànima. La divisió cultural/material és una reactualització d’aquesta conceptualització metafísica. Idealisme és creure que l’economia és material i l’amor o la por meres abstraccions; idealisme és pensar que les lluites sindicalistes són materials i les lluites feministes culturals. Tals perspectives creen un dualisme categòric, una combinació dialèctica mancada de força heurística, una distorsió que, insisteixo, redueix la complexitat dels processos.

Anem al mapa dual que dibuixen. D’un costat, el material, els problemes econòmics, els interessos objectius, l’experiència de l’explotació, la redistribució de la riquesa, la lluita per la igualtat; d’un altre, el cultural, les polítiques de la identitat, el privilegi d’allò discursiu, les lluites simbòliques, l’aposta per la diferència i la petició de reconeixement. D’un costat, les lluites materials, la base, dimensió sistèmica de l’emancipació, universal i transformadora al voltant de partits polítics i sindicats; d’un altre, les lluites culturals, els problemes secundaris i conjunturals, el mer particularisme, una estratègia reformista, una pulsió identitària de moviments socials. D’un costat, la sòlida i fèrria realitat, allò rígid i estable, la materialitat de les condicions laborals on s’inscriu la lluita de classes; a l’altre, la fràgil i vaporosa imaginació, els dispositius simbòlics i artificials de les noves identitats polítiques. D’un costat, allò material com a substància, com a priori, substrat des del qual explicar els conflictes; a l’altre, allò cultural com a secundari, reflex d’allò material i superestructura. D’un costat, el material tangible, físic i real que ens comunica alguna veritat; d’un altre, allò cultural, mer adorn, decoració i ambientador. D’un costat, la fonamentació material de la casa, construcció objectiva, allò que condiciona i determina la resta; de l’altre, el jardí cultural replet de caduques i contingents floretes postmodernes. D’un costat, allò material, sempre en blanc i negre, en brut, «tal qual és»; d’un altre, allò cultural, sempre necessitat de colors, alguna cosa així com «retalla i pinta la teva lluita cultural», al teu gust, conforme al teu narcisisme particularista. Semblaria, llavors, que les reivindicacions culturals són mers sintagmes especulatius per a entreteniment i lluïment de l’«esquerra cultural», abstreta al narcisisme de les petites diferències.

Però, és possible separar allò material d’allò cultural? Existeixen lluites econòmiques que no estiguin travessades per lluites culturals? I, al contrari, existeixen lluites culturals que no intervinguin sobre allò material? No està l’economia travessada per lògiques culturals? És que potser no té una dimensió material la desigualtat de reconeixement? No és material el racisme? Una violació, és cultural o material? I el dolor? És el dolor material si és referit a l’economia i cultural si es refereix a la identitat sexual o racial? El dolor sofert després d’un accident laboral a conseqüència de la falta de mitjans disposats per l’empresa per a estalviar-se costos, és material o cultural? i la pallissa rebuda per una persona negra com a expressió d’odi racista, és material o cultural? Existeixen dolors només materials i només culturals? Fan mal igual? Quan diem «vull millorar les meves condicions de vida», es tracta d’un anhel material o cultural? Els desitjos i les aspiracions, són materials o culturals? Estar embarassada o «sortir de l’armari» ha significat per a moltes i molts l’expulsió dels seus llocs de treball. Aquests acomiadaments, tenen causes materials o culturals? Disposar de pisos socials que allotgin a dones maltractades, és una reivindicació material o cultural? I el qüestionament feminista de la divisió del temps productiu i reproductiu, és un qüestionament material o cultural? I què fem amb els pulmons que respiren contaminació, ho resolem cultural o materialment?

Jorge Fernández Gonzalo anomena postpolítica a l’«intent de governar sobre els discursos, les lluites simbòliques i els marcs ideològics, mentre les qüestions materials queden fora d’escena»ⁱ. Però no existeix quelcom «merament cultural» o «merament simbòlic». Allò material i allò cultural no són dues categories hermètiques, sinó dues dimensions imbricades, entrellaçades i entreteixides. No són compartiments estancs, plenament constituïts, coherents, sense contradiccions, que només interactuen a posteriori, una vegada estan donats. La lògica que les uneix és ontogenètica, relacional i no apriorística. El masclisme o el racisme no són mals simbòlics, sinó formes de dominació que històricament han estructurat la matèria, formes de dominació que marquen i deixen petjades materials en el cos.

El que despectivament alguns denominen com a «lluites culturals» no és una abstracció, estan sempre inscrites en fets materials, al cos, a l’explotació, a l’opressió, als dolors, als danys. Són lluites en les quals s’inscriuen diferents experiències fetes de pràctiques. Qualsevol formació social d’una identitat –la identitat obrera, el feminisme, l’antiracisme, etc.– es compon d’una conjunció d’elements materials i culturals. Cap posició, cap identificació, coincideix de manera clara i diferent només amb un dels dos àmbits, cultural o material. Un cos racialitzat, per exemple, és ja una materialitat en si mateix, no una construcció cultural. No és una realitat instrumentalitzada per les polítiques del reconeixement, una realitat a priori a la qual després apliquem una dimensió cultural. El racisme no té només una explicació material, no es pot respondre només des de la pobresa i la desigualtat, perquè té a veure amb la convicció que unes vides importen menys que unes altres. És un sentiment obscur que la suposada transparència d’allò material no aconsegueix captar.

«És l’economia, estúpids!», ens diuen. Més aviat, i sense ànim de retornar l’insult, l’estupidesa resideix a creure que és només l’economia, perquè qualsevol relació econòmica és impotent si no expressa un significat construït culturalment. Bé ho sabia Margaret Thatcher, «l’economia és el mètode. L’objectiu és l’ànima de la gent». Les condicions materials d’existència no es poden circumscriure només a allò econòmic. És un error identificar economia amb materialisme i lluita de classes amb lluita per les garrofes. Si existissin condicions materials objectives llavors seria suficient amb afegir una miqueta de filosofia, alguns verbs que ens ajudin a llegir allò que ja existia, allò immòbil, allò material, que podríem adornar amb quelcom del dinamisme que contenen les paraules. Allò cultural no és un afegit, la sal de l’antagonisme, sinó una manera material de donar sentit a desitjos i pràctiques. Raymond Williams va introduir el concepte «estructura de sentiment»ⁱⁱ, referint-se a les formes afectives d’un període concret i els seus vincles amb realitats materials. Mirant d’establir els fonaments materials de les pràctiques culturals, va encunyar el concepte «materialisme cultural»ⁱⁱⁱ, considerant el llenguatge i la cultura com a pràctiques materials de primer ordre.

Els fets, per durs i crus que siguin, mai parlen per si sols. Els fets sempre parlen a través dels codis culturals arrelats en el nostre sentit comú, aquells marcs que configuren la nostra comprensió del món, que ens permeten orientar-nos i donar-li un sentit a la realitat. La batalla política té a veure, llavors, amb la possibilitat d’emmarcar políticament els fets que mai parlen per si mateixos. Tota evidència és impolítica si no es conrea en el terreny de la sensibilitat.

iFernández Gonzalo, J. (2018), Manifiesto pospolítico. Rutas ideológicas para la izquierda del sigo XXI, Dado Ediciones, Madrid.

iiWilliams, R (2009), Marxismo y literatura, Las Cuarenta, Buenos Aires, p. 174.

iiiWilliams, R. (2013), Cultura y materialismo, La Marca Editora, Buenos Aires.

Traducció: Albert Jiménez