Llibertat i propietat darrere el regulacionisme i l’abolicionisme de la prostitució

Les diverses concepcions de llibertat i propietat són elements clau per comprendre els nuclis conceptuals de les propostes regulacionistes i abolicionistes pel que fa a la prostitució.

Llibertat i propietat darrere el regulacionisme i l’abolicionisme de la prostitució

Llibertat i propietat darrere el regulacionisme i l’abolicionisme de la prostitució

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les diverses concepcions de llibertat i propietat són elements clau per comprendre els nuclis conceptuals de les propostes regulacionistes i abolicionistes pel que fa a la prostitució.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest article em proposo abordar el debat al voltant de la regulació o despenalització de la prostitució, analitzant i exposant els diversos enfocaments, propostes i discursos (i els seus marcs normatius implícits), relacionant-los amb les diferents concepcions de la llibertat i la propietat defensades per diverses corrents de la filosofia política i la filosofia del dret. Posar sobre la taula les diferents concepcions de la llibertat i la justícia de les quals emanen (o sobre les quals es fonamenten) aquests posicionaments pel que fa a la regulació o despenalització de la prostitució pot permetre’ns elucidar i anar al nucli d’allò que realment es troba en joc en aquests debats.

Començaré intentant resumir l’estat dels debats sobre la prostitució, i breument les diferències entre l’abolicionisme i el prohibicionisme de la prostitució. Apuntaré, així mateix, per què considero que el consentiment sexual és qualitativament diferent al consentiment en altres àmbits, i assenyalaré algunes diferències entre la prostitució o el lloguer de ventres, per una banda, i el treball assalariat i alienat.

Regulacionisme, prohibicionisme o abolicionisme? Propostes i enfocaments sobre la prostitució

A l’antiga Atenes la prostitució era legal sempre que les prostitutes fossin esclaves, ex-esclaves, o estrangeres. Les pornai («vendible»), eren principalment esclaves i propietat de proxenetes. A l’Antiga Grècia també hi havia prostitutes considerades «d’alt estànding»; aquestes havien rebut una formació acadèmica i gaudien de molt més prestigi social: les heteres. Eren principalment ex-esclaves i estrangeres, i podien controlar les seves finances.

Malgrat la seva oposició a la prostitució, l’Església Catòlica ha regentat prostíbuls des de sempre i fins fa poc1, i durant alguns períodes de l’Edat mitjana va arribar a considerar-la un mal menor2. Agustí d’Hipona sostenia que «si expulses la prostitució de la societat, tot es desestabilitzarà a causa de la luxúria dels homes».

Prohibicionisme, abolicionisme i regulacionisme: qüestions centrals

Encara que existeixin debats interns, i propostes o fulls de ruta més punitius i carceràris que d’altres, des de l’abolicionisme sempre s’aposta per criminalitzar exclusivament la demanda de prostitució i el proxenetisme; és a dir, no es multa ni es deté a les prostitutes. També se solen proposar campanyes de sensibilització i conscienciació per a la població en general, i ajudes (assistència psicològica i legal, tallers de formació, renda mínima d’inserció) per a les dones en situació de prostitució.

L’abolicionisme feminista, a diferència del prohibicionisme, sovint de tint purità i conservador, rebutjaria el concepte patriarcal de la respectabilitat sexual femenina; això és, la creença que una dona mereix més o menys respecte en funció de com sigui la seva vida sexual o de quantes parelles sexuals tingui o hagi tingut. Aquesta idea de la «respectabilitat» guarda una estreta relació amb el fet de concebre a la dona com el recipient, l’objecte o la part passiva de l’acte sexual, i no com una participant activa. En entendre a la dona com a objecte i no com a subjecte o agent, s’infereix que el sexe devalua a la dona, de la mateixa manera que un objecte perd valor en haver estat «utilitzat» prèviament. El constructe de la virginitat i els valors associats a ella anirien en aquesta mateixa línia.

L’abolicionisme, llavors, no sosté que la prostituta sigui menys mereixedora de respecte, ni que hagi de ser detinguda, perseguida o castigada. Allò que pretenen les feministes abolicionistes és fer una anàlisi històrica i amb perspectiva de classe, gènere i raça, sobre la institució de la prostitució, sostenint que aquesta només és possible en un context de desigualtat (de mitjans i oportunitats) entre homes i dones, i que es nodreix de la divisió sexual i social del treball, de la feminització de la pobresa i del colonialisme i l’imperialisme (i del consegüent racisme estructural i racializació de la pobresa). També es considera que la prostitució com a institució és indissociable de la socialització diferencial de gènere (dels models històrica i socialment determinats de feminitat i masculinitat) i de la idea que el sexe és un dret o una necessitat masculina que ha de ser suplerta.

El discurs despenalizador o regulacionista, per part seva, fa una lectura més liberal: no es criminalitza ni menysprea a la prostituta (com veuríem implícit en els models prohibicionistes, que les consideren delinqüents), però rebutja l’enfocament abolicionista perquè considera que aquest infantilitza i li treu agència i poder de decisió a la dona en prostitució a l’atorgar-li estatut de víctima de violència masclista. Reivindica l’autonomia i la llibertat sexual de les dones en prostitució, la seva potestat per a fer amb els seus propis cossos allò que considerin oportú, i veu en els intents de les abolicionistes de restringir l’exercici de la prostitució un desig paternalista per controlar i fiscalitzar la sexualitat d’altres dones.

Aquí veig necessari assenyalar que el fet d’estar profundament compromeses amb el feminisme no ens fa irreprotxables ni ens deslliura de poder continuar arrossegant unes certes creences arrelades, de reproduir uns certs comportaments paternalistes o cosificadors, o una certa hipervigilància i competitivitat, i és perfectament possible que una dona abolicionista tingui actituds «putòfobes» envers les dones en prostitució, és a dir, que caigui sense adonar-se en judicis de valor puritans i reaccionaris, així com és habitual que en espais feministes algunes dones paguin la seva frustració i impotència amb les seves pròpies companyes. Això requereix una profunda autocrítica, però no significa que l’abolicionisme no tingui una fonamentació ètica i política sòlida.

El que respondrien moltes abolicionistes davant aquesta acusació és que, si bé poden concedir que és possible que existeixi una minoria de dones en situació de prostitució que puguem considerar que exerceix voluntàriament, això és, que gaudeixi d’un cert marge d’elecció (aprofundirem més endavant en les condicions de possibilitat d’una elecció lliure), el cas és que mentre existeixi una alta demanda de prostitució, existirà també explotació, esclavitud i tràfic de dones per a suplir aquesta demanda (el que apunten diversos estudis és que, en tots els països, la regulació i la despenalització incentiven la demanda de prostitució, i també el tràfic de dones i nens3 4 5 6). Argumenten que el fet que en tots els països que han legalitzat la prostitució, o despenalitzat la demanda d’aquesta, hagi augmentat la demanda de prostitució i també el tràfic de dones i , suggeriria que no hi ha suficients dones que triïn lliurement la prostitució com per a poder suplir el gruix de la demanda.

prostitució

També caldria assenyalar que el que separa la prostitució autònoma del tràfic i l’esclavitud sexual no és sempre una línia perfectament clara i definida, sinó que existeix tot un espectre d’experiències, i que algunes dones l’experiència de les quals no encaixaria en la descripció de “tràfic com a captació o engany” (que tampoc és la que empra el Tractat de Palerm) sí que mancarien d’alternatives reals.

Treball sexual, drets laborals i sindicats

Els qui advoquen per la regulació de la prostitució sovint argumenten que  desestigmatizar i dignificar a les persones que l’exerceixen passa per considerar-les treballadores i atorgar-los-hi els mateixos drets (a organitzar-se i sindicar-se, a accedir a les prestacions de la seguretat social) dels quals disposaria qualsevol altre treballador, i que l’anomenat treball sexual no és essencialment diferent a la resta de formes de treball (assalariat o autònom), per la qual cosa concebre’l i tractar-lo com una cosa intrínsecament més abusiva o denigrant només és un reflex de la moral puritana i conservadora.

Aquest punt podria contraargumentar-se de diverses formes i des de diferents angles, però començarem responent a l’aparent necessitat de legalitzar la prostitució per a dignificar i atorgar seguretat laboral i jurídica als qui l’exerceixen.

A Espanya les dones en prostitució poden donar-se d’alta com a autònomes, organitzar-se i tenir cooperatives, i les abolicionistes en principi no s’oposarien a això (el que resulta problemàtic i genera escepticisme és que en el passat s’han usat suposades cooperatives i associacions com a tapadora per a xarxes de tràfic de dones). Encara amb els seus defectes i controvèrsies, el model abolicionista de la prostitució anomenat «Model Nòrdic», instaurat a Suècia fa dues dècades, sí que ofereix a les dones en prostitució prestacions anàlogues a les que ofereix la Seguretat Social. És a dir, no és necessari despenalitzar o regular el proxenetisme i la demanda de prostitució per a atorgar drets i assistència als qui l’exerceixen. Em sembla oportú afegir que no podem ser abolicionistes i feministes sense reivindicar un ingrés mínim vital menys restrictiu, amb menys traves burocràtiques i amb menys trampes12, especialment en el context de la crisi de la pandèmia, que no només ha deixat desamparades a les dones en situació de prostitució sinó que ha agreujat la feminització de la pobresa en general.

No obstant això, el que exigirien els autodenominats sindicats (com el sindicat OTRAS a Espanya) és el dret a exercir per compte d’un tercer o la «terceria locativa»; és a dir, el proxenetisme. Al 2019 la Fiscalia espanyola va coincidir amb el criteri d’una denúncia que van interposar contra OTRAS, en considerar que aquest sindicat s’havia fundat com un subterfugi per a legalitzar de facto el proxenetisme. Les suposades empreses que hi ha darrere de les seves dirigents es podrien haver-se entès com una prova d’aquesta intencionalitat, però fins i tot encara que no hi hagués proxenetes reals implicats, es va considerar que aquests es beneficiarien de la legalització del sindicat.

Ens trobem amb exemples de sindicats de prostitutes de tot el món dirigits per proxenetes i amos de bordells, que es presentarien com a «professionals del gremi», encara que tècnicament serien la patronal. El primer sindicat d’aquest tipus va ser COYOTE, creat als Estats Units en als 70. Al 1981, les prostitutes representaven el 3% dels membres. La resta eren polítics i empresaris.

Entrant ara en el debat sobre si la prostitució hauria de ser considerada o no una forma de treball. D’una banda, podríem considerar que la prostitució és intrínsecament abusiva en tant que el client està pagant per a poder accedir al cos de dones que no desitgen ficar-se al llit amb ell ni/o dur a terme aquestes pràctiques sexuals en concret. El client és el primer que creu que això és així. Si aquest client realment cregués que pot obtenir el consentiment d’aquesta dona (o d’una altra dona similar, per exemple) per a fer allò que ell desitja fer de manera lliure i sense coacció, molt probablement no pagaria. És a dir, està pagant per a poder estar amb una dona que no el desitja i/o realitzar pràctiques que ella no desitja amb impunitat. El que està comprant (o el que ell creu que està comprant) és el seu consentiment sexual. Ell és el primer que creu que ella no desitja tenir aquest sexe amb ell, i encara i així considera que té dret a practicar-lo amb ella. És difícil no associar aquesta mentalitat a l’anomenada cultura de la violació.

Les rèpliques a això podrien ser diverses. Podria assenyalar-se, d’una banda, que no es tracta d’abús ni agressió sexual atès que s’està consentint explícitament; i, d’altra banda, que qualsevol empresari que et contracti està comprant el teu «consentiment laboral», atès que molt probablement no faries aquest mateix treball per desig o plaer.

A títol personal considero que el consentiment sexual és qualitativament diferent al consentiment en altres àmbits (consentiment per a anar al cinema, consentiment per a fer alguna tasca que exigeixi un esforç físic o intel·lectual), i que això és una cosa que resulta intuïtivament evident. Quan traiem els diners de l’equació, la majoria de la gent (i especialment les feministes) té clar que el consentiment sexual té un caràcter diferent i resulta més complex i delicat, especialment donat el context social en el qual ens trobem i la indefensió apresa que les dones hem interioritzat i que hem de desaprendre, d’aquí ve que des del moviment feminista s’advoqui per reivindicar un «consentiment entusiasta» específicament en el terreny sexual (i no en altres àmbits), contraposat a un consentiment que consisteixi simplement a «tolerar» o «aguantar», que sí que es consideraria admissible en altres contextos.

¿Diríem que fer un encàrrec o escriure un informe (o realitzar qualsevol tipus de tasca, més o menys costosa) per a una altra persona, per sentir-nos pressionats o perquè no volem decebre-la, és exactament el mateix que ficar-nos al llit amb aquesta persona per sentir-nos pressionats o perquè no volem decebre-la? Les feministes estaríem (gairebé) unànimement d’acord que el fet que la nostra parella, el nostre amic, o un absolut desconegut ens pressioni, insisteixi i faci xantatge per a realitzar determinades pràctiques sexuals que no desitgem dur a terme és abusiu encara que accedim a contracor, i que això pot provocar-nos seqüeles psicològiques i fins i tot estrès post-traumàtic.

La pregunta que formularia, llavors, és: com és possible que substituir aquesta pressió psicològica per diners (que en tots els àmbits de la vida humana suposa una de les majors armes de pressió i coacció) converteixi en «més lliure» o «més consensuat» aquest sexe que havíem titllat prèviament de no desitjat i abusiu?

prostitució

Tot i això, considero que és important recalcar que quan diem que «s’està comprant el consentiment» de la dona en prostitució, el que volem dir és que el seu «sí» està viciat o coaccionat, no que el seu «no» tingui menys valor que el de qualsevol altra dona (és a dir, que aquesta dona hagi renunciat, efectivament, a la seva capacitat de dissentir), o que en cap cas existeixi cap diferència entre el seu «sí» i el seu «no» Aquest «sí» estarà més o menys viciat en funció de les seves circumstàncies i condicions materials.

Hem vist com sovint es compara la prostitució amb serveis com el que pot oferir-te un fisioterapeuta, però no triem al nostre fisioterapeuta en funció del seu gènere, ni de la seva edat ni del seu aspecte, l’única cosa que aquest ens ofereix és una tècnica i formació especialitzada i acreditada, i no hi ha cap classe de penetració, ni s’intercanvien fluids corporals de cap manera, ni està permès que toquis els seus genitals/pits/cul (això es consideraria assetjament i/o abús sexual). Això també s’aplica als terapeutes sexuals llicenciats a Espanya.

Des d’una perspectiva marxista, no totes les formes de treball alienat i explotació laboral són idèntiques, i la prostitució té el component afegit de ser explotació sexual, de comportar, no una extracció de plusvàlua, no una apropiació parcial del valor que un crea, sinó la invasió no desitjada del propi cos, de la pròpia corporalitat, que no pot separar-se i dissociar-se d’un mateix, i això també inclouria l’intercanvi directe i no desitjat de fluids corporals.

La mateixa distinció podria aplicar-se als ventres de lloguer i a la compra-venda d’òrgans (que poc o res tenen a veure amb el sexe). Cap d’aquestes tres activitats poden considerar-se, al meu parer, treball (encara que els qui les exerceixen sí que siguin classe treballadora en un sentit no reduccionista), i això no implica considerar que el treball assalariat estigui lliure d’explotació.

Estaríem parlant d’un treball en el qual el 68% dels qui l’exerceixen sofreixen Trastorn d’Estrès Post-Traumàtic, i d’una severitat equiparable als veterans de guerra en tractament7. En el qual entre el 50 i el 73% dels qui ho exerceixen han sofert abusos sexuals en la infància8 9. En el qual el 75% dels qui ho exerceixen són o han estat sense sostre10. En el qual el 63% dels qui ho exerceixen han sofert agressions sexuals durant el seu exercici11. Al qual es veuen abocades entre el 50% i el 80% de les persones transgènere, segons diverses enquestes. Hauríem de preguntar-nos, en quin treball es donen totes aquestes circumstàncies? En quins es donen, si més no, les dues primeres?

El problema de la llibertat i del cos com a autopropietat

La concepció llibertària del cos com a autopropietat sempre ha suscitat crítiques de tota mena (ontològiques, lògiques, morals). Una de les crítiques que més solen fer-se a aquesta concepció consisteix precisament a argumentar que, atès que no podem provar l’existència de cap ànima o ens independent del nostre cos que ens constitueixi com a éssers humans, atès que no podem provar que puguem continuar «sent» sense el nostre cos, hem de concloure que, en efecte, som (i no podem ser sense) el nostre cos. No obstant això el dret de propietat, des d’una òptica llibertària, hauria de quedar sempre restringida a objectes, a coses, no a éssers vius. Ser propietari d’un mateix significa ser simultàniament el subjecte actiu i l’objecte passiu de la relació de propietat, i ser objecte passiu resultaria incompatible amb ser lliure. Si seguim la lògica llibertària, assenyalarien alguns, i atès que un propietari pot renunciar voluntàriament a la titularitat de la seva propietat, podríem regalar o vendre la propietat del nostre cos, concedir a una altra persona (i sense possibilitat de revocar-lo) el dret a fer amb ell el que volgués, incloent la possibilitat de ferir-lo o destruir-lo. El lliberatrisme d’aquesta manera, estaria legitimant l’esclavitud voluntària.

I atès que un dels principis fonamentals del libertarisme seria la defensa del dret a poder autodeterminar-nos lliures d’impediments i interferències alienes (sempre que, per descomptat, això no interfereixi amb el dret d’uns altres a poder autodeterminar-se), l’autopropietat del cos posaria en risc les condicions de possibilitat mateixes d’aquesta autodeterminació, en poder hom renunciar a la propietat de si mateix, en poder hom traspassar a altres persones la potestat per a fer o no fer el que aquestes volguessin amb el seu cos.

També podria argumentar-se que aquesta concepció és incompatible amb un principi intuïtivament indispensable i fonamental de tota teoria o formulació moral, com seria el principi de simetria, atès que en aquest cas hom estaria obligat a respectar la integritat física aliena, però no així la pròpia.

Defensa del concepte d’autopropietat

Allò que alguns llibertaris podrien contraargumentar davant d’aquestes objeccions és que, d’una banda, parlar d’autopropietat no significa que no puguin establir-se clàusules que limitin el que hom pot o no pot fer amb aquesta propietat. D’altra banda, més que d’un dret a autodeterminar-se, autogovernar-se o tenir autonomia, que beurien més aviat de concepcions republicanes i kantianes de la llibertat, del que parlarien els llibertaris és del respecte als projectes de vida aliens. Aquests projectes sí que podrien tenir com a fi l’autodestrucció del mateix subjecte que els duu a terme sense caure en contradiccions lògiques.

prostitució

De la mateixa forma, un podria defensar que una ètica llibertària continua respectant el principi de simetria pel fet que cadascun de nosaltres tenim dret a atemptar «unilateralment» contra la nostra integritat física, però no contra la de la resta. Des d’aquesta lògica llibertària, si un atempta contra la integritat física de l’altre mentre té el seu consentiment per a fer-ho, no estaria interferint en el projecte de vida de l’altre, sinó col·laborant amb aquest.

Autopropietat i llibertat

Allò que es podria retreure als llibertaris, així com a molts liberals, és que no tinguin en compte els factors socioeconòmics que condicionen i limiten el nostre marge de decisió (i per tant el nostre projecte vital), ni com, en aquests escenaris de vulnerabilitat i privació de recursos materials, els diners operen com un força coercitiva, cosa que vicia en més o menys grau la voluntat i el consentiment.

Els llibertaris, igual que els liberals, no consideren que la falta de mitjans i recursos econòmics impliqui una interferència per part d’agents externs, i per tant, des d’aquest punt de vista liberal, aquesta privació no implicaria una absència o restricció de la llibertat. La concepció liberal de la llibertat defensa que un és lliure si i només si és «lliure» de la interferència d’agents externs per a poder realitzar els designis de la seva voluntat. Així, una falta de recursos econòmics que impossibiliti que jo realitzi allò que desitjo (per exemple, viatjar, o comprar una guitarra elèctrica) no s’entén com una absència de llibertat, sinó com la impossibilitat d’exercir aquesta llibertat que formalment posseeixo. En aquest sentit, la pobresa s’equipara a la malaltia o a la falta d’enginy i intel·ligència: si un no pot arribar a ser astronauta perquè no està psíquicament o físicament capacitat per a això, aquesta incapacitat no suposa, des del punt de vista liberal, una interferència. Isaiah Berlin i John Rawls, socialdemòcrata i liberal progressista respectivament, tots dos defensors d’aquesta noció de llibertat, argumentaran que el que sí que fa la falta de recursos que suposa un impediment efectiu a l’exercici de la llibertat és disminuir «el valor» d’aquesta llibertat, en altres paraules, no disminuiria la llibertat però sí la igualtat o la justícia, i per això consideren moralment acceptable que alguns renunciïn a una certa parcel·la de llibertat per a possibilitar un escenari de plena igualtat entre tots els ciutadans.

La concepció republicana de la llibertat, també denominada «llibertat com a no-dominació» sosté, per la seva part, que un és lliure sempre que no estigui subjecte a la capacitat o potestat d’un altre per a interferir o intervenir de manera arbitrària en allò que desitja (o no) fer. Una de les principals diferències respecte a la concepció liberal de llibertat (com no-interferència) consisteix en el fet que, des d’aquesta concepció, perquè un subjecte es trobi oprimit (privat de llibertat) no és necessari que un altre agent faci ús de la seva capacitat per a dominar-lo; el simple fet de tenir aquesta capacitat és en si mateix opressiu. L’esclau continua estant esclavitzat encara que el seu amo el tracti bé. Alguns argumentarien que el simple fet de saber-se sotmès al judici o arbitrarietat d’una altra persona per fer amb un el que li plagui, sense sofrir represàlies, suposa una forma implícita de coacció i acaba viciant tot consentiment.

La concepció de la llibertat com a llibertat efectiva, anomenada sovint socialista, sosté que a efectes pràctics no existeix cap diferència entre la llibertat formal de fer allò que es desitja sense la interferència de cossos externs, per una banda, i la possessió de recursos materials que possibilitin dur a terme el que es desitja, per l’altra.

A Llibertat i diners, el filòsof Gerald Allan Cohen argumenta que, fins i tot encara que un subscrigui la distinció liberal entre «interferència» i «incapacitat/absència de mitjans», en realitat no existeix cap diferència, ni conceptual ni normativa, entre la interferència de cossos externs i l’absència de diners per a obtenir/fer allò que es desitja, perquè no poder pagar per un servei o bé també implica, a efectes pràctics, la interferència intencionada d’agents externs: el guàrdia de seguretat d’una botiga et detindrà si intentes emportar-te un abric sense haver-lo pagat, i tindries la capacitat d’emportar-te’l a no ser que hi hagi aquesta intervenció.

No obstant això, aquest argument ja implica fer una concessió als liberals i admetre que la no-interferència de cossos externs és més essencial per a garantir la llibertat dels individus que el fet de gaudir de les condicions materials que converteixen el «fer x» (per exemple, deixar un treball precari) en una opció o alternativa real. Quan les alternatives a una situació desavantatjosa suposen un perjudici encara major, argumentaran, no existeix autèntica llibertat d’elecció.

prostitució

Si acceptem això, és a dir, si acceptem que la falta de mitjans i recursos econòmics suposa una restricció a la nostra llibertat, i que per tant com més privats estiguem de recursos materials més petit serà el nostre marge d’acció, haurem de preguntar-nos com de voluntari és el «projecte de vida» dels qui disposen de molt pocs recursos, com de viciat estarà el seu consentiment, i com de legítim o il·legítim és, per tant, la defensa que és acceptable que un atempti contra la integritat del cos d’una altra persona si el propietari d’aquest cos (aquesta persona) ho consent.

Prenent aquest últim punt en consideració, i si acceptem, com havíem establert prèviament, que la prostitució consisteix per definició que un compri l’accés al cos i la sexualitat d’una persona que no desitja (encara que pugui consentir sota unes certes condicions) la realització d’aquest acte, haurem de concloure que, almenys en la immensa majoria dels casos, la prostitució és abusiva, i que ho és en un sentit o d’una forma diferent al treball alienat i l’explotació laboral, llevat que considerem que no existeix cap diferència significativa entre el contacte sexual i la realització d’un treball, sigui intel·lectual o mecànic.

El pensament llibertari (i la defensa del cos com a autopropietat) es vincularia a la corrent regulacionista i despenalizadora de la prostitució, i a la defensa de la mateixa apel·lant a l’autonomia i llibertat dels qui l’exerceixen, al fet que es tracta tècnica i (al meu entendre) superficialment d’un intercanvi consensuat.

Foto de portada:


Notes
1 Arnold, C. (2011).The Sexual History of London: From Roman Londinium to the Swinging City—Lust, Vice, and Desire Across the Ages. St. Martin’s Press.
2 Vázquez García, F., & Moreno Mengíbar, A. (1995). Poder y prostitución en Sevilla. Siglos XVI al XX, 1.
3 Cho, S. Y., Dreher, A., & Neumayer, E. (2013). Does legalized prostitution increase human trafficking?. World development, 41, 67-82.
4 Jakobsson, N., & Kotsadam, A. (2013). The law and economics of international sex slavery: prostitution laws and trafficking for sexual exploitation. European journal of law and economics, 35(1), 87-107.
5 Audet, É. D. É. The legalization of prostitution and its impact on trafficking in women and children
6 Lloyd, R. (2015). Legalizing Prostitution Leads to More Trafficking. New York Times.
7 Farley, M., Cotton, A., Lynne, J., Zumbeck, S., Spiwak, F., Reyes, M. E., … & Sezgin, U. (2004). Prostitution and trafficking in nine countries: An update on violence and posttraumatic stress disorder. Journal of trauma practice, 2(3-4), 33-74.
Roxburgh, Amanda et al. “Posttraumatic stress disorder among female street-based sex workers in the greater Sydney area, Australia.” BMC psychiatry vol. 6 24. 24 May. 2006
8 Zumbeck, S. (2001). Die Prävalenz traumatischer Erfahrungen, Posttraumatische Belastungsstörungen und Dissoziation bei Prostituierten. Hamburg.
9 Bagley, C., & Young, L. (2009). Juvenile prostitution and child sexual abuse: A controlled study. Canadian Journal of Community Mental Health, 6(1), 5-26.
10 Farley, M., Cotton, A., Lynne, J., Zumbeck, S., Spiwak, F., Reyes, M. E., … & Sezgin, U. (2004). Prostitution and trafficking in nine countries: An update on violence and posttraumatic stress disorder. Journal of trauma practice, 2(3-4), 33-74.
11 Farley, M., Cotton, A., Lynne, J., Zumbeck, S., Spiwak, F., Reyes, M. E., … & Sezgin, U. (2004). Prostitution and trafficking in nine countries: An update on violence and posttraumatic stress disorder. Journal of trauma practice, 2(3-4), 33-74.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

He cursat el grau de Filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) y porto des de 2016 publicant vídeos divulgatius sobre feminismes. He militat a la organització marxista no-mixta Pan y Rosas y he donat ponències i xerrades per a la Joventut Comunista de Catalunya i el PCE.

Comentaris

Llibertat i propietat darrere el regulacionisme i l’abolicionisme de la prostitució

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.