Arada. Eina de feminismes i memòria som un col·lectiu de dones que desenvolupa activitats relacionades amb la memòria feminista i la divulgació de la història de gènere, així com del passat i el present del moviment feminista. Vam néixer com a instrument d’aprenentatge, d’estudi i de sensibilització social.

El nostre objectiu és intervenir activament en la renovació de la història, per a donar protagonisme a les veus femenines que han estat silenciades. Partim d’una actitud de sospita cap als centres oficials de producció de saber, ja que entenem que aquestes institucions han ocultat la paraula i l’acció de les dones al llarg de la història, menyspreant el seu protagonisme social, polític i cultural.
Veiem en la memòria una potent eina que ens permet recuperar els relats invisibilitzats i les veus crítiques. Així com les formes de vida de la quotidianitat i les expressions o vivències més emocionals, que normalment són apartades del Relat Oficial. La memòria ens obre la porta per a fugir del relat únic de la Història.

Molt sovint l’estudi de la història s’ha centrat en personatges singulars, poderosos o destacats en algun àmbit -reis, nobles, científics, papes, etc. i que, a més, quasi sempre són homes-, oblidant les aportacions de les persones més humils o dels col·lectius menuts, així com d’aquelles que han estat al marge de les elits polítiques, socials o culturals

Però, que entenem per memòria? Miren Llona, en un text titulat «Los usos de la memoria para el feminismo» la defineix com la generació d’experiències col·lectives que serveixen per a la transmissió intel·lectual i emocional del nostre passat col·lectiu. És gràcies al record que interpretem el passat i orientem el futur. La memòria permet generar sentiments de reconeixement i identificació fonamentals, tant en la construcció de la subjectivitat individual, com en la generació de llassos identitaris.

Molt sovint l’estudi de la història s’ha centrat en personatges singulars, poderosos o destacats en algun àmbit -reis, nobles, científics, papes, etc. i que, a més, quasi sempre són homes-, oblidant les aportacions de les persones més humils o dels col·lectius menuts, així com d’aquelles que han estat al marge de les elits polítiques, socials o culturals. La conseqüència és l’exclusió d’una part important de la població de la memòria històrica. Si un grup, un col·lectiu, una part de la població, no té història, no sap d’on ve ni qui és: no existeix.
De la mateixa manera, altre pilar fonamental en la historiografia se centra en guerres i disputes de poder, per la qual cosa, a més de transmetre una visió patriarcal, es remarca la violència i les jerarquies; en detriment de les cures, la creació i l’ajuda mútua, accions que es tracten d’invisibilitzar perquè majoritàriament han estat protagonitzades per dones.

Òbviament açò no és casual, es tracta d’una utilització política de la memòria. La història oficial és aquella construïda per les institucions per a legitimar les seues polítiques actuals. Nosaltres defensem que cal donar al present una dimensió subversiva i transformadora que faça possible salvar de l’oblit els assajos revolucionaris fracassats, les víctimes violentades i oblidades o els subjectes històrics oprimits pel poder.
Les dones han (hem) patit particularment aquesta forma de fer història. Per això no ens hem pogut reconèixer en la història oficial i, per tant, tenim menys referents amb els quals identificar-nos. No és que les dones no participaren o no tingueren pes en els processos històrics, sinó que foren deliberadament omeses en les narracions oficials creades per homes blancs, cis, de classe social benestant. El motiu és evident: en ser esborrades del relat històric, en privar-nos de memòria i de referents, en ocultar les aportacions de les dones, es fa més fàcil la seua dominació.
De fet, aquesta imposició androcèntrica és molt perillosa per a les xiquetes, perquè acaben assumint que el seu paper al món públic és secundari i que el seu lloc es troba a l’espai privat. Per això, un dels objectius principals d’Arada és reconstruir una història inclusiva per a les dones, amb les dones i des de les dones, que ajude a recuperar les històries (en minúscula) de totes.

És així com arribem al concepte de «memòria amb perspectiva feminista». Així, a través de la memòria pretenem incorporar el punt de vista de gènere a l’anàlisi del passat i proporcionar ferramentes per a la construcció de discursos en el present, des d’una perspectiva feminista.
Tractem de realitzar un anàlisi crític i humanitzat del passat, i de qüestionar el tradicional relat androcèntric; utilitzem la memòria des de la perspectiva feminista per a recuperar les memòries col·lectives de les dones i les seues diferents experiències d’opressió i resistència.
En aquest sentit, no parlem de «memòria feminista» directament perquè no volem recuperar només els relats de les que es declaren feministes, sinó també recollir les lluites i vivències d’aquelles dones no vinculades directament al moviment feminista, que realitzen en la seua quotidianitat actes d’emancipació i resistència.

Necessitem uns feminismes dialogants amb el passat. Ens calen referents, però sobretot ens cal memòria comunal i comuna, i transmissió de sabers i aprenentatges entre dones. Memòria per imaginar altres passats i per projectar altres futurs.

Tampoc volem centrar-nos en la memòria de grans dones individuals, perquè això crea un discurs de l’excepcionalitat d’algunes dones només, volem centrar-nos en la memòria col·lectiva que es construeix de l’acció emancipadora de les dones en conjunt. Volem una Història des d’una perspectiva feminista, que escolte les diferents memòries per tal de reconstruir els seus relats des de l’heterogeneïtat de visions.
Optem per recollir el testimoni de les dones que quedaren a l’ombra de la història, les vivències i treballs de les quals no han estat reconeguts, sinó que han estat apartats de la història per no entrar en l’interès econòmic del sistema. Volem desenterrar, també, la memòria de les nostres companyes i referents coetànies amb la intenció de generar mecanismes d’emancipació.

Necessitem uns feminismes dialogants amb el passat. Ens calen referents, però sobretot ens cal memòria comunal i comuna, i transmissió de sabers i aprenentatges entre dones. Memòria per imaginar altres passats i per projectar altres futurs.
Pensem que així aconseguirem l’enfortiment del teixit social i dels col·lectius feministes. La memòria crea solidaritat, crea un subjecte col·lectiu. En aquest sentit, també és important per als feminismes reconstruir la memòria històrica. Perquè no ens enfrontem al futur com a víctimes, sinó com a dones que prenen aquests reptes com a oportunitats per al canvi social.

Pensem que la memòria amb perspectiva feminista pot ser una ferramenta emancipadora i subversiva. Així, aspirem a construir i difondre de forma col·lectiva un missatge anticapitalista, anticolonial, interseccional i amb la mirada posada en la importància dels actes de la quotidianitat.
Per tant, utilitzem la memòria com una metàfora: llaurar el passat per sembrar el futur.

Foto de portada: Flickr