L’imperi dels opioides: la dura veritat de la família Sackler

Després de la crònica d’Irlanda del Nord No diguis res, Patrick Radden Keefe torna a fer diana amb L’imperi del dolor, una investigació so-bre la família rere la gran crisi d’opioides dels Estats Units.

L’imperi dels opioides: la dura veritat de la família Sackler

Després de la crònica d’Irlanda del Nord No diguis res, Patrick Radden Keefe torna a fer diana amb L’imperi del dolor, una investigació so-bre la família rere la gran crisi d’opioides dels Estats Units.

Amb un aire arrogant i condescendent, la figura altiva del «doctor» Richard Sackler es va acomodar en una sala de conferències d’un despatx d’advocats a Louisville, Kentucky. Era l’any 2015, havia de testificar durant més de vuit hores sobre el seu paper en el màrqueting enganyós d’un analgèsic, l’Oxycontin, que havia causat la mort de més de 200.000 persones. També era la primera vegada que la família Sackler prestava declaració, després de tants anys a l’ombra, i en Richard duia per a l’ocasió un esmòquing que li tallava el coll i una corbata blava amb quadrets. L’advocat Tyler Thompson no podia perdre l’oportunitat d’evidenciar en el seu interrogatori com una família d’origen humil, jueva, als suburbis de Brooklyn, havia causat la pitjor pandèmia d’opioides dels Estats Units. Milers de morts, milions d’addictes. Es podia imaginar que no seria un interrogatori fàcil, al contrari, però el que no s’esperava era una actitud com aquella: la sempre irreverent, aspre, dura, immutable, supèrbia i insensible conducta del magnat de Purdue Pharma.

— Va dur a terme algun estudi sobre les probabilitats de consum abusiu de l’OxyContin, abans de treure’l al mercat?

— No recordo haver-ho fet.

Va dir, sense tan sols prestar la mirada als ulls del seu l’interlocutor. I es podria haver allargat més, el judici, amb una llista de documents recriminatoris i fotografies de víctimes que havien patit addicció o mort per sobredosi, però l’empresa ho va evitar expeditivament amb un «acord extrajudicial» de vint-i-quatre milions de dòlars. Fi, tots contents. La documentació va quedar custodiada sota el poderós segell de la família. Tot correcte. L’ombra dels Sackler continuava viva.

Recordem-ho: una família d’origen humil, jueva, que havia fugit del genocidi nazi, a Polònia. Vivien als suburbis de Brooklyn i volien que els seus fills fossin metges, perquè era una feina honorable. Isaack Sackler havia vist els seus negocis fets pols a causa del crac del 29, només es mantenia gràcies a una precària feina com a caixer d’una botiga. Un dia va reunir els seus tres fills Arthur, Mortimer i Raymond, i els va dir, potser amb els ulls plorosos, que no podia mantenir la seva educació, però que els havia regalat «el més important que un pare pot donar».

Els Sackler es troben bé, continuen embafats d’aquella herència elitista i d’uns milions de dòlars tacats de sang. Tot correcte. Però el seu nom cada cop va desapareixent de les estatuàries institucions que varen donar-ne suport.

Nits, colzes, treballs esporàdics per guanyar-se el pa, i ambicions. La història dels Sacklers es va  desplegant a mesura que els càndids somnis d’uns germans de classe baixa es degraden en mentides, corrupció, punyalades a l’esquena, faldilles, restaurants de luxe, judicis comprats, accions filantròpiques milionàries, fraus, capricis ostentosos, i legions d’advocats al coll de persones innocents, intoxicades per la morfina dels seus productes. Si Patrick Radden Keefe va deixar empremta amb la seva crònica sobre els Troubles, engany es glorifica com un dels millors periodistes d’investigació amb el seu nou llibre L’imperi del dolor, disponible en català gràcies a la traducció de Ricard Gil i l’editorial Periscopi.El cognom Sackler no és gens conegut a Catalunya, i al país dels somnis ni tan sols se l’associava amb la indústria farmacèutica. Tanmateix, ens el trobem al Louvre, a Harvard, a Yale, al MoMA, al Metropolitan Museum of Art (o això semblava, fins aquest 9 de desembre), on tenien una ala pròpia que exhibia el luxós Temple de Dendur. Les seves donacions arriben a la Tate Gallery, el Guggenheim o el Trafalgar Square Museum. Ciutats com Tel-Aviv, Londres o Pequín. Semblava una insígnia d’alta cultura, una Unesco anònima, els Rockefeller de l’art. D’on provenien tants diners? La resposta, com si es tractés d’un nou i encara més ric Gatsby, era la mateixa: «no ho sabem».

El seu imperi quedava entelat per una vida astutament discreta, amagada de l’interès públic. Però en Patrick va fer un article arran de la quantitat ingent de querelles contra aquell cognom tan misteriós, i el seu telèfon va obrir pas a infinites històries de víctimes soterrades pels advocats dels Sacklers, inclòs un moviment social que estava prenent forma, l’autoanomenat PAIN, Prescription Addiction Intervention Now («Intervenció immediata en l’addicció receptada»). Dos anys de recerca, quantitats desorbitades de documentació i centenars d’entrevistes, aquest és el ciment que fonamenta sis-centes pàgines de no-ficció que es llegeixen com una novel·la. Perquè un dels trets més distintius del periodista del New Yorker, a més del seu rigor tècnic i l’instint per trobar una bona història, és que escriu especialment bé.

L’Arthur, el germà gran i pare de la dinastia, va començar a erigir el seu imperi amb una idea innocent que el va perseguir des de la seva estança a l’hospital Creedmor. Obeir ordres, respectar la jerarquia, engegar electroxocs als pacients quan fos necessari, tot això havia de canviar, la medicina requeria una volta de 180 graus, fer-la més humana. La pregunta va ser: «i si, en el futur, la cura per a la demència consistís senzillament a empassar-se una píndola?», i de la demència es va passar al dolor en general, el malestar, un simple dolor d’esquena que et pot perseguir tota la vida, la pesta silenciosa que simplement s’ignorava.

Després de la Segona Guerra Mundial, venia l’ansietat d’una més que possible guerra atòmica. Per sort dels Sackler, el bulliment col·lectiu va coincidir amb el naixement de la producció en massa de la indústria química i del màrqueting dels productes farmacèutics, quan les marques demanaven singularitzar els seus «productes». La ciència dels anuncis va emprendre una altra branca, i n’Arthur, malgrat la seva joventut, entenia prou bé els seus engranatges: era un tauró amb molta experiència. Self made man, mad men i l’American Dream. Tres germans que acabarien trepitjant-se entre ells per arrabassar-se el poder. Així va néixer Purdue Pharma. L’Arthur va dissenyar la clau de l’èxit, una xarxa de contactes. És a dir, metges. Qui pot dubtar de la seva conducta, de la seva imparcialitat? Els restaurants selectes no poden canviar l’opinió del gran acadèmic i sempre infranquejable metge, oi? Al cap i a la fi, es tracta d’una professió noble. «La idea que un medicament receptat per un metge pogués ser perillós era relativament nova per al consumidor mitjà», i amb una xarxa consolidada, amb un conjunt d’interessos clarament tutelats, es podia donar llum verda als seus productes independentment dels possibles efectes secundaris.

Productes de tant prestigi com el Valium, un tranquil·litzant per alleugerir l’ansietat i el dolor muscular.  El «Mother’s Little Helper» segons els Rolling Stones. I que podia causar addicció.

«No són els medicaments els que són dolents; és la gent, que n’abusa», van dir, com si es tractés d’armes. I un cop la FDA (Administració d’Aliments i Fàrmacs), l’entitat que decideix quin medicament entra al mercat i quin no, s’adhereix dins la xarxa de contactes, el relat agafa embranzida, o vertigen. Càrrecs públics, entitats sospitosament parcials, finançades per ells, un llarg etcètera. Podien produir un medicament, fer-ne proves, obtenir informes sospitosament favorables dels metges «de la família», difondre les seves propietats a les seves revistes de medicina i publicitat, publicitat, publicitat. Aquesta va ser l’herència als seus fills, la nova generació, entre ells en Richard, els qui varen obrir les portes a l’oxicodona per fer una Purdue Pharma «més agressiva, més imaginativa, més competitiva i menys ortodoxa».

Maine, Pennsilvània, Ohio, els Apalatxes de Virgínia, Kentucky, tots els Estats Units van ser envaïts per una substància que, en un principi, havia de pal·liar el dolor. Fotografies de persones que patien l’ansietat de l’atur, o amb l’angoixa dels dolors crònics, que els impedien treballar, esnifant una medicina com ionquis, consumits per la droga. Dins l’empresa i de la mateixa família encara no es reconeix l’evidència, l’OxyContin era un motiu d’orgull que els havia catapultat al cim del mercat farmacèutic, un èxit de vendes. Devia seguir sent-ho. El dolor dels altres no es pot concebre com una realitat palpable, no existeix fora de la seva cúpula o ideologia. Però realment el centre d’aquesta obra, més enllà de la presència d’un murcià-català com Félix Martí-Ibáñez o de la representativitat que aquest procedir té amb la resta de firmes farmacèutiques (empreses com, per exemple, Johnson & Johnson), l’arrel d’aquesta obra és precisament la família, la vida d’aquells noms tan desconeguts davant del cognom Sackler. Els seus pecats personals, les trames ocultes, els seus dilemes, les seves obsessions malaltisses, el seu afany d’immortalitat. La història continua, es remonta a l’actualitat i encara no és resolta. Els Sackler es troben bé, continuen embafats d’aquella herència elitista i d’uns milions de dòlars tacats de sang. Tot correcte. Però el seu nom cada cop va desapareixent de les estatuàries institucions que varen donar-ne suport. Els alumnes, professors, els mateixos representants dels museus no volen veure’s tacats per la reputació que tenen. Igualment, la xarxa que varen edificar és una ombra allargassada amb molts tentacles, i per ironies de la vida el mateix Patrick Radden Keefe s’ha vist davant d’una de les seves sales per la cerimònia del premi McKinsey Business al millor llibre de l’any, una companyia que va donar consell a Purdue Pharma per evitar controls mèdics.

Recordem-ho: un dia, Isaak Sackler va reunir els seus tres fills Arthur, Mortimer i Raymond, i els va dir, potser amb els ulls plorosos, que no podia mantenir la seva educació, però que els havia regalat «el més important que un pare pot donar». I això era «un bon nom». Ell deia que «si perds una fortuna, sempre en pots guanyar una altra. Però si perds el bon nom, mai més el podràs recuperar».

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

L’imperi dels opioides: la dura veritat de la família Sackler

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.