Dir-ho tot sobre els Troubles

Edicions Periscopi publica en català el premi Orwell de no-ficció política 2019 No diguis res, de Patrick Radden Keefe. Juntament amb Milkman, traduït també al català per Edicions del 1984 i premi Man Booker 2019, encapçalen la llista dels millors llibres sobre la tragèdia a Irlanda del Nord.

Dir-ho tot sobre els Troubles

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Edicions Periscopi publica en català el premi Orwell de no-ficció política 2019 No diguis res, de Patrick Radden Keefe. Juntament amb Milkman, traduït també al català per Edicions del 1984 i premi Man Booker 2019, encapçalen la llista dels millors llibres sobre la tragèdia a Irlanda del Nord.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Northern reticence, the tight gag of place
And times: yes, yes. Of the “wee six” I sing
Where to be saved you only must save face
And whatever you say, you say nothing.

Seamus Haney

Quan van trucar a la porta, Jean McConville acabava de sortir de la banyera, potser refent-se de la pallissa. Som a finals del 1972 i ens ubiquem al territori inhòspit i oblidat d’Irlanda del Nord, Belfast Oest, en el complex gegantí de formigó impermeable de Divis Flat. Jean tenia aleshores trenta-vuit anys i havia donat a llum catorze fills, quatre dels quals no van poder sobreviure. Si la situació ja era precària, la seva fràgil estabilitat emocional va patir una nova esquerda quan el seu marit Arthur va morir de càncer de pulmó, i les cigarretes es consumien una rere l’altra, sobre la seva boca, atenuant a debades el patiment de sostenir tota una família sobre les esquenes. Tot va passar massa ràpid. Els nens es pensaven que era la seva germana Hellen, qui feia un moment havia anat a comprar fish and chips per l’últim àpat del dia, però en obrir la porta un grup d’homes i dones amb passamuntanyes i mitges de niló van assaltar el pis: buscaven a Jean McConville. Ella va sortir del lavabo, mig despullada, els nens protegint-la. En aquell moment Michael McConville només tenia onze anys, i encara avui recorda amb horror que, entre els segrestadors que tenien la cara descoberta, hi havia rostres que coneixia.

Així comença un llibre de veus entrecreuades i de grans causes que brollen de la història, la segregació i la incapacitat de teixir un futur sense obrir ferides. Parlem de No diguis res,l’obra de Patrick Radden Keefe que el 2019 va ser guardonada amb el premi Orwell de no-ficció política i, ara, gràcies a la magnífica edició de Periscopi i la traducció de Ricard Gil, podem gaudir de la seva lectura en català.

El que va començar com una protesta pacífica a la ciutat de Derry per part de la minoria catòlica i republicana, amb el pas del temps, pedra rere pedra, bala rere bala, es va convertir en un dels episodis europeus més dolorosos de l’últim terç del darrer segle: els Troubles, un conflicte que entre el 1968 i 1998 se’n va emportar més de 3.500 ànimes). Mark Twain deia que la història no es repeteix, però rima, i en aquest caldo de cultiu de barris confrontats, amenaces, vivències mitificades, fanatisme, deshonres familiars, discriminació i acomiadaments sense escrúpols, la sensació de no poder reconèixer l’altre com a igual va revifar els versos de Patrick Pearse i la Revolta de Pasqua.

Un cop l’esperança d’entaular un diàleg en favor d’una millor convivència es va veure truncada per la força bruta i les mirades d’odi dels anglesos, una nova generació de joves va entomar les armes sobre les cendres del vell IRA amb l’objectiu d’aconseguir allò en què molts dels seus pares fracassaren: una Irlanda unida. Es van enfrontar contra els paramilitars protestants lleialistes (fidels a Gran Bretanya) que els fustigaven, les brigades policials i l’exèrcit britànic. Si bé els membres d’aquest nou grup terrorista asseguraven que els seus atemptats no pretenien matar a ningú, això, a l’hora de la veritat, no es va posar en pràctica. Com es podia legitimar la mort de persones innocents o, simplement, de persones? I l’estat, qui s’embenava els ulls —o fins i tot hi col·laborava— davant la discriminació que patien els catòlics, fins a quin punt va prendre partit de la guerra bruta? Era justificable?

Foto: Wikimedia Commons – Miosec

D’una banda, la misèria de la família McConville, la vida a l’orfenat. De l’altra, la fatídica història de les germanes Dolours i Marian Price, també anomenades Crazy Prices, que ens serveixen de fil conductor per resseguir l’auge i caiguda de l’IRA Provisional o Provos. Els ideals pacifistes de la seva jovenesa, inspirats en els moviments socials del 68, es contradeien amb les anècdotes dels vells temps que sentien dels pares. Així, per elles, els crims a Irlanda eren com «la cosa més natural del món». La innocència de les seves cares es va anar degradant a mesura que prenien consciència que havien traspassat un punt de no retorn; estaven disposades a arribar fins a les últimes conseqüències, ja que «tots sabem al capdavall, que morirem si cedim». Eren descarades, la seva llegenda atreia els mitjans de comunicació, van esdevenir estrelles de cine noir, però no s’albirava la llum al final del túnel i, «de vegades, els ideals ens empresonen».

Son condicions de víctima totalment contràries, i tot i així les seves vides han sigut arrabassades pels Troubles: elles varen renunciar a una vida còmoda i estable, una família, per unes conviccions; els McConville, sentenciats per la cara més cruenta del conflicte, no varen poder ni decidir. A través d’aquestes pàgines es dibuixa un quadre d’odis circulars i «dinàmiques edípiques» sobre com podem suportar l’experiència del dolor en temps de lluita armada, uns records que els persegueixen constantment. 

Travessem el Divendres Sagnant, l’atemptat de La Mon, el Diumenge Sagnant, el bar McGurk; una llarga llista de tragèdies que molts cops, afirma Patrick Radden, s’etziba com a argumentari contra el rival

A mesura que ens presenten els personatges, anem descobrint amb comptagotes una de tantes facetes dels Troubles. Les peripècies de l’home d’acció Brendan Hughes, o Darkie, i les estratègies maquiavèl·liques del líder sota les ombres Gerry Adams constitueixen dues branques fonamentals per entendre els seus plans d’acció. La seva volàtil estructura interna ens desplega un entramat d’espionatges digne de thriller policial, que alhora es complementa amb el modus operandi de la brigada de contrainsurgència britànica, la MRF, sota el comandament de l’inquietat figura de Frank Kitson. Així, amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher i les vagues de fam a les presons, som testimonis d’una altra forma de desgastar el contrari, la internacionalització com a arma per combatre la dama de ferro. Travessem el Divendres Sagnant, l’atemptat de La Mon, el Diumenge Sagnant, el bar McGurk; una llarga llista de tragèdies que molts cops, afirma Patrick Radden, s’etziba com a argumentari contra el rival, sense apreciar la catàstrofe viscuda per l’altre, silenciant les víctimes o pitjor, utilitzant-les.

Però no s’acaba aquí, la guerra continua en la pau. Una vegada les metralladores ArmaLite es llencen a la foguera, sense victòries contundents entre terrorisme i terrorisme d’estat, resten les urnes per votar i la lluita pel discurs sobre el que va ocórrer. Les reflexions passen a primera línia de trinxera, i les ferides que no es poden veure son les més difícils de sanar. Companys morts, assassinats a sang freda, per quin motiu si no s’ha aconseguit res? Les estratègies polítiques primen per sobre de les promeses passades? I de les amistats? Els pactes per la pau engeguen una guerra per la memòria i posen al descobert la gran diatriba de l’enigmàtic Gerry Adams, ara l’artífex del Sinn Fein a Irlanda del Nord i qui haurà d’assumir un paper que comporta la renúncia de la veritat per fer política, un equilibri impossible. Així doncs el vaixell salpa, i la gent que l’ha avarat, que ha obeït les ordres més difícils que un home pot viure, es queda allà, enrere, «asseguda damunt de la brutícia, la terra, la merda i la sorra». Toca parlar, però la traïció no està ben pagada, hi ha una mena d’omertà religiosa que els impedeix esplaiar-se i treure de dins seu el sentiment de culpabilitat que els oprimeix i, com les cares que suren de les seves retines, els turmenta. Patrick entén que aquesta batalla forma part de la mateixa guerra i gràcies a una gran ambició ens adonem que la lluita és molt actual, encara segueix viva.

Foto: Wikimedia Commons – Keith Ruffles

Quatre anys d’investigació i onze estades a Irlanda reflectides en centenars de notes, entrevistes i fonts bibliogràfiques que en cap cas entorpeixen l’argument d’aquest tant revelador com impactant reportatge. Les agudes indagacions del periodista del New Yorker s’encadenen amb un estil rigorós i pròxim mentre ens guia per les recambres d’aquesta teranyina d’espionatges —i contraespionatges— que va ser Belfast. Noms, sobrenoms estrambòtics com Monjo Boig o la «fabricant de vídues» i sigles d’organitzacions que tal com sorgeixen s’amaguen dins les llars mig desfetes per les bombes, o a pobles remots, per retornar així amb una nova importància en el futur, perquè sempre retornen. Les fotografies son corprenedores, esgarrifen i serveixen de base per exposar la tragèdia a través dels rostres humans i la decadència del seu entorn. Qualsevol dubte és explicat amb una pulcritud que ens permet entreveure sense embolics ni maniobres exagerades els dilemes personals dels protagonistes i les lluites de poder en què es van veure involucrats. La polidesa a l’hora de detallar els fets i la compassió per entendre el drama humà, juntament amb una actitud freda per assenyalar culpables i còmplices, han donat motius per guanyar-se l’elogi de ser possiblement el millor llibre de no-ficció de la dècada. Un Trume Crime que serveix de crònica i d’advertència.

El fals lleter

L’autor i músic David Keenan va escriure a The Guardian que en l’última dècada hi ha hagut un revifament literari sobre els Troubles, novel·lesque graviten pels carrers de Belfast com a nou escenari de la «ficció no tan fictícia» i que potser serveixen com a eina per trobar un discurs allunyat de les tergiversacions i interessos polítics, aprofitant el decalatge que brinda la distància temporal, el record íntim que ha reposat suficientment per retornar al lloc dels fets. Recordem que el 2017 es va publicar a edicions Periscopi i amb la traducció Ferran Ràfols Gesa El gran salt,de Jonathan de Lee: l’atemptat bomba de 1984 a la convenció anual del Partit Conservador britànic, que pretenia posar fi a la vida de Margaret Thatcher. Però aquest 2019 també es va traduir al català una de les obres estrella d’aquest corpus literari, el premi Man Booker del 2018 Milkman, d’Anna Burns, traduïda per Josefina Caball a Edicions de 1984.

La protagonista va néixer a la zona catòlica, té divuit anys i acostuma a llegir obres del segle XIX mentre camina per una ciutat d’Irlanda del Nord, a finals dels 70. El segle que li ha tocat viure és massa violent i complicat, no l’interessa el que està passant a casa seva, malgrat saber-ho, però és impossible deslligar-se dels Troubles: tenia Ivanhoe a les seves mans quan un home que aparentava ser un lleter li va demostrar que ho sabia tot sobre ella. Sabia on vivia, amb qui festejava, a quina hora agafava el bus i quan tornava a casa sola. Aviat corre el rumor que hi ha alguna cosa entre ella i aquest home que pretén ser un lleter, però que tothom esbrina —per la intuïció en temps de supervivència— que es tracta d’un paramilitar. Sembla com si la mare, les germanes, el veïnat, tot el seu món trontolli per una invenció que de boca en boca es va anellant amb més i més mentides. A sobre, el seu costum lector resulta massa escandalós pel barri, com la seva mania per córrer, una afició no ben vista i, per tant, no permesa.

Foto: Wikimedia Commons

Una atmosfera angoixant de secrets, invencions, murmuris i dits que assenyalen des de les fosques. Des de quina mantega has de triar fins a si aquest cotxe porta «tal bandera», les decisions personals del dia a dia queden catalogades segons si ets un dels nostres, els «renunciants de l’estat», o dels enemics, els de «l’altra banda del mar», emmetzinant l’ambient amb situacions absurdes que poden implicar la mort. És ridícul, inclús des de la distància pot semblar graciós, però aquí les nimietats poden justificar les pitjors conseqüències. La llibertat rutinària queda suprimida per una vigilància asfixiant, qualsevol actitud que desentoni té números per convertir-se en un tir al clatell.

La vida claustrofòbica d’aquesta altra víctima navega paral·lelament amb les històries de No diguis res: si en l’anterior obra la narració se centra en els principals membres de la nova IRA, en aquesta última el focus està posat sobre els qui no participaven directament de la guerra encoberta, la gent mundana dels districtes catòlics. No hi ha noms, malgrat que això també sigui un barem per diagnosticar la teva ideologia —si té ressonàncies anglosaxones, per exemple—. Hi ha «mig xicot», «fals lleter», «Tal McTal», «el noi nuclear» i un altre munt de sobrenoms que no permeten distingir la realitat de les persones que hi ha al darrere. L’estil és bellugadís però entenedor, molt íntim, i entre els problemes amorosos i les picabaralles familiars que es barregen en la trama, de sobte, sorgeix la desgràcia, i amb ella les «contradiccions internes, les ambigüitats morals, la dificultat d’endinsar-se plenament en la veritat». Els dos llibres escenifiquen com la política pot distorsionar els nostres horitzons al mateix temps que la literatura, gràcies a la seva capacitat per recollir les veus de l’experiència, pot obrir-los. Ambdues descriuen una manca d’empatia colpidora i com la gent defuig de la veritat per salvar-se’n, sense èxit, perquè el passat sempre és més fort.

No es pot dir-ho tot sobre els Troubles en un sol llibre, és probable que algunes memòries quedin sepultades sobre les flames d’una xemeneia o fetes miques pels anys i l’alcohol

A Milkman el laberint dels Troubles ocupa una dimensió més arraconada i psicològica, sobre el terreny del provincianisme agre dels catòlics, una geografia que permet encarar millor la faceta patriarcal del conflicte. Amb les restriccions abusives tradicionals i la victimització dels homes que legitima la violència contra elles —acusacions d’haver-los provocat per com anaven d’atractives—, les dones patien per partida doble, sobretot les «femelles díscoles», com la protagonista. A mesura que els rumors trepitgen la seva vida, la seva personalitat s’embolcalla de fredor i el seu mecanisme de defensa consisteix a fer veure que és un element innocu del paisatge, difunt. Està assumint una culpa que no és seva i desisteix a defensar-se perquè ningú la creurà, perd la fe en les persones i no veu alternatives que l’esperancin. O això és el que es pensa, ja que les arrels del moviment feminista també es fan presents, lluiten per ser-ho malgrat els comentaris, i contra tot pronòstic troben un petit terreny fèrtil. A la taula de joc, del no-res, s’obre espai per a la interseccionalitat.  

Foto: Wikimedia Commons – GeorgeLuis

Patrick Radden comenta a No diguis res una atracció turística que es va fer popular després de la guerra, un recorregut fet en taxi amb un excombatent que narra el que va succeir a través dels murals i les ferides als edificis de Belfast: els Troubles Tour. Segurament hauríem de realitzar més d’una volta, moltíssimes voltes, perquè son tantes coses per explicar, tantes anècdotes diferents i contradictòries. No es pot dir-ho tot sobre els Troubles en un sol llibre, és probable que algunes memòries quedin sepultades sobre les flames d’una xemeneia o fetes miques pels anys i l’alcohol. Es podria pensar en la part més inhumana, com alguns gaudien amb els assassinats de les seves víctimes. En canvi, aquestes dues obres li donen un rostre humà i una llum d’esperança encoratjadora, sense que això impliqui maquillar la violència, al contrari.

Foto de portada: Wikimedia Commons – Miosec
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

Dir-ho tot sobre els Troubles

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.