L’extrem centre, en guerra amb l’esquerra

Tant a Gran Bretanya com als Estats Units, el centre polític ha aixecat el cap i declarat la guerra a l’esquerra. Les seves polítiques només aconseguiran aprofundir la crisi actual.

L’extrem centre, en guerra amb l’esquerra

Tant a Gran Bretanya com als Estats Units, el centre polític ha aixecat el cap i declarat la guerra a l’esquerra. Les seves polítiques només aconseguiran aprofundir la crisi actual.

La victòria de Joe Biden a les eleccions presidencials dels EUA i la decisió de Keir Starmer de suspendre a Jeremy Corbyn del Partit Laborista són l’episodi final dels ‘moments’ Sanders i Corbyn respectivament. Als Estats Units, l’esquerra lluita contra els Demòcrates pro-empresa que tracten de culpar-la pels decebedors resultats electorals de Biden. Al Regne Unit, els socialistes lluiten pel dret a simplement existir dintre del Partit Laborista.

Els moviments que han sorgit al llarg d’aquests moments, no obstant, continuen. El desafiament al qual els socialistes a totes dues bandes de l’Atlàntic s’enfronten avui és com transformar la força del moviment en alguna cosa més duradora, desenvolupar una base institucional per al socialisme en els seus respectius contexts nacionals. Els socialistes no han de fer-se il·lusions pel que fa a sectors sencers de liberals [en el sentit anglosaxó del terme, NdT] d’aquests partits de centre-esquerra, que volen destruir-los. En una compareixença post-electoral als Estats Units, l’antiga agent de la CIA i actualment congressista Abigail Spanberger fins i tot exigí que els Demòcrates mai més facin servir el mot ‘socialisme’.

Aquest és un intent descarat de reescriure la història. Com ha senyalat Alexandria Ocasio-Cortez a una entrevista on es mostra extremadament crítica, els progressistes van ser decisius a l’hora de donar la victòria a Biden. Els seus esforços organitzatius a peu de carrer van ajudar a fer augmentar la participació arreu del país. Aquest va ser el cas en especial d’estats clau (swing states) com ara Minnesota, on The Washington Post va cobrir els esforços de Ilhan Omar les setmanes prèvies a la jornada electoral. D’acord amb Ken Martin, el president del Partit Demòcrata Agrari Laborista de Minnesota, Omar «no necessita que la participació augmenti per guanyar les eleccions. Podria agafar-se vacances i tornaria a ser escollida, sense problemes. Però reconeix que té la responsabilitat d’incrementar la participació, és realment important per a totes les eleccions, i especialment la presidencial. Està fent una feina molt intensa de contactes cara a cara, establint relacions personals i, a llarg termini, amb les comunitats de color. I miri, els polítics no ho fan, això

Hi ha també una línia directa entre les protestes multitudinàries de Black Lives Matter a inicis d’aquest any i l’augment de la participació entre la comunitat afroamericana, en particular a les grans ciutats com Detroit i Philadelphia, que van ser crucials per a l’èxit de Biden. I arreu del país, els esquerrans van ser un element important de la coalició Demòcrata: els candidats que van donar suport al programa de Medicare for All –fins i tot a àrees amb una inclinació de vot Republicana– van ser reelegits en tots els casos. Fox News fins i tot va publicar una enquesta a peu d’urna que mostrava que més del 70% dels votants afavoria alguna mena de sanitat dirigida pel govern, i que la mateixa xifra era partidària de la inversió pública per finançar els programes de descarbonització.

Però els fets no importen als antisocialistes, a qui els preocupa, amb raó, que l’esquerra s’hagi acostat tant al poder en els darrers anys. Saben que la seva oferta de centrisme pro-empresa –de la mateixa manera que l’oferta reaccionària de nacionalisme pro-empresa de Trump i Johnson– esdevindria irrellevant si els votants tinguessin l’oportunitat real d’escollir entre la reforma socialista democràtica i l’statu quo.

Els moviments de Corbyn i Sanders van estar a prop de fer que la dreta dels partits Laborista i Demòcrata perdessin el poder per una generació, i ara els antisocialistes a tots dos partits estan disposats a fer tot el que estigui a les seves mans per prevenir que torni a passar. Els Demòcrates pro-empresa i l’ala dreta del Partit Laborista declararan una guerra oberta a l’ala esquerra dels seus respectius partits en els propers mesos i anys. És més important que mai per a l’esquerra preparar-se per a aquesta lluita construint poder institucional.

Massa sovint els socialistes entren en aquestes batalles amb ingenuïtat. Molts activistes, de manera perfectament raonable, se sorprenen de com algú podria oposar-se amb tanta vehemència a un sistema de salut pública i a prevenir la catàstrofe climàtica. Segurament, pensen, si exposem els nostres arguments prou bé, els convencerem.

Però això significa no entendre el paper d’aquests dretans als partits polítics de centre-esquerra. Com s’ha palesat clarament en els destins dels diputats laboristes que s’escindiren del partit a les darreres eleccions, aquesta gent existeix per servir els interessos de les grans empreses: Chris Leslie ara representa cobradors de deute, Chuka Ummuna treballa per a un lobby i Angela Smith ho fa per a una companyia d’aigua privada després de criticar les propostes del Partit Laborista per nacionalitzar el sector.

A nivell individual, ells i d’altres de la seva condició que romanen als partits Laborista i Demòcrata, són amb prou feines útils. Són incapaços de bastir un discurs coherent, normalment no tenen carisma i estan massa centrats en la seva carrera personal com per ser líders convincents. Però són enormement importants per assegurar que les injustícies del capital es perpetuïn.

Sense la dreta dels partits Laborista i Demòcrata, qui protegiria els interessos de l’elit il·lustrada de la fúria del poble treballador? Quan aquesta gent ploramiqueja pel «populisme», al que es refereixen és a això. Veuen el seu paper com a defensors de l’statu quo amenaçat per la pressió popular i s’encaparren en marginar l’esquerra al preu que sigui. Habitualment se’ls remunera, i molt bé, per fer-ho.

Debatre amb el centre polític mai serà suficient, i mentre el paper dels socialistes a la política britànica i estatunidenca es limiti a combatre els centristes amb compte verificat a Twitter, estan condemnats a la irrellevància permanent. No els importen els fets, ni la responsabilitat ni la democràcia. Només els preocupa una cosa: fer oblidar que existeix l’esquerra.

Els socialistes podrien aprendre una cosa o dues d’aquesta actitud. Necessitem construir un poder institucional real si hem de resistir l’embat dels propers anys i revertir-lo després. Una reflexió saludable de l’esquerra sobre el seu focus recent en l’electoralisme és una cosa, però abandonar la política institucional en bloc és una altra molt diferent. Necessitem participar-hi, ni que sigui per assegurar que els antisocialistes a totes dues bandes de l’Atlàntic no se’n sortiran amb la seva en la destrucció permanent dels qui lluiten contra l’austeritat, el poder de les multinacionals i el racisme.

Els sindicats, units amb els Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) als Estats Units i Momentum al Regne Unit, proporcionen una base per als socialistes a tots dos països. Però la major part del temps, els dirigents dels moviments d’esquerres semblen més ocupats en lluitar els uns contra els altres que dedicar-se a la construcció d’un poder esquerrà. Almenys als EUA, els fars de l’esquerra al Congrés ofereixen en certa manera una esperança a l’esquerra parlamentària al Regne Unit, que ha consentit dòcilment la seva pròpia marginació.

Sobre el terreny, és molt important que els activistes continuïn construint poder popular als carrers, a les seves comunitats i als seus partits locals. Els moments de Corbyn i Sanders poden haver passat, però el moviment socialista segueix sent fort, i certament massa fort per als antisocialistes als partits Laborista i Demòcrata. El fet que continuïn intentant destruir-nos és una prova del nostre potencial. Però, alhora, també hauria de recordar-nos que és el moment d’organitzar-nos.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Shelly Prevost

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grace Blakeley és redactora de Tribune i autora de Stolen: How Finance Destroyed the Economy and Corrupted Our Politics (Repeater, 2019).

Comentaris

L’extrem centre, en guerra amb l’esquerra

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.