“Els ases anglesos necessiten una quantitat enorme de temps per arribar a fins i tot una comprensió aproximada de les condicions reals dels … grups conquerits”.

Karl Marx, 1879.

Ha corregut molta tinta sobre la qüestió de l’eurocentrisme de Marx. El debat gira entorn de la seva relació amb el colonialisme, la concepció de les societats asiàtiques que la sustenta, i la seva teoria de les formacions socials i el progrés social. Cal parar especial atenció a l’article de 1853 de Marx sobre el colonialisme britànic a l’Índia. En el camp dels estudis marxians per se, les aproximacions al tema han estat o bé apologètiques o estrictament filosòfiques. A banda d’unes poques excepcions, no existeixen tractaments exhaustius del tema escrits des d’una perspectiva antiautoritària (herrschaftskritisch)¹, ni tampoc un examen sistemàtic de l’eurocentrisme en el treball de Marx en el seu conjunt. La contribució cabdal dels estudis marxistes en aquest àmbit resideix en la publicació contínua de l’edició crítica dels seus escrits, la qual posa les bases per a una discussió matisada.

La qüestió també ha estat abordada pels estudis postcolonials. Aquí, les veus crítiques dominen. S’afirma que Marx defensava un “model eurocèntric d’emancipació política que ignora sistemàticament les experiències dels subjectes colonitzats en societats no-occidentals” i que va “fracassar en convertir els seus estudis sobre l’Índia i l’Àfrica en una anàlisi completament elaborada de l’imperialisme”, i que les seves anàlisis negligeixen “els grups desposseïts, com ara els subjectes colonitzats”.² Edward Said, l’estudi del qual sobre l’orientalisme ha esdevingut un clàssic en el camp, arriba fins i tot a acusar a Marx d’orientalització racista del món no-occidental.³ Existeix aquí, per tant, una forta tendència en els estudis postcolonials a descartar a Marx com un pensador eurocèntric o fins i tot orientalista, l’autor d’una filosofia de la història. 

Sobre aquest rerefons intento, en les pàgines que segueixen,⁴ contribuir a un diàleg entre aquests dos corrents dels estudis marxians, d’una banda, i els estudis postcolonials, de l’altra. Començo considerant la crítica postcolonial de l’eurocentrisme, concretant-la en una anàlisis d’una de les fonts de Marx, la crònica díndia de François Bernier. El meu objectiu és mostrar, entre altres coses, el què els estudis marxians poden aprendre dels estudis postcolonials. També traço el tractament de Marx de les societats “no-occidentals” al llarg de la seva obra, en la mesura en què aquesta ens és accessible. (En Marx, i per tant el present assaig també, “no-occidental” es fa servir com a sinònim per “precolonial” o “precapitalista”.) Veurem que el treball de Marx evoluciona en aquest sentit. En resum, gradualment acaba per rebutjar les assumpcions eurocèntriques. Per tant, aquest article també constitueix una objecció al rebuig precipitat de Marx en els estudis postcolonials. 

La constant preocupació teòrica de Marx amb diverses formes (no-europees) de possessió (no-capitalista) de la terra juga un paper particularment important en el seu abandonament progressiu de l’eurocentrisme. Donat que Marx mai no va viatjar per si mateix a les regions del món no-occidental sobre les quals va escriure, i mai no va portar a terme una recerca empírica sistemàtica sobre elles, el seu coneixement deriva en part de fonts enormement eurocèntriques, sobretot britàniques, com ara escrits de viatge, informes parlamentaris i tractats teòrics. D’acord amb la visió prevalent en aquesta literatura, no hi havia propietat privada de la terra a Àsia.⁵ Aquesta és una noció falsa i orientalista, que ha estat d’ençà totalment desacreditada pels historiadors. Traçar el gir gradual de Marx respecte de l’eurocentrisme implica, per tant, determinar fins a quin punt es va alliberar d’aquestes nocions, que constituïen el recurs habitual dels “ases” anglesos.

El concepte d’eurocentrisme

Té sentit, donats els nostres objectius aquí, definir l’eurocentrisme. Aquest té quatre dimensions:

1. Una forma d’etnocentrisme que es distingeix no només per la pressuposició que les societats occidentals són superiors, sinó també per l’intent de justificar aquesta pressuposició en termes racionals i científics. Aquesta visió del món va de bracet amb l’aspiració de subjectar el món sencer a tal racionalitat.⁶ El discurs en qüestió tracta Europa occidental com el centre polític, econòmic, teòric i, alguns cops, racial del món.⁷
2. Una manera “orientalista” de mirar el món no-occidental, el qual té menys a veure amb les condicions reals prevalents allà que amb el que Said anomena “l’experiència europea occidental”. El món en conjunt és imaginat des d’un punt de vista regional. La mesura utilitzada per elaborar les impressions del món extraeuropeu transmeses per diversos gèneres d’escriptura és proporcionada no per la realitat, sinó per un sistema conceptual europeu occidental. Així emergeix, com una expressió de la dominació econòmica, política, cultural i militar, un discurs geopolític institucionalment sancionat que crea, en primer lloc, aquestes “altres” regions del món (“l’Orient”, en l’anàlisi de Said; “Asia” en el de Marx) per mitjà de l’homogeneïtzació, la cooptació, i així successivament. Els seus habitants són transformats en imatges reflectides distorsionades de l’autoimatge europea.
3. Una concepció del desenvolupament que per mitjà d’un “fals universalisme … acríticament converteix els patrons culturals i històrics de l’Europa occidental capitalista en els estàndards establerts per tota la història i cultura humanes”.⁸ Amb això en ment, és de vegades pres per garantit, o fins i tot exigit, que el món sencer s’hauria de desenvolupar, o ser desenvolupat, seguint el model europeu occidental.
4. L’esborrament de la història no-europea, o, més precisament, de la seva influència en el desenvolupament europeu. El que es coneix com a “història global” busca contrarestar-ho centrant-se en la interacció entre diferents regions del món. D’aquesta manera es denega a Europa una posició exclusiva, transformant o “provincialitzant” les seves concepcions universalistes amb l’ajuda d’una història particularista. La premissa aquí és que “el conflicte polític i ideològic havia … aconseguit una escala global, abans que la uniformitat econòmica fos establerta en la major part del món”.⁹ Per tant, la supressió de “l’entrellaçament del món europeu amb l’extraeuropeu” -és a dir, de la “història del [seu] entrellaçament”- pot ser considerada com a eurocèntrica.¹⁰

Una fina línia separa les primeres dues dimensions de l’eurocentrisme, del racisme. La frontera és creuada quan les assumpcions etnocèntriques són articulades en un discurs al voltant de les diferències essencials. Les altres dues dimensions generalment culminen en una universalització autoritària del particular.

Els assajos de 1853 de Marx sobre l’Índia

Marx va produir els seus famosos assajos sobre l’Índia en el marc d’una sèrie d’articles que va escriure al començament de la dècada de 1850 pel New York Daily Tribune (NYDT). El tret característic d’aquests assajos és la percepció de Marx de l’estructura social de l’Índia com a estàtica. Les condicions climàtiques de l’Índia, en la seva anàlisi, necessitaven d’un sistema d’irrigació artificial, el qual, com a resultat del baix nivell de desenvolupament social i la pura mida del país, només podia ser creat i mantingut per una autoritat estatal central. Es caracteritzava per una unitat entre agricultura i manufactura (artesanies) que va limitar el desenvolupament de la productivitat. Aquest sistema va desencoratjar l’emergència dels centres urbans. Marx considera que l’estructura i aïllament de les comunitats rurals índies constitueixen “el fonament sòlid del despotisme oriental” i de la “vida estancada” del país.¹¹ Finalment, parteix de la suposició que l’Estat, en aquesta “societat asiàtica”, és el “veritable propietari de la terra” gràcies a les complexes lleis fiscals i de propietat.¹²

La condemna de Marx del colonialisme britànic es basa en aquesta concepció de l’estructura de la societat índia. És ambivalent: Anglaterra, diu, “ha de complir una doble missió a l’Índia: una de destructiva, una altra de regenerar l’aniquilació de la vella societat asiàtica, tot posant els fonaments materials de la societat occidental a Àsia”.¹³ Manifestament, parteix de la premissa que el colonialisme ha promogut el desenvolupament de l’Índia. Segons la seva anàlisi, la consolidació del sistema ferroviari indi¹⁴ podria facilitar un desenvolupament més gran del sistema de regadiu, sotmès a un excés de càrrega.¹⁵

Marx assumeix, a més, que la introducció de la maquinària de vapor o els mètodes científics de producció introduirien la separació de l’agricultura i les manufactures al país.¹⁶ No només això: la integració de l’Índia en el mercat mundial, diu Marx, la rescataria del seu aïllament. Finalment, el domini britànic, segons la seva valoració, ha portat a l’emergència d’un sistema basat en la propietat privada de la terra.¹⁷ En resum, les bases econòmiques de la vella índia s’estan desintegrant, i la intervenció colonial ha portat a “l’única revolució social de la qual s’hagi sentit mai a parlar a Àsia”.¹⁸

Certament, la imatge ambivalent que Marx ofereix del colonialisme inclou la idea que l’Índia només pot beneficiar-se de la transferència tecnològica a condició de desfer-se del jou colonial, o que “a la Gran Bretanya mateixa les classes ara dominants siguin substituïdes pel proletariat industrial”.¹⁹ A més, Marx en cap cas ignora l’aproximació egoista del poder colonial al desenvolupament de les forces productives a l’Índia o els aspectes destructius del colonialisme. Continua sent cert, en la seva opinió, que “qualsevol que hagin estat els crims d’Anglaterra, aquesta va ser l’eina inconscient de la història en portar a terme la revolució;²⁰ en altres paraules, en crear “la base material del nou món”.²¹

Els articles de Marx sobre l’Índia són eurocèntrics en tots els sentits definits anteriorment. En primer lloc, tracten Europa unívocament com una societat dotada d’una tecnologia, una infraestructura, un sistema jurídic, i així successivament, superiors. En aquest sentit, Marx dona una importància especial a la propietat privada de la terra. El seu supòsit és que les relacions de propietat europees fan el progrés social possible a conseqüència de les divisions de classe i, per tant, que els conflictes de classe van de bracet amb elles. La situació a l’Índia, en canvi, està marcada, en la seva opinió, pel despotisme i l’estancament. Aquesta descripció de les comunitats rurals índies és enganyosa, en la mesura que les presenta com a entitats estancades i tancades en si mateixes les quals, aïllades i mancades de tota comunicació amb el món exterior, s’enfrontaven al rei com a únic propietari de tota la terra; oculta el fet que aquestes comunitats també estaven travessades per divisions de classe. Hi havia, a més, un desenvolupament inconfusible de les forces productives així com de la producció de mercaderies en l’Índia pre-colonial, l’estructura social de la qual ha de ser considerada, per tant, com a conflictual i dinàmica.²² En línia amb la tercera dimensió de l’eurocentrisme, Marx eleva un desenvolupament particular al rang d’universal: la creació d’un “ordre social occidental a Àsia” és, assumeix, una etapa necessària en el camí que porta a la creació d’una societat sense classes, un camí que concep com a “destí” humà.²³ Això és problemàtic no només perquè el potencial indígena de l’Índia per desenvolupar-se no és pres en consideració, sinó també perquè la seva estructura social és percebuda exclusivament com una barrera al progrés o, en qualsevol cas, com una realitat que requereix una transformació radical. A més, la sobrevaloració del desenvolupament d’Europa occidental és predicat sobre les bases de la suposició enormement especulativa que les condicions europees podrien ser transferides intactes a l’Índia i, per tant, servir com a punt de partida per un moviment revolucionari allà. Marx fracassa en veure que, en el capitalisme internacional, les diferents regions del món estan integrades en el mercat mundial asimètricament, o són confrontades amb diferents possibilitats i perspectives pel desenvolupament.²⁴ És menys una qüestió d’“una inevitable transformació” dels modes precapitalistes i la seva transformació per les relacions capitalistes que “una articulació entre diferents modes de producció, estructurada dins d’una relació de dominació”.²⁵ 

Pel que fa a la quarta dimensió de l’eurocentrisme, els articles de Marx sobre l’Índia han de ser considerats com a eurocèntrics en el sentit subratllat pels estudiants d’història global. Mentre que és cert que Marx posa èmfasi en les seves anàlisis en la interacció entre diferents regions del món, aquestes romanen confinats a l’esfera econòmica. A més, són, amb rares excepcions, unilaterals, ja que, com a regla, li interessen només els efectes que la integració en el mercat mundial té sobre els països no-europeus, i no sobre els països europeus mateixos. Històries entrellaçades fora de l’esfera econòmica, com les que ha elaborat en el cas indi Chakrabarty, per exemple, senzillament no es poden trobar enlloc en Marx.²⁶

Les fonts eurocèntriques de Marx: François Bernier

En el que segueix, pararé particular atenció a la segona dimensió de l’eurocentrisme, “orientalitzant l’oriental”.²⁷ Marx assumeix sense reflexió l’eurocentrisme de les seves fonts. L’examen crític d’aquestes fonts és una tasca que la recerca marxiana ha, generalment parlant, descuidat, una deficiència particularment notòria quan es tracta de les cròniques de viatge, sobre les quals Said diu: “fou a partir dels relats dels viatgers, i no només de les grans institucions com ara les variades companyies índies, que les colònies van ser creades i les perspectives etnocèntriques consolidades”.²⁸ La discussió sobre el material utilitzat com a font per Marx, fins i tot per part d’autors preocupats pel seu etnocentrisme, s’ha centrat principalment fins al moment en el seu ús de la filosofia política clàssica i de l’economia política.²⁹ Això resulta desconcertant, no només per la importància dels relats de viatges pel desenvolupament de la imaginació occidental, sinó també perquè Marx escriu, el 2 de juny del 1853 en una carta a Engels (tres setmanes abans que la NYDT publiqués el primer dels seus articles sobre l’Índia), que “sobre el tema del creixement de les ciutats orientals un podria difícilment imaginar quelcom més brillant, complet o remarcable que els Voyages contenant la description des états du Grand Mogol, etc., del vell François Bernier (que va ser durant nou anys el metge d’Aurangzeb)”.³⁰ És, a més, aquesta font la que Marx pren com a justificació per la seva conclusió que la inexistència de la propietat privada a Àsia és “la veritable clau, fins i tot del cel oriental”.³¹ Finalment, Engels, en la resposta a Marx quatre dies més tard, cita ell mateix a Bernier en defensa de la tesi que la inexistència de propietat privada de la terra es deu al clima i a les condicions del sòl,³² una tesi que Marx adopta, en part literalment, en el seu primer article sobre l’Índia. Consideraré la crònica de Bernier en cert detall, no només perquè ha estat fins ara descuidada pels investigadors sobre Marx, sinó també perquè tal anàlisi ofereix, a parer meu, un exemple de la manera que els estudis marxians podrien aplicar les intuïcions obtingudes dels estudis postcolonials a un estudi exhaustiu de l’eurocentrisme de Marx, basat en part en un examen crític de les seves fonts. 

François Bernier (1620-1688) va ser un metge i físic francès que va passar un total de dotze anys a l’Índia. En tornar a França el 1670, va escriure una influent narrativa de viatge que va ser traduïda a diverses llengües europees i va veure nombroses edicions.³³ Va ser una de les fonts principals de l’estesa creença, compartida per pensadors occidentals tals com Montesquieu i Hegel, de l’existència de quelcom conegut com a “despotisme oriental”.³⁴ Bernier sostenia que, a l’Índia, només els monarques posseïen la terra, i que obtenien els ingressos amb què vivien d’aquesta. 

El rei és l’únic propietari de tota la terra en el seu regne. D’aquí que, per una certa necessitat, el fet que les capitals com Delhi o Agra obtinguin gairebé tots els seus ingressos de la milícia i, en conseqüència, es vegin obligades a seguir el rei quan marxa al camp durant un cert període.³5

Aquesta tesi és una projecció orientalista per excel·lència. Està arrelada en una impressió subjectiva de la superioritat de l’ordre social i legal europeu i no té res a veure amb les condicions reals a l’Índia. “L’ase”, fins i tot si és francès en comptes d’anglès en el cas que ens ocupa, no ha arribat encara ni a una comprensió “aproximada” de les “condicions reals”: nombroses anàlisis històriques han establert que, a l’Índia precolonial, la possessió de la terra no estava centralitzada i la propietat de la terra podia ser alienada, és a dir, que la propietat privada existia.³⁶ La negació de la propietat privada de la terra és només un aspecte del discurs orientalista que travessa la crònica dels viatges de Bernier de principi a fi. La seva descripció de la superstició a l’Índia és una altra. Bernier la descriu com un tret determinant de la societat índia: els indis consulten astròlegs, diu, “en totes les seves empreses”.³⁷ Stuurman sosté que això no constituteix una “afirmació directa de la superioritat europea”, ja que Bernier també carrega contra la superstició europea i es riu dels missioners occidentals.³⁸ Jo, en canvi, argumentaria que l’orientalisme de Bernier es fa sentir igualment. En el passatge tot just citat, per exemple, no atribueix la superstició a certs cercles socials només, deixant inevitablement els lectors europeus amb la impressió que la societat índia en general està caracteritzada per una foscor mental que la distingeix de la seva contrapart europea. La descripció de Marx de l’Índia com un país estancat incapaç de progressar, la modernitat del qual no prové de factors interns, té una de les seves fonts aquí.

El text de Bernier mostra altres trets orientalistes. Coincideixo amb Stuurman en què, tot i que la raça no és una categoria estructuradora en el seu relat de viatge, la blancor n’és un subtext omnipresent. Les descripcions de Bernier sovint acaben en una essencialització manifesta. Així, llegim que els artesans indis són “extremadament ganduls per naturalesa”,³⁹ que la majoria dels indis són “d’una disposició lenta i indolent”,⁴⁰ i així successivament. Aquesta essencialització va de bracet amb esclats d’entusiasme típicament orientalistes sobre “aquest petit paradís terrenal, les Índies”.⁴¹ Bernier, tanmateix, no es limita merament a complir amb aquests exercicis orientalistes obligatoris; es distingeix a si mateix del conjunt d’orientalistes anunciat que no sap sànscrit.⁴² Els fonaments de les seves àmplies generalitzacions sobre l’Índia romanen més aviat foscos; no estan, en cap cas, basats en fonts natives. En el context de la naixent colonització europea de l’Índia, l’objectiu de la qual era doblegar les regions colonitzades als interessos europeus, això és poc sorprenent. Hem de prendre en consideració la tendència, establerta pels estudis postcolonials, a tractar els textos autòctons clàssics amb sospita en tant que fonts de coneixement, confiant en el seu lloc en les mateixes observacions d’un, en la suposició que “l’Orient” és incapaç de parlar per si mateix.⁴³ És una part integral de l’empresa colonialista en conjunt. 

Cal esmentar aquí un altre punt de la narrativa de Bernier que ha rebut certa atenció en els estudis postcolonials: els discursos occidentals sobre la crema de vídues vives a l’Índia. Sense intentar justificar aquest costum, Gayatri Spivak ha mostrat com aquests discursos limiten la capacitat de les dones subalternes de parlar i actuar.⁴⁴ En efecte, es pot veure en la crònica de Bernier com la seva intervenció en favor d’una vídua amenaçada d’immolació no només s’inscriu en la descripció que fa d’ella com a histèrica o patològica, restringint així la seva agència com a dona subalterna, sinó que també està lligada a una denúncia dels “costums bàrbars” d’aquest “poble idolatra”.⁴⁵ Per tant, el rescat d’una vídua índia es converteix, pel francès, en un “significant per a l’establiment d’una bona societat”:⁴⁶ un discurs que, en última instància, imposa restriccions ideològiques encara més fortes sobre aquestes dones del que la situació colonial en si mateixa ho havia fet fins al moment.⁴⁷ 

Així, la narrativa de Bernier pot ser descrita resumidament com una “examinació imaginativa de les coses orientals”.⁴⁸ Com en qualsevol altre discurs orientalista, les seves descripcions no només projecten una imatge de l’“altre”, sinó que també contribueixen a construir l’autoimatge europea. Per tant, la “supersticiosa” i “estancada” Índia s’oposa a les societats occidentals “desencantades” de l’època, marcades per dramàtiques convulsions socials. La fantasia d’una “indolència” índia i del “paradís” indi transforma el país en un contrapunt per l’Europa occidental capitalista primerenca, caracteritzada per la diligència, el dinamisme i l’autonegació. L’efecte final és contrastar el “despotisme asiàtic” amb “l’absolutisme il·lustrat” d’Europa i els “costums bàrbars” amb la “bona societat”.⁴⁹

En resum, Marx hauria fet bé sotmetent la seva font a una examinació crítica en comptes de destil·lar un element central de la seva pròpia valoració de l’estructura social de l’Índia d’ella. Malgrat aquesta deficiència, tanmateix, les seves diferències amb Bernier salten a la vista. Marx mai recorre a l’essencialització. No travessa la línia entre orientalisme i racisme. Tot i que és cert que, en el seu tractament del colonialisme, pren com a certs ‘fets’ de fonts racistes o orientalistes i els incorpora en un discurs sobre el progrés que és en molts aspectes eurocèntrics, encara roman el fet que no reprodueix l’essencialització que compon les seves fonts. Aquest procediment problemàtic, certament força naïf, mostra que la discussió de Marx del colonialisme i l’esclavitud no es desenvolupa en cap cas en un context generalment antiautoritari; un enfocament d’aquesta mena atribuiria un lloc propi a la qüestió extremadament complexa del racisme, el qual de cap manera pot ser reduït a la qüestió de la divisió del treball.⁵¹ Tanmateix, a la llum del que s’ha exposat, l’afirmació que el mateix Marx fos racista⁵² em sembla injustificada. 

En qualsevol cas, no pot haver-hi cap dubte que el Marx de començaments de la dècada de 1850 no disposava ni d’una perspectiva no-eurocèntrica sobre el colonialisme, ni tampoc de les fonts que el podrien haver ajudat a desenvolupar una comprensió acurada de les societats precolonials (una que fos capaç, de manera realista, de centrar l’atenció en les convulsions precipitades pel colonialisme). En la dècada de 1860, i posteriorment, va produir una explicació més matisada d’aquestes societats. En el que segueix, intentaré en conseqüència indicar com elaborar una imatge més acurada de l’expansió colonial, especialment en els seus articles periodístics de la dècada de 1860, trencant així amb almenys dues dimensions de l’eurocentrisme. Consideraré breument a continuació alguns temes orientalistes en la crítica de l’economia política.

L’Índia versus Irlanda: els començaments de l’allunyament de Marx de l’eurocentrisme

Hi ha desacord sobre si va ser l’estudi de Marx del colonialisme britànic a l’Índia o, en canvi, Irlanda, el que va portar-lo a prendre una posició més curosament equilibrada en primer lloc. Pranav Jani defensa que Marx va superar el seu eurocentrisme en estudiar la revolta índia de 1857-59. És veritat que reconeix que aquesta rebel·lió va estar parcialment justificada⁵³ i esmenta les dificultats d’entendre les condicions índies fent servir “conceptes occidentals”. Hi ha, tanmateix, poca base per l’afirmació de Jani⁵⁴ que l’acceptació inicial de Marx dels supòsits britànics sobre la passivitat dels colonitzats gradualment cedeix, en els seus articles sobre la revolta, a la intuïció que els indis subalterns eren capaços de prendre accions independents, encara més quan aquests articles de 1857/58 tenen, a diferència d’aquells del 1853, la intenció primària de transmetre informació, i no contenen ni de bon tros tanta teorització, especulació ni anàlisi política afilada. El punt de vista de Marx a finals de la dècada de 1850 és bàsicament militar i estratègic,⁵⁵ una perspectiva reforçada per la representació estereotípica dels rebels indis i l’evocació d’una superioritat occidental general en els textos d’Engels sobre el tema. Contràriament al que diu Jani, els comentaris sobre la logística militar i els plans de batalla de la potència colonial britànica difícilment es caracteritzen per una actitud crítica, per no parlar ja d’un canvi de perspectiva cap a l’antiautoritarisme. Reinhard Kössler ha apuntat correctament, a més, que en l’estimació de Marx, la rebel·lió va ser possibilitada, en primer lloc, per la creació per part de la Gran Bretanya d’un exèrcit indi. Així, la resistència a la colonització s’hauria fet possible només com a resultat “d’innovacions posades en marxa pel procés de colonització, no com una prolongació de les lluites de classes en els països colonitzats ni gràcies a estructures específiques creades per les condicions socials tradicionals i els efectes revolucionaris de la penetració del capitalisme”.⁵⁶

És complicat, sota aquesta llum, considerar els textos de Marx sobre la revolta índia com a passes en el camí cap al seu trencament amb l’eurocentrisme. Tanmateix, comparteixo l’opinió de Bipan Chandra⁵⁷ de què, a la dècada del 1860 a tot estirar, Marx (i Engels) havien desenvolupat una consciència del subdesenvolupament causat pel colonialisme o pel context colonial general. Ho van fer en connexió amb Irlanda. Així, Marx descriu la supressió de la indústria a Irlanda,⁵⁸ l’eliminació sistemàtica de mercats per l’agricultura irlandesa, l’esclat de fams i rebel·lions, i la immigració irlandesa a Amèrica del Nord i Austràlia.⁵⁹ L’èmfasi en l’ús britànic de la força, tanmateix, va influenciar el seu canvi de perspectiva menys decididament del que va fer-ho la seva nova valoració dels prospectes pel desenvolupament obert pel colonialisme. En el cas de l’Índia, Marx observa que la destrucció i el progrés van junts; això explica la seva ambivalent apreciació de la “doble missió” d’Anglaterra. L’exemple d’Irlanda, en contrast, mostra que el colonialisme finalment porta la integració asimètrica de les colònies en el mercat mundial, alhora que realment aixeca barreres davant de l’establiment d’un mode de producció capitalista, en lloc de promoure’l. Irlanda, diu Marx, és víctima d’una superexplotació assassina: militar, agrícola i demogràfica.⁶⁰ L’essencial pel procés d’acumulació a la “metròpoli” és l’estatus colonial d’Irlanda, i no el seu desenvolupament socioeconòmic.

És interessant destacar que Marx extreu conseqüències polítiques d’aquesta comprensió; conclou que, per “accelerar el desenvolupament social a Europa”, la lluita social ha de ser lliurada a Irlanda.⁶¹ Va més enllà encara, plantejant que “el cop decisiu contra les classes dominant angleses (i decisiu pel moviment dels treballadors arreu del món) no pot ser donat a Anglaterra, sinó només a Irlanda”.⁶² És cert que la perspectiva de Marx aquí està només parcialment marcada per nocions teleològiques de progrés. Tanmateix, en contrast a l’Índia, de la que es diu que serà capaç de desfer-se del jou colonial només si “a la Gran Bretanya mateixa les classes ara dominants han estat substituïdes pel proletariat industrial”, en el cas irlandès se li assigna a l’aixecament polític una importància decisiva pels desenvolupaments revolucionaris en el mateix país dels colonitzadors. No és per tant exagerat, al meu entendre, parlar d’una “revisió” de les posicions de Marx sobre el colonialisme o l’alliberament nacional a finals de 1860 a tot estirar.⁶³ És precisament aquest canvi en la posició de Marx que porta al seu primer trencament amb l’eurocentrisme.⁶⁴ Sens dubte continua considerant a Anglaterra com una societat superior, però ja no li dona al colonialisme anglès el crèdit d’haver iniciat desenvolupaments progressius en altres regions del món. Per tant, la universalització de l’“ordre social occidental” que se suposava que l’Índia havia d’exemplificar comença a fer-se miques. Finalment, Marx ara concep la interacció entre diverses àrees del món de forma diferent: ja no hi pensa en termes estrictament econòmics o linears. 

Temes orientalistes en la Crítica de l’Economia Política de Marx

La crítica de l’economia política de Marx és la part més substancial i més plenament elaborada del seu treball. Un examen de les seves quatre dimensions d’eurocentrisme en els incomptables manuscrits i publicacions que la componen constituiria un projecte de recerca per dret propi. Aquí em disposo a considerar tan sols la persistència de temes orientalistes en aquesta. 

Les reflexions relativament no sistemàtiques de Marx sobre les societats precapitalistes en els Grundrisse (en la secció sobre “Formes que precedeixen la producció capitalista”⁶⁵) són gairebé tan ben conegudes com els seus articles de 1853 sobre l’Índia. Els supòsits centrals de la “concepció asiàtica” es troben aquí, notablement la idea que no hi ha propietat privada de la terra i que l’estancament social es deu a la “unitat d’agricultura i manufactures”.⁶⁶ Es diu que aquest darrer factor explica el fet que una transformació de les relacions de propietat es pot dur a terme només “per mitjà d’influències completament externes”,⁶⁷ com ara el govern colonial. A més, les ciutats a Àsia, “on el monarca apareix com el propietari exclusiu de producte agrícola excedent … no són en el fons res més que “campaments errants” o “campaments reials”.⁶⁸ No gaire després, en Una contribució a la Crítica de l’Economia Política, Marx va formular aquesta “concepció asiàtica” encara més agudament. Encara que el text de 1850 no conté comentaris comparativament tan detallats sobre les societats precapitalistes, la Introducció desplega el molt discutit concepte del “mode de producció asiàtic”, el qual és aquí presentat en termes que són qualsevol cosa menys clars. També a començaments de la dècada de 1860, en Teories de la plusvàlua o, més exactament, en el seu debat amb Richard Jones, Marx assumeix que la terra era posseïda exclusivament per l’estat a Àsia⁶⁹ i que hi havia “unitat d’agricultura i indústria” en el “sistema comunal asiàtic”. Aquí, també, fa al·lusió positiva al “Dr. Bernier, qui compara les ciutats índies als campaments militars”.⁷⁰ Finalment, trobem en el Capital mateix comentaris sobre la “combinació de l’agricultura i l’artesania”,⁷¹ a la qual Marx culpa de l’estancament de les comunitats rurals índies. De forma similar, trobem un passatge sobre l’estat, el poder del qual es basa en “la regulació del subministrament d’aigua”,⁷² i en les mans del qual la propietat de la terra està suposadament concentrada. Per tant correspon a Anglaterra, diu Marx, “trencar aquestes petites comunitats econòmiques⁷³ per mitjà de l’expansió del comerç”. En El Capital, un també es troba amb la noció molt naïf, ja defensada per Marx també el 1853, que la tecnologia del ferrocarril introduïda pels anglesos a l’Índia havia adquirit una dinàmica pròpia, estava sent apropiada pels indis, i havia posat en moviment la construcció de la indústria moderna i la desintegració del sistema de castes.

Malgrat la persistència de temes orientalistes en la seva crítica de l’economia política, hi ha dos factors mitigadors, em sembla a mi, que haurien de ser subratllats. Primer, l’anàlisi de Marx de les societats precapitalistes en el marc d’aquesta crítica econòmica és força contradictori. Ell no fa una distinció clara entre el “comunisme primitiu” i el “mode de producció asiàtic”, ni defineix clarament l’últim.⁷⁴ A més, és impossible situar les relacions socials que Marx descriu històricament i geogràficament. Segon, és qualsevol cosa menys obvi quina influència han tingut aquests temes orientalistes en les categories que Marx mobilitza en la seva economia crítica, categories que, després de tot, haurien de representar “l’organització interna del mode de producció capitalista”, “la seva mitjana ideal”.⁷⁵ No s’haurien de treure conclusions precipitades aquí, ja que serien tan inapropiades com la defensa simplista que pretén plantejar que la crítica de l’economia política evidencia “un canvi significatiu en la percepció de les comunitats rurals tradicionals”, “des d’una valoració negativa del seu aïllament i estancament a una apreciació positiva del seu poder socialment integratiu i resistència”.⁷⁶ Faríem bé de mantenir, amb Amady A. Dieng, que Marx de cap manera posseïa “suficient coneixement sobre les colònies d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, o les illes del Pacífic”.⁷⁷ Cal assenyalar, tanmateix, que els “ases” la “saviesa” dels quals Marx treballava com un castor per assimilar tenen una gran part de culpa de la seva, com a molt, “aproximada comprensió de les condicions reals” de les societats no-occidentals. 

L’allunyament accelerat de l’eurocentrisme en l’obra tardana de Marx

L’últim treball de Marx és un corpus d’escrits en gran mesura inèdits i, en aquest sentit, truncats. Ja ha sigut advertit en diverses ocasions, amb justícia, que la seva revisió del primer volum del Capital per a la traducció francesa, que va aparèixer entre 1872 i 1875, ja conté revisions importants de la idea que la història d’Europa occidental pot servir com un model pel desenvolupament internacional. D’importància cabdal per a la transformació de la visió de Marx de les societats no-occidentals van ser, sobretot, els seus estudis sobre qüestions de propietat de la terra a partir de finals dels anys 70. Aquests van tenir una influència directa en els seus intercanvis amb els socialrevolucionaris russos.

Marx va dedicar una atenció considerable al llibre La propietat comunal de la terra per l’historiador legal rus Maxim M. Kovalevskii, immediatament després de la seva publicació el 1879. D’entre les formes de propietat nord-americana, algeriana i índia discutides en ell, a Marx li va interessar especialment l’última. Va extreure llargues cites del llibre de Kovalevskii, comentant-les alhora, de manera que el seu extracte en conjunt “essencialment reflecteix la pròpia posició de Marx”.⁷⁸ Marx va assenyalar l’existència de “formes de propietat arcaiques” a l’Algèria precolonial, les quals els poders colonials occidentals van rebutjar reconèixer perquè no els convenia: “la cobdícia francesa pel botí té un sentit evident; si el govern era i és el propietari original de tot el país, aleshores no cal reconèixer els drets de les tribus àrabs i cabiles sobre aquest o aquell tros concret de terra”.⁷⁹ Observem un canvi similar en la seva posició respecte al cas indi. En els seus apunts, Marx subratlla “la varietat de formes de relacions de propietat”⁸⁰ i el fet que la desintegració de les formes de propietat comunal ja estava ben avançada: “els camps de conreu i, sovint, les eres, són propietat privada de diferents membres de la comuna, i només els ‘apèndixs’ (ugoda) continuen sent propietat comuna”.⁸¹ Sobre l’Imperi Mongol, Marx observa: “Quatre segles més tard, el principi de la propietat privada estava tan sòlidament arrelat a la societat índia que l’única exigència restant era que aquestes vendes [d’immobles] es realitzessin públicament”.⁸² Aquesta comprensió acurada de les relacions de propietat que regien la propietat de la terra, tal com mostren els extractes de Marx dels escrits de Kovalevskii, sorgeixen en part del coneixement de fonts que eren, per raons lingüístiques, un llibre tancat per Bernier i altres: “en els anals de certes comunitats índies, una font que era essencialment inaccessible als historiadors ignorants del sànscrit, hi trobem evidència de la manera que la propietat privada apareix, de cop i en massa, com a resultat de les mesures preses pels rajàs i en detriment de la propietat comunal”.⁸³ Marx no només pren distància de les seves posicions anteriors, sinó que, més endavant en el mateix text, fins i tot carrega contra els “miserables orientalistes” que havien recorregut a l’Alcorà per obtenir informació sobre la propietat de la terra en comptes d’analitzar les realitats històriques de la situació.⁸⁴ És cert que Marx, en notes que va reunir sota el títol “l’economia anglesa i la seva influència en la propietat comunal índia”, encara llista, entre les seves fonts, la “Carta a Colbert trobada com un suplement en “Voyages de François Bernier”. Amsterdam. 1699”. Tanmateix, immediatament afegeix el comentari següent: “Dupeyron (veure Mill: Història de l’Índia Britànica, edició de 1840, vol. 1, p. 310 etc.). Dupeyron (prilozenie) va ser el primer a adonar-se que, a l’Índia, el Gran Mogul no va ser l’únic posseïdor de propietat.⁸⁵ A la llum d’aquesta nova informació i aquestes noves fonts, el mateix judici de Marx del colonialisme a l’Índia és ara més curosament equilibrat. És clar que els anglesos havien reconegut ocasionalment l’existència de formes de propietat comunal.⁸⁶ Quan havien intentat abolir-les, ho havien fet “de fet per promoure la colonització europea”.⁸⁷ Fins i tot l’efecte “modernitzador” del desballestament de les formes de propietat comunal estava, en cada cas, obert a qüestió. Encara que els anglesos ho van retratar “com un mer resultat… del progrés econòmic”, va ser de fet activament promogut per les autoritats colonials: “Els habitants (camperols) estan tan vinculats a la terra que prefereixen romandre en les seves antigues granges com mers treballadors rurals en comptes de buscar salaris més alts a la ciutat”.⁸⁸ 

Pels propòsits presents, el principal interès dels Quaderns Etnològics de 1880-81 de Marx resideix en el fet que adopta el punt de vista de Lewis H. Morgan en ells: la propietat és una forma històricament transitòria, la qual contrasta amb “un estadi més alt de la societat”. Marx cita a Morgan en la seva afirmació que aquest estadi superior hauria de representar “una resurrecció … en una forma superior, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la Gentes vella”⁸⁹, és a dir, de la propietat comunal. D’acord amb un passatge que Marx extreu de Henry S. Maine, “la forma de propietat privada de la terra” gaudia clarament de reconeixement legal; “tanmateix, els drets dels propietaris privats estan limitats pels drets de control d’una germandat de parents, i aquest control era, en alguns aspectes, encara més rigorós que aquell exercit sobre la propietat privada separada per una comunitat rural índia”.⁹⁰ D’acord amb un altre passatge extret per Marx, “la propietat en la seva forma moderna [va ser] establida” quan la propietat d’un home es va començar a dividir pels seus descendents directes després de la seva mort, fins i tot si la família no va parar “d’influenciar successions”. Marx comenta: “la “propietat en la seva forma moderna” no està de cap manera establerta, com podem veure a les comunes russes, per exemple”.⁹¹ Els extractes de Maine, aleshores, ens confronten amb un mix calidoscòpic, en la qual les formes de propietat i el gaudi real de la propietat poden divergir. Aquestes condicions confuses, d’acord amb el comentari crític de Marx sobre Maine, no pot ser entesa a través del suposat “equivalent anglès”: “Aquest idiota identifica la forma romana de propietat absoluta de la terra amb la “forma anglesa de propietat””.⁹² 

Pel que fa a les diferents dimensions del concepte d’eurocentrisme que vam distingir al començament, els extractes que Marx va recopilar en els últims anys de la seva vida són significatius en tres aspectes. En primer lloc, ja no considera a Anglaterra una societat superior que, per mitjà de la colonització, inicia el progrés social a l’Índia. En suport d’aquesta nova posició, Marx fins i tot fa dir a la seva font més del que en realitat diu: així, Haruki Wada ha mostrat que l’hostilitat de Marx a la política colonial de terra és molt més emfàtica que la de Kovalevskii.⁹³

En segon lloc, en la seva anàlisi matisada de les diverses formes de propietat de la terra al món extraeuropeu, Marx trenca amb l’eurocentrisme d’una forma coherent amb la crítica de Said de l’orientalisme. Trobem, en les seves notes, un ventall tan ampli de distincions en el seu apropament a la propietat de la terra que aquestes notes poden amb prou feines ser utilitzades per sostenir que continuï aferrat a una “concepció asiàtica” monolítica. A més, Marx rebutja explícitament els enfocaments a les regions no-occidentals del món basat en l’experiència europea sola, i critica expressament la suposició (lligada a la tesi de la inexistència de la propietat privada) que l’estat posseeix el monopoli de la terra -anteriorment una part integral de la seva “concepció asiàtica”- com a “ficció legal”.⁹⁴ Finalment, assenyala el fet que “fins i tot en les societats de classe índies més primerenques, encara que tan sols sigui formalment, per mitjà de “donacions” del rajà, la “propietat privada” sobtadament va aparèixer “en massa””.⁹⁵ En resum, l’eurocentrisme ja no autoritza a un enfocament homogeneïtzador; Marx ara reconeix que les “condicions reals” són més complexes del que havia suposat.

En tercer lloc, Marx trenca amb la concepció eurocèntrica del desenvolupament pel qual els patrons que havien portat a l’emergència de les societats europees occidentals són la mesura de la història de la humanitat com a tal. Per tant, encara que assenyala a la “feudalització” de l’Índia sota el govern musulmà, té cura de subratllar que aquest procés difereix d’aquell observable a Europa degut a l’absència de drets hereditaris en la llei índia. A més, retreu a Kovalevskii que basi les seves afirmacions en una concepció de “feudalisme en el sentit europeu occidental” mentre ignora l’absència de servitud.⁹⁶ De forma similar, en els Quaderns Etnològics critica vehementment els autors que discuteixen per les analogies històriques en què es recreen. John Phear, per exemple, és un “ase” que anomena “l’estructura de les viles “feudal””.⁹⁷ Així, l’últim Marx considera “l’aplicació de la categoria de feudalisme a la política oriental” com una “forma d’etnocentrisme que força la història mundial dintre un motlle europeu”.⁹⁸ Consegüentment, s’oposa a “una generalització massa radical del concepte de feudalisme i, més en general, a l’extrapolació directa dels conceptes estructurals desenvolupats segons models d’Europa occidental a les condicions índies o asiàtiques”.⁹⁹

En part gràcies a l’emergència dels moviments revolucionaris russos, pels quals, degut a les estructures agrícoles prevalents a Rússia, la qüestió de la propietat de la terra i la comuna rural van jugar un paper central, Marx va dedicar una atenció particular a les condicions allà.¹⁰⁰ A finals de 1869, va començar a aprendre rus i va prendre part en debats russos sobre El Capital, una traducció russa del qual va aparèixer el 1872. En el que segueix, em disposo a utilitzar, sobretot, els textos escrits en aquest context per mostrar com, al final de la vida de Marx, es va produir una ruptura amb les diverses dimensions de l’eurocentrisme que havíem esbossat al començament.

En relació amb la comuna rural russa, Marx expressa inicialment unes idees que sonen familiars: “la terra en mans dels camperols russos mai no ha estat la seva propietat privada”.¹⁰¹ Tanmateix, també recull l’existència del tipus de comunes que, segons diu, “descendeixen d’un tipus de comuna més arcaic”, “a Alemanya” també.¹⁰² “Torneu als orígens de les societats occidentals; i arreu hi trobareu propietat comunitària de la terra”.¹⁰³ Marx considera aquesta forma de propietat comunal, la qual afirma que era estesa a Àsia, com a econòmicament superior. Hi havia, afirma, diferents raons per la dissolució d’aquestes comunes arcaiques; a Europa occidental, per sobre de tot, va ser “un immens interval” que les va “separar” de “el naixement de la producció capitalista”, el qual és vist “comprenent una sèrie completa de revolucions i evolucions econòmiques successives de les quals la producció capitalista és tan sols la més recent”.¹⁰⁴ Aquestes característiques de la comuna rural van proveir el teló de fons contra el que Marx projecta una forma de desenvolupament específicament russa. Així, afirma que “el seu esbós històric de la gènesi del capitalisme a Europa occidental”, en el capítol de l’anomenada acumulació primitiva en El capital, volum 1, no ha de ser transformada en

“una teoria historicofilosòfica del desenvolupament general, imposada pel destí a tots els pobles, siguin quines siguin les circumstàncies històriques en les quals es trobin, per conquerir finalment aquesta formació econòmica la qual, amb un enorme salt de les forces productives del treball social, assegura el desenvolupament més integral de cada productor individual”¹⁰⁵ 

Segueix que la “inevitabilitat històrica” de l’anomenada acumulació primitiva està “expressament limitada … als països d’Europa occidental”.¹⁰⁶ Com que els camperols russos no posseeixen la terra, el moviment que va portar al triomf de les relacions capitalistes de propietat a Europa occidental simplement no pot ser sobre el cas rus. Allà la “propietat comunista” seria transformada en “propietat capitalista”.¹⁰⁷ A més, l’agricultura russa “intentaria en va” de desfer-se del “cul-de-sac” en el qual es trobava a si mateixa per mitjà de “l’agricultura capitalista en el model anglès”, fins i tot jutjant l’assumpte “des del punt de vista tot sol”. L’única manera de superar els problemes assetjant a l’agricultura russa passa pel desenvolupament de la comuna rural russa.¹⁰⁸ 

Així, Marx s’oposa a la precipitada universalització del desenvolupament històric, insistint que, quan es tracta de transformacions socials, el que és decisiu són les circumstàncies històriques en què aquestes es despleguen. En el cas rus, aquestes circumstàncies faciliten la transformació de la comuna rural en un “element de la producció col·lectiva a escala nacional”.¹⁰⁹ Sense haver de “passar primer pel mateix procés de dissolució que constitueix el desenvolupament històric d’occident”, la comuna podria “passar directament a la forma superior de propietat comunista en comú”.¹¹⁰ “Gràcies a la seva contemporaneïtat amb la producció capitalista”, la comuna rural russa “és, per tant, capaç d’apropiar els seus fruits sense subjectar-se a si mateixa al seu modus operandi”.¹¹¹ La propietat comunal de la terra ofereix a aquesta comuna rural

“les bases per l’apropiació col·lectiva, les seves circumstàncies històriques, la seva contemporaneïtat amb la producció capitalista, li cedeix totes les condicions materials de treball comunitari en una vasta escala. Es troba, per tant, en posició d’incorporar totes les adquisicions positives ideades pel sistema capitalista sense passar per les seves Forques de Caudine. Pot reemplaçar gradualment l’agricultura parcel·lada per agricultura a gran escala assistida per màquines, les quals la disposició física de la terra a Rússia convida. Pot, així, esdevenir el punt directe de partida pel sistema econòmic cap al qual la societat moderna tendeix, i començar una nova etapa sense començar per suïcidar-se.”¹¹²

En resum, l’agricultura comunitària russa pot, d’acord amb Marx, apropiar-se els fruits “de la producció capitalista occidental” “sense sotmetre’s al seu modus operandi”.¹¹³ Si ho fa, esdevindrà el “fulcre de la regeneració social a Rússia”¹¹⁴ o, més aviat, “el punt de partida pel desenvolupament comunista”.¹¹⁵

Donades les diverses preguntes que la visió de Marx de les societats no-occidentals en les dècades de 1850 i 1860 es desperta, cal emfatitzar tres punts en els seus intercanvis amb els moviments revolucionaris a Rússia. Primer, cal notar el canvi en la posició de Marx sobre el colonialisme a l’Índia, que es comença a materialitzar en l’extracte de Kovalevskii. Quan Marx té ocasió de discutir el cas indi en els anys 80, observa que els anglesos només han aconseguit “arruïnar l’agricultura nativa i doblar el nombre i la severitat de les fams”.¹¹⁶ També apunta que “la supressió de la propietat comunal allà no va ser sinó un acte de vandalisme anglès, empenyent la població nativa no cap endavant sinó cap enrere”.¹¹⁷ Per tant, difícilment es pot afirmar que Marx mantingués, en general, la seva “assumpció que les condicions socials que serien homogeneïtzades arreu del món” com un resultat de l’expansió del mode de producció capitalista-occidental, tot i que fent una excepció amb Rússia. Cap a finals de la dècada de 1860, a tot estirar, Marx disposava d’una comprensió adequada del colonialisme; aquesta va ajudar a formar, a partir de llavors, la seva percepció del món no-occidental. 

En segon lloc, és remarcable que Marx reconeix la necessitat de criticar les seves fonts. Només “Sir H[enry] Maine i altres de la seva espècie”,¹¹⁸ observa, romanen cecs a aquest “vandalisme anglès”.

“Quan llegim les històries de les comunitats primitives escrites per escriptors burgesos és necessari estar en guàrdia. No vacil·len ni tan sols a escriure falsedats. Sir Henry Maine, per exemple, que va ser un entusiàstic col·laborador del govern britànic en portar a terme la destrucció violenta de les comunes índies, ens assegura hipòcritament a tots que tots els nobles esforços del govern de donar suport a les comunes van ser frustrats per les forces espontànies de les lleis econòmiques!”¹¹⁹

Marx emfatitza que “està en l’interès dels propietaris de la terra establir els camperols més o menys acomodats com una classe agrària intermediària, i tornar els camperols pobres -és a dir, la majoria- en simples assalariats.¹²⁰ Existeix, en altres paraules, també a Rússia,¹²¹ un interès en la dissolució de les comunes rurals que tenen la propietat en comú. Aquest interès és comparable a aquell dels poders colonials occidentals a Àsia i Àfrica del Nord.

En tercer lloc, cal admetre que, fins i tot en el Marx de la dècada de 1880, trobem trets que recorden a la seva “concepció asiàtica”. Així, considera l’aïllament de les comunes rurals russes com un obstacle al desenvolupament, ja que afavoreixen el “despotisme central”. Tanmateix, afegeix que aquest obstacle pot ser superat si els volosts (cossos de govern) fossin reemplaçats per una assemblea camperola.¹²²

“L’aïllament de les comunes rurals, la falta de connexió entre la vida d’un i la vida d’un altre, aquest microcosmos localitzat no es troba a tot arreu com una característica immanent de l’últim dels tipus primitius, però a tot arreu on es troba, sempre dona lloc a un despotisme central. … Em sembla una qüestió senzilla eliminar l’aïllament imposat per la gran extensió del territori tan aviat s’hagi desfet de les cadenes del govern.”¹²³

Malgrat aquestes continuïtats,¹²⁴ els textos que van sorgir dels intercanvis de Marx amb els moviments revolucionaris russos són testimoni d’una versió políticament reforçada del seu trencament amb dimensions de l’eurocentrisme. Primer, Marx ja no parteix de la premissa de la superioritat unívoca de les societats occidentals, sinó que, més aviat, confirma “la superioritat econòmica de la propietat comunal”.¹²⁵ Segon, la seva preocupació amb Rússia no pot ser desestimada com una “investigació imaginària” d’una regió no-occidental del món que només serveix per reforçar l’autoimatge europea. I és que darrere dels esforços de Marx en aquest àmbit hi ha, de fet, un llarg i acurat examen de la qüestió de les relacions de propietat en el món extraeuropeu, així com un esforç per articular la penetració capitalista i el conflicte social local. En aquestes bases, l’apreciació de Marx del colonialisme anglès a l’Índia se sotmeten a una modificació notable: el que una vegada va anomenar la “doble missió” de destrucció i renovació esdevé, sense ambigüitat, “vandalisme”. Tercer, Marx ja no concep la modernització com a “occidentalització”, és a dir, ja no considera el desenvolupament europeu com l’única mesura històrica vàlida. Més aviat, sembla que Rússia és en molts sentits tractada com un model de desenvolupament per Occident. Així, Marx afirma que la crisi del món capitalista-occidental només serà superada amb l’“eliminació” del capitalisme i “el retorn de les societats modernes” a una forma superior d’“un tipus “arcaic” de propietat col·lectiva”.¹²⁶ Com hem vist, la recepció crítica de Marx d’autors com ara Morgan, “una de les poques persones del seu temps a haver concebut que el progrés pot tenir lloc seguint nombroses línies diferents”,¹²⁷ es troba darrere d’aquests desenvolupaments. Fins i tot si la recerca recent ha mostrat que “l’anàlisi [de Marx] de la comuna rural russa [es basa] en premisses completament errònies”, això no implica que el seu “apropament conceptual a elles” hagi perdut tota rellevància. “En el fons, és una qüestió de construcció de la història humana. Aquí, l’esbós de Marx de molts camins de desenvolupament diferent per les societats humanes contrasta agudament amb les nocions unilineals i evolucionistes.”¹²⁸ Amb la seva actitud política positiva cap a la comuna rural russa, traça una orientació explícitament no-eurocèntrica per una societat sense classes: en la perspectiva comunista, Europa és reduïda a una mera província. Marx fa més que tan sols esbossar una concepció del comunisme que s’inspira en moltes experiències diferents. També concep una interacció entre diferents àrees del món, situada en el reialme de la política: una revolució a russa podria convertir-se en el “senyal per una revolució proletària a l’oest”, “de tal manera que ambdues es complementin mútuament”.¹²⁹ 

Els estudis marxians i el postcolonialisme: shaken, not stirred 

Vam començar assenyalant l’existència de dos problemes. En els estudis marxians, és impossible trobar estudis crítics sistemàtics de l’eurocentrisme de Marx. En els estudis postcolonials, hom hi troba una crítica plenament elaborada sobre l’eurocentrisme de Marx que ignora en gran mesura els canvis en el seu pensament que van ocórrer després que escrigués els seus articles sobre l’Índia el 1853, canvis que han estat posats en relleu pels acadèmics marxians, gràcies, en particular, al projecte de publicar una edició completa dels seus escrits. Aquesta situació només es pot superar si cadascun d’aquests camps de coneixement està disposat a aprendre alguna cosa de l’altre. Només si prenem en consideració l’obra sencera de Marx podem fer un judici vàlid del seu eurocentrisme; només si compten amb una idea curosament elaborada de què és l’eurocentrisme podem dir amb precisió què constitueix l’eurocentrisme de Marx. 

Bart Moore-Gilbert ha reclamat, amb raó, cooperació entre els estudis marxians i els estudis postcolonials. A favor d’aquesta cooperació, argumenta, hi és el fet que ambdós camps tot sovint tenen el mateix objecte de recerca, que han estat relegats als marges de l’acadèmia, i que compten amb teòrics com C.L.R. James o Frantz Fanon, el treball dels quals no pot ser confinat en un dels dos camps. Els estudis marxians podrien aprendre alguna cosa sobre “les diferències històriques i les especificitats culturals del món no occidental”.¹³⁰ D’altra banda, els estudis marxistes poden assenyalar els límits de diversos projectes postcolonials, amb anàlisis, per exemple, de la divisió internacional del treball. Si aquesta cooperació esdevé una realitat, tanmateix, ambdós cantons han d’abandonar la polèmica, i portar a terme “lectures més finament calibrades i atentes”.¹³¹ 

El que fins ara ha impedit als estudis colonials d’embarcar-se en aquest projecte, em sembla, és el fet que l’estudi de Marx de Rússia i les conclusions que en va extreure han passat, en gran mesura, desapercebudes. Així, una majoria d’aquells qui han participat en el debat veu Marx com un creient optimista en el progrés o un eurocèntric amb una mentalitat teleològica. Cal esperar que la publicació futura de la seva obra en la segona MEGA -per exemple, la publicació del manuscrit de Marx conegut com els Extractes Cronològics (extractes d’història mundial)- junt amb l’estudi d’aquest material menys familiar, ajudarà els estudis colonials a adquirir, així mateix, una valoració més equilibrada del seu eurocentrisme. Treballs addicionals sobre les fonts de Marx, del tipus que exemplifica la meva discussió sobre el relat de viatge de Bernier, també són imprescindibles si es volen abandonar els vells prejudicis. 

Els estudis marxians necessiten cooperar amb els estudis postcolonials per tres raons. Primer, perquè necessiten aprofundir en la seva anàlisi de les contradiccions i la complexitat del capitalisme adoptant una perspectiva global. Això hauria de deixar clar que les pretensions totalitzadores del capitalisme només s’han realitzat parcialment: certs espais socials romanen fora del seu abast.¹³² El capitalisme apareixeria llavors no com un “sistema autoconcloent que emana d’Occident i s’expandeix cap a la perifèria”, sinó com un conjunt canviant de relacions mundials que assumeix formes diferents en contextos regionals i nacionals específics.¹³³ Això també farà possible establir les bases per a una comprensió adequada del colonialisme, el qual no era precisament una “subtrama local o marginal en una història més gran (per exemple, la transició del feudalisme el capitalisme a Europa occidental, l’última desenvolupant-se orgànicament en el ventre de la primera)”, sinó que pren més aviat, vist des d’aquest punt de vista, “el lloc i la significació d’un esdeveniment històric mundial important, extens i rupturista”.¹³⁴ La discussió marxista sobre les relacions internacionals de dominació, especialment l’estudi marxista de l’imperialisme, aparentment no s’han proposat encara assolir aquest tipus de comprensió acuradament diferenciada.¹³⁵ 

En segon lloc, els estudis marxians han d’adquirir una nova comprensió del progrés històric. Aquí, em sembla, el potencial de la teoria dels sistemes-món encara no ha estat completament realitzat. Així, Immanuel Wallerstein ha apuntat que la tradicional concepció evolucionista de l’emergència del capitalisme com a substitució d’un grup feudal dominant és força dubtosa:

“En canvi, la imatge bàsica correcta és que el capitalisme històric va ser creat per una aristocràcia terratinent que es va transformar a si mateixa en burgesia perquè el vell sistema s’estava desintegrant. En comptes de permetre que la desintegració continués fins a finals incerts, ells mateixos van emprendre una cirurgia estructural radical amb l’objectiu de mantenir i expandir significativament la seva capacitat d’explotar els productors directes.”¹³⁶

Rebutjar les nocions evolucionistes de progrés posaria en qüestió la idea que “el capitalisme com a sistema històric ha representat progrés respecte dels diversos sistemes històrics anteriors que ha destruït o transformat”,¹³⁷ o subratllaria, en qualsevol cas, el problema crucial de la mesura a aplicar per mesurar el progrés. Crec que el criteri decisiu hauria de ser la llibertat de la dominació, en comptes d’un concepte específic de la forma en què les forces productives són desenvolupades. El Marx tardà va expressar això posant sobre la taula la perspectiva d’“igualtat lliure” durant el seu estudi de les comunes rurals russes; es tracta d’una perspectiva que busca establir connexions amb formes històriques ja existents, sense forçar-les en el motlle d’un esquema o altre de desenvolupament. Aquesta perspectiva també implica, tanmateix, que el progrés no és inevitabilitat, sinó que ha de ser aconseguit a través de la lluita. Aquesta intuïció també es troba en l’esquema del Marx tardà d’una concepció del comunisme arrelada en una història global. 

En tercer lloc, els estudis marxistes han de fer espai teòric per a la contingència. Hauck, per exemple, ha assenyalat que la “contingència històrica” va ser de decisiva importància per l’emergència històrica del capitalisme a Europa: 

La producció de mercaderies, la propietat privada i el treball assalariat, la llibertat jurídica i l’explotació de la força de treball basada en la coerció econòmica (la manca de mitjans de producció), la seguretat legal i la relativa no-interferència de l’estat en l’economia (responsable, en gran mesura, de la separació entre l’econòmic i el polític específica del capitalisme), l’existència d’instàncies intermediàries i la separació del poder polític i religiós, el saqueig de les regions perifèriques i les fases d’expansió de la ciència i la tecnologia: tots aquests són fenòmens que, en contra de totes les posicions basades en teories eurocèntriques de la modernització, la majoria de societats modernes han experimentat en algun moment. A l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, aquests elements van operar conjuntament, fent possible l’emergència històricament única del capitalisme. ¹³⁸

El projecte d’una lectura no-teleològica de Marx desenvolupat per l’escola d’Althusser també se centra en aquest problema. Podria servir de plataforma pel diàleg entre els estudis marxians i els estudis postcolonials. Ja en Llegir El capital, Balibar assenyalava que “la història de la societat pot ser reduïda a una successió discontínua de modes de producció”.¹³⁹ Althusser, en la seva obra tardana, insisteix que hem de concebre la irrupció del capitalisme com un “encontre” contingent d’elements independents, els resultats del qual persisteixen només a Europa, i que de cap manera estaven predestinats a combinar-se: capital monetari, força de treball, desenvolupament tecnològic i un mercat intern naixent.¹⁴⁰

Fins i tot si a Marx li va costar “una enorme quantitat de temps” arribar a una comprensió de les condicions reals del desenvolupament extraeuropeu, es va alliberar de la influència dels “ases” europeus -que és en el que els seus lectors del segle XXI es convertirien si fracassessin en el repte de posar els estudis marxistes i els estudis postcolonials en diàleg. L’objectiu no és només obrir el camí pel retorn de Marx, declarat un gos mort després dels esdeveniments de 1989-90. És, no menys important, una anàlisi antiautoritària integral de la societat, que tingui tant a aprendre de Marx com del postcolonialisme. 

Traducció feta per Catarsi Magazín de la traducció a l’anglès feta per G.M. Goshgarian i publicada a Radical Philosophy.

---

Notes

1. Herrschaftkritisch: un concepte popularitzat per l’Escola de Frankfurt que significa, literalment, crític de totes les formes de dominació, basades en classe, raça, gènere, etc. [Trad.]
2. María do Mar Castro Varela i Nikita Dhawan, Postkoloniale Theorie. Eine kritische Einführung, Transcript, Bielefeld, 2005, p. 64.
3. Edward Said, Orientalism, Vintage, New York, 1978, p. 155.
4. El meu agraïment a Lotte Arndt i Urs Linder, entre altres, pels seus útils suggeriments i comentaris.
5. En el context present (en contrast amb el mercat immobiliari en el capitalisme avançat), el criteri decisiu per la propietat privada de la terra és la seva alienabilitat. El que resulta crucial aquí és l’aspecte econòmic de la propietat (disponibilitat/apropiació), no la seva elaboració jurídica.
6. Vegeu Gerhard Hauck, Die Gesellschaftstheorie und ihr Anderes. Wider den Eurozentrismus der Sozialwis senschaften, Westfälisches Dampfboot, Münster, 2003, p. 14.
7. Vegeu Jani Pranav, ‘Marx, Eurocentrism, and the 1857 Revolt in British India’, en Crystal Bartolovich i Neil Lazarus, eds., Marxism, Modernity, and Postcolonial Studies, Cambridge University Press, Cambridge, 2002, pp. 81–97, aquí p. 94.
8. Gunter Willing, ‘Eurozentrismus’, en Wolfgang F. Haug, ed., Historisch-kritisches Wörterbuch des Marxismus, vol. 3, Argument, Hamburg and Berlin, 1997, pp. 1023– 32, aquí p. 1023.
9. Christopher Bayly, The Birth of the Modern World 1780–1914: Global Connections and Comparisons, Blackwell, Oxford, 2004, p. 7.
10. Sebastian Conrad i Shalini Randeria, ‘Einleitung. Geteilte Geschichten – Europa in einer postkolonialen Welt’, en Sebastian Conrad i Shalini Randeria, eds., Jenseits des Eurozentrismus. Postkoloniale Perspektiven in den Geschichts- und Kulturwissenschaften, Campus Verlag, Frankfurt-am-Main, pp. 9–49, aquí p. 42.
11. Karl Marx, ‘The British Rule in India’, NYDT, 25 de juny de 1853, MECW, vol. 12, p. 132.
12. Karl Marx, ‘The War Question’, NYDT, 19 de juliol de 1853, MECW, vol. 12, p. 215.
13. Ibid., p. 217.
14. Vegeu Karl Marx, ‘The Western Powers and Turkey’, NYDT, 4 d’octubre de 1853, MECW, vol. 12, p. 316.
15. Vegeu Marx, ‘The Future Results of British Rule in India’.
16. Vegeu Marx, ‘The British Rule in India’.
17. Vegeu Karl Marx, ‘The Future Results of British Rule in India’, NYDT, 8 d’agost de 1853, MECW, vol. 12, p. 218.
18. Marx, ‘The British Rule in India’, p. 132.
19. Marx, ‘The Future Results of British Rule in India’, p. 221.
20. Marx, ‘The British Rule in India’, p. 132.
21. Marx, ‘The Future Results of British Rule in India’, p. 222.
22. Vegeu Hassan Gardezi, ‘South Asia and the Asiatic Mode of Production: Some Conceptual and Empirical Problems’, en el Bulletin of Concerned Asian Scholars, vol. 11, no. 4, 1979, pp. 40–44, aquí pp. 40ff.; i Brendan O’Leary, The Asiatic Mode of Production: Oriental Despotism, Historical Materialism and Indian History, Blackwell, Oxford, 1989, pp. 299ff.
23. Marx, ‘The British Rule in India’, p. 132.
24. Vegeu Aijaz Ahmad, In Theory: Classes, Nations, Literatures, Verso, London and New York, 1994, pp. 226 i 241. Vegeu també Bipan Chandra, ‘Marx, His Theories of Asian Societies and Colonial Rule’, en UNESCO, Sociological Theories: Race and Colonialism, París, 1980, pp. 383–451, aquí pp. 399ff., pp. 428ff.
25. Stuart Hall, ‘Race, Articulation, and Societies Structured in Dominance’ (1980), en Houston Backer, Manthia A. Diawara and Ruth H. Lindeborg, eds., Black British Cultural Studies: A Reader, University of Chicago Press, Chicago i Londres, 1996, pp. 16–60, aquí p. 33.
26. Vegeu Dispeh Chakrabarty, Provincializing Europe: Postcolonial Thought and Historical Difference, Princeton University Press, Princeton NJ, 2008, pp. 180ff.
27. Said, Orientalism, p. 49.
28. Ibíd., p. 117.
29. Vegeu Amady A. Dieng, Le marxisme et l’Afrique noire. Bilan d’un débat sur l’universalité du marxisme, Nubia, Paris, 1985; O’Leary, The Asiatic Mode of Production, pp. 47–81.
30. Marx a Engels, 2 de juny, 1853, MECW, vol. 39, p. 332.
31. Ibid., pp. 332 i 334.
32. Vegeu Engels a Marx, 6 de juny, 1853, MECW, vol. 39, p. 341.
33. Vegeu Lucette Valensi, ‘Bernier François’, en François Pouillon, ed., Dictionnaire des orientalistes de langue française, Karthala, Paris, 2008, pp. 98–9.
34. Vegeu Perry Anderson, Lineages of the Absolutist State, Verso, London, 1979, pp. 464ff.; O’Leary, The Asiatic Mode of Production, pp. 43–73.
35. François Bernier, Voyages dans les États du Grand Mogol (1724), Fayard, Paris, 1981, p. 73. Marx cita aquest passatge en la seva carta de juny de 1853 a Engels, subratllant les paraules “únic propietari de la terra” i “capital”.
36. Vegeu Anderson, Lineages of the Absolutist State, pp. 487ff. and 496ff.; Chandra, ‘Marx, His Theories of Asian Societies and Colonial Rule’, pp. 419ff.; O’Leary, The Asiatic Mode of Production, pp. 290ff.
37. Bernier, Voyages dans les États du Grand Mogol, p. 120.
38. Siep Stuurman, ‘François Bernier and the Invention of Racial Classification’, History Workshop Journal 50, 2000, pp. 1–21, aquí p. 7.
39. Bernier, Voyages dans les États du Grand Mogol, p. 145.
40. Ibid., p. 254.
41. Bernier, Voyages. Contenant la Description des États du Grand Mogol, De L’Hindoustan, du Royaume de Kachemire, & c., 2 vol., Paul Marret, Amsterdam 1699, vol. 1, p. 250.
42. Vegeu Bernier, Voyages dans les États du Grand Mogol, p. 247.
43. Vegeu Said, Orientalism, p. 20f.
44. See Gayatri Chakravorty Spivak, ‘Can the Subaltern Speak?’,en Cary Nelson and Lawrence Grossberg, eds., Marxism and the Interpretation of Culture, Macmillan, London, 1988, pp. 271–313, aquí pp. 294ff.
45. Bernier, Voyages dans les États du Grand Mogol, p. 232.
46. Spivak, ‘Can the Subaltern Speak?’, p. 298.
47. Vegeu ibíd., p. 305.
48. Said, Orientalism, p. 8.
49. Vegeu R.A.L.H. Gunawardana, ‘The Analysis of Precolonial Social Formations in Asia in the Writings of Marx’, Indian Historical Review, vol. 2, no. 2, January 1976, pp. 365–88, here p. 367f.; O’Leary, The Asiatic Mode of Production, pp. 61ff.; Marian Sawer, Marxism and the Question of the Asiatic Mode of Production, Martinus Nijhoff, The Hague 1977, p. 24f.
50. Vegeu Ahmad, In Theory, pp. 226, 230, 235.
51. Un apropament antiautoritari integral al colonialisme desvelaria no només la seva dimensió econòmica, sinó també l’epistèmica. Aquesta perspectiva ha de prendre en consideració el fet que la subjecció i l’explotació d’una gran part del món per Occident va constituir un projecte epistemològic, moral i intel·lectual decisiu pel que fa no només als seus motius, sinó també als seus efectes (nocions de superioritat cultural que van obrir el camí per, arrelat i legitimat el colonialisme, la idea d’una “missió civilitzatòria”, la construcció d’un “altre” colonitzat, i així successivament). Vegeu Nicolas Bancel and Pascal Blanchard,‘Les origines républicaines de la fracture coloniale’, in Nicolas Bancel, Pascal Blanchard and Sandrine Lemaire, eds., La fracture coloniale: La société française au prisme de l’héritage colonial, La Découverte, Paris, 2006, pp. 35–45. Marx està lluny de concebre el colonialisme com un projecte complex amb implicacions culturals, socials, intel·lectuals, econòmiques i morals, malgrat el fet que analitzar la connexió entre coneixement i poder és un objectiu important de la seva crítica de l’economia política.
52. Vegeu Said, Orientalism, p. 155.
53. Vegeu Karl Marx, ‘Investigation of Tortures in India’, NYDT, 17 de setembre de 1857, MECW, vol. 15, p. 341; Marx, ‘The Indian Revolt’, NYDT, 16 de setembre de 1857, MECW, vol. 15, p. 353.
54. Vegeu Pranav, ‘Marx, Eurocentrism, and the 1857 Revolt in British India’, pp. 83ff
55. Vegeu Karl Marx, ‘The Revolt in the Indian Army’, NYDT, 15 de juliol de 1857, MECW, vol. 15, pp. 297–300; Marx, ‘The Revolt in India’, NYDT, 13 d’octubre de 1857, MECW, vol. 15, pp. 365–8; Marx, ‘The Revolt in India’, NYDT, 23 d’octubre de 1857, MECW, vol. 15, pp. 369–73.
56. Reinhart Kößler, Dritte Internationale und Bauernrevolution. Die Herausbildung des sowjetischen Marxismus in der Debatte um die ‘asiatische’ Produktionsweise, Campus Verlag, Frankfurt-am-Main, 1982, p. 147.
57. Vegeu Chandra, ‘Marx, His Theories of Asian Societies and Colonial Rule’, pp. 430ff.
58. See Marx, ‘The Indian Question – Irish Tenant Right’, NYDT, 11 de juliol de 1853, MECW, vol. 12, pp. 157–62.
59. Vegeu Karl Marx, ‘Ireland’s Revenge’, Neue Oder-Zeitung, 16 de març de 1855, MECW, vol. 14, p. 80. Vegeu també Marx, ‘Outline of a Report on the Irish Question’, 16 de desembre de 1867, MECW, vol. 21, pp. 194–206.
60. Vegeu See Karl Marx, Capital, Volume 1, MECW, vol. 35, pp. 688–703.
61. Karl Marx a Laura i Paul Larfargue, 5 de març de 1870, MECW, vol. 43, p. 449.
62. Karl Marx a Sigrid Meyer i August Vogt, 9 d’abril de 1870, MECW, vol. 43, p. 473.
63. Torben Krings, ‘Irische Frage’, in Wolfgang F. Haug, ed., Historisch-kritisches Wörterbuch des Marxismus, vol. 6, II, Argument, Hamburg, 2004, pp. 1506–17, aquí p. 1506.
64. Pot semblar estrany, a simple vista, associar la ruptura de Marx amb l’eurocentrisme a Irlanda, un país que geogràficament, en qualsevol cas, està a Europa occidental. Tanmateix, com a resultat de la colonització anglesa d’Irlanda (1541-1922), Irlanda i l’Índia es trobaven en situacions estructuralment comparables: totes dues eren societats no capitalistes sota el jou d’una societat (primerencament) capitalista. L’economia irlandesa estava fortament orientada cap al mercat anglès, o integrada funcionalment en l’expansió colonial anglesa, i Irlanda comptava, en aquest període, com una de les regions més endarrerides d’Europa. Va ser, almenys, per aquesta raó que era força comú dibuixar paral·lelismes entre Irlanda i l’Índia.
65. Vegeu Karl Marx, Grundrisse, Penguin, Harmondsworth, 1993, pp. 471–515.
66. Ibíd., p. 486.
67. Ibíd., p. 494.
68. Ibíd., pp. 467 i 479.
69. Vegeu Karl Marx, ‘Economic Manuscript of 1861–63’, MECW, vol. 33, p. 322.
70. Ibíd., p. 357.
71. Vegeu El capital, Volum 1, capítol 14, secció 4.
72. Ibíd., cap. 16.
73. Marx, Capital, Volume 3’, MECW, vol. 36, 1997, p. 332.
74. Vegeu Daniel Thorner, ‘Marx on India and the Asiatic Mode of Production’, en Contributions to Indian Sociology 9, desembre de 1966, p. 33–66, aquí pp. 53f.
75. Capital, Volume 3, ch. 48.
76. Bastian Wielenga, ‘Indische Frage’, in Wolfgang F. Haug, ed., Historisch-kritisches Wörterbuch des Marxismus, vol. 6, II, Argument, Hamburg, 2004, pp. 903–18, aquí p. 911.
77. Dieng, Le marxisme et l’Afrique noire, p. 75.
78. Hans-Peter Harstick, ‘Einleitung’, en Hans-Peter Harstick, ed., Marx über Formen vorkapitalistischer Produktion. Vergleichende Studien zur Geschichte des Grundeigentums 1879–1880, Campus, Frankfurt, 1977, pp. 2–20, aquí p. 11.
79. Karl Marx, ‘Exzerpte aus M. M. Kovaleskij: Obščinnoe zemlevladenie (Der Gemeindelandbesitz)’ (1879), en Harstick, Marx, pp. 21–210, aquí p. 101.
80. Ibíd., p. 39.
81. Ibíd., p. 46.
82. Ibíd., p. 53.
83. Ibíd., p. 55.
84. Ibíd., p. 61.
85. Ibíd., p. 77. Said situa correctament Abraham-Hyacinthe-Anquetil-Duperron en l’ascens de la tradició orientalista de l’últim terç del segle XIX, el qual va estudiar generalment “l’Orient” des d’un punt de vista científic, sense abandonar l’objectiu bàsic de cooptar-lo (vegeu Said, Orientalism, p. 22.). Anquetil-Duperron van fer una contribuciones significativa a l’expansió de l’orientalisme, ajudant a introduir l’estudi de l’avestan i el sànscrit en la disciplina a mitjans del segle XIX (ibíd., pp. 51 i 76ff.) i a arrelar la tradició que afirmava la seva legitimitat del convincent fet de la residència a, i el contacte existencial real amb, l’Orient (ibíd., p. 156). Així, Anquetil-Duperron és també una font dubtosa. Podria ser posat, segons el testimoni de Said, entre els “ases” francesos, encara que, en l’anàlisi final, “va arribar a una comprensió aproximada” de les relacions de propietat, gràcies, particularment, a la seva competència lingüística: “va argumentar que la idea de l’absència de drets de propietat privada a Àsia era una ficció utilitzada pels colonialistes que van afavorir la confiscació dels estats natius” (Sawer, Marxism and the Question of the Asiatic Mode of Production, p. 23). Degut a aquesta millor comprensió de la realitat històrica, entre altres motius, Anquetil-Duperron va acabar rebutjant la concepció occidental del “despotisme oriental” (vegeu l’assaig de Valensi en Pouillon, ed., Dictionnaire des orientalistes de langue française, pp. 21-3). 
86. Vegeu ibíd., pp. 84ff.
87. Ibíd., p. 88.
88. Ibíd., p. 93.
89. Marx, Die ethnologischen Exzerpthefte, ed. Lawrence Krader, Suhrkamp, Frankfurt-am-Main, 1976, p. 190. Vegeu també Marx, The Ethnographical Notebooks of Marx, ed. Lawrence Krader, Van Gorcum, Assen, 1972.
90. Ibíd., p. 425.
91. Ibíd., 455.
92. Ibíd., 432.
93. Vegeu Haruki Wada, ‘Marx and Revolutionary Russia’, en Teodor Shanin, ed., Late Marx and the Russian Road. Marx and ‘the Peripheries of Capitalism’, Routledge & Kegan Paul, London, 1984, pp. 40–75, aquí pp. 61f.
94. Marx, ‘Exzerpte’, p. 55.
95. Klaus Weissgerber, ‘Bemerkungen zu den Kovalevskij-Exzerpten von Marx’, Ethnographisch-Archäologische Zeitschrift, vol. 21, no. 2, 1980, pp. 193–219, aquí p. 209 (summarizing and quoting Marx, ‘Exzerpte’, p. 55).
96. Marx, ‘Exzerpte’, p. 76.Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, p. 346.
97. Marx, Die ethnologischen Exzerpthefte, p. 378.
98. Krader’s Introduction to Marx’s Die ethnologische Exzerpthefte, p. 63.
99. Harstick, ‘Einleitung’, p. 13
100. El que hem dit anteriorment sobre Irlanda s’aplica a Rússia i a les comparacions de Rússia amb l’Índia: l’imperi tsarista va ser una societat pre-capitalista amb un caràcter marcadament rural, el qual, tot i que mai va ser colonitzat, es va desenvolupar al llarg de línies colonials. Vegeu See Bayly, The Birth of the Modern World, p. 177.
101. Karl Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, MECW, vol. 24, pp. 346, 360.
102. Ibíd., pp. 350-51.
103. Ibíd., o. 365.
104. Ibíd., p. 361.
105. Carta de Marx a Otecestvenniye Zapisky, 1877, MECW, vol. 24, p. 200.
106. Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, p. 346.
107. Ibíd., p. 361.
108. Ibíd., p. 358.
109. Ibíd., p. 349.
110. Karl Marx i Friedrich Engels, ‘Preface to the Second Russian Edition of the Manifesto of the Communist Party’, 1882, MECW, vol. 24, p. 426.
111. Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, p. 353.
112. Ibíd., pp. 357-8.
113. Ibíd., p. 353.
114. Ibíd., p. 371.
115. Marx and Engels, ‘Preface to the Second Russian Edition of the Manifesto of the Communist Party’, p. 426.
116. Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, p. 368.
117. Ibíd., p. 365.
118. Ibíd.
119. Ibíd., p. 359.
120. Ibíd., p. 364.
121. Les cartes de Marx a la revolucionària russa Vera Zasulich, els passatges de les quals que hem citat estan en l’esborrany principal, estan en estreta relació amb els seus estudis de la propietat de la terra. Marx, així, no tan sols esmenta Morgan i Maine, però també concep la propietat comunista com a “una forma superior del tipus arcaic de propietat” (MECW, vol. 24, p. 362). Haruki Wada també a assenyalat la influència que les posicions de Kovalevskii han tingut en les cartes de Marx.
122. Vegeu Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich”, p. 346.
123. Ibíd., p. 363.
124. La importància d’aquestes comunitats es veu considerablement reduïda, en primer lloc, pel fet que Marx considera la possibilitat que els desenvolupaments autòctons puguin superar el despotisme. Així, ha pres una gran distància de la seva pressuposició anterior que només factors exògens (colonialisme) poden posar-li final. Segon, alguns components centrals de la “concepció asiàtica” s’han esfondrat: “Marx va tractar el període entre la societat primitiva i el capitalisme com una formació amb molts tipus: és a dir, ja no distingia entre el mode de producció asiàtic, la formació social de l’antiguitat, i el feudalisme sinó, més aviat, els va considerar com a tipus d’una formació que va ser precedida per moltes variants diferents de societat primitiva. … La concepció inadequada d’un mode de producció “asiàtic” (o oriental) basat en l’absència de propietat privada de la terra ha donat pas a la comprensió que “la forma primitiva de societat”, des de “l’Índia fins a Irlanda”, incloïa moltes formes diferents d’estructura social basades en “comunes rurals amb possessió col·lectiva de la terra”, com afirma Engels en l’única nota correctiva del Manifest Comunista” (Burchard Brentjes, ed., Marx und Friedrich Engels zur Geschichte des Orients, Wissenschaftliche Beiträge/Martin-Luther-Universität, Halle, 1983, pp. 3–30, aquí p. 19). Tercer, la perspectiva política de Marx canvia. Aquí és simptomàtica la idea que les forces comunistes haurien de buscar el seu punt de partida en les comunes rurals: és a dir, les mateixes estructures que va percebre com a obstacles al desenvolupament el 1853.
125. Marx, ‘Drafts of the Letters to Vera Zasulich’, p. 363.
126. Ibíd., p. 350.
127. Krader’s Introduction to Marx’s Die ethnologische Exzerpthefte, p. 37.
128. Reinhart Kößler and Hans Wienold, Gesellschaft bei Marx, Westfälisches Dampfboot, Münster, 2001, p. 177.
129. Marx and Engels, ‘Preface to the Second Russian Edition of the Manifesto of the Communist Party’, pp. 350–51.
130. Bart Moore-Gilbert, ‘Marxisme et post-colonialisme: une liaison dangereuse?’, in Jacques Bidet and Eustache Kouvélakis, eds, Dictionnaire Marx contemporain, PUF, Paris, 2001, pp. 307–317, aquí p. 315.
131. Ibíd., 317.
132. Fernando Coronil, ‘Beyond Occidentalism. Toward Nonimperial Geohistorical Categories’, Cultural Anthropology, vol. 11, no. 1, February 1996, pp. 51–87, here p. 78.
133. Moore-Gilbert, ‘Marxisme et post-colonialisme’, p. 317. 
134. Stuart Hall, ‘When Was “the Post-colonial”? Thinking at the Limit’, en Iain Chambers and Lidia Curti, eds, The Post-colonial Question: Common Skies, Divided Horizons, Routledge, London and New York, 1996, pp. 242–60, aquí p. 249.
135. Vegeu Michael Heinrich, ‘Imperialismustheorie’, in Siegfried Schieder and Manuela Spindler, eds, Theorien der Internationalen Beziehungen, Leske + Budrich, Opladen, 2003, pp. 279–307.
136. Immanuel Wallerstein, Historical Capitalism, Verso, London, 1984, pp. 105f.
137. Ibíd., p. 98.
138. Hauck, Die Gesellschaftstheorie und ihr Anderes, p. 134. 
139. Étienne Balibar, ‘Sur les concepts fondamentaux du matérialisme historique’ (1965), in Louis Althusser et al., Lire le Capital, PUF, Paris, 1996, pp. 419–568, aquí p. 426.
140. Louis Althusser, ‘The Underground Current of the Materialism of the Encounter’ (1982), en Louis Althusser, Philosophy of the Encounter: Later Writings, 1978–1987, Verso, London and New York, 2006, pp. 163–207, aquí pp. 196ff.