Al juliol de 2021, l’activisme migrant a Barcelona va tenir una nova incorporació: la col·lectiva MADRES, un grup de dones migrants, residents a Barcelona ciutat, unides per l’experiència traumàtica amb Atenció a la Infància (Direcció d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència a Catalunya —d’ara endavant, DGAIA). La DGAIA és una institució que ha estat qüestionada en els últims anys per diferents sectors de la societat, principalment a causa de:

• L’excés de poder de l’Administració per a determinar el futur de les famílies.
• L’absència de supervisió judicial en les pràctiques de la DGAIA.
• I el fet que moltes de les famílies amb expedients oberts en Atenció a la Infància es troben en una situació de vulnerabilitat econòmica que hauria d’haver estat atesa prèviament per Serveis Socials, per a evitar així involucrar a la DGAIA.

Així i tot, un grup de mares que van començar a mobilitzar-se al novembre de 2020 reclamen que el sistema d’atenció a la infància i adolescència a Catalunya —i a la resta de l’estat— no sols discrimina les famílies per qüestió de classe, sinó també des d’una lògica racista i colonialista. El cas de la Nour va ser la metxa que va encendre la flama d’una sèrie de concentracions front la seu de la DGAIA, en què les mares —afectades o no per les praxis de la institució d’Atenció a la Infància— van prendre els carrers en acte de protesta.

Des de llavors, les mares han continuat fent pública la seva lluita i, a principis de juliol d’enguany, van formalitzar el grup MARES: una col·lectiva de mares contra la violència patriarcal, racista i colonialista de l’Estat espanyol. La col·lectiva va començar com un espai de trobada, cura i apoderament, i ara també ofereix acompanyament i suport (emocional, econòmic i legal) a les mares. Tal com afirma una de les fundadores del projecte, la intenció és «llevar-los força al rol que tenen aquestes institucions a la vida de les famílies migrants i racialitzades que viuen situacions molt complicades a nivell econòmic. La idea és reforçar les xarxes comunitàries, perquè no hi hagi necessitat d’anar a aquestes institucions»— com els Serveis Socials o la DGAIA.

Moltes famílies es creuen amb la institució d’Atenció a la Infància a Catalunya, però les mares que van ser entrevistades per al treball de tesi compartien un denominador comú: «ser pobres, migrants, dependents i mares solteres». Aquest article presenta les històries de mares migrants racialitzades que són subjectes de resistència al sistema-món patriarcal, eurocèntric, capitalista i racista colonial. A continuació coneixereu les veus d’Ariadna, Mercedes, Paula, Manon i Laia, les maternitats de les quals s’han vist desestabilitzades per un estat del benestar que, en lloc de mantenir-les fora de perill, converteix les seves vides en impossibles.

«Ser migrant i dona és un preu que has de pagar»: experiències de dones migrants amb la DGAIA

Les experiències migratòries de les dones-mares amb les quals vaig tenir el plaer de parlar no van ser precisament plaents. Arribar a un nou país, on pot ser que no parlis la llengua del lloc, on has de fer front a una infinitud de dificultats burocràtiques, on tal vegada experimentes un xoc cultural i on, definitivament, no ets benvinguda, és una enorme vicissitud. Obstacles per a trobar treball, un lloc per a viure, per a crear xarxes socials i ser part de la comunitat, són algunes de les traves amb les quals les mares es van topar. Encara que això no és tot; a més elles no s’ajusten al model familiar normatiu: són mares racialitzades, migrants, mares solteres, que en molts casos lluiten per a donar suport econòmic la llar, la qual cosa les fa instantàniament «males mares» o «no aptes» per a la maternitat.

La precarietat: un carrer sense sortida

Clara, treballadora social, afirma que «no es retira a un nen per extrema pobresa». Llavors, el fet que una família es trobi en una situació econòmica crítica no és raó única per a determinar el desemparament del menor: una afirmació compartida també des de Serveis Socials i Atenció a la Infància. Així i tot, no podem afirmar el mateix sobre la precarietat: quan un individu s’enfronta a la falta de treball estable que li permeti mantenir un salari digne, d’oportunitats per a progressar, a més de l’habilitat de representar els seus interessos en el col·lectiu. Una de les dones amb les quals vaig tenir el plaer de parlar, Mercedes —fins i tot després de residir a Catalunya durant més de 25 anys i tenir una titulació en administració—, no pot permetre’s un habitatge: la seva actual residència és un espai ocupat. D’altra banda, Ariadna m’explicava com la seva experiència amb la DGAIA ha afectat les seves possibilitats per a trobar un treball. La cito textualment: «no puc aconseguir treball. Cinc mesos sense treballar, fent per aquí, per allà, m’han ofert treball, no he pogut perquè havia d’anar a la UFAM, (Unitat d’Atenció a la Família i a la Dona), havia d’anar al psicòleg… Tu creus que un pot perdre el temps així?». Més encara, durant la pandèmia, on es generava més vulnerabilitat social, política i econòmica, casos com els de Mercedes i Ariadna es van multiplicar.

Maternitats marginalitzades: excloses de la societat i de les seves pròpies comunitats

La pèrdua de custòdia entre les mares migrants és una experiència solitària: ets jutjada des de la comunitat migrant, la societat «receptora» i la teva pròpia família. Les mares expliquen com es viu l’experiència des de la vergonya, fet que comporta que elles soles acaben portant el pes i la pena de la pèrdua. Una de les mares, Laia, va rebre el suport d’Alexandra —mediadora intercultural i activista— especialment perquè la Laia mancava del suport de les altres mares de la seva comunitat: el fet que la Laia no hagués estat casada amb la seva ex-parella va implicar que la seva credibilitat es veiés afectada, i les seves companyes migrants van decidir no unir-se a la seva causa.

No obstant això, les mares no són allunyades només per part de les seves comunitats, sinó que, per exemple, des dels moviments d’esquerres i feministes, tampoc se’ls ofereix un suport ferm i transparent. Manon ho deixava ben clar en la seva entrevista: «hi ha un sector d’aquesta esquerra i feminisme blanc que si que critica a la DGAIA en relació amb el tema dels menors migrants no acompanyats. Exclusivament per això. No parlen de retirades de custòdia. (…) I la solució per a ells és estatizar i tenir més pressupost. No hi ha una crítica al problema ideològic profund del funcionament de la DGAIA». Comença a ser poc sorprenent que l’esquerra, el feminisme i els moviments «revolucionaris» hegemònics no vulguin mullar-se quan la discussió tracta sobre racisme i colonialisme; dit d’una altra forma, quan es qüestionen els privilegis col·lectius.

Desafortunadament, l’aïllament social de les mares es fa servir com a argument en contra d’elles en disputes per la custòdia de les seves filles. El jutge va considerar a Mercedes «inadequada» per a tenir la custòdia de la seva filla, entre altres factors, perquè el pare comptava amb una «família estructurada» i Mercedes mancava de suport familiar —atès que gran part de la seva família es troba a l’altre costat de l’Atlàntic—.

Experiències amb els Serveis Socials: «És com una baixada als inferns»

Totes les mares entrevistades han estat o estan sent ateses per Serveis Socials a Catalunya. Les seves experiències, encara que no són generalitzables, mostren l’experiència real de moltes dones migrants que són estereotipades d’una forma que nega la seva individualitat i desdibuixa els seus contextos específics. Per exemple, atès que algunes de les mares tenen orígens sud-americans, podem observar que en les seves experiències amb els Serveis Socials, el clixé sobre les dones llatines com a portadores de valors patriarcals, passives i dependents de les seves parelles interfereix en el procediment dels seus casos. Paula afirmava com la seva treballadora social la va acusar a ella (i a totes les dones llatines) de ser molt luxurioses i que, a més, es va mostrar clarament molesta pel fet que la Paula depengués (econòmicament) d’un home.

Un altre prejudici present en les experiències de les mares és el supòsit que la població migrant és inculta (o més aviat, que no compleix amb els estàndards educatius a Europa). Mercedes explicava com de sorpresa va reaccionar la treballadora social que portava el seu cas quan es va dirigir a ella en català: «perquè clar, una migrant no està en condicions d’aprendre a parlar català, no?» El mateix passa quan una dona migrant no treballa com a treballadora domèstica o no vol treballar en una residència d’ancians.

Fins i tot a les entrevistes amb treballadores socials hi havia present unes certes assumpcions basades en prejudicis sobre com la població migrant viu, sobre les seves creences i coneixements. Martina, que treballa actualment a un EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència) comentava que «moltes vegades, en els processos migratoris, tenim persones que venen d’un món rural, amb un funcionament molt… i aterren a Barcelona, on anem a pinyó, per a dir-ho d’alguna manera, ‘els nens han d’anar a escola’, ‘tu has de treballar’… Clar, moure’s en tot això és complicat. I a més hi ha molta tolerància amb molts temes, la vergonya amb el tema de l’abús, la falta de límits entre les persones… Tot això és complicat». De les paraules de la Martina podem extreure que els elements conflictius que ella identifica es deuen més a la resistència per part de la comunitat migrant als criteris d’una «família bona i acceptable» que no a la valoració objectiva de les deficiències de la família.

La violència de gènere com a factor en comú

Les dones són encara les principals cuidadores en moltes societats, i en algunes unitats familiars, les úniques. Les històries de les dones-mares recollides en aquest estudi són diverses, però comparteixen algunes qüestions; per exemple, ser supervivents de violència de gènere. A Catalunya, la majoria d’experiències de violència de gènere es donen en l’àmbit domèstic; fins i tot aquest és el cas a nivell mundial, on el 27% de les dones entre 15 i 49 anys han estat subjecte d’alguna forma de violència física i/o sexual per part de les seves parelles.

L’experiència de la violència de gènere genera alts nivells de vulnerabilitat, la qual cosa pot ser admesa com a factor de risc en els casos de custòdia de menors. Aquesta correlació s’ha observat en altres contextos, a més del català: als Estats Units, D. E. Roberts (2012) sosté que el sistema d’Atenció a la Infància culpa i castiga les mares maltractades per exposar a les seves filles a situacions de violència, igual que les culpa i castiga per altres problemes familiars causats per les mancances del sistema —això és, que es troben absolutament fora del seu control.

L’ús abusiu de la síndrome d’alienació parental (o SAP, el procés pel qual la persona menor arriba a distanciar-se emocionalment d’un dels seus progenitors com a resultat de la manipulació emocional de l’altre progenitor) resulta un problema en aquestes situacions. Dos estudis, un als Estats Units i un altre al Canadà mostren com, en processos de disputa per la custòdia d’un menor, el jutge tendeix a prestar més atenció al SAP que a la violència intrafamiliar o domèstica, per la qual cosa s’usa el primer per a desacreditar la violència masclista. Aquest fenomen també es dona a Catalunya: el cas de la María —que es va tancar al consolat uruguaià, negant-se a deixar a la seva filla amb el seu pare, a qui havia denunciat per abús sexual— és una clara mostra d’això.

Les mares ja no ploren; ara lluiten

A Catalunya, la DGAIA ha estat objecte de crítica per part de diferents sectors de la societat des de fa almenys una dècada. Així i tot, les experiències de les dones racialitzades continuen invisibilitzades.

Fa més d’un any, un grup de mares van decidir dir prou. Es van posar en contacte amb altres dones migrades, afectades pel servei d’Atenció a la Infància, per a compartir les seves experiències i crear una xarxa de suport. Totes les mares amb les quals vaig compartir una entrevista van expressar com les seves experiències amb Serveis Socials i Atenció a la Infància els van permetre conèixer el sistema de prop, comprendre-ho i identificar les seves mancances. A més, aquestes experiències van ser una espècie de revelació, una explicació per a totes les injustícies que havien hagut de patir: la judicialització de la seva maternitat va suposar també la politització de les seves identitats com a mares. I elles van anar fins i tot més enllà: la politització de les seves maternitats va ser també la raó per a col·lectivitzar la seva lluita.

Nota de l’autora:

El present article exposa les principals qüestions tractades en la tesi de màster «Les mares ja no ploren; ara lluiten». Child custody removal among migratised women in Barcelona, Spain (2021). La recerca va ser duta a terme des d’una aproximació «aliada-activista», és a dir, amb la intenció d’utilitzar el propi privilegi (blanc, de classe mitjana, amb accés a estudis universitaris) en benefici d’aquelles persones que són oprimides. És aquest el motiu pel qual redacto el present document, per a LES MARES, i com a suport solidari des de l’àmbit acadèmic a una lluita que ens implica a totes, i enfront de la qual ningú pot romandre callat. Amb tot, desitjaria que qualsevol acció presa a favor de LES MARES i en suport de la seva lluita es realitzi des d’aquesta postura «aliada-activista»: sempre amb els interessos de LES MARES per davant.

Imatge de portada: Mare del migrant (Xixón)