Les lluites actuals, les revoltes del demà

Aquest assaig és una reflexió sobre les formes de vaga, de la vaga com a abandonament col·lectiu de la feina per part d'un grup de persones, sia en un espai de treball sia dins d'una comunitat concreta.

Les lluites actuals, les revoltes del demà

Les lluites actuals, les revoltes del demà

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest assaig és una reflexió sobre les formes de vaga, de la vaga com a abandonament col·lectiu de la feina per part d'un grup de persones, sia en un espai de treball sia dins d'una comunitat concreta.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En bona part del món neoliberal, durant els últims 40 anys el capital ha anat perfeccionant mecanismes per garantir la impossibilitat virtual de les vagues. Segons les estadístiques realitzades per la International Trade Union Confederation (ITUC) (Confederació Sindical Internacional, CSI), només l’any passat el 81% dels països van violar el dret a la negociació col·lectiva, mentre que el 65% dels països havien aprovat lleis per negar als treballadors el dret a sindicar-se (el 2017 eren el 60%). Aquests mitjans «legals» sovint es complementen amb una violència oberta, amb assassinats sistemàtics dels activistes sindicals en diversos indrets del món. El ITUC/CSI ha registrat un augment dels actes de violència contra líders laborals, que de 59 el 2017 van passar a 65 el 2018.

Aquests intents directes d’evitar l’acció col·lectiva estan reforçats pels obstacles que es deriven del mateix mecanisme de la relació empresa-treballadors. Entre els mateixos treballadors hi ha divisions per motius de raça, gènere, ètnia (per anomenar-ne només uns quants) perquè al món real les relacions socials capitalistes «produeixen» persones a diferents nivells de degradació. Des dels hospitals (o la manca d’hospitals) on neixen, les escoles a les quals poden accedir de petits, fins a les cases i els barris on viuen, els treballadors tenen recorreguts vitals diferents, fins i tot quan comparteixen un espai de treball comú. Aquests recorreguts vitals creen les condicions per a establir estructures salarials diferenciades que, al seu torn, reprodueixen socialment les desigualtats existents.
Un cop pensem en aquesta perversitat capitalista –tant quan és la norma com quan és l’excepció– com una totalitat, podem començar a apreciar l’enormitat dels obstacles que han de superar els treballadors quan fan vaga. Però una vaga no expressa la col·lectivitat, sinó que la construeix. El nou col·lectiu, una vegada generat, no és ni estable ni una simple agregació numèrica de treballadors, sinó que més aviat és sempre una «solidaritat en procés». Quan una mateixa forma de vaga inclou els episodis de la violència policial i les batudes d’immigrants, no només es reforça la solidaritat, sinó que es poden reconfigurar els horitzons de la mateixa lluita.

Les concessions als obrers nacionals es realitzen sobre la base d’un tracte discriminatori del component immigrat obrer

Una onada de vagues, per descomptat, requereix un augment proporcional d’aquestes pràctiques. S’han de recopilar i recollir diverses peripècies vitals i injustícies específiques de l’espai de treball per produir una narrativa de lluita comuna. No és un únic fet compartit que ignora les històries i necessitats específiques, sinó, una vegada més, és una «solidaritat en procés», on els greuges particulars s’aborden mitjançant l’acció col·lectiva.

L’actual onada de vagues és femenina

Actualment ens trobem immersos en una onada de vagues internacional de mestres. Des de Tunísia fins a Tamil Nadu, des de Brasil fins a Mèxic, i de manera molt destacada als Estats Units, hi ha un moviment de vaga combatiu amb el professorat al capdavant. Però no és cap coincidència que aquest sector laboral, en què la mà d’obra femenina és majoritària, hagi emergit com un dels més militants en la lluita mundial contra l’austeritat.

Durant quaranta anys, el neoliberalisme ha anant corcant sistemàticament les institucions que la classe obrera necessita per construir la seva vida. S’han eliminat subsidis per a aliments i combustibles, s’han desmantellat els sistemes públics de distribució de la riquesa, s’han privatitzat hospitals i escoles; s’han arribat a retallar recursos per als parcs públics, fins al punt que els ajuntaments s’han vist obligats a considerar seriosament vendre aquests espais verds. El que ha sorgit arran d’aquesta depredació són comunitats i nens abandonats per l’Estat, perseguits per un futur cada vegada més fosc, en barris on els habitatges es degraden i s’abandonen i les cases de penyores floreixen. En aquestes comunitats, l’acte i la pràctica de l’assistència han estat i continuen sent un acte polític. Atesa l’austeritat de les infraestructures necessàries per a la reproducció d’una vida digna, la recuperació de l’assistència ha emergit com el principal camp de batalla contra el capital.

No cal dir que, a causa de la divisió de treball establerta històricament per motiu de gènere, la tasca assistencial a la llar és realitzada principalment per dones. De la mateixa manera, les professions que comporten un vessant assistencial –ensenyament, infermeria, neteja– sovint tenen un nombre desproporcionat de personal femení. Però el més important no és només que les dones realitzin tasques assistencials, sinó el significat polític i les dimensions del que incloc en la denominació de feines assistencials. L’atenció, a parer meu, no s’hauria de veure només com a manifestació individual, com algú, sovint una dona, que té cura d’un cos malalt, un nen necessitat o una família famolenca. Quan afirmo que l’assistència en el neoliberalisme és un acte polític, em refereixo a tots els actes i professions l’objectiu de les quals és reduir les diferències de classe. Per exemple, les escoles públiques, que tenen per objectiu millorar les expectatives de vida dels nens de classe obrera, els parcs públics on les seves famílies s’esplaien i es relaxen, els hospitals públics on es poden reparar i reconstruir les vides de la classe obrera són casos d’«assistència» en aquest sentit polític. Tots aquests serveis i infraestructures són les vitals per a la producció de «persones», no només per reproduir les seves vides, sinó també per crear capacitats i atributs que són essencials per a la condició humana.
Determinar tots els indrets on l’«assistència» és una de les respostes més polítiques a l’austeritat ens ajuda a entendre millor el teixit connectiu que relaciona els diferents moviments dirigits per dones dels últims anys. Des de les vagues massives a l’Argentina contra la violència de gènere, l’immens moviment contra la privatització de l’aigua a Irlanda, fins a l’actual onada de vagues dels professors, tots es poden veure com a dirigits per la mateixa força: la necessitat d’establir un nou bé comú.

Aquesta nova onada de lluites també ha aconseguit difuminar la perillosa frontera entre la «lluita de classes» i la «lluita feminista», que moltes generacions de l’esquerra han fomentat. Pensem en els punts de convergència política entre les vagues a nivell mundial dels empleats de Google contra l’assetjament sexual i el moviment International Women’s Strike (Vaga Internacional de les Dones) que va començar el 8 de març de 2017 i que, de moment, no mostra cap senyal de feblesa. Mentre les vagues de Google es realitzaven als espais de treball, el moviment del 8 de març ha estat present als carrers; tots dos moviments es basen en una agenda explícitament feminista. I el més important, aquests entramats de lluites han alterat els límits d’allò que es pot catalogar d’una qüestió «feminista». Tradicionalment, les preocupacions feministes s’han limitat sovint a qüestions com ara el dret a l’avortament i l’assetjament o la violència sexual. En canvi, aquest nou tipus de feminisme lluitador ha apartat la brúixola dels efectes de la discriminació de gènere per dirigir-la cap a les causes. El nou moviment és tan intransigent contra la violència de gènere com contra les lleis d’immigració que imposen la precarietat a les dones migrades i les exposen a la depredació dels seus caps i superiors. De la mateixa manera, aquesta nova generació de feministes es nega a acceptar «sous iguals» als dels homes quan els dos salaris són baixos. És a dir, el moviment ha ampliat l’abast del feminisme per abordar qüestions universals sobre salaris, assistència sanitària i violència policial.

En conseqüència, tot i que moltes d’aquestes protestes són sobre millors salaris o reducció de costos de determinats serveis, no s’han de veure en la seva forma externa, sinó en la seva essència interna, com a moviments contra la rapacitat neoliberal i dirigits a restablir l’assistència per a les vides de la classe treballadora.

Previsió de futur de la lluita

Si bé ningú no ignora que la principal característica de tots els períodes de desenvolupament del capitalisme ha estat gestionar les condicions de treball de manera que beneficiïn l’empresa, mai no s’insistirà prou en la crueltat i la generalització d’aquestes pràctiques en el període neoliberal. Eliminar la democràcia en el lloc de treball mitjançant el desmantellament dels sindicats i dels drets dels treballadors va ser la base sobre la qual es va fundar el neoliberalisme. De fet, va ser el fracàs de tres grans vagues –treballadors tèxtils a l’Índia, miners a Gran Bretanya, controladors aeris als EUA– allò que va marcar el moment del seu naixement. De llavors ençà, durant quatre dècades els governs i empresaris neoliberals, a través de mitjans tant legals com il·legals, han intentat eliminar qualsevol rastre de control dels treballadors als espais de treball.

Els espais de treball, però, no estan hermèticament separats de la resta de la vida social, i així la cultura dels espais de treball té el poder d’establir les condicions d’allò que pot ser acceptable en altres relacions socials. Pensem en el cas de les anomenades «Zones de lliure comerç», aquests indrets neoliberals per antonomàsia, la quinta essència d’una disciplina laboral despietada. Com ja he argumentat anteriorment, aquestes zones imiten, de manera veritablement terrorífica, els contorns de la llar sota el capitalisme. Igual com les llars, són privades, estan protegides de la vigilància tant social com estatal, produeixen articles per proveir la societat (roba, sabates, aliments processats, joguines) a partir de mà d’obra femenina, i són escenaris secrets d’una violència rampant.

En aquestes zones, el control sexual que exerceixen els caps sobre una força de treball majoritàriament femenina és la norma. Però no es pot suposar que la cultura de la violència s’aturarà un cop es creua el llindar de la «feina», perquè una vegada s’ha abaixat el llistó en una esfera de la vida, s’ha proporcionat la justificació i la inspiració per a altres tipus de violència similars en altres esferes, i això, en el neoliberalisme, equival a l’augment en tots dos àmbits i a múltiples formes de violència de gènere.

Que la disciplina laboral s’entreteixeixi amb altres formes de violència de gènere té una implicació important: protestar-hi en contra en una esfera de la vida pot desembocar fàcilment en la protesta en un altre àmbit. Les dones que lluiten pel control dels espais de treball a les escoles poden inspirar i esperonar ben fàcilment la lluita per l’autonomia corporal femenina als carrers. El precursor de la històrica victòria del dret a l’avortament a Irlanda van ser les espectaculars protestes contra el preu de l’aigua. L’experiència acumulada en el moviment de masses contra la privatització de l’aigua a Cochabamba (Bolívia), conegut com la «Guerra de l’aigua», va ser el que va donar confiança als professors de Cochabamba per anar a la vaga poc després.

Allò que s’imposa a la força de treball immigrada tendeix a generalitzar-se per al conjunt dels treballadors

Així doncs, en els moments actuals esdevé perillós destacar la rellevància o la superioritat de les lluites en els espais de treball per damunt de la lluita en altres àmbits. Una onada de lluites adoba el terreny per a onades posteriors, ja que construeix el que Colin Barker va anomenar els «sediments» de l’experiència organitzativa anterior. En comptes d’això, hauríem de reflexionar sobre tot el que Rosa Luxemburg va teoritzar a propòsit del que passa en contextos molt antidemocràtics.

En una situació, va escriure Luxemburg, en què «està prohibida qualsevol forma i qualsevol expressió del moviment obrer, en què la més petita vaga és un delicte polític», s’ha de concloure, «en tota lògica, que qualsevol lluita econòmica esdevindrà [tard o d’hora] política». I encara més, que hi havia una unitat i una reciprocitat totals entre el fet polític i el fet econòmic perquè «tota onada escumejant d’acció política deixa rere seu un pòsit fructífer del qual brosten mil tiges de la lluita econòmica». Si actualment als Estats Units vivim aquesta magnífica vaga de professors és també, en bona mesura, gràcies a l’«onada escumejant» de les lluites anteriors que en van preparar el terreny, com les lluites dels moviments Black Lives Matter y Occupy o en favor de Palestina. Si els professors de Los Angeles han inclòs la lluita contra la persecució de la immigració com a part de la seves demandes de vaga és, a parts iguals, perquè (a) s’adonen que les vides dels seus alumnes i dels pares d’aquests són, en realitat, les condicions de possibilitat o no d’un ensenyament profitós; i (b) la consciència sobre la immigració ha estat emmarcada per les llegendàries marxes i vagues d’immigrants d’anys anteriors.

La valència política de «l’assistència», com a pràctica i com a professió, en condicions neoliberals ens indica que podem esperar diverses vagues i moviments entrellaçats al voltant d’aquests temes. Moltes vegades es desencadenen l’un a l’altre, i així difuminen encara més les línies de separació entre les vagues als espais de treball i els moviments que sorgeixen per defensar les comunitats. La millor manera de construir l’onada de vagues actual és ampliar-ne l’horitzó polític i augmentar-ne les ambicions. Hem de construir línies de comunicació organitzativa entre professors i infermeres, o entre professors i activistes que lluiten per Palestina. Si no ho fem, llavors, com va advertir Luxemburg, la «mitja veritat» de les lluites sindicals es veurà soscavada per la «veritat plena» del capitalisme. Els lloguers dels habitatges continuaran augmentant, la policia continuarà matant i mutilant persones de color. La reducció de les diferències de classe, els augments salarials o la garantia de cobrar una jubilació no contribuiran, per si sols, a millorar la qualitat de vida de la classe obrera si no identifiquem i enfortim les connexions inextricables entre les diverses lluites.

Ara només estem assistint als inicis del que podria convertir-se en una revolta mundial contra l’austeritat. Però el moviment obrer s’ha de polititzar més enllà de la seva expressió sindical. Cal defensar la classe com un tot –els sous i les pensions, sí, però també els habitatges i els parcs infantils– contra els estralls del capitalisme. Perquè això passi, cal desenvolupar i difondre allò que Luxemburg va anomenar el «sentiment de classe» i que el 1905 va permetre als treballadors russos veure «tota qüestió sectorial de qualsevol petit grup de treballadors com una qüestió general, com un afer de classe», la qual cosa, al seu torn, els va portar a «reaccionar a la seva influència com una unitat».

Això encara ha de passar. Com a esquerra, en pressentim l’arribada, com a revolucionaris, n’hem d’assegurar l’èxit.

Pots accedir a tots els articles del número 1 de Catarsi La lluita és de classes? adquirint-lo a la botiga web o obtenir-ne el pdf amb la teva subscripció.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora d’història, especialitzada en el sud d’Àsia, i directora d’Estudis Globals a la Universitat de Purdue. Va ser una de les principals organitzadores de la Vaga Internacional de Dones als Estats Units. Properament veurà la llum en català la seva obra Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió (2017).

Comentaris

Les lluites actuals, les revoltes del demà

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.