L’excolònia britànica de Hong Kong, actualment sota el règim d’autonomia com a part integrant de la República Popular Xinesa ha sigut escenari de les protestes més massives de la seva història. Les protestes a Hong Kong han sigut un fet recurrent en els darrers anys i aquest cop el detonant ha sigut l’intent d’aprovació de la Llei d’Extradició a la Xina continental. Aquesta llei, proposada per Carrie Lam, l’actual Cap executiva de Hong Kong designada per Beijing, permetria que residents a Hong Kong poguessin ser jutjats a la Xina continental per delictes comesos allà. Per als seus crítics, aquesta llei significa un atac a la independència del poder judicial de Hong Kong, i per tant al seu règim autonòmic.

Prop de dos milions de persones van manifestar-se de forma pacífica el passat 16 de juny, però també s’han donat imatges com les dels enfrontaments entre els sectors més joves i les forces de seguretat. A raó de les mobilitzacions, l’aprovació de la Llei ha estat suspesa, però Carrie Lam es manté en el càrrec i la Llei no ha estat retirada, però les protestes encara continuen mentre s’escriuen aquestes línies. La tensió ha anat en augment, amb moments com el dia 1 de juliol, amb l’ocupació momentània de l’Assemblea Legislativa durant el vint-i-dosè aniversari de la retrocessió de Hong Kong; la vaga general a principis d’agost o les imatges d’escamots violents atacant els manifestants dins les estacions de metro. 

La llei d’extradició i el règim d’autonomia de Hong Kong.

La retrocessió de Hong Kong a la Xina, tot i que ha estat acompanyada d’importants dividends econòmics per ambdues parts, mai va acabar sent el retrobament entre germans que alguns es van imaginar. Vint-i-dos anys després de la seva reintegració a la Xina, les relacions entre la població de Hong Kong i Beijing s’han vist travessades per conflictes recurrents.

(…) el que realment marca la diferència en el règim autonòmic de Hong Kong no radica en els seus òrgans legislatius, sinó en la seva branca judicial independent que és la garantia d’un sistema de llibertats civils diferents de les del continent.

L’excolònia britànica compta amb un règim d’autonomia, amb data de caducitat per l’any 2047, el que es coneix com “un país, dos sistemes”. Sota aquest règim l’illa gaudeix d’un sistema judicial i una sèrie de drets fonamentals equiparables a qualsevol règim liberal, tot i que el seu sistema polític està mancat de representativitat. La majoria dels membres de la cambra legislativa no són escollits per sufragi directe, i la Cap executiva, la màxima autoritat de la regió, és designada per Beijing. Per tant el que realment marca la diferència en el règim autonòmic de Hong Kong no radica en els seus òrgans legislatius, sinó en la seva branca judicial independent que és la garantia d’un sistema de llibertats civils diferents de les del continent. Això fa que l’aprovació de la Llei d’Extradició sigui considerada per molts hongkonguesos com un atac a l’element més preuat de la seva autonomia.

La llei en qüestió ja estava, però, pensada a ser desenvolupada en els acords entre Londres i Beijing, que van comportar la retrocessió de Hong Kong a la Xina l’any 1997. De fet hi ha raons de pes perquè el govern de Beijing li interessi que aquesta llei tiri endavant. A causa d’aquesta manca d’un procés d’extradició, Hong Kong s’ha convertit en un refugi per a persones que han comès delictes a la Xina continental, especialment funcionaris i empresaris acusats de corrupció, així com òbviament per a la dissidència política. En alguns casos Beijing ha fet servir mètodes extrajudicials per a segrestar acusats i portar-los al continent, però per raons òbvies és un mètode insostenible de forma generalitzada. A més a més, organismes internacionals anticorrupció i contra el blanqueig de capital també han expressat les seves queixes sobre per la manca de col·laboració de Hong Kong amb altres jurisdiccions.

Tot i això, ara com ara no està clar si la iniciativa de la llei va venir des de Beijing o des de la mateixa administració de Carrie Lam, amb un intent de fer avenços on els seus predecessors van fallar . La realitat és que era de preveure que aquesta proposta comptaria amb oposició a Hong Kong, i no sembla que això sigui precisament el que Beijing necessita en un moment que es troba pressionada en altres fronts.

La composició de la protesta

A diferència d’altres ocasions el que ha caracteritzat el moviment contra la Llei d’Extradició és la seva transversalitat. L’any 2014 va esclatar la Revolució dels Paraigües, inspirada per moviments com Occupy Wall Street i les revolucions de colors en el món àrab. Aquella estava composta fonamentalment per joves i universitaris, amb unes demandes de reforma del sistema polític. La majoria de la població de Hong Kong, força conservadora s’hi va mostrar distant, si no en contra, especialment els empresaris qui mantenen forts lligams amb la Xina continental. 

Aquest cop els empresaris s’han mostrat obertament en contra de la Llei d’extradició i han sigut un dels grups que ha facilitat que l’oposició a aquesta esdevingui un consens al si de la societat hongkonguesa. Durant els darrers mesos les negociacions han aconseguit que delictes com l’evasió d’impostos no fossin inclosos com a motiu d’extradició, els casos de corrupció són un dels motius principals que sostenen la llei. Els empresaris hongkonguesos s’han enriquit en la seva relació amb la Xina continental, i fer negocis allà sovint implica participar de certes pràctiques que els farien vulnerables a ser processats per corrupció. Haver subornat a un funcionari caigut en desgràcia, els hi podria costar a molts d’ells l’extradició a la Xina continental on s’haurien d’enfrontar a un judici amb moltes menys garanties que a Hong Kong.

Els joves de nou han tingut, però, un paper important, encapçalant els grups més contundents en el seu menyspreu cap a la República Popular i mirar de fer anar les protestes més enllà de la qüestió de la Llei d’Extradició.

A més a més, les mobilitzacions s’estan organitzant en diferents localitzacions de Hong Kong, no només en les que habitualment acullen aquests esdeveniments, arribant així a diferents districtes i facilitant que diferents sectors de Hong Kong s’hi sumin. Així, els “Murs Lennon” on per via de post-its la gent pot deixar els seus missatges de suport, també han aparegut arreu de la ciutat. Això també ha facilitat que demandes subjacents de reforma política, com l’elecció directa de tota la cambra legislativa i de l’executiu s’integrin a les protestes.

Els joves de nou han tingut, però, un paper important, encapçalant els grups més contundents en el seu menyspreu cap a la República Popular i mirar de fer anar les protestes més enllà de la qüestió de la Llei d’Extradició. Els líders de 2014 han mantingut, però, un paper secundari, i de fet va ser una coincidència que Joshua Wong, el portaveu empresonat de la Revolució dels Paraigües, sortís lliure el dia després de la manifestació contra la Llei d’Extradició. En aquest sentit si el 2014 els lideratges eren clars i l’organització estava centralitzada, aquesta vegada el model ha sigut més horitzontal per evitar una eventual resposta repressiva. Així també es pot veure, d’una banda l’ús de les noves tecnologies, però de l’altra, una especial cura en la prevenció de les capacitats de detecció que aquestes brinden a les forces de seguretat. Els manifestants han sigut molt curosos en mirar de mantenir el seu anonimat, i han combinat mètodes de comunicació on line, amb mètodes més rudimentaris com missatges de paper o ús del llenguatge de signes.

La virulència de la reacció dels estudiants s’explica per la percepció de Hong Kong no només com una societat amb data de caducitat, sinó que és una societat en declivi. La manca d’oportunitats i l’encariment del cost de la vida fa que cada vegada més joves marxin al continent on hi ha més opcions i on sovint el govern central promociona aquesta mena de vincles entre el continent i la regió autònoma. D’altres sovint més guiats per una racionalitat política fan via cap als Estats Units o el Regne Unit.

Carrie Lam, de fet, duia un programa, per mirar de moure l’agenda política cap a qüestions socials en les quals Beijing podria oferir millors contrapartides econòmiques per a Hong Kong. Així, amb l’objectiu de sortir de la crisi, l’executiu hongkonguès està intentant reconduir l’actualitat política cap aquestes qüestions, però mentre les protestes segueixin tenint seguiment això serà impossible.

Hong Kong és valuosa per Beijing, precisament per la seva connexió amb el món.

El factor internacional també és important per entendre perquè els hongkonguesos es veuen amb cor de desafiar el govern xinès. Hong Kong és, en l’àmbit financer, encara avui la porta de la Xina al món, des d’on les seves empreses i el Renminbi, la moneda de la República Popular, salten als mercats globals. Per tant, Hong Kong és valuosa per Beijing, precisament per la seva connexió amb el món.

Això provoca però que qualsevol conflicte a la regió sempre capti l’atenció internacional, fent que l’ús de la força per suprimir les protestes tingui uns costos molt elevats per la Xina. Els seus rivals ho saben, i Washington juntament amb altres capitals occidentals, no han deixat escapar l’oportunitat de donar suport a les protestes. Aquesta atenció internacional dona als manifestants una (falsa) ficció de seguretat que els està duent a exprimir els límits de la paciència de Beijing.

Aquest suport és percebut a la Xina com una ingerència externa, tot i que el govern ha estirat la narrativa per dir que les manifestacions han sigut organitzades per forces estrangeres. Des de Taiwan (la República de la Xina) amb eleccions a la cantonada, els esdeveniments a Hong Kong també se segueixen amb molta atenció. El difícil encaix de Hong Kong amb la resta de la Xina, deixa cada vegada més llunyana la possibilitat de re-unificació de forma pacífica sota la formula “d’un país dos sistemes”.

El problema de fons.

La Llei d’Extradició ha sigut el detonant d’unes protestes que són la manifestació d’un conflicte de fons. L’existència de Hong Kong, així com de la seva especificitat dins la Xina és conseqüència directa de l’època colonial. El retorn de Hong Kong a la Xina, difícilment es pot posar en dubte, però per molt que Hong Kong sigui fruit d’una situació humiliant i injusta per al poble xinès, la realitat colonial ha deixat un indret amb una identitat diferenciada.

L’entesa no ha sigut fàcil. Si bé és cert que després del 97 el canvi no va ser sobtat, a mesura que els anys van anar passant, les crisis a Hong Kong van començar a ser un fet recurrent, i de fet fins el dia d’avui cap dels Caps executius designats per Beijing ha acabat el seu mandat. Una creixent sensació de limitació de drets i llibertats va anar nodrint-se a mesura que la influència de Beijing creixia sobre la regió. També cal recordar que Hong Kong durant mitja dècada es va nodrir de nombrosos dissidents que fugien del règim comunista. Així aquesta identitat hongkonguesa ha començat a ser vista per alguns com a incompatible amb ser xinès, especialment entre els joves.

A més, les opcions localistes, o les que tot i que actualment minoritàries, advoquen per la separació de Hong Kong, han vist el seu marge de maniobra limitat, i en el cas dels darrers directament invalidades per concórrer a les eleccions. Això no ha fet més que agreujar la situació creant una certa desconnexió entre els òrgans legislatius i una part de la població que no s’hi veu representada, fent que la protesta al carrer a un grau de conflictivitat — difícil d’imaginar en qualsevol altre indret de la Xina — s’hagi convertit en l’única via d’expressió directa de les opinions dels ciutadans.

D’altra banda, Beijing han donat grans facilitats als hongkonguesos per a fer negocis i per treballar al continent, de les quals n’han extret importants beneficis. L’economia de Hong Kong és altament dependent de la seva relació amb la Xina continental, de la que actua com la seva porta financera al món. I de fet, Hong Kong s’ha enriquit immensament de la seva relació amb la Xina continental, on les empreses de Hong Kong van ser de les primeres a aprofitar-se de la Reforma i Apertura, així com de les pobres condicions laborals dels seus compatriotes xinesos.
Però també és cert que Beijing, no té la intenció de mantenir les característiques específiques de Hong Kong, sinó que a llarg termini cerca integrar la ciutat dins una macro-metròpolis del Delta del Riu de la Perla, formant amb ciutats com Shenzhen i Guangzhou el que seria la ciutat més gran del món. A més, Beijing tampoc ha amagat el seu desig de convertir a la borsa de Shanghai en el centre financer d’Àsia, desbancant el lloc que actualment ocupa l’excolònia britànica. D’altra banda la Xina es troba un moment delicat, amb un procés de transició econòmica interna, i encarant una dura batalla en l’esfera internacional amb els Estats Units.

Tres generacions de hongkonguesos van viure sota domini britànic, creant una societat diferenciada, que posteriorment a més es va anar alimentant amb nombrosos dissidents de tota mena.

Quan es considerava que la Xina no tenia altre remei que avançar en el “sentit correcte de la història” i esdevenir un règim liberal occidental, es veia en Hong Kong, un pedaç d’Occident incrustat a la Xina, com la cepa que podria contagiar a la resta del país. Durant anys Hong Kong va ser el punt a través del qual molts xinesos obtenien idees i sobretot productes innovadors provinents d’Occident. Però això ha canviat, les innovacions es creen al continent, i per a la majoria de continentals Hong Kong ha perdut la seva atracció. El perill de Hong Kong com a focus de contagi encara podria existir, i de fet els manifestants en les darreres setmanes han intentat fer arribar missatges als turistes provinents de la Xina continental sobre les protestes. Així i tot, les fortes barreres culturals i socials, així com el recel entre hongkonguesos i continentals són realitats difícils d’eludir.

Quina evolució podem esperar en els propers mesos? Amb tres generacions de hongkonesos havent crescut sota domini britànic les incompatibilitats entre Hong Kong i la resta de la Xina difícilment es podran resoldre a curt termini . Beijing té, però, marge de maniobra per a negociar, sobretot en el cantó econòmic, però les reformes més profundes que incloguin major elecció directa de càrrecs polítics, a llarg termini no farien més que agreujar les diferències entre aquestes «dues Xines». El moment actual on tot sembla haver-se accelerat a la Xina, molts hongkonguesos perceben amb urgència la caducitat del seu sistema, cosa que seguirà atiant les protestes.

A mesura que la tensió a la ciutat no afluixi, però, la possibilitat d’una supressió violenta de les protestes per part de l’exèrcit xinès és converteix en un escenari més plausible. Preveient una difícil dissolució de les protestes a curt termini, la incògnita més determinant, serà fins a quin punt el govern de Beijing podrà tolerar aquesta inestabilitat de forma sostinguda, en un moment en el que el lideratge del Partit Comunista s’està jugant en camps molt més importants el futur de la Xina per al proper segle. 

Foto de portada: Flickr – doctorho