Les fàbriques de cotxes ara fan equips mèdics i així deurien romandre

La pandèmia de coronavirus ha apressat tota una sèrie de mesures d’emergència per reorientar les nostres economies amb l’objectiu de facilitar la resposta del sistema públic de salut. La crisi ens permet veure com la producció podria transformar-se per servir necessitats socials, però això només és possible si aconseguim derrotar a aquells que volen retornar a la normalitat capitalista.

Les fàbriques de cotxes ara fan equips mèdics i així deurien romandre

Les fàbriques de cotxes ara fan equips mèdics i així deurien romandre

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La pandèmia de coronavirus ha apressat tota una sèrie de mesures d’emergència per reorientar les nostres economies amb l’objectiu de facilitar la resposta del sistema públic de salut. La crisi ens permet veure com la producció podria transformar-se per servir necessitats socials, però això només és possible si aconseguim derrotar a aquells que volen retornar a la normalitat capitalista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Durant la crisi capitalista que començà el 2008, els comentaristes d’esquerres no es cansaren de senyalar que, traduïts a l’anglès, els caràcters xinesos per a la paraula «crisi» significaven «perill» però també «oportunitat». En termes mèdics, la crisi és, precisament, el moment crític en el qual es decideix si el pacient morirà o sobreviurà.

L’actual pandèmia es una crisi econòmica i sanitària. Per ser més precisos, és un test d’estrès per als sistemes de salut dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE), i per a l’ordre econòmic al qual estan subjectes. A les darreres dècades aquestes han reduït a la meitat la xifra de llits als hospitals, tot i tenir poblacions cada cop més envellides. La mitjana de llits per cada miler d’habitants ha caigut dels 8’7 als anys setanta als 4’7 el 2015. Les xifres són encara pitjors per a Itàlia (3’18), els EUA (2’77) i el Regne Unit (2’54). Aquest és el llegat de no només deu anys d’austeritat, sinó de més de quatre dècades de neoliberalisme.

La crisi del 2008 aviat va esdevenir més un perill que una oportunitat, com a mínim per al gruix de la classe treballadora. Es van retallar les pensions i la sanitat, es van congelar les contractacions públiques, es va reduir el salari mínim i es van erosionar els convenis de negociació col·lectiva a l’Europa meridional. Tot això es va fer en nom de la restauració de la competitivitat i la reducció del deute públic, que només es convertí en un problema després dels rescats bancaris.

I quina és la situació amb la crisi d’ara? Els perills són obvis. El neoliberalisme no s’ha mort simplement perquè s’hagin suspès temporalment les clàusules de pressupostos equilibrats, els governs s’estiguin expandint massivament en termes fiscals i fins i tot s’hagin plantejat nacionalitzacions. Els governs ja van fer tot això el 2008 i dos anys després van presentar la factura dels rescats de les corporacions i els bancs a la població. Avui els poderosos ens diuen obertament el que fan. Donald Trump diu: «La intervenció del govern no és una intromissió del govern: el seu objectiu no és afeblir el mercat lliure, sinó conservar el mercat lliure.» El 2008, es van aprovar d’amagat mesures d’austeritat a l’inici mateix de la crisi arran de les esmenes constitucionals per introduir l’obligatorietat de reduir el dèficit. Avui l’estat de Nova York ha introduït, per exemple, dures mesures d’austeritat, incloent-hi retallades de 1.300 milions de dòlars en ensenyament i serveis socials. Amb la socialització del deute privat ja en marxa, el risc és que acabi passant el mateix que després de la crisi del 2008, i això serà exactament el que passarà si els sindicats i l’esquerra no pressionen, i ho fan amb molta força, vinculant l’escut de protecció a les empreses amb la reivindicació del seu control públic. Això significaria transferir les accions de les empreses al sector públic, i al seu finançament estatal, amb mesures com ara la reintroducció d’impostos a la riquesa. En aquest sentit, la crisi presenta molts perills, però també, clarament, algunes oportunitats.

Treballadors essencials

La primera d’aquestes oportunitats és que la crisi de la COVID-19 ens mostra quina mena de treball és necessari per mantenir la societat funcionant, quins grups de treballadors són, com els bancs del 2008, «massa grans com per fer caure». En el pla internacional, els polítics, de sobte, aplaudeixen la classe treballadora: infermeres, caixeres de supermercat, treballadors de magatzem, empleats del sector logístic i de la recollida de deixalles. Mentrestant, els agricultors queden exempts del confinament i s’aixequen les fronteres tancades per a la resta per permetre la collita.

Hi ha el potencial per a una confiança renovada i una nova consciència de classe a les masses de treballadors assalariats: els qui són massa grans com per fer caure haurien d’estar millor remunerats!

Els treballadors estan a les línies de front de la crisi, atenent la societat i exposant-se al perill del contagi i la mort ells i els seus familiars. Les famílies de professionals liberals i administratius estan experimentant aquests dies de primera mà el que significa tenir cura de la canalla en les escoles bressol i de primària. Però ningú enyora als senyors encorbatats als parquets de les borses de valors, les consultories o els bufets d’advocats que treballen per a les grans companyies. Aquells que han estat invisibilitzats durant anys, aquells la seguretat de la feina dels quals era vista com a «massa rígida», els seus salaris com a massa alts i les seves necessitats de salut com a massa cares, i les seves reivindicacions en matèria de pensions com a massa cobdicioses, són, inesperadament, herois.

Aquest canvi de discurs és significatiu, fins i tot si se’l compara amb l’escenari posterior a la crisi del 2008. Ben cert: amb aplaudiments no es paguen els lloguers. També és cert que a nivell internacional els polítics estan situant aquests escuts protectors més al davant de les empreses que no pas dels treballadors. Però hi ha el potencial per a una confiança renovada i una nova consciència de classe a les masses de treballadors assalariats: els qui són massa grans com per fer caure haurien d’estar millor remunerats! Això significa salaris de 15 dòlars per hora als EUA i 13 euros per hora a Alemanya. També significa facilitar l’afiliació sindical a través de procediments com el de card-check als EUA i, a Alemanya, expandint la negociació col·lectiva a sectors sense sindicats com ara la venda minorista i la logística. També hi ha espai per a garanties més profundes, com assegurar que només les companyies que compleixin els convenis col·lectius rebin contractes públics en el sector sanitari i de cures, etcètera. Tot això és, és clar, quelcom nou. La posició defensiva del moviment obrer occidental des del gir neoliberal ha vist desaparèixer l’autoestima representada en aquell crit de Georg Büchner: «Treballadors, desperteu i reconeixeu la vostra força! Que les màquines parin quan el vostre fort braç ho vulgui!»

Foto: Flickr – Junta de Andalucía

Al discurs de l’esquerra política, aquesta manera d’entendre les coses ha estat en gran mesura reemplaçada per la compassió cap als treballadors, centrant-se en la seva vulnerabilitat i les maneres com és privada d’agència més que no pas en el seu paper central a la societat. En poques ocasions l’esquerra ha tornat al discurs que són els treballadors qui, juntament amb la natura, creen la riquesa. Com diu la cançó ‘Solidarity Forever’, «quan la inspiració del sindicat» s’ha apoderat d’una majoria de treballadors «no pot haver major força sota el sol», una manera d’entendre les coses que s’ha perdut en bona mesura al discurs de les esquerres. I malgrat tot, avui veiem un nou «orgull obrer», i això és molt important! Però la nova confiança de la classe obrera en si mateixa no emergeix com a discurs. Més aviat es desenvolupa a través de noves lluites laborals contra les exigències irracionals dels empresaris, especialment en sector no-essencials de l’economia.

A Alemanya, els sindicats estan lluitant perquè s’augmenti l’ajuda als treballadors en Kürzarbeit al 90% del salari anterior, en comptes del 60% garantit pel govern. Altres països han vist com es declaraven vagues salvatges destinades a detenir la producció innecessària i per forçar als governs a negociar amb els sindicats les baixes per malaltia: a Itàlia els treballadors de la Fiat van anar a la vaga, i també a la indústria del metall, les drassanes, la indústria de defensa i l’aviació; a Espanya va ocórrer a Mercedes, Iveco i Volkswagen; als EUA, a la factoria de Fiat Chrysler a Sterling Heights (Michigan), a Whole Foods, General Electrics i Amazon a Chicago, Nova York i altres llocs (com ha estat el cas de diversos països europeus). Els conductors d’autobusos a Detroit han aconseguit amb èxit que es cancel·li la venta de bitllets de transport durant la pandèmia. A Itàlia els disturbis han forçat a aprovar un salari d’emergència temporal, també. Ara mateix, la llista de conflictes laborals com a conseqüència de la crisi de la COVID-19 és interminable.

Fins i tot en aquest context sorgeixen noves formes de solidaritat i socialització

Acaparant mercaderies

Però si hem parlat de treballadors que reconeixen la seva força, cal dir que les crisis també generen por i reforcen ansietats socials ben arrelades. Que aprofundeixen tendències apreses en tot ésser humà i la seva cerca per ser capaç d’actuar. Per a alguns, la crisi mostra com hem internalitzat la desfeta de la solidaritat social sota el neoliberalisme. Els preppers [persones que creuen en l’arribada d’una catàstrofe imminent i acumulen aliments i munició, especialment als EUA, NdT] i d’altres que s’ho poden permetre estan acaparant mercaderies –en aparença o de fet– escasses, com ara paper higiènic, respiradors i desinfectants. Individus com Timo Klimer, de vint-i-quatre anys, de Sandhausen (Alemanya), i Matt Colvin, de trenta sis, de Chattanooga (Tennesse), han intentat convertir-se en milionaris comprant de manera sistemàtica productes sanitaris. A tot el món hem pogut veure a gent barallar-se, literalment, per paper higiènic als supermercats, i al municipi alemany de Würselen fins i tot algú va trencar els vidres d’un automòbil per robar dos miserables paquets de paper del vàter. El comportament despietat –el que el psicòleg crític Klaus Holzkamp ha denominat «capacitat restrictiva per actuar»– s’intensifica especialment en aquelles persones que s’emmotllen als valors neoliberals.

Però fins i tot en aquest context sorgeixen noves formes de solidaritat i socialització. A Berlín, molta gent, en un gest de solidaritat, està obrint punts de recollida d’aliments per als sense llar a les places; a Montreal (Canadà), els veïns s’han coordinat per cantar cançons de Leonard Cohen junts des dels balcons i finestres; a la ciutat de Babmerg, al sud d’Alemanya, canten la cançó dels partisans comunistes Bella Ciao des dels terrats en solidaritat amb Itàlia. I a tot el món, els militants d’esquerres s’ofereixen per anar a comprar o passejar les mascotes dels seus veïns més vulnerables, els ancians i aquells amb condicions prèvies. De sobte, tots coneixem als nostres veïns i ells experimenten la solidaritat de manera tangible.

Foto: U.S: Navy

Totes aquestes noves experiències no només van a (re)formar subjectivitats, sinó que també representen un enorme potencial per a la futura organització de comunitats i la política que reclamen les ciutats, i els moviments socials orientats a l’esquerra haurien de recollir aquests fruits. En certa manera, ja està passant: a Alemanya, a la Baixa Saxònia, els membres de Die Linke estan reemplaçant els menjadors per a gent sense recursos i les xarxes de suport per als aturats, la meitat de les quals han estat tancades pel confinament, amb estructures pròpies, garantint la seguretat alimentària i omplint el buit deixat per l’estat. Obrant així, ens recorden a tots que les revolucions a tota Europa que seguiren a la Primera Guerra Mundial van ser el resultat dels consells obrers creats per gestionar el problema de la crisi de les infraestructures i les xarxes de suport social públiques. I si no ho fa l’esquerra ho faran els feixistes: a Bamberg (Baviera), els neonazis de l’anomenada Tercera Via han cridat a organitzar el «suport veïnal» sota el lema de «solidaritat amb els alemanys».

Canvi estructural

Però aquesta crisi no només ofereix oportunitats per transformar la manera en què els col·lectius de base s’organitzen: també planteja la qüestió de modificar estructures més grans de l’ordre econòmic i social del capitalisme. Això és una cosa que ja preocupa a les classes dirigents: com afirmava la revista britànica The Economist, «serà molt més difícil fer valdre l’argument que ‘l’arbre màgic dels diners’ no existeix… Si els bancs centrals prometen finançar el govern durant la pandèmia de coronavirus, molts es preguntaran: per què no deurien també finançar-lo per impulsar una costosa guerra contra un enemic exterior o per invertir en el Green New Deal?» La bíblia del liberalisme afegia que «el món es troba a l’avantsala d’una revolució en la política econòmica… l’estat jugarà segurament un paper molt diferent a l’economia, i no només durant la crisi, sinó molt de temps després.»

L’esquerra ha d’aprofitar aquesta oportunitat històrica abans que l’estat contraataqui en forma de noves mesures d’austeritat.

Però la revolució no arriba per si sola. L’esquerra ha d’aprofitar aquesta oportunitat històrica abans que l’estat contraataqui en forma de noves mesures d’austeritat. És més, això ja ho hem vist abans: ja el 2008-2009 The Economist (que Lenin va descriure concisament com «la revista dels milionaris britànics») va encunyar l’eslògan «No siguem garreps durant aquesta crisi, però després que s’asseguri un pressupost nacional equilibrat.»

La tasca de l’esquerra és proposar quelcom més ambiciós. Necessitem inversions de bilions de dòlars per al canvi social i ecològic que demanen des de fa temps des del programa electoral del Partit Laborista de Jeremy Corbyn fins a Bernie Sanders passant per Die Linke a Alemanya. En efecte, la demanda d’un major paper interventor de l’estat està apuntalada per la crisi. El fet que les companyies privades estiguin portant el principi capitalista de maximitzar beneficis al seu extrem –el preu de la roba de protecció s’ha multiplicat per dinou, les empreses farmacèutiques dels EUA han duplicat el preu de la medicació per al coronavirus i els hospitals privats estan aplicant ERTE a alguns membres dels seus equips per tal de rebre ajudes de l’estat– palesa allò que l’esquerra sempre ha sostingut, seguint a Karl Marx o Karl Polanyi, a saber, que el mercat, sota el capitalisme, no és un mecanisme de distribució eficient, sinó un mitjà per a l’enriquiment de les empreses privades a costa de la societat i el medi ambient.

Foto: U.S. Air Force Academy

La crisi revela la impotència de l’estat neoliberal. És quan la Comissió Europea se sent obligada a demanar als ciutadans amb impressores 3D a casa que ajudin en el subministre de material sanitari que la decadència de tot el sistema queda al descobert. La crisi de la COVID-19 està forçant als estats a adoptar mesures insòlites en la seva gestió de la crisi, com la intervenció dels hospitals en el cas del govern de centre-esquerra a Espanya. Òbviament, un sistema de salut que ha passat per complet per l’adreçador neoliberal, amb hospitals privatitzats i la reducció i fins i tot supressió de recursos als públics, no serveix a la salut pública, sinó a la maximització de beneficis per als accionistes, o les retallades de despesa i recursos públics, que després donaren pas a retallades d’impostos a les empreses i els rics, omplint les seves caixes.

Especialment important per superar aquesta crisi històrica és un gir cap a una economia planificada democràticament i sostenible econòmica.

La necessitat de tornar a nacionalitzar els hospitals i finançar-los per garantir la salut pública s’ha demostrat clarament en aquesta crisi. I atès que, entre d’altres, la crisi en el mercat de l’habitatge ja ha mostrat com les empreses immobiliàries que cotitzen a borsa pertanyen al sector públic, l’esquerra hauria, aquí i a tot arreu, fer campanya per un programa que alliberi les àrees elementals de la salut, l’ensenyament, l’habitatge, el transport i la comunicació del principi de benefici de manera immediata. Ha arribat el moment d’una nacionalització i socialització en sentit progressista. Això inclou el sector financer, perquè només si s’aconsegueix el control sobre el finançament de sectors de la producció socialment necessaris serà possible assegurar que, com a societat, puguem planificar el nostre futur i el futur del nostre planeta finit de manera democràtica i evitar, així, la catàstrofe climàtica que ens amenaça. Superar la crisi multidimensional actual –una crisi de civilització i d’humanitat– es farà de manera socialista o de cap manera en absolut.

Reorientar la producció

Especialment important per superar aquesta crisi històrica és un gir cap a una economia planificada democràticament i sostenible econòmica. Això inclou la relocalització de la producció, una desglobalització selectiva i la desvinculació d’algunes baules de l’economia global. Aquí, també, la crisi ofereix algunes oportunitats.

Agreujada per les vulnerabilitats de la producció just-in-time, la crisi de la COVID-19 a la Xina i el tancament de fronteres internacionals han fet que, de la nit al dia, determinats bens essencials siguin escassos. La crisi ens mostra com el sistema de producció privada, orientada al benefici, posa en perill els sistemes públics de salut quan els productes mèdics han d’importar-se de la Xina, on es fabriquen per motius de costos.

Foto: Flickr – Junta de Andalucía

La crisi de la COVID-19 de sobte obliga a l’estat nacional a ordenar produccions estratègicament importants en una nova forma d’economia de guerra. A Alemanya, Volkswagen està fabricant subministres mèdics com ara respiradors, com ho estan fent els proveïdors de components de l’automòbil Zettl and Sandler, el fabricant de matalassos de Turíngia Breckle i les companyies tèxtils Tigrema, Mey, Eterna i Kunath. Jägermeister i Daigeo, així com la destil·ladora de Beck, estan produint desinfectants. Als EUA, enfrontats amb una escassedat espaordidora de ventiladors, l’administració Trump ha recorregut a la Defense Production Act de la Guerra de Corea dels cinquanta i està obligant a General Motors a produir-los. El mateix ocorre al Regne Unit, on el primer ministre, el conservador Boris Johnson, ha cridat a la indústria britànica a transformar les seves línies de producció d’automòbils, motors d’aviació, màquines de diàlisi i equips d’excavació a ventiladors. L’única companyia al Regne Unit que encara en fabricava, Breas, es trobava al lloc de naixement de Shakespeare, Stratford-upon-Avon. Un material molt apropiat per a la tragèdia del neoliberalisme.

Aquesta crisi, en conseqüència, ofereix ara mateix l’oportunitat d’una relocalització de la producció a llarg termini, una qüestió necessària per a la reducció del dany mediambiental

Però els propis treballadors estan demanant que se’ls posi a fer feines més útils. És particularment interessant el cas de General Electric, on els obrers van aturar la feina amb la demanda específica de convertir la producció per a la fabricació de ventiladors, és a dir, per ajudar a la lluita contra la COVID-19 alhora que evitant acomiadaments.

Aquesta crisi, en conseqüència, ofereix ara mateix l’oportunitat d’una relocalització de la producció a llarg termini, una qüestió necessària per a la reducció del dany mediambiental. La tasca de l’esquerra és aprofitar aquesta oportunitat i mostrar la bogeria de la raó capitalista quan té tot el sentit del món pescar peixos al Mar del Nord i processar-los al Sud-Est d’Àsia per després vendre’ls als supermercats europeus.

Producció per a allò necessari

El nou intervencionisme estatal i la conversió de l’economia en l’estil d’una «economia de guerra» ens ensenyen, per tant, com és possible transformar la indústria en una direcció social i ecològica. Això sí, sempre i quan els estats ho volguessin en comptes de tornar a la «normalitat» i l’insostenible status quo anterior. Mostren el que podria fer un govern ecosocialista al poder. Mostren el que seria socialment possible si planifiquéssim les nostres economies a llarg termini en comptes de deixar el desenvolupament als interessos de les grans empreses pel benefici a molt curt termini, per enriquir els seus accionistes al mateix temps que destrueixen el nostre planeta i les nostres societats. La planificació actual ens permet albirar un ordre social econòmic i social en el qual el centre ja no és la maximització de beneficis i la producció de mercaderies a costa de la humanitat i la natura, sinó la producció per satisfer les nostres necessitats, i les del planeta.

Foto: Wikimedia Commons

La crisi obre, per tant, una possibilitat històrica. Però només ho és si el vent bufa en les veles de les solucions planificades i públiques. Si una cosa no és l’èxit, és automàtic. L’expansió fiscal, la planificació econòmica i la reconversió industrial no se sostindran, no seran permanents –no transformaran l’economia servint els interessos de la majoria social i del planeta– si l’esquerra no empeny en aquesta direcció des d’avui mateix. Com va escriure el crític marxista Walter Benjamin al seu Llibre dels passatges: «Ser un dialèctic significa tenir el vent de la història a les pròpies veles. Les veles són els conceptes. No és suficient, emperò, tenir les veles a disposició. El que és decisiu és conèixer l’art de desplegar-les.»

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Junta de Andalucía
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriptor i periodista polític alemany.

Comentaris

Les fàbriques de cotxes ara fan equips mèdics i així deurien romandre

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.