Porto un temps pensant en com escriure un article per a Catarsi sobre el nou llibre que hem escrit amb en Neil Davidson i en James Foley: «Scotland after Britain: The Two Souls of Independence». Em costava demostrar clarament la rellevància de les idees centrals del llibre per a l’esquerra independentista catalana. Fins que vaig llegir sobre la Diada d’enguany. Per a mi, la bretxa que s’havia anat obrint entre el govern d’Esquerra Republicana i el moviment independentista no podria haver quedat més clarament representada que el passat 11 de setembre. ERC es va negar a participar en la marxa principal de la Diada, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, en el que semblava un intent actiu de desmobilització, però el moviment va respondre amb una participació molt important (els organitzadors la van xifrar en 700.000 persones, la policia en 150.000).

Els esdeveniments em van recordar a les marxes independentistes escoceses, «Tots sota una mateixa bandera», de 2019 i principis de 2020, que van ser de les majors manifestacions de qualsevol tipus en la història d’Escòcia, però a les quals no va assistir Nicola Sturgeon, líder del SNP i primera ministra escocesa. També en aquest cas, la bretxa entre el partit i el moviment va ser flagrant.

El que aquesta bretxa posa de manifest són les tensions inherents als projectes independentistes, que combinen forces socials contradictòries amb diferents relacions amb el poder estatal. Perquè l’esquerra independentista avanci a Catalunya i Escòcia, necessitem comprendre aquesta dinàmica, que hem conceptualitzat com «les dues ànimes» de la independència.

Les dues ànimes

La noció de «Les dues ànimes» és una referència deliberada a l’obra del teòric marxista Hal Draper,i al seu llibre «Les dues ànimes del socialisme». Toti que les idees de Draper van sorgir de circumstàncies històriques molt diferents, és possible establir una comparació  entre els seus conceptes de «socialisme des de dalt» i «socialisme des de baix» i les línies divisòries dins dels projectes independentistes català i escocès respectivament. Deia Draper:

«El que uneix a les moltes formes diferents de socialisme des de dalt és la concepció que el socialisme (o un facsímil raonable del mateix) ha de ser transmès a les masses agraïdes, d’una forma o una altra, per una elit governant que no està subjecta al seu control real. El nucli del socialisme des de baix és la visió segons la qual el socialisme només pot realitzar-se a través de l’autoemancipació de masses actives i en moviment, aconseguint la llibertat amb les seves pròpies mans, mobilitzades ‘des de baix’ en una lluita per prendre les regnes del seu propi destí, com a actors (no mers súbdits) en l’escenari de la història».

Hal Draper

Sostenim que la divisió entre independència des de dalt i independència des de baix es veu accentuada per l’estructura d’aquests projectes polítics. D’una banda, estan els partits independentistes propis del sistema de govern descentralitzat, que han format una capa permanent de polítics professionals que prete controlar la política independentista des de dins de les institucions de l’Estat hegemònic. D’altra banda, està el moviment social, a través del qual els ciutadans i els activistes intenten impulsar la independència des de fora dels marcs definits per l’Estat. Aquestes relacions conflictives amb el poder de l’Estat i els interessos de classe contraposats acaben produint significats contraposats i estratègies independentistes dividides. Les resumim en la següent taula:

Aquesta dicotomia s’ha dissenyat específicament per al context escocès, on un partit (l’SNP) domina de forma aclaparadora la política independentista. A Catalunya, una disputa política més intensa del vot independentista significa que les línies divisòries expressades aquí poden no ser tan clarament visibles. No obstant això, les dues ànimes són clarament rellevants per a una Catalunya que, jo diria, té un moviment social més fortament arrelat i políticament independent que Escòcia.

Neo-autonomisme

A «Escòcia després de Gran Bretanya», manllevem el concepte de «neoautonomisme» directament de l’esquerra catalana, ja que ens ha resultat útil per a explicar la política del Partit Nacional Escocès (SNP) després del referèndum d’independència de 2014.

Per a nosaltres, el neoautonomisme és el manteniment d’un marc nacionalista permanent, però sense un moviment corresponent cap a l’estatalitat. Una política neoautonomista és capaç d’aparentar que està a favor d’una cosa diferent al statu quo, mentre governa d’una manera que reprodueix l’statu quo en la pràctica. Com a tal, és eficaç a l’hora d’aconseguir un èxit electoral, però no està recolzada per cap estratègia creïble per a celebrar un referèndum ni, de fet, per un pla coherent per a establir un Estat independent.

Existeixen profundes pressions institucionals i estructurals cap al neoautonomisme per als partits autonòmics. D’una banda, com tots els actors responsables de les funcions de l’Estat capitalista, el seu treball està dictat en certa manera per la necessitat de tornar a produir les condicions òptimes per a l’acumulació de capital, i per tant se senten atrets cap a l’estabilitat i la continuïtat a aquest efecte. I el que és potser més important, també estan almenys tan interessats a assegurar la seva pròpia reelecció com a assegurar el progrés de la independència, dos objectius que aquests partits tendeixen a confondre entre si però que, evidentment, no sempre estan alineats.

D’altra banda, també existeix una pressió extrínseca cap al neoautonomisme per part de l’Estat central, que es nega a reconèixer el dret a decidir, votin el que votin els catalans o els escocesos a les eleccions. Mentre que la forma específica de l’autoritarisme a Espanya està relacionada amb el caràcter de la «transició» postfranquista, que va deixar en peus gran part de l’antiga estructura estatal, la deriva autoritària és un fenomen general, i ara és clarament evident al Regne Unit, on els successius mandats democràtics del Govern escocès per a un referèndum d’independència són ara motiu de burla i desestimats de pla.

El bloqueig d’un referèndum pactat amb l’Estat central posa en un compromís a un partit com l’SNP, que no creu en la utilització de la mobilització popular com a eina de pressió, ni farà res que pugui ser considerat il·legal per l’Estat. D’aquí ve que Nicola Sturgeon sempre hagi descartat un referèndum «a la catalana».

Fins ara, l’SNP podia eludir aquest problema simplement repetint sense parar que «només un mandat més» faria que Westminster entrés en raó. El partit ha guanyat totes les eleccions a Escòcia des del referèndum de 2014 i, cada vegada, amb un mandat pel referènduim d’independència. Durant un temps, el moviment independentista va consentir a seguir aquesta estratègia de reelecció contínua del SNP, culpant comprensiblement a Westminster de l’estancament, però amb el pas del temps la frustració ha crescut, ja que l’estratègia ha estat molt bona per a l’SNP electoralment, però no ha aportat gairebé res a la independència, ni tan sols el desenvolupament d’un programa coherent sobre com seria un Estat escocès independent.

Després de les últimes eleccions parlamentàries escoceses de 2021, Westminster va redoblar despreocupadament la seva negativa al referèndum, deixant a l’SNP sense una altra opció que desenvolupar un Pla B i un Pla C per a mantenir la legitimitat entre les seves bases, que sí busquen seriosament la independència.

El Pla B consisteix a portar el cas davant el Tribunal Suprem del Regne Unit, argumentant que el Parlament escocès té dret a celebrar un referèndum sense el consentiment de l’estat central. És poc probable que Sturgeon tingui èxit amb el braç jurídic de l’Estat britànic: gairebé tots els experts constitucionalistes creuen que el Govern escocès perdrà el cas davant el Tribunal Suprem a l’octubre.

Això ens porta al Pla C: que les eleccions generals del Regne Unit de 2024 siguin tractades com un «referèndum de facto». En paraules de Sturgeon, une eleccions on els vots al SNP i als Verds siguin considerats per aquests partits com a vots a favor de la independència, i si obtenen més del 50% de tots els vots emesos, això es consideraria un mandat independentista. El problema amb el Pla C és que ningú creu realment que unes eleccions generals tinguin credibilitat com a referèndum d’independència, ja que els partits de l’oposició es negaran a disputar les eleccions sobre aquesta base. Tampoc hi ha fe en què Sturgeon es plantegi seriosament una declaració unilateral d’independència si l’SNP i els Verds obtinguessin la majoria. El resultat és que, si bé pot maximitzar el vot del SNP -assegurant un altre èxit electoral a costa de la independència-, és molt poc probable que aconsegueixi la independència.

No estic dient que l’SNP no vulgui un referèndum d’independència. Estic segur que sí, però aquest referèndum està per sota, a la seva llista de prioritats, de mantenir l’hegemonia sobre la política escocesa i continuar amb la seva gestió neoliberal tova d’Escòcia a través del Parlament escocès. El neoautonomisme és un exercici de política pragmàtica.

No obstant això, el neoautonomisme té límits reals a llarg termini. Un és el partit: l’SNP no té finançament de les grans empreses ni dels sindicats, necessita que els seus membres duguin a terme una formidable operació de porta a porta per finançar les operacions del partit. En algun moment, aquests membres perdran la paciència amb promeses que no es compleixen.

Una segona limitació és la feblesa de l’SNP en el govern, que pot acabar anul·lant el factor independència en els càlculs dels votants a les urnes. Si es permet que la política neoautonomista continuï fins a ben entrat el futur, el seu destí final seran partits ostensiblement independentistes expulsats del poder per partits unionistes, i un moviment independentista abatut i desmoralitzat.

Conclusió

No cal més que veure l’anomenada «taula de diàleg» entre el govern de Pere Aragonés i la Moncloa per a obtenir una imatge de com és el neoautonomisme en el context català, i no és bonica. No obstant això, mentre la política de l’independentisme des de dalt pot estar portant al projecte independentista a un atzucac, l’independentisme des de baix té molta feina per fer a Escòcia i Catalunya per a definir el seu programa i la seva estratègia.

Una clau d’aquesta formulació ha de ser no sols la sobirania nacional -alinear nació amb Estat- sinó també la sobirania popular -la capacitat dels ciutadans de tenir poder sobre l’Estat-. Una forma radical de sobirania popular pot ser tant una estratègia per a aconseguir la independència com una idea de com hauria de ser un Estat independent.

Amb les múltiples crisis del capitalisme global cada vegada més greus, perquè la independència tingui sentit en aquesta època ha de significar alguna cosa més que el mer canvi d’un Estat-nació a un altre. L’objectiu ha de ser utilitzar la palanca de la independència per a posar en marxa una transformació en la forma del poder estatal, i en quina classe l’exerceix.