L’enduriment de la democràcia militant per la via jurisprudencial

Darrera entrega de l'anàlisi sobre la democràcia "militant" espanyola. L'enduriment de la democràcia espanyola s'ha efectuat principalment a partir de la jurisprudència i l'atribució de funcions executives a òrgans no juidicals, com el TC o les juntes electorals.

L’enduriment de la democràcia militant per la via jurisprudencial

L’enduriment de la democràcia militant per la via jurisprudencial

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Darrera entrega de l'anàlisi sobre la democràcia "militant" espanyola. L'enduriment de la democràcia espanyola s'ha efectuat principalment a partir de la jurisprudència i l'atribució de funcions executives a òrgans no juidicals, com el TC o les juntes electorals.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El caràcter militant del sistema polític espanyol s’ha aprofundit encara més des de 2014 per la via de la jurisprudència, fins i tot en contra de l’esperit i la mateixa lletra de la legislació. Així, el TS cassà la sentència absolutòria de l’AN contra els processats per la protesta al Parlament de Catalunya de juny de 2011 argüint que, tot i que «la pràctica totalitat dels diputats no patís en la seva integritat física o que els danys a la propietat causats fossin de rellevància escassa» —que és el que exigeix el tipus definit a l’article 498 del Codi penal, tal com es deriva de la literalitat del precepte—, els fets enjudiciats eren constitutius d’un delicte contra «les institucions de l’estat» pel caràcter del lema de la mobilització, per més que aquesta hagués estat comunicada a l’autoritat competent i fos, doncs, legal. Així, el fet que una manifestant seguís un diputat «amb els braços enlaire, movent les mans» no era «una simple ostentació gestual», sinó un delicte, perquè «coreja la consigna que dona sentit a l’acció executada: Aturem el Parlament» (STS 161/2015, de 17 de març, FD 5).

Així mateix, el procés sobiranista català ha estat el factor que, durant els darrers anys, més ha contribuït a desvelar el caràcter militant de la democràcia espanyola. Arran d’un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern espanyol del PP, el TC declarà contrari a la Constitució l’apartat d’una declaració política del Parlament de Catalunya que declarava el «poble de Catalunya» com a «subjecte polític i jurídic sobirà» (Resolució 5/X, per la qual s’aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya), al·legant que això contradeia, entre altres preceptes, la sobirania del «poble espanyol» (art. 1.2 CE) i la «unitat de la nació espanyola» (art. 2 CE) (STC 42/2014, de 25 de març, FJ 3.b).

Foto: pxfuel.com

Fins aleshores el Parlament havia aprovat diverses resolucions de defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya (resolucions 98/III, sobre el dret d’autodeterminació de la nació catalana; 679/V, sobre l’orientació política general del Consell Executiu; 631/VIII, sobre el dret a l’autodeterminació i el reconeixement de les consultes populars sobre la independència; 742/IX, sobre l’orientació política general del Govern) i, atès que es tractava de declaracions que no tenen caràcter de norma jurídica, el Govern espanyol no n’havia impugnada mai cap. Amb arguments semblants que a la sentència 42/2014, el TC anul·là el conjunt de la Resolució I/XI del Parlament, «sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015» (STC 259/2015, de 2 de desembre). Tanmateix, com que la mera declaració de nul·litat, total o parcial, de resolucions que, per llur naturalesa, no tenen efectes jurídics tampoc no comporta cap efecte jurídic, a partir de 2016 el TC passà de les meres anul·lacions a les prohibicions.

Així, el juliol de 2016 prohibí la creació d’una Comissió d’Estudi del Procés Constituent, amb l’argument que els seus àmbits de recerca «coincideixen substancialment amb els objectius» de la resolució anul·lada (interlocutòria 141/2016, de 19 de juliol, FJ 6), i amenaçà personalment la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, si no paralitzaven la Comissió, amb la qual cosa, a més d’interferir en activitats internes del Parlament que no tenen transcendència jurídica, vulnerà el mateix principi d’inviolabilitat dels membres de la cambra.

’atribució de funcions executives a òrgans no judicials, com el TC o les juntes electorals, ha corregut paral·lela a la restricció creixent de drets fonamentals

Quan el Parlament aprovà una resolució sobre les conclusions de la Comissió (Resolució 263/XI, per la qual es ratifiquen l’informe i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent), el TC estengué l’amenaça de responsabilitats penals als membres del Govern de la Generalitat (providència de primer d’agost de 2016) i ordenà a la Fiscalia d’actuar contra la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa (ITC 170/2016, de 6 d’octubre, i ITC 24/2017, de 14 de febrer). En aquesta línia de restricció creixent de l’autonomia parlamentària i d’expansió dels supòsits susceptibles de donar lloc a responsabilitat penal de la presidència i la Mesa del Parlament, el màxim intèrpret de la Constitució espanyola hi ha arribat a incloure el simple fet d’admetre a tràmit proposicions de llei el contingut de les quals consideri contrari a pronunciaments seus anteriors (ITC 123/2017, de 19 de setembre, providència de 5 de novembre de 2019).

Paral·lelament, els òrgans estrictament judicials començaren a imposar condemnes per incompliment de suspensions decretades pel TC d’actuacions que tampoc no tenien caràcter jurídic. Així, el TSJC imposà penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics i multes a l’expresident de la Generalitat Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau per un suposat delicte de «desobediència» per haver organitzat un «procés participatiu» no vinculant sobre la constitució de Catalunya en estat, que el TC havia suspès cautelarment (providència de 4 de novembre de 2014), després que el Govern espanyol l’hagués impugnat, al·legant que la Generalitat no tenia competència per a convocar-lo i que era contrari a la sobirania i la unitat nacionals espanyoles (STSJC de 13 de març de 2017, confirmada pel TS, amb rebaixa de les penes d’inhabilitació a entre 18 i 24 mesos —STS 722/2018, de 23 de gener de 2019—, que condemnà pels mateixos fets a les mateixes penes l’exconseller Francesc Homs; STS 177/2017, de 22 de març).

Foto: pxfuel.com

Amb aquesta nova jurisprudència, qualsevol declaració parlamentària de ratificació «en la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació com a instrument d’accés a la sobirania del conjunt del poble de Catalunya» (resolucions 534/XII, sobre les propostes per a la Catalunya real, i 546/XII, sobre l’orientació política general del Govern) o en la «voluntat de dur a terme les actuacions necessàries previstes i aprovades per aquest Parlament per a assolir i culminar democràticament la independència de Catalunya» (Moció  5/XII, sobre la normativa del Parlament anul·lada i suspesa pel Tribunal Constitucional), d’«aposta per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia» (Resolució 534/XII) o, simplement, el fet d’acceptar a tràmit mocions amb aquests continguts o qualsevol altre que el TC consideri contrari a la seva doctrina —per més que cap d’aquestes declaracions no sigui jurídicament vinculant—, pot donar lloc a incidents d’execució de les sentències que el TC consideri contrariades i comportar «responsabilitats, incloent-hi la penal» per a la presidència del Parlament i la Mesa (providències de 10 i 16 d’octubre i de 5 de novembre de 2019).

Així mateix, l’atribució de funcions executives a òrgans no judicials, com el TC o les juntes electorals, ha corregut paral·lela a la restricció creixent de drets fonamentals, la qual també ha arribat ja a l’àmbit penal. Així, segons el TSJC, la simple exhibició de símbols o pancartes també pot ésser constitutiva de delicte de «desobediència» (STSJC 149/2019, de 19 de desembre).

A tall de conclusió: per un Codi penal no-militant

Darrerament, especialment amb motiu de la sentència 459/2019 del TS —que és un exemple paroxismal de la jurisprudència contrària a l’autonomia i la inviolabilitat parlamentàries que hem vist a l’apartat anterior, complementada arbitràriament amb altres tipus penals per augmentar les condemnes—, es parla de la necessitat de reformar el Codi penal, sobretot pel que fa al delicte de sedició (art. 544), atesa la barroera manipulació del precepte que n’ha fet el jutjador. Efectivament, és un tipus mal definit, el text del qual ni tan sols explicita l’existència de violència com a condició sine qua non per a aplicar-lo, que estableix penes molt altes (entre quatre i quinze anys de presó) i que (a) o no existeix a la legislació penal de les democràcies —«militants» o no— de l’entorn (RFA, Regne Unit) o (b) els delictes equivalents tenen penes molt menors i llur definició exigeix explícitament l’ús o amenaça de violència (dos anys a França, art. 433.6 i 433.7 CP, i fins a tres a Suïssa, art. 285 CP). El delicte de sedició pot subsumir-se perfectament en els de resistència (art. 556) o «atemptat» (art. 550) contra l’autoritat del Codi espanyol, que tenen penes sensiblement menors (fins a un màxim de sis anys), per la qual cosa hauria d’ésser derogat, i no merament reformat. També fa anys que es reivindica la despenalització dels piquets d’extensió de vaga (art. 315.3), actualment castigats amb penes de fins a tres anys de presó. Per més que el tipus contingui explícitament l’existència de violència, també caldria preguntar-se si han de tenir protecció penal singular els membres del Congrés, Senat i assemblees legislatives autonòmiques (art. 498), o si la violència que les autoritats anomenen terrorisme ha de tenir penes més altes (art. 573.bis) que la que no rep aquest qualificatiu.

Foto: pxfuel.com

Tanmateix, no és aquest el lloc per debatre el tractament que ha de tenir el conjunt de delictes polítics recollits al Codi penal, ja que aquí ens limitem estrictament als delictes d’opinió, els quals, ras i curt, haurien de desaparèixer. Tots els tipus penals esmentats als paràgrafs anteriors haurien d’ésser derogats. En els casos en què els tipus a derogar penalitzen actes que també impliquen violència, aquesta quedaria tipificada en els delictes ordinaris, com seria el cas de l’article 523, perfectament subsumible en el 514.4, sens perjudici de reformar aquest últim precepte perquè únicament sigui aplicable si hi ha violència.

Pel que fa als anomenats delictes d’odi, tipificats per primer cop al Codi de 1995 (art. 510), pensem que caldria reformar en sentit restrictiu el precepte, d’una prolixitat enorme en la redacció actual, la qual, a banda de presentar problemes greus de taxativitat, inclou delictes d’opinió com els detectats pel TC a l’esmentada sentència 235/2007. És discutible que la «incitació» a «l’odi, hostilitat, discriminació o violència» s’hagi de considerar, en si mateixa, delictiva, encara més si també es considera constitutiva del tipus la que es produeix «indirectament», cosa que implica entrar en els judicis d’intencions. Segonament, és qüestionable que un sentiment hagi d’ésser objecte de regulació penal, de manera que, almenys la referència a «l’odi», hauria de desaparèixer del precepte. I és del tot inacceptable que s’inclogui «la ideologia» entre els motius definits com a constitutius del tipus, per tal com implica donar la mateixa protecció penal a fets prepolítics i aliens a l’elecció de la persona (origen, sexe, orientació sexual, etc.) que a tries conscients com són les definicions ideològiques. Aquesta laxitud en la definició dels tipus penals, en un estat amb un cos de fiscals i una judicatura molt comprensius amb l’extrema dreta, ha permès conclusions com que «una persona d’ideologia nazi» ha d’estar protegida per aquest precepte (Circular de la Fiscalia General de l’Estat 7/2019, de 14 de maig, «sobre pautes per a interpretar els delictes d’odi tipificats a l’article 510 del Codi penal»).

Altrament, és molt significatiu que, mentre que la definició del Codi penal espanyol dels delictes d’odi és susceptible de protegir les ideologies polítiques que propugnen la discriminació de determinats col·lectius per raons alienes a llur elecció, no dóna la protecció suplementària d’aquest precepte a les persones i col·lectius discriminats per un fet prepolític com és la llengua (no esmentada entre els motius per a la discriminació constitutius del tipus). Aquesta omissió reprodueix la de l’article 14 de la Constitució, que proclama el principi d’igualtat dels espanyols, però no esmenta específicament la llengua com a motiu pel qual es prohibeix la discriminació, a diferència del que fan la Declaració Universal de Drets Humans (art. 2) i la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (art. 14).

Foto: pxfuel.com

És obvi que, si hi ha d’haver un tipus penal contra els missatges fomentadors de la discriminació contra col·lectius definits per criteris diversos —i no veiem gens clar que n’hi hagi d’haver—, la llengua n’hauria d’ésser un. I això és especialment necessari al Regne d’Espanya, on la denúncia d’actes de discriminació lingüística és molt habitual. Tanmateix, més que penalitzar missatges, a parer nostre el tipus hauria de constituir un agreujant per a actes de violència o discriminació basats en identitats prepolítiques. És per això que la introducció de nous delictes d’opinió, com a es proposa ara des d’alguns sectors pretesament progressistes, marca exactament la direcció inversa que cal emprendre. I és que només bandejant els delictes d’opinió de l’ordenament jurídic podrem superar aquest oxímoron que és la «democràcia militant».

Foto de portada: Wikipedia

Obres esmentades

  • Artola, Miguel: Partidos y programas políticos, 1808-1936. Madrid: Alianza, 1991, I.
  • Bastida, Xacobe: «La senda constitucional. La nación española y la Constitución», dins Taibo, Carlos (dir.): Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2007.
  • Braunthal, Julius: Geschichte der Internationale. Berlín/Bonn: J. H. W. Dietz Nachf. GmbH, 1978, II i III.
  • Capella, Juan Ramón: «La constitución tácita», Mientras Tanto, núm. 88, 2003.
  • Ditfurth, Jutta: Ulrike Meinhof. Die Biografie. Berlín: Ullstein, 2007.
  • Löwenstein, Karl (a): «Militant democracy and fundamental rights, I», The American Political Science Review, vol. 31, núm. 3, juny de 1937.
  • Löwenstein, Karl (b): «Militant democracy and fundamental rights, II», The American Political Science Review, vol. 31, núm. 4, agost de 1937.
  • Solé Tura, Jordi: Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación. Madrid: Alianza, 1985.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

L’enduriment de la democràcia militant per la via jurisprudencial

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.