L’emergència climàtica no es resoldrà amb cap cimera internacional

L’emergència climàtica no es resoldrà amb cap cimera internacional

Les Conferències de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP, per les seves sigles en anglès de Conference Of the Parties) intenten  representar un procés de negociació basat en converses, intencions i compromisos multilaterals entre els països del Nord Global i els del Sud Global enfront l’emergència climàtica. Entre els pavellons i catifes oficials de la COP26 de Glasgow, hi afloren nervis, dinàmiques frenètiques, un desplegament logístic espectacular, moltes càmeres i atenció, molta gent impol·luta i, sobretot, la sensació que en aquella bombolla internacional de dues intenses setmanes (tot i que es fa feina durant tot l’any) s’hi reuneix tot el poder polític i també l’econòmic que ens està portant precisament a l’abisme civilitzatori de manera lenta però constant.

I ens hi està portant, també, perquè la ingenuïtat que es destil·la d’intentar acordar unes propostes econòmiques internacionals que siguin transformadores i que corresponguin a la urgència de la situació en un escenari tant complex i monstruós es veu només de passejar-t’hi una estona si pares atenció. Evidentment, sense oblidar els fets més importants: ni aquests compromisos presos pels països són vinculants legalment (de moment només oficials) ni els països del Nord global compleixen amb els seus acords de finançament dels Acords de París (2015), provocant un retard poc sorprenent però molt simptomàtic.

A més, tot aquest poder econòmic que comentava anteriorment es fonamenta en l’anàlisi del periodista i activista Juan Bordera, «La dada més reveladora d’aquesta cimera és que si hi hagués una delegació d’empreses de combustibles fòssils com si fos un país, tindria la major representació i l’equip  negociador més gran de tots. Això demostra la idea de fins a quin punt estem contemplant un teatre carregat de negocionisme». Aquest concepte que ha passat del negacionisme climàtic per part d’aquestes empreses al «negocionisme» com explica en un article a CTXT, sobre els que utilitzen el canvi climàtic com a coartada per seguir fent business-as-usual sense gaires miraments. Quan aquesta condició cultural provocada pel neoliberalisme i el capitalisme financer és el mur més dur però més urgent a trencar per combatre realment a l’emergència climàtica. I de «negocionistes» de tot el món, la COP26 n’estava plena.

Foto: Sergi Cot

Des de l’interior del recinte oficial de la COP26 de Glasgow també s’hi constaten altres coses. Una d’elles és la certesa que hi ha dues vies (o mons) oposats en aquesta lluita contra l’emergència climàtica. Un té les càmeres, el poder i l’atenció mediàtica i la geopolítica i el negoci com a fet estructura i l’altre té l’organització, la lluita col·lectiva i l’empoderament com a base fonamental. Encara que utòpicament podrien arribar a ser vies complementàries, acaben essent extrems oposats i contradictoris de la lluita contra l’emergència climàtica i la crisi ecosocial. La primera via ve significada pel que he comentat abans. La segona, es representa per les contracimeres populars que es fan extraoficialment en cada edició i organitzades per entitats i plataformes dels països que l’acullen. Unes contracimeres populars que en l’edició d’enguany estava formada per una coalició d’organitzacions anomenada COP26Coalition i que van organitzar múltiples activitats com protestes, manifestacions, macro assemblees, xerrades i tallers sempre sota la visió de la lluita ecosocialista, feminista i anticapitalista des dels marges de la COP26.

Per altra banda, també hi havia el desplegament de la Minga Indígena, un col·lectiu de pobles originaris de l’extrem nord a l’extrem sud del continent americà i que intenta incidir a la COP26 tant des de dins com des de fora, com a originaris i defensors d’uns territoris permanentment espoliats pels que comparteixen les sales i catifes de la cimera oficial. Un desplegament no aliè a les enormes dificultats logístiques i burocràtiques —fins i tot excloents i racistes— per aconseguir els permisos i visats necessaris per a poder assistir-hi, com comentaven a la seva roda de premsa final. La Minga Indígena es defineix com defensora de l’autodeterminació dels pobles i la sobirania del territori des del punt de vista internacionalista i, al no tenir un estat  propi, han d’aconseguir les vies oficials gracies a països que solidàriament els acullen, per poder ser presents a la COP26 i organitzar les seves activitats a l’exterior de les catifes oficials.

L’objectiu principal d’aquesta COP26 era analitzar el seguiment als acords de París del 2015 i les mesures preses per a reduir l’escalfament global que provoca l’emergència climàtica. També en com estan distribuïdes aquestes responsabilitats climàtiques entre els països del Nord global i els del Sud global, com uns redueixen emissions de gasos d’efecte hivernacle mentre els altres reben compensacions econòmiques —sobretot pel deute històric— per al seu desenvolupament vers la crisi climàtica. Pel que s’ha vist, aquest límit dels 1,5ºC d’escalfament a finals de segle sembla quedar reduït a una anècdota quan el món científic avisa que tranquil·lament aniríem cap a un escalfament d’uns 2,5ºC dins el sistema econòmic actual i el marc global vigent.

Foto: Sergi Cot

Aquest grau de diferència pot semblar menyspreable però és un autèntic desastre social de conseqüències imprevisibles. Ara imagineu-vos com poden ser les conseqüències globals quan diverses previsions ja estan apuntant que l’increment de l’escalfament es pot situar entre els 2,5ºC i els 6ºC. El marc està canviant massa ràpid i el panorama que se’n deriva és desolador. I encara el fa una mica més desolador quan, també en el marc d’aquesta COP26, una investigació del Washington Post declarava que hi ha falsificació de resultats de les emissions de certs països i que les dades reals anuals difereixen notablement de les seves emissions reals.

Com titulava l’ambientòloga i experta climàtica Anna Pérez en un article recent (Més enllà de les cimeres, cal pressió ciutadana), la cimera d’enguany també ha presentat alguns horitzons interessants com els acords per la fi del carbó i els subsidis als combustibles fòssils o la revisió els plans d’acció. Per tant, més organització, entusiasme i convicció que mai per capgirar la situació i l’agenda climàtica. Perquè no tot està perdut i perquè una dècima més o una dècima menys d’escalfament mitjà global implicaran uns impactes socials enormes i elevades pèrdues en biodiversitat a totes les coordenades terrestres.

Hi hauria moltes més coses a dir sobre el que ha suposat aquesta cimera COP26 però a part que ha obtingut uns resultats generalment molt insuficients i poc esperançadors, cal centrar el focus en el més important i el que tenim més a l’abast: la pressió ciutadana i la lluita col·lectiva és —i serà els propers anys— més important que mai. També a casa nostra. Que, com deia Ignacio Ellacuría, «només en la confluència entre la justicia i la veritat, es pot trobar la veritable llibertat». Doncs això: justícia, veritat, lluita i llibertat.

Foto de portada: Sergi Cot

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

L’emergència climàtica no es resoldrà amb cap cimera internacional

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.