L’aposta era el barri

Una pandèmia s’abat sobre els barris treballadors. La cura només pot ser la implicació política i conscient del veïnat i el jovent per una decisiva aposta per la classe.
Una pandèmia s’abat sobre els barris treballadors. La cura només pot ser la implicació política i conscient del veïnat i el jovent per una decisiva aposta per la classe.

Un jove irromp a l’humil càmping on una parella descansa i crida que ha guanyat una aposta, amb el telèfon mòbil a la mà. L’anunci publicitari acaba amb un «El millor de guanyar és explicar-ho» i una invitació molt difícil d’ignorar: si entres a la web de Codere, podràs accedir a un val de benvinguda de 350 euros. Al cap de pocs segons, un altre espot obre amb la cara del boxejador Muhammad Ali en un pòster. Tot seguit, Isaac Farré comença a explicar la seva trajectòria en el ring i com ha estat d’important que una empresa com Sportium hagi acompanyat les seves passes. No hi ha una crida a apostar, no parlen de guanys. Només volen recordar-te que aquesta empresa milionària es preocupa de debò per l’esport. Que així com tu apostes, ells també ho van fer en el seu moment per estrelles emergents. Que al principi no tot estava clar, però que al final la jugada va sortir bé. Van assumir riscos, i fer-ho, és clar, és gairebé condició humana.

Anualment, la quantitat de diners que mouen les empreses de joc oscil·la entre els 25.000 i 30.000 milions d’euros, un 2,5% del PIB. Els anuncis omplen les graelles televisives, tot de personatges públics ofereixen la seva imatge per protagonitzar els anuncis i, entremig, els nostres barris s’han anat omplint a poc a poc amb locals on abans es venia fruita i on ara et prometen un futur millor a canvi de la xavalla.

Les economies de la misèria aliena —concepte encunyat per Embid a Hijos del hormigón (Ediciones La Lluvia)— es componen de negocis en què la generació de beneficis radica en la pobresa, desesperació i crisi dels altres. És una modalitat que sempre ha existit, però que prolifera en més gran mesura durant els períodes de crisi econòmica. Entre aquest tipus de negocis, que abunden en els barris de classe treballadora, n’hi ha dos que solen trobar-se en la mateixa illa de cases: en una cantonada, el local d’empenyorament. En l’altra, la casa d’apostes.

Regular la selva

Per entendre què ens ha conduït a ser el país amb la taxa més gran de ludopatia juvenil d’Europa hem de remuntar-nos al moment en què es van despenalitzar efectivament els jocs d’atzar. Rodolfo Martín Villa, un dels responsables de la massacre de Vitòria, portava al Consell de Ministres el 1977 el text que posaria fi per decret a la prohibició de les apostes que era vigent des de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i que només havia tingut una excepció fins a la mort de Franco: l’obertura durant una nit del Gran Casino de Sant Sebastià el 1963. La pressió del sector turístic perquè Espanya s’adeqüés a la «normalitat europea» en matèria de joc es basava en arguments recaptatoris. Segons estudis d’aquella època, en quinze anys s’havien deixat de percebre entorn de 200.000 milions de pessetes en impostos derivats del joc.

Les economies de la misèria aliena es componen de negocis en què la generació de beneficis radica en la pobresa, desesperació i crisi dels altres

Una de les intencions per aconseguir aquesta recaptació a través dels impostos era deixar el joc en mans estatals i d’empreses espanyoles. S’impulsaria l’obertura de casinos en les zones considerades turístiques de litoral per atreure un nou perfil de client europeu més adinerat. Amb tot, la despenalització del joc va venir acompanyada també de la instal·lació de les famoses màquines recreatives —conegudes popularment com a escurabutxaques— no només en casinos i bingos, sinó també en els llocs freqüentats assíduament per la classe treballadora, els bars i les cafeteries. Així va ser com l’oferta de jocs d’atzar es va diversificar entre les grans fortunes i el canvi del cafè de qualsevol bar de la perifèria.

Unes dècades després, el 2007, s’obrien les primeres cases d’apostes físiques a Madrid, i les competències per aprovar els reglaments que fixarien les normatives pel que fa a distàncies i disposicions serien de les Comunitats Autònomes. Des d’aleshores, l’arquitectura d’aquests locals de joc, amb vidres opacs i infranquejables a primera vista, contribueix a la pèrdua de la noció del temps a dins. Aquest lapse en què res no passa s’acompanya d’esmorzars, berenars o begudes alcohòliques a preu irrisori i fins i tot gratuït per premiar els clients fidels. Per incitar a apostar. La laxitud i arbitrarietat en els reglaments autonòmics que fixen, entre d’altres, les distàncies mínimes entre cases d’apostes físiques, expliquen les diferències entre llocs com Catalunya o Madrid. Mentre que en la primera és il·legal obrir un local d’apostes a menys d’un quilòmetre d’un establiment similar, a Madrid no hi havia una distància mínima fins fa ben poc —que s’ha fixat en uns exigus 100 metres. Igualment greu és el seu emplaçament a poques passes de col·legis i centres educatius. Avui dia, són més de 3000 els establiments d’un grapat de marques comercials que s’estenen arreu de l’Estat.

Amb l’aparició del joc telemàtic a través d’internet, diversos operadors internacionals entrarien al mercat de les apostes esportives i dels casinos i escurabutxaques en línia durant la dècada dels 2000. La manca de regulació del joc en línia, que permetia als operadors fer i desfer en la alegalitat, seria el detonant de la promulgació de la Llei del Joc de 2011 durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. No obstant, el canvi de govern deixaria diferents reglaments sense desenvolupar, com el que fa referència a la publicitat.

El creixement exponencial dels beneficis de les empreses de joc els darrers vuit anys és fruit d’una legislació gairebé inexistent per al joc en línia i també de reglaments arbitraris i laxos que van permetre l’aglomeració de locals de joc en zones molt concretes. A escala estatal, les comunitats autònomes més castigades per l’expansió de la plaga de les apostes físiques són Andalusia, la Comunitat de Madrid, el País Valencià i la Regió de Múrcia. Aquesta última és, a més, la que compta amb més locals de joc per persona. En un informe presentat a finals de l’any passat per la Federació Regional d’Associacions Veïnals de Madrid (FRAVM) es donava llum a la intencionalitat de l’emplaçament de les cases d’apostes físiques a la capital espanyola. La concentració d’aquest tipus d’empreses en barris amb una renda per sota de la mitjana municipal, amb taxes d’atur més grans i un nivell educatiu més baix s’explica, per la patronal del joc, amb arguments pragmàtics: com més baix és el preu del sòl, més beneficis. Amb tot, aquest raonament coixeja quan ens aturem a observar quants comerços freqüents en zones geogràfiques de rendes altes, com el barri de Salamanca, no tenen presència en la perifèria.

La recerca d’un client potencial que es vegi atret per l’oferta, una classe obrera precaritzada i una joventut sense alternatives de lleure assequibles, és evident. El canvi de perfil del nou ludòpata –que ara té vint anys i està familiaritzat amb les noves tecnologies-, la ubicació d’aquests locals en els barris de classe treballadora i les persones de referència que apareixen en els anuncis ens parlen d’una interpel·lació directa a qui consideren més propici a gastar-se el sou en el resultat del Barça-Madrid del cap de setmana. Ens parlen a nosaltres.

Construir comunitat sense atzar

El matí del 31 de maig de 2019, diversos locals de joc instal·lats a Madrid i altres zones de l’Estat espanyol es llevaven decorats amb un missatge clar: «No us volem als nostres barris». Gamonal, a Burgos, que ja s’havia aixecat el 2014 contra la construcció d’una avinguda i l’especulació urbanística, ara era un dels epicentres de la lluita contra les cases d’apostes. Aquesta acció coordinada no era més que la culminació de l’organització que s’havia articulat els últims anys als barris de tot l’Estat espanyol, a mans de veïns que assistien a la transformació urbanística dels barris amb l’aparició cada vegada de més locals de joc que anava aparellada amb el buidatge dels carrers, els parcs i els llocs de trobada. Des dels diversos col·lectius juvenils, associacions de veïns i AMPA havien identificat un problema que tenia el seu correlat, o com a mínim cuades de desmemòria, en els fatídics anys vuitanta. «Les apostes són l’heroïna del segle XXI», sentenciaven uns adhesius que recorrien l’artèria comercial principal del districte de Carabanchel, la zona geogràfica amb més cases d’apostes de tot el municipi de Madrid.

Avui dia, són més de 3.000 els establiments d’un grapat de marques comercials que s’estenen arreu de l’Estat.

Els paral·lelismes entre la generació perduda i la nova addicció sense substància, la ludopatia, són assenyalats pels qui veuen com els seus nebots, fills o companys de classe comencen a veure com s’afebleixen les seves relacions socials i contreuen deutes als locals d’apostes. Per als qui, al cap i a la fi, viuen als barris que són escenari d’un Las Vegas fragmentat. Si bé l’heroïna va començar a introduir-se a l’Estat espanyol a través del consum esporàdic de joves de classe mitjana acomodats que viatjaven a Tailàndia i en tornaven amb alguns grams —tal i com retrata Justo Ariola a A los pies del caballo—, no va tardar a convertir-se en una arma de control social que va afavorir la desarticulació de la mobilització política de joves de classe treballadora que vivien al País Basc, Madrid o Barcelona, entre altres. Així és que quan les teories psicologistes ens parlen que la ludopatia no entén de classes socials perquè el consum de risc s’estén a tota la població, passen per alt evidències com el perfil actual del jugador ludòpata, la ubicació dels locals i la configuració del joc com a sortida viable a la precarietat laboral i a la incertesa econòmica.

Amb el lema «Apuesta por tu barrio», Vallecas, Moratalaz, Aluche i els altres barris castigats per la xacra de les cases d’apostes van començar a assenyalar la ludopatia com un problema de salut pública i de classe. La transposició del client que es deixava el sosteniment familiar davant de la màquina escurabutxaques com a culpable a la imatge del ludòpata com a víctima va ser clau en la seva construcció com a problema polític, ja que es van treure a la llum tots els condicionants socials que influeixen en la suposada decisió individual de fer una aposta. L’organització a la capital espanyola va culminar l’octubre amb una manifestació a la qual es van adherir gairebé 170 col·lectius i que va travessar el carrer Bravo Murillo, la via amb més concentració de cases d’apostes de tot Madrid. La presa de l’espai públic va servir per visibilitzar tot el que s’amagava dins dels locals, en la relació dicotòmica però causal entre uns carrers buits i uns locals plens. Davant de la falta de resposta des de les institucions, els diferents col·lectius madrilenys es van constituir com a coordinadora i van establir els objectius a assolir a mitjà termini.

D’acord amb les diferents normatives aprovades i una Llei del Joc coixa, l’aspiració al tancament total de les cases d’apostes físiques i en línia és l’horitzó cap a què caminen els qui formen part d’aquesta organització coordinada, i no accepten cap regulació com a bona. Els interessos econòmics i els casos de portes giratòries en les empreses del joc, com és el cas de Rafael Catalá —que va passar de ministre de Justícia durant el govern del PP a formar part del consell assessor de Codere—, o el de Soraya Sáenz de Santamaría —que ara integra el bufet Cuatrecasas, vinculat amb l’emissió de llicències a operadores en línia— són evidents. No permetre que el lucre de pocs arruïni el present i futur de tota una generació és el germen de tot un moviment que tampoc comparteix l’afany no redistributiu de l’atzar: que tothom perdi perquè molt pocs guanyin.

Els paral·lelismes entre la generació perduda i la nova addicció sense substància, la ludopatia, són assenyalats pels qui veuen com els seus nebots, fills o companys de classe comencen a veure com s’afebleixen les seves relacions socials i contreuen deutes als locals d’apostes

Quan diem que el problema de la ludopatia entén de classes no ens referim exclusivament a les conductes de joc problemàtic i a quins motius porten algú a entrar en un local d’apostes, sinó també al llarg procés de rehabilitació. Amb els escassos recursos públics destinats a assistència psicològica i teràpies, que es materialitzen en unitats de joc patològic hospitalàries limitades, molts casos són derivats a associacions privades on el cost de les sessions recau sobre l’usuari. Aquesta situació condueix que moltes famílies de classe treballadora, encara amb deutes contretes a causa de crèdits concedits de forma fraudulenta, no puguin sufragar totes les despeses d’una teràpia que se sol allargar en el temps. Per això, una de les principals reivindicacions dels col·lectius que fan front a aquesta xacra se centra en l’augment dels recursos públics que serveixin com a suport a totes les famílies que veuen com un problema de salut pública es relega a dins de les cases i les carteres de la classe obrera.

Potencialitat i interseccions en la lluita contra les cases d’apostes

La capacitat que han demostrat els diferents col·lectius involucrats en la lluita contra les cases d’apostes ha obligat el Govern de coalició a fer passes en la reforma legislativa del sector. Malgrat que en campanya electoral es mostrava favorable a reduir al màxim la presència dels jocs d’atzar en la vida quotidiana i proposava equiparar la publicitat de les apostes a la del tabac —és a dir, que advocava per la seva prohibició—, la creació d’un Ministeri de Consum encarregat d’aquesta problemàtica ha deixat una sensació més agra que no dolça. La presentació al mes de febrer del projecte de Reial Decret de Comunicacions Comercials de les activitats de joc per part del ministre Alberto Garzón, que definia una regulació tèbia i amb excepcions abundants en la possibilitat de continuar emetent publicitat d’empreses de joc, era criticada des dels moviments de base, que veien com, passats els comicis, les mesures no estaven a l’altura del que s’havia acordat. El mateix dia que es convocava una roda de premsa per presentar el Reial Decret, es duia a terme un escarni a la porta del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Mesos després, un cop aixecat el confinament, es van incorporar noves restriccions recollides a partir d’esmenes presentades a l’esborrany original. Amb tot, la mobilització contra les cases d’apostes ni comença ni acaba amb un Reial Decret, així com tampoc no es poden erradicar les causes socials de la ludopatia exclusivament des de les institucions.

El subjecte polític de la lluita contra les cases d’apostes és més ampli que no podria semblar a priori i ha permès de visibilitzar realitats que feia dècades que tenien lloc sense que s’assenyalessin. Si bé el perfil del nou ludòpata ha sofert variacions, la imatge continua sent la d’un home occidental. Des de les associacions que treballen amb ludòpates en rehabilitació denuncien que els casos de dones que van a teràpia són molt inferiors a les xifres reals de jugadores, que calculen que són un de cada tres usuaris de jocs d’atzar. El rebuig a demanar ajuda per part del gènere femení té diverses explicacions, però moltes tenen a veure amb la vergonya o el sentiment de culpa de qui històricament són les encarregades de subministrar els recursos econòmics que entren a les cases. Els mandats de gènere juguen aquí un paper crucial i retarden la detecció d’un problema que, quan es localitza, sol anar acompanyat d’un gran deute econòmic acumulat. A més, no es pot passar per alt que en els barris on s’emplacen els locals de joc també sol haver-hi una gran proporció de població migrant de baixos recursos econòmics. La dificultat per trobar feina —sobretot en situació administrativa irregular—, les dèbils xarxes socials i alternatives de lleure i l’augment del control social als carrers expliquen que les cases d’apostes puguin arribar a ser un lloc atractiu per passar l’estona i, potser, guanyar uns diners que el mercat laboral nega.

No permetre que el lucre de pocs arruïni el present i futur de tota una generació és el germen de tot un moviment que tampoc comparteix l’afany no redistributiu de l’atzar: que tothom perdi perquè molt pocs guanyin.

La lluita contra les cases d’apostes posa en qüestió la mercantilització i individualització del lleure, la corporalització dels malestars socials, un sistema econòmic que envia el seu exèrcit de reserva, compost també per dones i població migrant, a gastar-se la paga del dia en una cursa de llebrers retransmesa en un local situat a milers de quilòmetres del lloc de l’esdeveniment esportiu. Que siguin el barri, els seus veïns, els qui assenyalin el problema i hi plantegin les solucions és vital a l’hora de qüestionar allò privat i públic, de construir-ho com a problema polític i de reivindicar les cures comunitàries que el feminisme va aconseguir posar al centre.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i doctorant en Antropologia Social per la Universidad Complutense de Madrid. Portaveu de la coordinadora contra les cases d’apostes de Madrid.

Comentaris

L’aposta era el barri

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.