L’actualitat de Rosa Luxemburg

Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de les intel·lectuals més vigoritzants de la tradició socialista.

L’actualitat de Rosa Luxemburg

Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de les intel·lectuals més vigoritzants de la tradició socialista.

Al gener del 1913, va aparèixer L’acumulació del capital, l’obra principal de Rosa Luxemburg. Amb ella volia realitzar «una contribució a l’explicació econòmica de l’imperialisme», com anunciava el subtítol del llibre.[i] Més que no pas una aportació modesta, era una vertadera provocació i fins i tot un sacrilegi, ja que la seva autora, de 42 anys d’edat, i que s’havia fet un nom en la polèmica sobre el revisionisme i el debat sobre la vaga de masses com una aguda pensadora de l’esquerra del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a qui no li feia nosa entrar en batalla, es posava ara com a objectiu el marxisme oficial del partit: sense esmentar-la, atacava l’explicació de l’imperialisme que havien fet Karl Kautsky i Rudolf Hilferding. I ho féu sense por a criticar al propi Marx.

Des del 1907 Luxemburg havia impartit classes d’economia política a l’escola del partit  a Berlín, on era reverenciada i estimada pels seus alumnes i molt apreciada pels seus col·legues. August Bebel l’elogià com la millora professora de l’escola i la defensà de tots els atacs.[ii] De les classes per al seu curs havia de fer un llibre de text, una introducció a l’economia política. Rosa Luxemburg va dedicar-s’hi en cos i ànima: retallà, afegí i amplià, però mai arribà a concloure’l. Va topar amb un problema que, en la seva opinió, Marx, en la seva anàlisi del procés d’acumulació del capital, havia deixat sense resoldre. Per aquest motiu va interrompre el treball del seu llibre i es llençà amb totes les seves energies a l’intent d’omplir aquests buits que creia haver descobert en la construcció teòrica de Marx.[iii] En al voltant d’un any va escriure un llibre completament nou i diferent: L’acumulació del capital, un total de 446 pàgines en la seva edició original.

L’acumulació del capital és un llibre acadèmic, no un pamflet polític. En tres capítols Rosa Luxemburg presenta, en primer lloc, el problema que Marx no va resoldre al segon volum d’El capital i tampoc després. Es tracta del problema de la «reproducció ampliada» del «capital social total», és a dir, de l’acumulació de capital a un nivell social (nacional, global); allò que avui descriuríem com el problema del creixement econòmic (nacional o global). Quan després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupà la teoria del creixement econòmic, no per casualitat hom trobava a Marx un dels seus pioners, com van reconèixer fins i tot destacats no-marxistes. Marx va ser en realitat el primer economista polític, després de François Quesnay. El 1862 va intentar portar a terme una anàlisi del procés de circulació de mercaderies i diner en una economia capitalista, primer en una forma gràfica, després en un sistema d’equacions. Els seus famosos «esquemes de reproducció» son avui el més semblant al primer model macroeconòmic, un model dels processos generals d’una economia capitalista. Rosa Luxemburg el trobà defectuós, ja que no podia explicar de manera satisfactòria el procés d’acumulació, és a dir, el mecanisme de creixement econòmic en el capitalisme. Per a Luxemburg, Marx anà massa lluny en les abstraccions i no va resoldre el problema de la «realització» (és a dir, de la transformació de la mercaderia produïda en diner) de la plusvàlua (o de part del producte net anual, que excedia la suma dels salaris pagats).

A la segona part, Rosa Luxemburg presentà la història del problema, en una seqüència de combats o «duels» teòrics entre conegudes personalitats de la història de la teoria (Ricardo, Say, Malthus, Sismondi), fins a les polèmiques en Rússia sobre la possibilitat o impossibilitat del «desenvolupament del capitalisme».

A la tercera part, Rosa Luxemburg presentà la seva solució al problema: el capitalisme modern, segons el seu principal argument, necessitava d’altres «espais» o «medis» no-capitalistes. L’acumulació de capital en els principals països del capitalisme i del seu centre només pot funcionar, quan ho fa, perquè l’excedent de producció de mercaderies (que correspon a la part de la plusvàlua de la creació de valor) es distribueix en els «espais» no capitalistes. Aquesta lògica «interna» de l’acumulació de capital porta a què tots els països capitalistes sentin l’impuls d’apropiar-se dels «espais» i medis no-capitalistes, colonitzar-los i incorporar-los (i, al mateix temps, al mercat mundial).

Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907

En els darrers sis capítols del llibre analitzà com es desenvolupava aquest procés de colonització: de la transformació sistemàtica d’una economia agrícola natural i basada en la subsistència a una economia de mercat capitalista fins al sistema de préstecs i aranzels internacional. El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi del «militarisme». Aleshores no existia comerç d’armes mundial com l’actual: les indústries armamentístiques dels països del centre capitalista només venien al «seu» govern. Per això Rosa Luxemburg investigà quin era el paper real de l’Estat (com a client en l’adquisició d’armes) en el procés d’acumulació de capital.

Amb aquest llibre no li anà bé a Rosa Luxemburg. Tret de Franz Mehring, tots els qui tenien una reputació com a teòrics en la socialdemocràcia d’aleshores li van portar la contrària. La controvèrsia desencadenà la qüestió de si el problema del «creixement» en el capitalisme (o, en paraules de Marx, de «l’acumulació accelerada») podia resoldre’s a partir de la base deixada per Marx o no. Ningú disputà la rellevància de l’anàlisi de l’imperialisme, però la majoria consideraren la solució de Rosa Luxemburg al problema teòric de l’acumulació com insuficient. La llarga crítica d’Otto Bauer, que no va tardar a aparèixer a Die Neue Zeit (aleshores la revista teòrica més important del socialisme internacional), ho mostra amb claredat. Bauer intentà exactament allò que en opinió de Luxemburg no existia: una anàlisi dinàmica del creixement capitalista sota les mateixes assumpcions que havia fet Marx.[iv]  Anton Pannekoek, que políticament era molt proper a Rosa Luxembrug, considerà que la seva argumentació contenia molts errors, i opinà que tot i que havia entès correctament el significat del colonialisme i l’imperialisme, no l’havia aconseguit explicar bé del tot.

Rosa Luxemburg s’indignà amb la crítica destructora feta al seu treball. A la presó va escriure una resposta a les crítiques, i un resum de la seva teoria, lliure de la càrrega més acadèmica. Bàsicament era una polèmica amb la crítica d’Otto Bauer (molt més llarga que el text de Bauer). Aquest escrit és destacable per la forma breu i concisa amb la que Rosa Luxemburg expressà els problemes de la teories de l’acumulació i les crisis de Marx.[v] Va publicar-se de manera pòstuma, el 1921, i no va aconseguir convèncer als seus crítics. No obstant, el llibre sobre l’acumulació de Rosa Luxemburg ha tingut una llarga influència, ja que, sense voler-ho, va portar a tot un debat entre els economistes marxistes, que encara perdurà dècades després de la seva mort.

Gràcies a la crítica de Marx de Rosa Luxemburg els economistes marxistes van començar a debatre sobre les mancances i febleses de la teoria econòmica de Marx. Amb raó, ja que Marx va interrompre el seu treball en el manuscrit del segon volum d’El capital l’estiu del 1882, després d’haver treballat en ell gairebé 20 anys i haver experimentat amb les variants més diverses dels seus «esquemes de reproducció». Això no podia saber-ho Rosa Luxemburg, però la seva intuïció no la va enganyar. La teoria de Marx era en aquest punt (com en d’altres) incompleta, inconclusa, fàcil d’interpretar de diverses maneres i, en conseqüència, insuficient.[vi]

Avui la teoria de l’imperialisme de Rosa Luxemburg és interpretada de manera parcial i, per regla general, en altres termes, i utilitzada, en conseqüència, molt més a la sociologia que a l’economia. El teorema (o, millor dit, la figura retòrica, o de pensament) «d’apropiació de terres» (Landnahme), responsable del creixement capitalista, està vinculat amb aquest ús, ja que la tesi central de Rosa Luxemburg de la dependència del capitalisme d’espais o medis precapitalistes o no-capitalistes no és aplicable a regions o societats més enllà dels països on s’origina del capitalisme modern. Dintre dels països capitalistes més desenvolupats hi havien i hi han nínxols, illes, economies senceres, privades o col·lectives, de subsistència i manteniment, en associacions familiars, d’amics, de veïns o municipals, sense intercanvis, sense mercat, sense competència, sense relacions capitalistes. El capitalisme històric, com l’actual, sempre ha estat molt més que una economia de mercat o de mercaderies «pura», però el mode de producció capitalista té des de bon començament la tendència a estendre’s per tot arreu, allà on encara no és present. Diversos períodes de la història del capitalisme, com per exemple la llarga prosperitat de la postguerra, «l’època daurada» del capitalisme de l’Estat del Benestar (al mateix temps una era de «descolonització») poden explicar-se també amb aquest procés «d’apropiació de terres» capitalista. Les economies capitalistes desenvolupades esdevenen cada cop més capitalistes, cada cop més àmbits de la producció i reproducció material (i espiritual), de la vida quotidiana, són envaïts per pràctiques capitalistes. El «mercat intern» creixia tant com el mercat mundial.[vii] 

«Apropiació de terres» és una metàfora que no s’ajusta al capitalisme modern. No ho fa perquè la conquesta, ocupació i apropiació de terres no era aleshores ni és ara l’element que necessita per viure. Tota economia capitalista existeix únicament, és clar, en un espai i temps. Per descomptat, necessita terres, i òbviament, transforma constantment l’espai social i econòmic (la geografia regional, nacional i global de l’economia). Per al desenvolupament capitalista, però, la transformació de totes les relacions socials i econòmiques, la seva conversió en mercaderia, la seva «mercantilització» o «capitalització», és més important que l’expansió espacial o la colonització de nous territoris.[viii]

L’actualitat de Rosa Luxemburg és encara més clara quan tenim davant nostre la situació al món actual. Com a bona alumna del vell Marx, volia seguir tota la «teoria del desenvolupament capitalista» des del començament fins al final de la història, ampliar-la, i, allà on fos necessari, introduir afegitons o corregir-la. L’explicació de per què, quan i sota quines condicions el capitalisme modern fou històricament possible, per què i com començà el seu auge històric a l’Europa al segle XIX i després assolí la seva forma econòmica dominant a tot el món, aquesta explicació, diem, era, al seu parer, incompleta. Per comprendre el capitalisme calia pensar el que avui és (gairebé) impensable: com, on, per què i quan arribarà al seu final històric el capitalisme, i quan serà necessari que així sigui.

La resposta de Rosa Luxemburg era clara: quan el capitalisme, en totes les seves formes, com a capitalisme industrial, comercial i financer, conquereixi tot el món, quan hagi transformat per complet tots els espais precapitalistes o no-capitalistes en «espais interiors» capitalistes, aleshores arribarà inevitablement als seus límits. No en el sentit d’un «col·lapse», de la freqüentment citada «gran ensulsiada», sinó en el sentit d’un estancament i depressió sostinguts, del declivi d’un sistema econòmic i social que ha esgotat el seu potencial històric i que sobreviu per l’exhauriment de les fonts de la riquesa social, tant dels homes com de la natura. Per primera vegada estem a prop d’una situació així, ens acostem a un «moment Luxemburg»: la crisi actual en la que ens troben ens ho recorda cada dia, com ho fa el veloç desenvolupament capitalista dels «països en vies de desenvolupament», que en unes poques dècades han aconseguit posar-se a nivell del que als principals països del centre capitalista va costar segles. Ara bé, quan ja no hi ha més nous països, ni més nous «mercats interiors» ni poden inventar-se noves locomotores per al creixement, què passa amb un sistema econòmic que des del seu començament es basa en una constant acceleració del seu creixement constant?

Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907, que per als seus contemporanis va ser un esdeveniment decisiu, similar al que ha estat per a nosaltres l’esclat de la crisi financera del 2007-2008. Luxemburg les va utilitzar com una oportunitat per pensar més enllà dels límits del sistema capitalista de la seva època, i amb això creia haver albirat els seus límits. Aquí s’equivocà.

Luxemburg fou una economista política que valorava ser reconeguda i apreuada com a tal. També els seus escrits més coneguts, com ‘Reforma social o revolució’, ‘Vaga de masses, partit i sindicats’ o ‘el pamflet de Junius’, són, en allò essencial, anàlisis polítiques i econòmiques, no disquisicions de teoria política.[ix] Als intents d’incorporar-la, a ella i a la seva obra, a una amalgama de «feminisme marxista» en el qual desapareixen per complet les seves contribucions a l’economia política, hagués reaccionat possiblement irada.[x]

Foto de portada: pxfuel.com
Traducció d’Àngel Ferrero

[i]               Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals. Ein Beitrag zur ökonomischen Erklärung des Imperialismus, Berlín: Verlag Buchhandlung Vorwärts Paul Singer GmbH 1913 (reproduït a: Ibid., Gesammelte Werke, vol. 5) 

[ii]              Aquesta primera escola de partit del SPD, que funcionà del 1906 fins el 1914, fou una de les millors contribucions de la socialdemocràcia de preguerra, admirada i amb freqüència copiada per altres, a menor escala. Una xifra considerable de funcionaris del partit es va formar a ella: Friedrich Ebert va ser un dels alumnes de Rosa Luxemburg.

[iii]             El llibre de Rosa Luxemburg es publicà el 1925 a partir dels manuscrits conservats per Paul Levi amb el títol d’Introducció a l’economia nacional (reimprès a Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5).   

[iv]             Veieu Otto Bauer, Die Akkumulation des Kapitals, a Die Neue Zeit, I. vol. 1913, pp. 831-862 (reimprès a: Otto Bauer, Werkausgabe, vol. 7).              

[v]              Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals oder Was die Epigonen aus der Marxschen Theorie gemacht haben. Eine Antikritik von Rosa Luxemburg, Leipzig: Frankes Verlag GmbH 1921 (reimprès a: Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5)

[vi]             Els manuscrits de Marx sobre el segon volum d’El capital s’han publicat als volums II/4.1 i II / 11 de l’edició MEGA (Obres Completes de Marx i Engels).

[vii]            Burkard Lutz ha presentat una explicació d’aquesta mena, luxemburguista, per a la prosperitat de postguerra (veieu Burkart Lutz, Der kurze Traum immerwährender Prosperität, Frankfurt a Main, 1984).

[viii]           Sobre el teorema de «l’apropiació» i el seu ús en l’anàlisi del capitalisme contemporani, veieu Klaus Dörre, ‘Die neue Landnahme. Dynamik und Grenzen des Finanzmarktkapitalismus’, a:  Klaus Dörre/Stephan Lessenich/Hartmut Rosa, Soziologie – Kapitalismus – Kritik, Frankfurt am Main, 2009.

[ix]             Per a aquesta lectura de Luxemburgs, veieu Michael R. Krätke, Das verdrängte ökonomische Erbe, a Jörn Schütrumpf (Ed.), Rosa Luxemburg oder: Der Preis der Freiheit, Berlín, 2010.

[x]              Per a una lectura feminista, veieu Frigga Haug, Rosa Luxemburg und  die Kunst der Politik, Hamburg, 2007.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Michael R. Krätke ha estat professor d’economia política a les universitats d’Amsterdam i Lancaster. És membre del consell científic de la Fundació Rosa Luxemburg i Attac Deutschland, així com assessor de la nova edició crítica de les Obres Completes de Marx i Engels (MEGA-2) i membre del consell editorial de la revista Sin Permiso. El seu darrer llibre, Friedrich Engels o cómo un ‘cotton lord’ inventó el marxismo, sortirà aviat a l’editorial Bellaterra.

Comentaris

L’actualitat de Rosa Luxemburg

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.