Search
Close this search box.

La violència contra les dones i els carrers sense sortida. Un altre capítol de l’habitatge en el capitalisme.

Més enllà de la triple invisibilitat que implica ser dona, en exclusió residencial i víctima de violència, avui podem parlar de múltiples invisibilitats: diferents eixos d'opressió travessen les dones. Així, cap resposta serà adient si no tenen en compte aquestes interseccions i les seves complexitats a l'hora de desplegar mesures d'atenció integral.

La violència contra les dones i els carrers sense sortida. Un altre capítol de l’habitatge en el capitalisme.

Més enllà de la triple invisibilitat que implica ser dona, en exclusió residencial i víctima de violència, avui podem parlar de múltiples invisibilitats: diferents eixos d'opressió travessen les dones. Així, cap resposta serà adient si no tenen en compte aquestes interseccions i les seves complexitats a l'hora de desplegar mesures d'atenció integral.

No descobrim res nou amb aquesta primera frase, però cal recordar-ho per emmarcar la problemàtica que es presenta en aquest text: el capitalisme financeritzat, que diria Harvey, converteix l’habitatge en una mercaderia subjugada a la llei de l’oferta i la demanda. Tal vegada també convé recordar que darrere aquesta “llei” hi ha interessos privats que necessiten activar de manera ferotge totes les palanques de l’especulació per tal de poder obtenir com més beneficis, millor. Possiblement, tampoc no és necessari, però ho destaquem aquí també: des de 2015 estem inflant una nova bombolla immobiliària, aquest cop, però, afectant el lloguer, amb un efecte absolutament demolidor perquè anorrea les possibilitats de fer llar a moltíssimes persones que no poden (o no volen/volien) permetre’s l’habitatge de propietat. 

Per continuar emmarcant aquest text, a més, és important anar al territori, Balears, una comunitat autònoma que lidera diferents llistes sobre la venda de l’habitatge: les cases més petites, a preus més alts i a més persones estrangeres (del nord global) i a empreses. Davant un escenari així, l’acceptació de la precarietat d’habitatge és l’única opció. Això vol dir acceptar manca d’espai, de llum natural, de ventilació; amuntegament; convivències indignes; violències; desnonaments que fan soroll i desnonaments silenciosos; por a pujades de lloguer; viure amb la maleta sempre mig feta, esperant la notificació o la conversa que ningú no vol tenir amb propietàries… Algú pot imaginar, a dia d’avui, viure de lloguer a la mateixa casa durant més de dos, tres, cinc anys? 

L’exclusió residencial, problemàtica en què s’enfoca aquest text, és alarmant a les Illes; també a altres territoris,. Aquí és molt important definir molt bé a què ens referim quan diem “exclusió residencial”. Malgrat que l’imaginari entorn del sensellarisme i l’exclusió residencial remet a persones que dormen i viuen al carrer o a centres d’acollida, la realitat és molt més complexa. No tenir llar va més enllà de no tenir sostre. Un habitatge indigne i un habitatge insegur són també formes d’exclusió residencial i, com s’esmentava, en augment degut als preus desorbitats que desdibuixen tota possibilitat de viure-hi al territori. Ara bé, resulta pràcticament impossible quantificar les situacions de precarietat residencial. Com podríem obtenir xifres de totes les persones que dormen a un sofà a casa d’un familiar o d’una amiga? O aquelles que okupen un habitatge i que viuen tement que les facin fora en 5 dies? O aquelles que conviuen amb dotze persones a un habitatge destinat a quatre? O aquelles que comparteixen una habitació amb els seus fills i filles menors? I què hi ha d’aquelles persones que es veuen sotmeses a diferents tipus de violència, però no poden marxar de casa perquè no tenen altra opció? 

La recerca que presenta aquest text se centra en la imbricació entre les violències de gènere i masclistes i l’exclusió residencial, un tema molt important però sovint poc tractat. Hi ha una mancança terrible de literatura sobre l’exclusió residencial en femení (tot i que des de fa ben poc això està canviant), el que deriva d’una visió androcèntrica del sensellarisme i que té com a conseqüències, principalment, que no s’incideixi en la realitat, perquè el que no es coneix, no existeix i el que no existeix, no s’atén. Moltes dones no tenen casa, però tampoc acaben al carrer, és a dir, que no queden registrades a les poques estadístiques que es recullen i, per tant, no constitueixen un subjecte polític. A més, és fàcil imaginar per què les dones sense llar eviten costi el que costi els carrers: l’exposició a la violència a què es veuen sotmeses. Val a dir, però, que sovint la violència comença abans. I és que la innegable relació que existeix entre l’exclusió residencial i la violència és bidireccional, és a dir, que una dona pot trobar-se sense llar i sofrir violència a conseqüència; o sofrir violència i, cercant una sortida, acabar sense llar. Una de les qüestions més greus, tal vegada, és que la Llei integral contra la violència de gènere, que enguany compleix 20 anys, oblida amb molta freqüència realitats com aquesta. 

De fet, actualment, hi ha dones travessades per la violència masclista i en situació d’exclusió residencial que no reben una resposta institucional adient. Això porta a una retroalimentació entre les dues problemàtiques, un cercle viciós. Com més factors (més eixos d’opressió) travessen les dones, menys qualitat té el servei que l’atén, i això és molt greu, tant pel que fa a l’atenció del sensellarisme i l’exclusió social, com pel que fa a l’atenció de la violència contra les dones. Aquest carrer sense sortida en la intervenció amb les dones es veu de manera clara quan presenten patrons de consum de substàncies o salut mental sense un seguiment i tractament; o les dues alhora (patologia dual). Una dona consumidora o una dona amb diagnosis de salut mental que no pot o no vol començar un procés de tractament és expulsada dels serveis d’atenció, el que, necessàriament, ens ha de portar a demanar-nos: quan comencen el consum i els malestars relacionats amb la salut mental, abans o després d’haver patit violència? No podem continuar deixant en l’estacada a les dones que s’allunyen de la “víctima ideal”, perquè aquesta no és real i perquè incorrem, com a societat, en un abandó institucional a problemes que tenen una font estructural. 

Podem dir sense por d’equivocar-nos que moltes dones –internes a institucions; amb diagnòstics de salut mental; víctimes de violència des de la infància; amb addiccions; migrants…– no accedeixen, doncs, als circuits d’atenció, ni de les violències ni de l’exclusió residencial. Com hem esmentat, per raons evidents eviten els carrers; però moltes vegades també els recursos i serveis d’acollida. Per una banda, llevat que aquests estiguin destinats a acollir dones víctimes de violència de gènere i masclista, la resta de recursos són, gairebé sempre, espais molt masculinitzats. Per l’altra, moltes de les dones que hem entrevistat en el marc d’aquesta recerca, i que estan a centres d’acollida, tenen la percepció d’una pèrdua de les seves llibertats a causa de les normes i condicions sovint restrictives d’aquests centres. La seva vida canvia per complet pel fet de ser víctimes, i algunes relaten la sensació d’haver entrat en una presó. 

La poca adaptació dels serveis i recursos; la discriminació i la violència institucional; o la pèrdua de llibertat percebuda fan que, amb més freqüència del que es pensa, les dones despleguin tot un seguit d’estratègies per evitar els centres i el carrer que no sempre estan exemptes de violències. No poques vegades recorren al sexe a canvi d’allotjament i a treballar d’internes (moltes vegades sense contracte i sense saber si rebran el salari promès i amb vulneració d’altres drets laborals); conformen parelles que no desitgen; o, la més greu de totes, decideixen tornar o continuar convivint amb els seus agressors per tal d’assegurar-se el sostre. Això representa una clara falla del sistema de protecció a les víctimes. Altres vegades acudeixen a la seva xarxa més propera per a ser acollides, però s’ha de tenir en compte que aquesta no sempre és capaç d’esdevenir una xarxa de contenció. Amb tot, les formes d’exclusió residencial de les dones romanen ocultes i difícils de comptabilitzar, perquè s’ubiquen a l’esfera privada. 

Així, més enllà de la triple invisibilitat de què ens parlava Isabel Herrero a principis dels 2000 (ser dona, en exclusió residencial i víctima de violència), avui podem parlar de múltiples invisibilitats: diferents eixos d’opressió travessen les dones. Així, cap resposta serà adient si no tenen en compte aquestes interseccions i les seves complexitats a l’hora de desplegar mesures d’atenció integral. Una altra de les conclusions rellevants de la recerca és que si el problema d’habitatge estigués resolt o minimitzat, si més no, moltes dones sortirien dels recursos d’acollida a refer, relativament, la seva vida. Mantenir-se als recursos no obeeix tant a haver d’allargar els processos de recuperació de la violència com a què no hi ha una alternativa al mercat d’habitatge ordinari per a garantir una sortida. El capitalisme financeritzat i l’especulació sense límits estan sotmetent les víctimes i les entitats que treballen en l’atenció a la violència i a l’exclusió residencial a vertaders carrers sense sortida, generant pèrdua de confiança en les institucions, per una banda, i burnout professional, per l’altra. 

Algunes d’aquestes qüestions i moltes d’altres han estat estudiades i recollides a la recerca que hem realitzat des de l’Observatori Social de les Illes Balears, de la Universitat de les Illes Balears (OSIB-UIB), i la Fundació IRES de Balears. A l’estudi han participat Clara Ferragut Moranta, Sara Bouza Bañobre, Marina Rodríguez Morro, Alfonso López Bermúdez, Paloma Martín Martín i jo mateixa. A les pàgines web de les dues entitats podeu trobar els informes que hem fet, a partir de l’experiència professional i a partir de les veus de les dones. Aquest 2024 tanca la recerca i la publicarem, completa, l’any 2025.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctoranda en sociologia a la Universitat de les Illes Balears especialitzada en recerca social. Investigant sobre espais d'oci, autogestió i espais de socialització en el context neoliberalització de les ciutats des d'una mirada feminista. Participa de l'Ateneu l'Elèctrica i de la Revista Nosaltres.

 

 

Comentaris

La violència contra les dones i els carrers sense sortida. Un altre capítol de l’habitatge en el capitalisme.

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau