La sobirania popular i nacional a Catalunya i a Europa

El procés sobiranista vist per Costas Lapavitsas: "La sobirania popular i la democràcia són perilloses per a les elits dirigents de les societats capitalistes"

La sobirania popular i nacional a Catalunya i a Europa

La sobirania popular i nacional a Catalunya i a Europa

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El procés sobiranista vist per Costas Lapavitsas: "La sobirania popular i la democràcia són perilloses per a les elits dirigents de les societats capitalistes"
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Article extret del llibre El món ens mira. Veus desobedients sobre l’autodeterminació i emancipació de Catalunya. De Pol·len Edicions.

Els esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya l’any 2017 van representar un repte per a la sobirania de l’estat espanyol, com també van oferir una mica de llum al debat sobre la sobirania al si de la Unió Europea. La lluita que es viu a Catalunya va deixar clar que les controvèrsies polítiques a Europa encara giren a l’entorn del concepte i la pràctica de la sobirania. Bona part de la responsabilitat de redefinir la sobirania popular i nacional és a les mans de l’esquerra radical tant catalana com espanyola.

La lluita per la independència de Catalunya va esdevenir un moviment de masses l’any 2010, en part com una reacció a la hostilitat de l’Estat espanyol. L’ordre polític espanyol actual es basa en el compromís constitucional signat l’any 1978, després de l’època franquista, i que reconeixia i garantia una autonomia considerable als pobles català, basc i gallec. L’any 2006, el Parlament de Catalunya va aprovar el nou Estatut d’autonomia, que va ser ratificat per una àmplia majoria a través d’un referèndum. Posteriorment, les Corts espanyoles van acceptar-ne formalment una versió esmenada.

Immediatament després que l’Estatut d’autonomia fos aprovat, el Partit Popular va presentar-hi recurs en contra al Tribunal Constitucional. L’any 2010, el Tribunal va sentenciar que diverses parts rellevants del text eren inconstitucionals, especialment les que feien referència a la identitat nacional i els drets de Catalunya. Des que l’any 2011 es va configurar el govern de Mariano Rajoy, ha dut a terme una política inexorable d’oposició a l’autonomia catalana. Les seves accions han generat una humiliació creixent a Catalunya que ha estimulat l’independentisme.

Flickr – manuMenendez

Igual de rellevant va ser la decisió, l’any 2012, del llavors president de Catalunya Artur Mas ―un neoliberal compromès― de defensar la causa. Davant de la creixent mobilització social contra les seves polítiques d’austeritat i immers en importants escàndols de corrupció, Mas va intentar defugir la situació culpabilitzant Madrid de tots els mals de Catalunya. El moviment independentista es construïa sobre la base de les mobilitzacions populars que van tenir lloc entre 2010 i 2012 i tenia com a líders el partit conservador PDeCAT i el de centreesquerra ERC, i també comptava amb els radicals anticapitalistes de la CUP. De manera inevitable, el moviment va representar un gran repte per a la sobirania espanyola, que va tenir el punt més àlgid durant la jornada del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la consegüent proclamació de la República Catalana.

Els líders conservadors del moviment independentista, pel fet de no proposar un nou concepte de ciutadania o d’adoptar una posició radical en polítiques econòmiques i socials, van demostrar que no estan completament preparats per exigir la sobirania tweet

La resposta de l’Estat espanyol va ser implacable, amb violència policial generalitzada i la detenció de la cúpula dirigent catalana, elegida per la ciutadania, pels delictes de rebel·lió i sedició. Aquestes actuacions deixaven per terra el mite segons el qual “aquestes coses” no passen a Europa. La ciutadania catalana va experimentar en primera persona que la màxima sanció de la sobirania a Espanya, com també en altres països europeus, és la violència física, jurídica i ideològica. El desafiament català a la sobirania nacional espanyola de 2017, que no estava preparat a nivell organitzatiu ni a nivell polític, havia fracassat.

Tot i que les limitacions organitzatives eren remarcables, el problema principal del moviment per la independència era polític. D’altra banda, l’estat espanyol ha demostrat que és plenament conscient de la realitat subjacent al concepte d’estat a l’Europa actual. Per contra, els líders conservadors del moviment independentista, pel fet de no proposar un nou concepte de ciutadania o d’adoptar una posició radical en polítiques econòmiques i socials, van demostrar que no estan completament preparats per exigir la sobirania. No és d’estranyar, però, ateses la ideologia neoliberal en el pla econòmic i la fervent creença en la Unió Europea per part d’aquests líders. Per tot això, la campanya no va aconseguir atreure un suport massiu per part dels treballadors assalariats i el sector més pobre de Barcelona i d’altres centres urbans (en bona part, immigrants arribats fa relativament poc de la resta d’Espanya i que solen ser bilingües en català i castellà). Aquesta falta de preparació a nivell polític i organitzatiu va conferir un caire d’irrealitat a la campanya, de vegades, fins i tot, vorejant l’absurditat.

Flickr – Òmnium Cultural

El fracàs dels independentistes va demostrar que la sobirania de l’Europa actual ha de tenir una dimensió popular i estar connectada de manera inextricable a la democràcia si el que vol és arribar a la classe treballadora i altres estrats urbans. Cal que es basi en una autoritat popular d’on surti pràcticament un nou règim fiscal i noves institucions de seguretat i de l’estat de dret que comptin amb un consens democràtic popular. Aquestes institucions no poden crear-se fent trampes ni poden sorgir d’un distanciament gradual de les institucions de l’Estat existents.

La sobirania popular requereix una lluita oberta per establir centres de poder alternatius sobre la base de la pràctica democràtica. En resum, ha d’incloure un contingut econòmic i social radical que s’oposi explícitament a les relacions capitalistes explotadores i opressives que predominen a l’Europa actual. Aquesta sobirania sí que tindria sentit per a la classe treballadora i els pobres de Catalunya i, de manera inevitable, generaria un conflicte amb el Govern espanyol de torn.

El que els fets ocorreguts a Catalunya ha posat de relleu sobre la sobirania de la Unió Europea no ha estat menys revelador. El discurs prevalent sobre la Unió té com a punt de partida el fet que els estats membres han renunciat a una part de la sobirania i l’han cedida a una unitat més gran capaç de confrontar les demandes del “mercat global”, per no parlar d’altres estats grans com, especialment els Estats Units i la Xina. El fet culminant n’ha estat la creació de la Unió Econòmica i Monetària de la Unió Europea (UEM), que ha consistit en la renúncia a la sobirania monetària nacional.

La Unió Europea està dominada per una jerarquia d’estats-nació, d’entre els quals destaquen Alemanya i, en un segon terme, França tweet

Des d’aquest punt de vista, l’estat-nació europeu és un anacronisme històric. A això, se li confereix sovint un revestiment econòmic, que es relaciona de vegades amb el trilema de Rodrik sobre la impossibilitat d’optar simultàniament per la globalització, la sobirania nacional i la democràcia. L’estat-nació és una font de costos de transacció, que sacrifica els suposats beneficis de la globalització, o bé un mer titella que es veu confrontat amb el poder del “mercat”. La sobirania compartida es presenta a Europa com un escut contra les pressions del mercat, així com un garant de les llibertats democràtiques.

En realitat, el poder sobirà a la Unió Europea té una complexitat molt més àmplia, i no és una simple baralla entre l’estat-nació i les institucions europees. El funcionament d’aquestes últimes és determinat en gran part pels estats-nació, com també pel lobbisme incessant de les grans empreses i els principals bancs amb presència permanent a Brussel·les. Durant la crisi de l’Eurozona, el paper d’alguns estats-nació es va enfortir, així com el d’alguns governs que es reuneixen al Consell. La Unió Europea està dominada per una jerarquia d’estats-nació, d’entre els quals destaquen Alemanya i, en un segon terme, França. Això no obstant, el procés és fluid gràcies a les noves competències adquirides per la Comissió en el marc del procediment de dèficit excessiu i a través del control del compliment del pacte fiscal per part dels estats-nació.

Flickr – John PX

La Unió Europea s’ha mostrat completament indiferent a les transgressions de l’Estat espanyol pel que fa a la democràcia i al dret d’autodeterminació. No li va importar en absolut que els líders independentistes fossin fervents europeistes, conservadors en l’esfera econòmica i partidaris d’establir la seva sobirania en el marc compartit de la Unió Europea. La jerarquia europea d’estats-nació, recelosa que poguessin tenir lloc altres fragmentacions a Bèlgica, França, Itàlia i altres països, va fer l’orni davant de les peticions dels independentistes catalans. La suposada sobirania compartida de la Unió Europea no va oferir cap tipus d’avantatge democràtica als catalans en el seu encontre amb l’estat espanyol.

La sobirania de la República Catalana ha de ser popular i, per tant, radical en termes econòmics, polítics i socials tweet

L’any 2017, l’estat espanyol va reprimir el primer desafiament català a la seva sobirania, malgrat la matusseria. Tanmateix, les seves accions han anat empitjorant la situació més que no pas han sabut resoldre la crisi de manera ferma. Les eleccions de desembre del 2017 a Catalunya van donar com a resultat una ajustada majoria als partits independentistes, mentre que el més malparat va ser-ne el PP. Malgrat això, el fracàs de l’esforç per aconseguir la independència aquell any va generar una certa desil·lusió a Catalunya, així com un impuls a les forces conservadores espanyoles i una caça de bruixes de l’esquerra radical per part de l’Estat. En aquest context és important, doncs, que l’esquerra se centri a redefinir la sobirania popular i nacional tant a Catalunya com a Espanya.

El punt de partida ha de ser clarament el dret del poble català a l’autodeterminació. L’autodeterminació, però, ha de pretendre redefinir la sobirania amb tres mesures importants. En primer lloc, la sobirania de la República Catalana ha de ser popular i, per tant, radical en termes econòmics, polítics i socials. En segon lloc, la sobirania catalana ha de valorar l’opció d’una federació o una confederació amb Espanya. I finalment, la sobirania catalana ha de descartar tota il·lusió pel que fa a la Unió Europea.

Flickr – Victor Baldovi

Dit d’una altra manera, Catalunya podria oferir a Europa un concepte nou i inclusiu de ciutadania emparat en polítiques radicals i noves institucions democràtiques a la vegada que plantejaria un desafiament directe al règim constitucional del 78. Aquest panorama podria resultar atractiu per a la classe treballadora catalana i espanyola. La independència de la República Catalana es podria redefinir sobre aquesta base, de baix cap a dalt, deixant oberta l’opció de federar-se o confederar-se amb Espanya.

Bona part de l’esquerra europea s’ha creat una il·lusió sobre la Unió Europea que es basa en l’embelliment de les perspectives dominants amb nocions de democràcia, equitat i, sobretot, liberalisme social tweet

La classe treballadora i els pobres d’Espanya i de Catalunya, i també de tot Europa, són molt sensibles a la “despolitització” de les polítiques econòmiques, el buidatge de contingut de la democràcia i la pèrdua de sobirania popular. Des de la Gran Crisi de 2007-2009 i la consegüent crisi de l’Eurozona de 2010-2013, són qui ha sofert l’austeritat i tot un seguit de problemes socials relatius a l’atur, els sous, l’habitatge i els serveis socials. En el passat, l’esquerra hauria explicat la indefensió de l’Europa popular a través de les relacions bàsiques del capitalisme amb el poder del capital. Hauria refusat la idea falsa que els problemes diaris són deguts als migrants empobrits i els refugiats. Hauria apel·lat al socialisme i desafiat àmpliament la Unió Econòmica i Monetària i la Unió Europea.

En comptes d’això, bona part de l’esquerra europea s’ha creat una il·lusió sobre la Unió Europea que es basa en l’embelliment de les perspectives dominants amb nocions de democràcia, equitat i, sobretot, liberalisme social, cosa que inclou la igualtat racial, la igualtat sexual i d’altres. Existeixen diversos partits polítics d’esquerres que perceben la Unió, i fins i tot la Unió Econòmica i Monetària, com un seguit de desenvolupaments històrics inherentment progressius que han superat el concepte d’estat-nació i que s’han de defensar. Els principals partidaris d’aquestes idees són els socialdemòcrates, tot i que l’impacte per a l’esquerra és ampli.

És aquí on rau bona part del problema de l’esquerra europea. El seu aferrament a la Unió Europea com un desenvolupament inherentment progressiu no li permet ser radical i s’integra en les estructures neoliberals del capitalisme europeu. L’esquerra s’ha anat deslligant dels seus votants històrics: la classe treballadora i els pobres de tot Europa, que de manera natural han buscat una altra veu que els representi políticament. Això ha tingut uns resultats políticament catastròfics, per als socialdemòcrates en particular, que són percebuts, amb raó, com els defensors acèrrims de l’statu quo. El buit creat per l’esquerra l’han anat emplenant, inevitablement, algunes de les pitjors forces polítiques de la història d’Europa, incloent-hi l’extrema dreta.

Flickr – Assemblea.cat

Per a la ciutadania europea del carrer, la sobirania mai no ha estat un anatema. Ans al contrari, la sobirania és entesa com el poder de fer lleis i aplicar-les; de dissenyar i implementar polítiques socials i econòmiques, i d’elegir aquells que fan les lleis i les apliquen i fer-los retre comptes. Per a la classe treballadora i els pobres, la sobirania té una dimensió popular: el dret a ser consultat, però també a refusar les polítiques del govern. La sobirania popular s’oposa completament al fetitxisme de l’economia com una entitat tecnocràtica, a la vegada que protegeix una comunitat cultural i política de l’arbitri d’altri.

Per aconseguir las sobirania popular i la democràcia, la classe treballadora ha de qüestionar els mecanismes nacionals de poder tweet

La sobirania popular i la democràcia són perilloses per a les elits dirigents de les societats capitalistes perquè, en relació amb els estrats populars, estan estretament entrellaçats. Per aconseguir las sobirania popular i la democràcia, la classe treballadora ha de qüestionar els mecanismes nacionals de poder: els mecanismes comunitaris, les autoritats locals, els processos electorals a nivell tant local com nacional, els mitjans de comunicació, la maquinària executora de l’Estat, etc. Qüestionant el poder de diverses de les institucions nacionals, la classe treballadora podria esdevenir la classe social dirigent que definís el país en oposició al bloc capitalista dirigent, lluitant per constituir la “nació”. Aquesta és la base sobre la qual cal desenvolupar una estratègia per a l’esquerra en l’Europa actual.

Les úniques forces polítiques capaces de formular una perspectiva semblant a Espanya i a Catalunya pertanyen a l’esquerra radical catalana ―tant la que forma part del moviment independentista com la que en queda fora― i a l’esquerra radical espanyola. Tenen una tasca que no és gens fàcil, especialment si tenim en compte que l’esquerra radical catalana es reparteix entre la CUP i les organitzacions que es mantenen al marge de l’independentisme com En Comú Podem (liderada per Ada Colau, alcaldessa de Barcelona) i, fins i tot, les que, tot i defensar l’autodeterminació, no donen suport a la independència. Malgrat aquestes diferències, trobar un punt d’entesa entre ells és factible, especialment en vista del ressorgiment del conservadorisme a Espanya. Seria una contribució decisiva de Catalunya al desenvolupament polític d’Europa.

Foto de portada: Flickr – Òmnium Cultural

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És professora d’economia a l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres i va ser elegit membre del Parlament hel·lènic per Syriza a les eleccions generals de gener de 2015.  Posteriorment va abandonar el partit a l'agost de 2015

Comentaris

La sobirania popular i nacional a Catalunya i a Europa

Registra't per comentar
1 Comentaris de l'article
0 Debats generats de l'article
1 Seguidors
 
Comentari amb més respostes
Comentari amb més vots
1 Participants
Sebastià Tost Jeremias Nou participant
  Notificacions  
Notificació per rebre
Sebastià Tost Jeremias
Sebastià Tost Jeremias

Article molt bo, l’ho que crec que molt difícil, per no imposible, per desgràcia, en aquests moments, és una aliança Estretegica entre la CUP i CATALUNYA en COMÚ PODEM, l’actual deriva dels COMUNS ho fa molt difícil, fora d’acords puntuals

llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa