Què és la «democràcia militant?»

L’any 1937, el constitucionalista liberal alemany Karl Löwenstein (1937a: 430), exiliat als EUA després de l’ascens del nacionalsocialisme al poder, escrivia que «el principal obstacle per defensar [la democràcia parlamentària] del feixisme és el mateix fonamentalisme democràtic». D’acord amb el component idealista de la ideologia liberal, el que havia originat el final de les democràcies parlamentàries del període d’entreguerres no era llur caràcter socialment esquifit, sinó l’únic que tenien de democràtiques: el respecte, que Löwenstein considerava excessiu, pels drets a la llibertat d’informació i opinió, associació i participació política.

No és aquest el lloc per a la crítica d’aquesta pedestre anàlisi de les causes de l’esfondrament de la República de Weimar, esdeveniment que és a la base de les elucubracions de Löwenstein, en les quals factors com els índexs de desocupació i inflació, el suport financer de destacats oligarques al Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) o la complicitat del soi-disant Partit de Centre amb aquest i, en general, les bases econòmiques i el conflicte social i polític de base classista no tenen cabuda. Aquí només ens interessa constatar l’èxit de les propostes polítiques de Löwenstein arran d’aquest esdeveniment, tot i la falsedat de les premisses que les sustentaven. En el cas que ens ocupa aquí, «la salvació dels valors absoluts de la democràcia no es pot esperar […] més que de la transformació de les formes obsoletes i rígides en instruments nous de democràcia “disciplinada” o àdhuc —que el mot no ens faci vergonya— “autoritària”» (Löwenstein, 1937b: 657). Com aexemples del que aquesta «democràcia militant pot assolir contra l’extremisme subversiu quan la voluntat de sobreviure s’acobla amb mesures adequades per a combatre les tècniques feixistes», Löwenstein (1937b:638-644) posa les adoptades, entre d’altres, als països següents:

• Finlàndia, on el Tribunal Suprem il·legalitzà el Partit Comunista l’any 1925 —mesura reiterada pel legislatiu (Riksdag) a la Llei de 28 de novembre de 1930— i, després d’una fallida rebel·lió feixista, el desembre de 1931, el Govern es dotà de poders especials i aprovà mesures que prohibien la formació de milícies armades en el si dels partits i l’ostentació d’uniformes militars.
• Estònia, on entre 1933 i 1934 el president Konstantin Päts s’erigí en «líder autoritari» i instaurà un règim de partit únic fins al 1936, quan hi hagué eleccions constituents, de les quals foren excloses les candidatures comunistes i feixistes.
• Àustria, on l’any 1933 foren prohibits el Partit Comunista i els nacionalsocialistes i les organitzacions adscrites.
• Txecoslovàquia, on ja l’any 1923 s’havia aprovat una llei de «protecció de la República» i l’octubre de 1933 una altra que facultava el Govern a suspendre i dissoldre qualsevol partit, grup o associació que, al seu parer, fos susceptible de «posar en perill la unitat constitucional, la integritat, la forma d’estat republicanodemocràtica o la seguretat de la República txecoslovaca», per bé que la decisió final correspondria al Tribunal Suprem Administratiu. A més de la prohibició de la «reconstitució amb altres noms o formes» de partits dissolts, llurs membres esdevindrien inelegibles per a l’exercici de funcions públiques. Davant del creixement del partit dels alemanys sudets, el maig de 1936 s’hi aprovà una llei «per a la defensa de l’estat» que autoritzava la suspensió de garanties i drets constitucionals.

A parer de Löwenstein (1937b: 644), «aquesta legislació antifeixista ha retut un servei incalculable a la pau a Europa». Els esdeveniments posteriors ens mostraren prou l’èxit d’assumir les polítiques autoritàries del feixisme per a evitar el triomf del feixisme. El que sorprèn és que, després de la Segona Guerra Mundial, en alguns estats s’apliquessin mesures calcades i el terme löwensteinià de democràcia militant fes fortuna. Així, la mateixa Llei fonamental de la nova República Federal d’Alemanya (RFA), de 1949, prohibia les «associacions els objectius o activitats de les quals siguin contraris a les lleis penals o a l’ordre constitucional o a la idea d’entesa entre els pobles» (art. 9.2), com també declarava «anticonstitucionals» els partits els «objectius o el capteniment dels seguidors» dels quals suposin «perjudicar o suprimir l’ordre liberal democràtic fonamental o posar en perill l’existència de la República Federal d’Alemanya» (art. 21.2).

En aplicació d’aquests preceptes, el 19 de setembre de 1950 el canceller democratacristià Konrad Adenauer (CDU) aprovà un decret que declarava incompatible amb l’exercici de funcions públiques el fet de participar en organitzacions «contra l’ordre de l’estat liberal democràtic», de les quals esmentava dotze nominalment i només dues eren d’extrema dreta. Löwenstein (1937b: 655) ja havia identificat com una de les «disposicions més dràstiques» de les «democràcies militants» el trasllat o la destitució de «funcionaris públics de tota mena» en cas de condemna pel fet de «participar en activitats antidemocràtiques», mesura aprovada a Txecoslovàquia l’any 1933. Tanmateix, aquesta mena de disposicions no és privativa de les democràcies, com mostra el fet que, el 7 d’abril del mateix any, el Govern del Reich alemany (ja amb Adolf Hitler com a canceller) aprovés la llei per a la restauració del funcionariat, que, entre altres mesures, autoritzava la destitució dels «funcionaris que, d’acord amb llurs activitats polítiques desenvolupades fins ara, no ofereixin garantia de compromís a tothora i sense reserves amb l’estat nacional» (art. 4).

El 24 d’abril de 1951, el Govern federal prohibí el referèndum sobre el rearmament de l’RFA, considerat contrari a «l’ordre lliure i democràtic fonamental», promogut per l’organització comunista Jovent Alemany Lliure (FDJ), per l’Associació de Perseguits pel Règim Nazi (VNN) i altres dues associacions obreres, i el 26 de juny prohibí el mateix FDJ. El 23 de novembre, el Govern presentà davant el Tribunal Constitucional Federal (BVerfG) la petició de declarar anticonstitucional el Partit Comunista d’Alemanya (KPD), que donà lloc a un judici que es perllongà durant cinc anys i conclogué amb la prohibició del Partit (sentència de 17 d’agost de 1956).

Al voltant de dues-centes organitzacions d’esquerra més foren prohibides i unes set mil persones van ésser empresonades per la consulta antimilitarista (segons les dades de Ditfurth, 2007: 95). Certament, el BVerfG també prohibí el Partit Socialista del Reich (SRP), considerat successor de l’NSDAP (sentència de 23 d’octubre de 1952). Tanmateix, el procés de «desnazificació» de l’Administració fou molt superficial i de curta durada i, sobretot, no afectà les elits econòmiques que havien donat suport a l’NSDAP. En efecte, quan, l’any 1955, es creà l’Exèrcit federal (Bundeswehr), 31 dels seus 38 generals havien pertangut a l’Estat Major de la Wehrmacht (les forces armades de l’època nacionalsocialista), un dels extinents de la qual i exoficial per a la direcció d’afers interns de l’NSDAP, Franz Josef Strauß, l’any 1956 esdevingué ministre federal d’Energia Nuclear (per la Unió Social Cristiana, CSU) i el director de Schlempp una de les empreses que havia construït camps de concentració a diversos indrets del Reich, Heinrich Lübke, fou elegit president de la República l’any 1959 (CDU).

Vint anys després del final de la guerra, més de 1.800 criminals de guerra nazis encara exercien funcions dirigents a la nova república, entre ells quinze ministres i secretaris d’Estat, 245 funcionaris directius de l’Oficina d’Afers Estrangers, de les ambaixades i consolats de l’RFA i 297 alts funcionaris de la Policia i de l’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució (BfV) (Ditfurth, 2007: 96-97, 195-96).

El gener de 1972, sota el govern de coalició entre socialdemòcrates i liberals, encapçalat pel canceller Willy Brandt (SPD), s’aprovà el «Decret sobre l’ocupació de radicals a la funció pública», que reiterava el d’Adenauer de 22 anys abans: les candidatures a ocupació pública de persones que duguessin a terme «activitats hostils a la Constitució» serien rebutjades, mentre que els funcionaris que fessin aquesta mena d’activitats serien separats del servei. La comprovació de l’adhesió ideològica al règim dels aspirants i funcionaris correspongué a la BfV. Algunes fonts parlen de 1.250 sol·licituds d’ocupació pública denegades, 2.100 expedients incoats a funcionaris i 256 destitucions, en aplicació del Decret. Entre els «enemics de l’estat» afectats pel Decret hi hagué des de membres d’organitzacions polítiques com el Partit Comunista Alemany (DKP, que canvià de sigla després de la prohibició de 1956) fins a activistes contra la col·laboració de l’RFA amb els EUA a la guerra del Vietnam o membres de l’ONG Amnistia Internacional. Els qüestionaris emprats per a «demostrar» desafecció al sistema que proclama el dret a la participació política, la llibertat de pensament, d’expressió i de recerca contenien preguntes com ara Heu participat com a estudiant en una assemblea política a la universitat? o Heu aplicat mai el concepte imperialisme a l’RFA? A escala federal, el Decret es derogà l’any 1979, però continuà vigent en alguns estats fins al 1991 i donà lloc a una condemna a l’RFA pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) (sentència Vogt contra Alemanya, de 26 de setembre de 1996).

La democràcia militant a la pell de brau: precedents

A banda de les restriccions del dret a l’associació i la participació polítiques, el liberal Löwenstein (1937b: 653) descrivia com a tret característic de les «democràcies militants» restriccions també a la llibertat d’opinió i d’informació. En efecte, «en alguns casos, es reformen els codis penals per a combatre el mal ús de la premsa i la llibertat d’expressió per a fomentar la propaganda subversiva». Així, es tipificà com a delicte el fet de «parlar malament de les institucions polítiques existents i ofendre la dignitat de les autoritats en exercici i els òrgans públics» a Txecoslovàquia (1923), Finlàndia (1930 i 1934) o els Països Baixos (1934). En el cas de Txecoslovàquia, es tipificaren específicament les «declaracions difamatòries al president de la República» i el «menyspreu dels símbols democraticorepublicans». Alguns estats, com ara Txecoslovàquia (1923), Finlàndia (1934) i la Confederació helvètica (1936), fins i tot aprovaren mesures que prohibien «la circulació de rumors falsos». Àdhuc en cas de demostració de la informació, «el seu caràcter maliciós» sotmetia el difusor a responsabilitat penal.

Dins el reguitzell de mesures legislatives aplicades en aquest sentit, Löwenstein incloïa la llei espanyola de 21 d’octubre de 1931. Tanmateix, la introducció a la legislació espanyola de mesures com les que reporta Löwenstein són molt anteriors. En realitat, la primera norma espanyola que reconeixia la «llibertat d’escriure, imprimir i publicar idees polítiques» (Decret de 10 de novembre de 1810) mantenia la prohibició dels «libels infamatoris, els escrits calumniosos, els subversius de les lleis fonamentals de la monarquia, els llicenciosos i contraris a la decència pública i els bons costums» (art. 4). Un altre decret de la primera època liberal (10 de juny de 1813) qualificava com a delictius els impresos que «conspirin directament a concitar el poble a la sedició» (art. 7) i el Reglament de 22 d’octubre de 1820 afegí els «incitadors a la desobediència», àdhuc si es feia mitjançant sàtires (art. 21). Quant a la «publicació o propagació» de «notícies falses o vaticinis, amb l’objectiu d’excitar un motí o avalot, o d’espantar, alarmar o seduir el poble» i la publicació de propagació de «màximes o doctrines adreçades a excitar algun d’aquests delictes», aquesta fou tipificada com a delicte el juny de 1822, amb l’aprovació del primer Codi penal (art. 311). 

A més, el Decret reial de 6 de juliol de 1845 també qualificà de delicte els escrits «que elogiïn o defensin fets punibles, segons les lleis». Pel que fa a la tipificació de les «declaracions» contra el cap de l’estat, que Löwenstein considerava pròpia de les «democràcies militants», a l’Estat espanyol existeix des de 1822, quan s’aprovà la Llei addicional de 18 de febrer, que penava els «escrits en què s’injuria la persona del rei, sagrada i inviolable», incloent-hi els que «propaguen màximes o doctrines que el suposin subjecte a responsabilitat» (art. 1). El Decret reial de 6 de juliol de 1845 qualificà de «subversius» els escrits «que continguin manifestacions d’adhesió a una altra forma diferent del govern, adés atribuint drets a la corona d’Espanya a qualsevol persona que no sigui la reina senyora Isabel II, i després d’ella les persones i línies cridades per la Constitució de l’Estat, adés manifestant de qualsevol manera el desig, l’esperança o l’amenaça de destruir la monarquia constitucional i la legítima autoritat de la reina» (art. 1.2). El Codi penal de 1870 qualificà de delictes «contra la forma de govern» el simple fet de proferir consignes (art. 182.1), llegir discursos, repartir impresos o mostrar banderes (art. 182.2) «en manifestacions polítiques, en tota mena de reunions públiques o en llocs de concurrència nombrosa» que provoquin «aclamacions directament adreçades» a «aconseguir, per la força, o fora de les vies legals», el «reemplaçament del govern monarquicoconstitucional per un govern monarquicoabsolut o un de republicà», desposseir de llurs facultats els cossos colegislatius, el rei o regent o «variar l’ordre de successió legítima a la Corona o privar la dinastia dels drets que li atorga la Constitució».

La Llei de 17 d’octubre de 1837 afegia les Corts com a subjecte a protegir dels «atacs o descrèdits» expressats en «periòdics o impresos», els quals serien qualificats de «subversius» (art. 11). I l’Ordre reial de 6 de febrer de 1876 afegí el poder judicial, en tipificar com a delicte de «desobediència» i «apologia» del delicte la «impugnació» o «desautorització» en impresos de les decisions dels tribunals de justícia (art. 2). La Llei de 23 de març de 1906 afegí les forces armades, a les quals donà protecció penal singularitzada contra «injúries» o «ofenses», incloent-hi les fetes mitjançant «al·legories» i «caricatures» (art. 3). Pel que fa als símbols de l’estat, aquesta mateixa llei introduí el delicte d’«ultratge a la nació, la seva bandera, himne nacional o un altre emblema de la seva representació» (art. 2), mentre que la Llei de primer de gener de 1900 ja havia tipificat com a delicte els «atacs a la integritat de la nació espanyola o a la independència de tot o part del seu territori, sota una única llei fonamental i una única representació de la seva personalitat com a tal nació» (art. 4).

Comentant tota aquesta legislació, l’historiador Miguel Artola (1991, I: 146) conclou que el règim de la Restauració no considerava «debatible» la qüestió de la unitat de l’Estat. En realitat, com hem vist, la inqüestionabilitat s’estenia a les principals institucions de l’estat: monarquia, judicatura i la religió catòlica (de la qual parlarem més avall). En realitat, molt abans d’implantar-se els principis de sufragi universal i sobirania nacional a l’Estat espanyol, aquest ja presentava la majoria, si no la totalitat, dels elements restrictius de drets fonamentals que Löwenstein considerava definitoris de les democràcies militants. Ho expressà amb claredat perspícua el ministre «moderat» de la Governació Luis González Bravo y López de Arjona al preàmbul de la Reial ordre circular de 30 de juliol de 1866: «L’existència pública de la democràcia és del tot incompatible amb les institucions fonamentals de la nació».

Foto de portada: pxfuel.com