La pandèmia ha demostrat que no podem viure del turisme

La finalització de l'estat d'alarma a «coincidit» amb l'inici de la temporada turística. Els interessos d'un model que situa traves al desenvolupament de les regions segueix marcant l'agenda inclús enmig d'una crisi sanitària.

La pandèmia ha demostrat que no podem viure del turisme

La pandèmia ha demostrat que no podem viure del turisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La finalització de l'estat d'alarma a «coincidit» amb l'inici de la temporada turística. Els interessos d'un model que situa traves al desenvolupament de les regions segueix marcant l'agenda inclús enmig d'una crisi sanitària.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La notícia que a finals de juny els turistes ja podrien accedir a les Illes Balears va aixecar polseguera. El Govern Espanyol reobria rutes turístiques amb països com Alemanya i així, els ciutadans alemanys que ho desitgessin, passaven per davant dels ciutadans nacionals, que es trobaven encara sota les prohibicions derivades de les fases de desescalada del confinament. Aquesta decisió es va qüestionar, sobretot, al·legant motius sanitaris. A dia d’avui, més d’un mes després, els contagis es troben de nou disparats a diverses zones de l’Estat com el Principat de Catalunya i s’anuncien noves mesures per tal d’aturar la transmissió comunitària, mesures que restringeixen la mobilitat de la població local però que no afecten en cap sentit al flux de turistes. Aquesta decisió de dubtosa coherència sanitària ens obliga a buscar respostes al nucli del debat, que un mes després segueix intacte.

Cal tenir present que el desenvolupament de la indústria turística és un tema de notable rellevància al nostre territori. I és que les elits del nostre país han apostat, des dels anys 50, per l’especialització de l’economia en aquest sector. Actualment, el turisme aporta, de mitjana, un 12% del PIB i ocupa un 13% dels treballadors de manera directa, però en alguns territoris aquestes xifres arriben a ser fins a 3 vegades superiors. Si, a més, tenim en compte els efectes indirectes que té l’activitat del sector turístic, la importància d’aquesta indústria es duplica i, per tant, els serveis turístics esdevenen la principal activitat econòmica de moltes regions. Així, si bé és cert que cal aturar els contagis i que el turisme sembla ser força incompatible amb el distanciament social i la reducció de la mobilitat, per molts territoris el sector turístic avui dia és vital per tal de garantir l’accés del conjunt de la població als mínims que asseguren una vida digna.

Existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini

Ara bé, que la major part dels ingressos provinguin de la indústria turística no significa que les regions que s’hi han especialitzat «visquin gràcies a això». De fet, afirmar que els territoris turístics viuen del turisme és tan cert com dir que els esclaus vivien dels seus amos o que els treballadors viuen de l’empresariat. Són asseveracions que se centren en un fet o situació —en aquest cas, que el turisme aporta la major part de la riquesa del territori— i obvien l’existència d’alternatives —en aquest cas, que hi ha altres maneres de generar riquesa—. En aquest sentit és important comparar la dinàmica de les economies turistitzades amb aquelles que no ho estan. En fer-ho, ens adonem que les economies més turistitzades de l’Estat espanyol -Balears, Canàries i València-, són les tres economies on menys ha crescut la renda per càpita en els darrers trenta anys. En el cas dels arxipèlags, a més, la desigualtat econòmica és la més elevada del país. I a sobre de tot això, són alguns dels territoris amb salaris reals més reduïts i on menys I+D fan les empreses.

Foto: piqsels.com

Així les coses, existeixen motius de pes per revisar els impactes de la turistització de les economies en la seva capacitat de desenvolupament a mitjà termini. En fer-ho, podem constatar, en primer lloc, que els llocs de treball associats al sector turístic són llocs de treball poc qualificats, amb salaris baixos i associats a una alta temporalitat. A causa d’aquests salaris baixos es produeix una apropiació dels beneficis per part del capital. Des d’un punt de vista macroeconòmic i amb vista al desenvolupament del territori, els beneficis no serien un problema de facto si es reinvertissin en l’especialització en indústries que generéssim més i millors llocs de treball i reduïssin la dependència del territori. Així i tot, si observem les dades veiem com la inversió es concentra en el mateix sector turístic amb un protagonisme notable del sector immobiliari. Aquest fet fa que les classes populars perdin encara més poder adquisitiu, ja que han de pagar cada vegada més per viure allà on treballen i fa que les indústries que no extreuen un guany directe de l’estructura productiva fonamentada en el turisme vegin com cau la seva rendibilitat, desincentivant encara més aquesta inversió que teòricament hauria de permetre reduir la dependència.

En segon lloc, la promesa de beneficis derivats del turisme en un territori que té obertes les seves fronteres pel que fa al capital, com és el cas de l’Estat espanyol, atrau notable inversió estrangera. Aquesta inversió la duen a terme empreses estrangeres que quan han extret un guany el repatrien, de manera que l’impacte net de la indústria turística, inclús en termes de beneficis empresarials, no seria tant notable. La presència d’inversió estrangera ha anat a l’alça durant els últims anys, sobretot arran de la crisi del 2008, moment en què les empreses espanyoles van optar per despatrimonialitzar-se i així augmentar els seus beneficis comptables.

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política

En aquest marc, l’impacte de la COVID-19 no es reparteix de forma homogènia en el conjunt de la societat de classes. En el mateix sentit que apuntava Roser Espelt en aquest article, els serveis, protagonistes en el sector turístic, exigeixen molta interacció social i per tant son el sector més afectat per les mesures relatives al confinament. El mercat de treball, per altra banda, mercat per alta temporalitat i precarietat relativa, absorbirà la majoria del cop i difícilment se’n recuperarà tan ràpidament com els beneficis del capital.

Quines alternatives existeixen? A curt termini cal redistribuir la riquesa, no només per a garantir uns nivells d’ingressos dignes a tota la població sinó, també, perquè els beneficis empresarials deixin d’emprar-se per la gentrificació i l’especulació amb el territori i serveixin per a la construcció d’una estructura productiva alternativa a mitjà termini. I és que, fins i tot entrats en les possibilitats més immediates, no és el mateix optar per un model productiu rendista com és el de l’Estat espanyol, amb notable protagonisme de la indústria turística, un model excloent i insostenible socialment i mediambiental, que optar per un model inclusiu, que cerqui guanys en productivitat i salaris dignes i que situï la preservació del medi ambient i la reproducció ampliada de la vida al centre dels objectius de la producció. I no només això: en el context actual, és urgent trobar la manera d’evitar els contagis i poder seguir garantint la producció de tot el que és necessari per a la reproducció de la vida i el seu repartiment entre el conjunt de la població. El lliure mercat s’ha demostrat totalment incapaç de ser un mecanisme operatiu en una situació de crisi sanitària com l’actual i en la construcció de models productius sostenibles i equitatius, de manera que, novament, la nacionalització de tots aquells sectors estratègics i la planificació de la seva producció es perfila com l’alternativa més plausible i encertada.

Foto: piqsels.com

Apostar per la nacionalització, per la planificació i per un canvi de model productiu exigeix valentia política. Exigeix dirigir políticament la inversió, exigeix plantar cara als poders fàctics d’aquest Estat que va fracassar en la mateixa revolució agrària i que es troba actualment mancat de sobirania efectiva a causa de la pertinença a la Unió Europea. Res no fa pensar que la voluntat dels òrgans de govern autonòmics, estatals o europeus sigui avançar en aquesta línia, així que cal que des de les classes populars s’exigeixi una solució que eviti noves rondes d’austeritat i que no suposi l’enèsima fugida endavant, com ja demanen algunes potències financeres del centre d’Europa.

Foto de portada: piqsels.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Economista

Comentaris

La pandèmia ha demostrat que no podem viure del turisme

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.