La música sempre és molt més que música

La gruixuda capa d’odi de classe i el retrat fet des de la capital d’un territori que no es coneixia ens han impedit reflexionar col·lectivament sobre un passat que ha estat clau en el nostre present. Aquest article proposa una revisió amb perspectiva de classe d'un dels fenòmens contraculturals més importants dels 80 i els 90: La Ruta Destroy

La música sempre és molt més que música

La gruixuda capa d’odi de classe i el retrat fet des de la capital d’un territori que no es coneixia ens han impedit reflexionar col·lectivament sobre un passat que ha estat clau en el nostre present. Aquest article proposa una revisió amb perspectiva de classe d'un dels fenòmens contraculturals més importants dels 80 i els 90: La Ruta Destroy

Piiiiiii. Pi-piri-pi-piriii. Pi-piri-pi-pirii. Sonen les trompetes d’un tema de Clan of Xymox que es va fer famós molts anys abans que jo nasqués. Pi-piri-pi-piriiii. Bé, es va fer famós en un àmbit molt concret, en unes discoteques molt precises, en una generació perfectament localitzada en l’espai físic. Pi-piri-pi-piriiiii. És gairebé un miracle que jo el conegui, és gairebé un miracle que dos centenars de persones l’estiguem ballant ara mateix a la sala d’un museu. Pi-piri-pi-piriiiii. Sonen les trompetes i gent famosa, elegant, cultivada, fina, que només havia vist fins ara a la televisió o a la pantalla gran, a les presentacions dels seus llibres o signant columnes als diaris, està ballant amb mi, feliç, divertida, extasiada. Fins i tot, diria, orgullosa.

Però això de l’orgull és nou. Aquesta música no n’ha conegut mai, d’orgull. Aquestes trompetes de Clan of Xymox i molts altres temes de la seua època han estat soterrats tres dècades sota una gruixuda capa de vergonya col·lectiva. Denigrats, menystinguts, oblidats com si foren un malson que calia esborrar de la memòria, tallar de soca-rel com una mala herba i cremar-los en una pira com la palla dels camps d’arròs de l’Albufera.

Deia què és gairebé un miracle que jo, que vaig nàixer anys després de la seua fama, conega aquestes trompetes. Com també conec la resta de cançons que sonaran al llarg de la nit mentre balle amb els convidats a l’estrena de La Ruta, una sèrie que ens proposa seguir les aventures de 4 amics de Sueca durant els anys 80 per les discoteques valencianes. Però no és cap miracle, és que jo també em vaig criar escoltant-les a la ràdio quan els meus iaios em portaven al camp de tarongers en el seu Corsa Roig, rondinant entre les séquies i els pàrquings de les discoteques. És que jo també em vaig criar sentint vergonya de la música que escoltàvem, de la roba què portàvem, de les cases que teníem o la llengua què parlàvem, allà, a centenars de kilòmetres de la capital i la seua celebrada Movida madrileña, on ningú no ens havia ensenyat en què consistien la cultura i el bon gust.

Espanya és una i no cinquanta-una

L’any 1976 mor Francisco Franco després d’una llarga becadeta. Com totes les morts, i perquè la vida és molt poètica, amb l’últim alé del dictador naixia una vida nova: una Espanya que havia de presentar-se ara al món com alliberada, radicalment europea i indiscutiblement moderna.

El mundial de Naranjito, l’Expo de Sevilla o les Olimpíades de Barcelona es convertien en aparadors on aquesta nova nació en obres presentava els seus atractius i les seues platges a preu de ganga al món. Molt lluny de ser casuals, aquests grans esdeveniments eren fruit d’una forta inversió econòmica i d’un esforç institucional perfectament planificat no només per explicar-li la nova Espanya al món; sinó també per explicar-li la nova Espanya als propis espanyols i espanyoles, què nedaven perduts al mig d’una transició on les diversitats culturals, d’orígens, idiomàtiques, de gènere o de classe, tant de temps amagades sota la catifa uniformadora de la dictadura nacional-catòlica, trobaven noves formes d’expressió i reclamaven espai i agència en l’esfera pública.

En aquest lapsus d’espai i temps, no només van ressuscitar autonomies, Estatuts, sindicats i partits polítics, també cinema, música, arts i un munt d’artefactes culturals nous per una societat que, a més de ser lliure, tenia ganes de divertir-se. Ara bé, si la nova Espanya podia assumir fins a cert punt la descentralització de les institucions o les identitats, havia de trobar algun fil unificador de l’Estat, un relat que cosís tant la dreta catalana amb l’esquerra gallega com el món urbà andalús i el rural basc, això sí, sempre passant per Castella, com l’AVE. Una expressió cultural interclassista i uniformada que entretingués la classe obrera sense qüestionar els valors de la burgesia pàtria. Espanya una i no cinquanta-una: i Movides culturals, també.

Mentre els fills d’ambaixadors, l’elit política i nobiliària madrilenya i els professionals liberals de la capital desenvolupaven una mena de punk mesuradament irreverent recolzat materialment per l’alcalde Tierno Galván i aixecats a la fama per la maquinària centrípeta de TVE -que sempre ha explicat l’Estat des de Madrid i per a Madrid- a les perifèries s’alçaven, sense que ningú les haguera convidat a la festa, noves formes locals d’oci i cultura.

A Galiza, les bandes de rock feien girar les seues frustracions polítiques i crítiques contra la transició al voltant de Vigo. A Euskal Herria, Bilbo va suposar el centre gravitacional de l’anomenat rock radical basc; contrastadament polític en comparació amb la tebiesa de la capital. I a València, entre camps d’arròs, tarongers i lliris de mar, la música màquina importada d’una Europa industrial on es produïen ritmes que mai no s’havien sentit a Espanya, trobava el seu lloc. Tres satèl·lits autogestionats que es negaven a girar entorn de l’ego subvencionat i planificat de la capital. Tres explosions incontrolables front una revolució planificada.

De la música màquina a la màquina sobre rodes

La música màquina o electrònica, què neix a Alemanya als anys 50, és una expressió proletària per definició: els mateixos ritmes constants, els mateixos sorolls metàl·lics i la mateixa cadència tendent a la iteració com si es tractara d’escoltar un muntatge encadena. Popularitzada per la banda Kraftwerk i ampliada per altres grups internacionals com Victrola, The Neon Judgement o Trisomie 31, aquesta música va arribar a València a través d’un reduït grup de punxadiscos –djs– que competien entre si per fer sonar coses mai abans escoltades en les discoteques espanyoles: rock industrial, post-punk, EDM, dark techno i, ja molt cap al final, italo-disco.

El que en un inici va començar com sessions xicotetes i fosques a discoteques en mig de la marjal i els arrossars, va anar creixent a mesura que corria el rumor que la música que es punxava a Barraca no s’escoltava enlloc. Els propietaris van haver de retirar els seients i les taules de la pista de ball per poder fer lloc a aquella massa creixent de conversos. Mai una discoteca havia renunciat al ball en parella ni a l’espai de xerrada i flirteig per cedir la totalitat de la seua superfície a una única activitat: ballar. No es tractava només de nova música, era també una nova forma de conviure a l’espai físic i d’interactuar amb els altres. Veïns, curiosos i fins i tot gent vinguda d’altres autonomies feien cua a les portes mentre les discoteques que imitaven aquest model es multiplicaven en les carreteres comarcals de la província.

Però la ‘movida valenciana’ no va néixer del no-res. La ‘movida valenciana’ no fa sinó importar un moviment contracultural europeu produït per la decadència de les societats industrials i la recerca d’un refugi col·lectiu, espais d’oci autogestionats per les classes obreres on alienar-se d’unes condicions materials minvants. Mentre la Movida madrileña tenia clars lideratges i es centrava en la promoció d’una marca personal, una banda reconeixible que girés pels platós i els escenaris, la valenciana era iconoclasta i cercava la fusió homogènia amb la massa. El punxadiscos, el públic, l’espai de la discoteca: tots eren un sol cos. Això explica també, en bona part, quines drogues van triomfar a cadascuna: la cocaïna, a Madrid, que dispara la verborrea i mobilitza l’individu; o les drogues sintètiques a València, què desdibuixen els límits del propi cos i fan perdre la consciència d’individualitat.

Malauradament, la Ruta Destroy, anomenada despectivament Bakalao –un nom que mai no s’hauria pogut posar a sí mateixa, ja que els locals, del bacalao, en diem abadejo- no és només l’aparador més famós d’aquesta música proletària i oci col·lectiu a l’Estat espanyol. Tota llum genera ombres, i la Ruta és també el retrat d’una època molt concreta d’Occident: l’auge de la cultura fòssil. Cotxes, pàrquings, benzina… l’emancipació i l’ascens social començava per un jove dels 80 amb l’adquisició d’un vehicle propi, un mitjà per accedir a una feina remunerada, per fotre dins els primers polvos o per conduir fins a la capital a comprar-se vinils acabats d’importar des de Manchester.

El carnet de conduir constitueix una prova de ciutadania infinitament més identitària què el dret a vot. Veníem d’una terra on la gent havia menjat paella de rata o putxero de sabates, i tot i que l’atur continuava sent clau en la comarca i l’habitatge començava a ser un bé de luxe, un cotxe estava a l’abast de tothom. Era democràtic. Quatre rodes i un eix sobre el qual giraven tant la feina, com la família com l’oci. I el pàrquing de les discoteques era el lloc ideal per presumir-ne, comparar el progrés propi amb el d’altres, i construir-se una identitat al volant.

Aquesta massificació dels pàrquings, un espectacle que succeïa a plena llum del dia, i el deliberat orgull amb el qual els assistents es mostraven desinhibits, la seua vanitat per ser el més destacat de la pista de ball, el més motoritzat de la pista de carreres, va estar també l’escletxa per on la mirada punitiva es va colar en la festa i va posar la seva ma negra i gelada sobre l’espatlla dels assistents.

Enemics públics

Trocoloc, trocoloc, trocoloc. Un helicòpter sobrevola el pàrquing d’una discoteca. Trocoloc, trocoloc, trocoloc. Les aspes impedeixen escoltar la música que sona desenes de metres avall. Trocoloc trocoloc trocoloc. El càmera aprofita el teleobjectiu, pren focus i retrata desenes, centenars de joves ballant entre els cotxes. Trocoloc trocoloc trocoloc. És 1993 i els telenotícies obren amb les imatges del descontrol, l’èxtasi i el llibertinatge que amuntega joves a la Ruta.  El crim d’Alcàsser, la crisi de l’heroïna o els accidents de tràfic conformen un imaginari confús sobre violència, sexe i perillositat a València i la seua nit. Un retrat rude més intencionat del que sembla.

Tot va començar amb el documental Hasta que le cuerpo aguante, de Canal+, que seguia uns joves barcelonins que venien a passar el cap de setmana a l’Albufera, on les discoteques Barraca, Puzzle, Chocolate, NOD o ACTV havien encaixat com un tètris un calendari mil·limetrat que permetia eixir de festa durant 72 hores sense interrupcions, de divendres a dilluns. Lluny de ser anecdòtic, aquest documental va aixecar mediàticament l’atenció sobre la Ruta, i va passar a ser un dels temes clau de la campanya electoral d’Eduardo Zaplana, que es presentava com a candidat pel PP a una autonomia que, d’aquelles, encara no havia estat governada mai per la dreta. I, com potser ens sona familiar ara, en 2022, res aixeca més el vot a la dreta que inventar un enemic per la comunitat imaginada, una amenaça pels nostres valors, seguretat i tradicions, acompanyat de la promesa de posar-li fi d’arrel i amb contundència. Zaplana va guanyar les eleccions i, en només dos anys, va acabar amb totes i cadascuna de les discoteques de la Ruta modificant les condicions per les seues llicències.

L’esquerra havia estat molt permissiva amb la festa post-dictadura, i Déu havia castigat els pecadors amb un triple crim com el d’Alcàsser. El segrest i assassinat de Miriam, Toñi i Desirée no tenia res a veure amb la Ruta, però dins l’imaginari catòlic i conservador es va traçar una perfecta línia causa-conseqüència tant als mítings com als mitjans: València era la particular Sodoma i Gomorra d’una Espanya que havia d’estrènyer el cinturó després de la festa olímpica. Els 90 van ser la contrareforma dels 80, la nostra pròpia dècada thatcheriana i, a falta de miners que vivien per sobre de les seues possibilitats, ho van pagar els joves que ballaven per sobre de les seues possibilitats.

El temps posa tot al seu lloc

Com deia Walter Benjamin, la història no és la que va ser sinó la què ens contem. La Ruta Destroy, que va passar, i la Ruta del Bakalao, que ens hem contat, s’assemblen com un ou a una castanya. Els relats polítics, els mitjans de comunicació, les ficcions què es van publicar i els assajos que es van escriure van dibuixar una caricatura que no reflecteix ni de lluny els anys d’efervescència cultural i creativa que s’hi van viure.

La gruixuda capa d’odi de classe i el retrat fet des de la capital d’un territori que no es coneixia ens han impedit reflexionar col·lectivament sobre un passat que ha estat clau en el nostre present. Afortunadament, estem vivint ja una etapa de revisió, relectura dels fets i mirada crítica. Un exemple és el ja clàssic de Nerea Barjola Microfísica sexista del poder, sobre com el crim d’Alcàsser es va instrumentalitzar per expulsar les dones de l’espai públic a base de terror. Però també comencen a florir altres artefactes com ara el llibre-reportatge-entrevista ¡Bacalao!, de Luis Costa; o l’obra de teatre Valenciana, de Jordi Casanova, què indaga en el paper dels mitjans i dels polítics desinformant durant aquella època; o La Ruta, la sèrie a l’estrena de la qual vaig estar convidat i que… Piiiiiii. Pi-piri-pi-piriii… ha inspirat aquest text.

M’agradaria, això sí, que aquest revival ens obris finestres noves i afegís mirades col·lectives i arrelades a un relat què s’ha fet sobre nosaltres, però sense nosaltres. El nen què anava en aquell cotxe amb els iaios, entre tarongers, escoltant les trompetes de Clan of Xymox, ha crescut amariconat, espantat pel canvi climàtic i explotat a molts restaurants i cafeteries. Va suposar una revolució per mariques i bolleres que a les discos desapareguera el ball en parella, propiciant així que pogueren ballar al costat de la persona que estimaven? Van estar els estilismes andrògins de l’època un refugi per les persones trans? La identificació de l’èxit amb el cotxe, la benzina i el pàrquing ens han portat a aquesta crisi climàtica? Ens costa tant renunciar al transport privat perquè ho lliguem a aquella llibertat? El fet que les discoteques foren autogestionades i fora de la legalitat ha normalitzat treballar en B a l’hostaleria valenciana dècades després? Què passava amb la violència masclista en aquells pàrquings? I el racisme?

Comença l’orgull de la Ruta, però com tot discurs hegemònic, haurà de sotmetre’s també a una mirada crítica. Se’ns gira feina!

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Christo casas és periodista i escriptor, autor d'«El Power ranger rosa».

Comentaris

La música sempre és molt més que música

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.