La mort política de Joan Fuster

La mort política de Joan Fuster s'esdevé en un context de banalització de la seva obra cultural i enterrament de l'alternativa política vinculada als Països Catalans.
La mort política de Joan Fuster s'esdevé en un context de banalització de la seva obra cultural i enterrament de l'alternativa política vinculada als Països Catalans.

El 21 de juny del 1992 moria l’escriptor i assagista de Sueca, Joan Fuster. La seua mort política però, és més lenta i agònica. Un procés incomplet que perdura dels anys 80 ençà no només de la mà d’aquells que el van cremar com a un ninot de falla l’any 1963 i van intentar assassinar-lo a l’atemptat contra sa casa l’any 1981. La mort política de Fuster la impulsen els qui volen reduir la seua obra a un excés de radicalitat catalanista i mordacitat agosarada, del qual només cal rescatar-ne la part menys conflictiva i literària. La mort política de Fuster és un procés no culminat, perquè precisament la fortalesa del seu pensament radica en la vigència de la proposta: uns Països Catalans que encara espanten perquè fan trontollar les bases del projecte territorial, nacional i autonomista espanyol.

Mai res torna exactament amb la mateixa forma, però. En el cas del pensament polític de Fuster, que torna a ser protagonista, el més perillós és tot just la forma del retorn pel que amaga i tergiversa. Resulta paradoxal que els aforismes se li hagen retornat a la contra a Joan Fuster de la mà de Twitter, però els arguments, en essència, no diuen res que no afirmaren ja els joves d’un altre temps a les acaballes del segle XX. Marcar la diferència generacional dels autors per vestir de renovació l’argumentari polític (deixeu-nos pas, obriu camí boomers, etc.) és un recurs a l’emotivitat que podríem gastar tots, però que no fa més vàlides les propostes. Sobretot si tenim en compte que tots hem (han) sigut joves en algun moment.

La idea d’una nació cultural catalana no política, amb vincles compartits al llarg de la història però de subjectes diferenciats. L’auge del protagonisme d’una història medievalista feta a la mida del relat polític actual. L’accentuació d’una visió que presenta un valencianisme de preguerra hegemònic i deslligat dels Països Catalans interromput pel feixisme, o una batalla de València on dos bàndols radicals (catalanistes i blavers) no ho van saber fer del tot bé. L’existència d’un suposat «imperialisme català» que deslegitimaria unes tesis que tot just tenen el seu centre polític al País Valencià. Són totes re-lectures que no aporten cap novetat al cos teòric i argumentatiu dels precursors del nou regionalisme valencià. Si de cas, l’aspecte més innovador seria qui lidera ara la seua defensa en comparació amb els anys 70-80 del passat segle.

«Aquesta inclinació a llegir la batalla de València com un enfrontament estrictament identitari, deslligat de les contradiccions socials i de les lluites polítiques de la transició, no suposa un canvi de les bases de la “tercera via”, sinó que això ja es trobava inscrit en les interpretacions inicials.» Ho indica l’historiador Pau Viciano a l’obra De Llorente a Marx, Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster. Des del Document 88 o El valencianisme que ve fins a l’actualitat, la proliferació d’argumentaris contra les tesis polítiques de Joan Fuster per donar coherència a un cos teòric regional que gira l’esquena a la construcció nacional dels Països Catalans no s’ha renovat. S’ha limitat a aprofitar els contextos polítics on el vent els ha bufat a favor.

La clau de volta d’aquest revisionisme fusterià és, doncs, fer una interpretació de l’obra separada del context, i del mateix context com a un ens estàtic on no s’entrecreuen totes les relacions: de classe, culturals, nacionals, polítiques o administratives. És aquesta separació que allunya el context de la idea, la que tot just explica l’auge de la renovació dels arguments que aspiren a invalidar els Països Catalans i les tesis fusterianes com a propostes polítiques de futur. Ignoren que l’obra política de Fuster es desenvolupa en un context de censura, repressió i franquisme sociològic. Ignoren el caràcter democratitzador, de justícia social, d’impuls a la defensa dels drets nacionals (lingüístics i culturals) que representa la seua obra amb relació als moviments polítics de l’època i els actuals.

Com ignoren també que matar políticament Fuster és una necessitat per a l’estabilització de l’estat, aturar el conflicte territorial i canalitzar les demandes nacionals i socials en donar-les encaix dins del règim espanyol. La reacció espanyolista i anticatalanista a l’1 d’octubre, la consolidació del govern autonomista del Botànic, la repressió, el finançament com a crida a la negociació eterna amb l’estat o la proliferació d’una identitat valenciana absent de conflicte, amb trellat i d’esquena a la resta de catalans. El context explica per què han de matar políticament Fuster a través de l’impuls d’un cos teòric que ni demonitza, ni sacralitza. Opta per simplificar la seua obra i reduir a un estat passatger del moment la seua proposta política.

No pareix que al mateix Fuster que afirmava: «Al País Valencià i a les Illes, entre els qui fan cultura, no hi ha problema. Al Principat? Em fa la impressió que, si per cultura regional hem d’entendre alguna cosa pejorativa, l’hem de referir a determinades posicions preses des del Principat, precisament»,se’l puga acusar d’haver estat insuficientment crític a l’hora de detectar posicions regionalistes i paternalistes de tota mena.

«El problema  “nacional”, al País Valencià, passa inevitablement per això. Que el nostre “cas” específic, no és, en termes d’història i d’actualitat, idèntic al del Principat i al de les Illes i, —no cal dir-ho— al de la Catalunya Nord, salta a la vista. (…) Però crec que qualsevol reivindicació valenciana, i “nacional”, possible, passa pel camí d’uns Països Catalans convergents, cada un d’ells partint de la seua especificitat.». Pareix que tampoc no es pot acusar l’autor d’aquestes paraules de no haver tingut prou en compte que dins la unitat del nostre poble hi havia especificitats (Nosaltres els valencians) que mereixien ser estudiades.

La qüestió de fons, però, no és aquesta. La qüestió de fons és que els qui volen matar políticament Joan Fuster, en realitat volen matar políticament els Països Catalans. Ells sabran si voluntàriament, aprofitant que el vent institucional els empenta, arrossegats per un impuls de l’establishment o atemorits i arraconats inconscientment per la reacció espanyolista. Sense essencialismes ni idealitzacions, el que ens pertoca és tornar a escena o eixir de la cova a tots i totes aquelles que sabem que el recobrament en la nostra unitat serà la condició per a la plena llibertat social i nacional del nostre poble.

En aquesta tasca, és imprescindible la recuperació i l’estudi del pensament polític fusterià. Ens ho devem, com sempre amb urgència tardana, a nord, sud, est i oest del nostre llarg país. Aquest és un text, a sis mesos de l’any on es commemorarà el centenari del naixement de Fuster, que vols ser una crida a tornar a fer política. A impedir la mort política de Fuster.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu d'Endavant al País Valencià

Comentaris

La mort política de Joan Fuster

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.