La Mare Terra

La prehistòria d'Europa no va ser un món primitiu de camperols, caçadors i pescadors pobres. Era una autèntica civilització amb moments per la vida, el lleure i l'art.

La Mare Terra

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La prehistòria d'Europa no va ser un món primitiu de camperols, caçadors i pescadors pobres. Era una autèntica civilització amb moments per la vida, el lleure i l'art.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles


Aquesta és la meva posició respecte del concepte d’”igualtat de gènere”: en l’ús comú que se’n fa, aquest concepte no és suficient per superar la relació actual entre home i dona, que critico en aquest capítol. Atès que al llarg de la història la “naturalesa de l’home”, el seu domini sobre les dones, no s’ha basat en la seva força física sinó en l’invent de les armes —“l’home guerrer”—, cal deduir que avui dia igualtat de gènere vol dir que la “naturalesa de les dones” hauria de ser la de “la dona guerrera”?

Per als indis i, de fet, per a moltes persones del món, la idea que la Terra és la nostra Sagrada Mare, encara és ben viva. Com diu Vandana Shiva, “mati” (terra) ressona a les cançons i als eslògans dels indis que lluiten contra el “desenvolupament”. “Mati Devata-Dharam Devata” (Deessa Terra) era el que deien les dones adivasis del moviment Salvem Gandhamardhan, aferrant-se a la terra mentre la policia intentava arrancar-les del bloqueig als turons de Gandhamardhan.

“Estem disposades a sacrificar les nostres vides, però no Gandhamardhan.

Volem salvar aquest turó que ens dona tot el que necessitem.”

“Desenvolupament modern» vol dir «ruptura cultural i ecològica dels vincles amb la natura”. Vol dir transformació de la Terra viva, del sòl, en un recurs mort per a la industrialització.

Gimbutas demostra de forma convincent que el món de la vella Europa no era un món primitiu de camperols, caçadors i pescadors pobres que havien de lluitar dia a dia contra l’escassetat i l’amenaça de la fam, sense moments de lleure per crear art, bellesa i “cultura”. tweet

A l’Índia encara es pot veure aquesta Mare Terra en milers d’imatges que la representen en múltiples manifestacions. A l’Europa moderna, però, s’ha oblidat gairebé del tot la idea que estem connectats no tan sols de cos, sinó també d’esperit amb la natura i la terra. I tanmateix, també hi va haver un temps en la història d’Europa en què es venerava la Mare Terra com la nostra Mare Sagrada, la font dels aliments i de la vida, de la diversitat biològica i cultural, i també de la societat. La Terra era femenina i sagrada. Aquesta idea va quedar expressada en nombroses figuretes de fang trobades pels arqueòlegs per tot Europa: en deien «Deesses Mare». Com a l’Índia, eren concebudes com el poder que crea i regenera totes les formes de vida. Com que era la Creadora de Tot, tornava a acollir al seu si totes les criatures quan morien i els donava noves formes de vida. Tot i que era una, rebia molts noms i es manifestava de diferents maneres: com la «Mare dels Cereals», la «Mare dels Animals» (ocells, peixos, bestiar i altres animals). Però també era la Mare de l’Aigua, perquè totes les deus, rierols, rius i finalment el mar, eren deesses.

Com va descobrir l’arqueòloga Marija Gimbutas, morta el 1994, els «déus de la vella Europa» eren pràcticament tots femenins. Per mitjà d’extenses excavacions als Balcans, Grècia, Creta i Anatòlia, i dels seus estudis a l’Europa central, va poder demostrar que el «món de la vella Europa era la civilització de la Gran Deessa». Al seu llibre The Civilization of the Goddess: the World of Old Europe (La civilització de la Deessa: el món de la vella Europa), Gimbutas demostra de forma convincent que el món de la vella Europa no era un món primitiu de camperols, caçadors i pescadors pobres que havien de lluitar dia a dia contra l’escassetat i l’amenaça de la fam, sense moments de lleure per crear art, bellesa i “cultura”. Al contrari, descriu la civilització de la vella Europa com una «veritable» civilització perquè no es basava en la violència, la guerra, la conquesta i el domini del mascle.

“L’Europa del Neolític no va ser “anterior a la civilització” […]. Va ser, al contrari, una veritable civilització en el millor sentit de la paraula. Al cinquè mil·lenni i al començament del quart a.C., just abans que desapareguessin a l’Europa de l’est i central, els antics europeus tenien ciutats amb una concentració considerable de població, temples d’uns quants pisos d’alçària, una escriptura sagrada, cases espaioses de quatre o cinc habitacions, professionals ceramistes, teixidors que treballa- ven el coure i l’or i altres artesans que produïen tot d’articles diversos i sofisticats. Existia una pròspera xarxa de rutes comercials per les quals circulaven articles com ara l’obsidiana, les conquilles, el marbre, el coure i la sal, al llarg de centenars de quilòmetres.”

De fet, va ser una civilització en què hi havia abundància, no pas escassetat. La civilització de la vella Europa no la van crear uns guerrers nòmades que, amb els seus cavalls veloços, els seus carros de guerra i les seves armes de llarg abast, com ara llances, arcs i fletxes, van envair les terres dels primers europeus, que eren agricultors. En societats com aquella, la regeneració de la vida era vista com un misteri i un miracle.

“[…] amb l’inici de l’agricultura, el pagès va començar a observar els fenòmens prodigiosos de la Terra de més a prop i més intensivament que els anteriors caçadors i pescadors. Així va aparèixer una deïtat a part: la Deessa de la vegetació, símbol de la natura sacra de les llavors i del camp sembrat, que manté uns vincles estrets amb la Gran Deessa.”

Placa commemorativa de Maria Gimbutas – Wikimedia Commons

Al seu estudi titulat Goddesses and Gods of Old Europe, Gimbutas demostra que a penes es van trobar deïtats masculines entre els milers d’imatges de déus excavats. La religió de la vella Europa era una religió creada al voltant de la deessa. No hi havia cap Déu Pare. El paper dels homes en la reproducció dels humans encara no es coneixia en el Neolític. Però tampoc no hi havia cap divisió ni polarització entre mascle i femella, ni l’element de subordinació de la femella al mascle que hem après a acceptar com a “natural”; “Aquests dos principis estaven interrelacionats”.D’altra banda, la civilització de la vella Europa no revela vestigis d’una societat basada en la guerra i la conquesta. A les excavacions de tombes i ciutats no s’hi van trobar armes per matar humans d’una manera sistemàtica, com ara espases, llances, arcs i fletxes. Ni les ciutats, grans o mitjanes, ni els pobles no estaven fortificats per protegir-se dels enemics. Segons Gimbutas, la civilització dels antics europeus “era, bàsicament, pacífica, sedentària, matrifocal, matrilineal i igualitària pel que fa als sexes”.1

Imatges de la Mare Terra

La imatge europea més antiga de la Mare Terra és la Venus o Dona de Willendorf, trobada a Àustria. Està datada d’un període al voltant de 30.000 anys a.C. Els arqueòlegs van trobar estatuetes semblants en moltes excavacions d’Europa. Les figures de tot el Paleolític i bona part de l’última fase del Neolític presenten trets semblants als de la Dona de Willendorf: pits grossos i rodons que simbolitzen la que nodreix, un ventre gros i rodó i un triangle vaginal pronunciat —la font dels poders creadors de la Gran Mare. Ella és qui dona tota la vida. Les formes del seu cos indiquen que no tan sols és la creadora i regeneradora de tota la vida humana, sinó també de la vida vegetal i animal. A més a més, en el seu cos s’expressa la unitat cíclica del cosmos, de la interconnexió de totes les formes de vida, fins i tot del temps i la societat.

Després de l’expansió de l’agricultura (que se sol situar al Neolític, ca. 10.000 anys a.C.), la religió dels antics europeus es va basar en els cicles agraris: sembra, conreu, recol·lecció, res- sembra. Aquests cicles continuen expressant-se en èpoques històriques per mitjà del nom de moltes deesses gregues i romanes. Així, Ceres (Roma) era la deessa dels cereals. Flora protegia els cereals florits, Diva Angerona s’encarregava dels solsticis; Anna Perenna regulava la regeneració humana i vegetal. Juno era la deessa dels parts, Cibeles, la Magna Mater, era la Mare de tota la vida i protegia els camps.

A Renània (Alemanya) es veneraven les Tres Matronae fins ben entrada l’era cristiana. La Dona Jove, la Dona Madura i la Dona Anciana, simbolitzen la tríade de la vida, la mort i el re- naixement. Aquesta civilització va durar almenys 4.000 anys fins que va ser destruïda violentament pels invasors que venien de les estepes russes. Gimbutas els va anomenar kurgans, perquè construïen tombes enormes per als seus cabdills: “Els afables agricultors van ser una presa fàcil per als genets kurgans que els van caure al damunt. Aquests invasors portaven armes llancívoles i tallants, com llargues dagues, llances, alabardes i arcs i fletxes”.

Els invasors kurgans es van dirigir cap a l’oest, travessant Ucraïna, Bulgària, Romania i l’est d’Hongria, seguint el Danubi i altres rius fins al Rin; i cap al sud fins a Macedònia, Grècia i el Peloponès.

La civilització de l’”Home Guerrer” és la contrària de la de la Mare Terra. És agressiva, xenòfoba, patriarcal, i crea jerarquies socials basades en la subordinació de les dones, en l’esclavitud, les classes i les castes. La seva economia depèn del pillatge, dels tributs i de l’explotació dels pobles estrangers i de les seves terres. tweet

La “superioritat” dels genets kurgans no residia en la seva cultura, sinó en el control de mitjans de destrucció més eficients —armes— i millors mitjans de transport, és a dir, el cavall domesticat. L’home armat i muntant a cavall era una nova mà- quina de guerra. No servia per a cap fi productiu i pacífic, només per atacar, matar, saquejar, envair, conquerir i colonitzar. La civilització que aquests genets guerrers van portar i que van construir al llarg de les seves invasions per tot Europa encara dura avui dia. Les últimes “invencions” d’aquestes armes de llarg abast són la bomba atòmica i els drons. Són unes armes que poden destruir “objectius” molt llunyans sense témer les represàlies de l’enemic. La civilització de l’”Home Guerrer” és la contrària de la de la Mare Terra. És agressiva, xenòfoba, patriarcal, i crea jerarquies socials basades en la subordinació de les dones, en l’esclavitud, les classes i les castes. La seva economia depèn del pillatge, dels tributs i de l’explotació dels pobles estrangers i de les seves terres. L’Home Guerrer es considera a si mateix com el creador de la vida a la Terra, de les plantes, dels animals i fins i tot dels fills. En totes les societats patriarcals, es considera que el “pare” és el creador i l’origen de la vida humana. Fins i tot avui dia, les genealogies segueixen el llinatge masculí. El nostre primer cognom és el del pare; el de la mare queda en segon lloc o no existeix. Així, les nostres mares són esborrades de la història. Però els homes patriarcals tenen un dilema: si volen tenir fills, necessiten les dones, mares. Sense dones, són estèrils. Per vèncer aquest dilema, l’Home Guerrer va inventar una arma de destrucció encara més efectiva. La nova civilització patriarcal que va sorgir d’haver matat la Mare Terra es basa en el principi de Creació per mitjà de la Destrucció. El filòsof grec Heràclit, que va viure pels volts de l’any 500 a.C., va expressar aquest principi d’una manera molt clara quan va escriure la famosa frase: “La guerra és el pare i rei de totes les coses; als uns els ha fet déus; als altres, homes; als uns els ha fet esclaus, als altres, lliures”. I nosaltres podem afegir a aquesta filosofia patriarcal: “als uns els va fer homes, i als altres, dones”.

Si volem entendre la visió del món predominant en el nostre planeta avui dia, només cal que ens fixem en aquesta frase d’Heràclit, ho resumeix tot: La guerra és el Pare i Rei de totes les coses. Ha creat el món i per tant és qui el governa. Això vol dir que el qui mata és el creador i rei que governa sobre els humans i tot el que no és humà. La guerra és l’origen de la vida a la Terra. La guerra també crea l’ordre social patriarcal i jeràrquic, que no es pot canviar: un cop ets esclau, sempre seràs esclau; un cop ets un déu, sempre seràs un déu; un cop les dones estan subjectes als homes, sempre hi estaran subjectes. Aquesta és la llei de ferro de la nostra civilització patriarcal encara vigent avui dia. I tanmateix, el secret d’aquesta civilització és la violència, no pas una intel·ligència o creativitat superiors. L’Home Guerrer necessita armes cada cop més destructives per mantenir la seva sobirania per damunt de totes les coses i la vida a la Terra. Només matant la Mare Terra pot demostrar que ell és el veritable Pare i Rei.

Túmul Kurgan (Europa de l’Est) – Wikipedia

Amb tot, nosaltres, les dones, les filles de la Mare Terra, responem a Heràclit dient: “Però la natura és la mare de la vida”. Aquesta veritat encara és acceptada, o ha estat redescoberta, per uns quants països del món actual, en particular d’Amèrica del Sud, per exemple, Bolívia i l’Equador, en els quals la Pachamama protegeix la Terra i tots els éssers que hi viuen. Heràclit devia conèixer la deessa mare de la seva època i regió (Turquia). Per tant, el principal objectiu del “Pare Guerra” no són només els enemics humans, sinó la mateixa Mare Natura. Perquè les noves guerres són guerres de conquesta de nous territoris, poblacions i, particularment, de dones. Així doncs, cal matar la Mare Natura, com a creadora de vida. El matricidi és el “mode de producció” més eficient del patriarcat, i el seu darrer fill o encarnació és el capitalisme. Avui dia, efectivament es considera el patriarcat capitalista com l’única font de riquesa i de vida moderna. Pot vèncer les restriccions d’espai, temps i els límits del nostre planeta Terra. El mètode per assolir aquest objectiu és el mateix avui dia que fa milers d’anys: matar la Mare Terra, dividir-ne el cos en parts i bocins separats. D’aquesta manera, es transforma la Mare Terra viva en matèria morta, material, matèria primera, que és necessària per produir “coses” noves. Els nous enginyers-guerrers recombinen aquestes parts mortes per formar noves màquines, nous ginys, impulsats per una nova energia. Heràclit estaria content: la destrucció com a creació per l’Home Guerrer. La guerra sense límitsés el pare del progrés i de la vida a la Terra.


Les dones, les mares, van ser de les primeres a adonar-se d’aquests perills, perquè els preocupa el futur dels seus fills i filles en un món així (…) Però avui dia hi ha molts homes i moltes organitzacions que també lluiten contra aquesta guerra ecològica. Molts, però, creuen que això és possible dins del marc del capitalisme. tweet

Així i tot, moltes persones del món s’adonen que aquesta victòria del “Pare Guerra” per damunt de la “Mare Natura” és una amenaça per a la vida i l’existència dels éssers de la Terra. Així doncs, la pregunta més candent és: com podem aturar aquesta guerra contra la natura? Com podem aturar la destrucció ecològica causada per la nostra civilització moderna? Com podem aturar el canvi climàtic, la contaminació atòmica, la contaminació atmosfèrica, la desaparició dels boscos, d’algunes espècies, de l’aigua i l’aire nets, l’enverinament del sòl causat per les grans indústries químiques com Monsanto, la destrucció de la diversitat biològica i cultural i la substitució d’aquesta diversitat pels monocultius; en resum: com podem aturar aquells que sacrifiquen la Mare Terra per acumular diners i capital?

Les dones, les mares, van ser de les primeres a adonar-se d’aquests perills, perquè els preocupa el futur dels seus fills i filles en un món així. També van ser de les primeres a lluitar contra els enemics de la Mare Terra. Però avui dia hi ha molts homes i moltes organitzacions que també lluiten contra aquesta guerra ecològica. Molts, però, creuen que això és possible dins del marc del capitalisme. Fins i tot el Govern alemany va aprovar lleis per substituir les fonts d’energia destructiva per fonts d’energia renovable. Com la majoria de les persones, també volen tenir el seu tros de pastís. Tanmateix, això no serà possible perquè part del mal que s’ha fet a la natura és irreparable; només cal fixar-se en el canvi climàtic i les conseqüències d’aquest canvi arreu del món. L’única manera de salvar la vida a la Terra és aturar la guerra contra la natura i crear una civilització totalment nova, basada en l’amor i el respecte per la Mare Natura.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

activista i coautora de l’obra titulada Ecofeminism

Comentaris

La Mare Terra

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.