La lluita per l’habitatge: de moviment social a Sindicat (II)

El moviment per l’habitatge està en bona salut, però només plantejant-nos aquells aspectes que no per ser clàssics deixen de ser certs (organització, teoria, programa) podrem aconseguir convertir la trinxera en una autèntica ofensiva revolucionària.

La lluita per l’habitatge: de moviment social a Sindicat (II)

La lluita per l’habitatge: de moviment social a Sindicat (II)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment per l’habitatge està en bona salut, però només plantejant-nos aquells aspectes que no per ser clàssics deixen de ser certs (organització, teoria, programa) podrem aconseguir convertir la trinxera en una autèntica ofensiva revolucionària.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El següent article tanca una exposició possible sobre el moviment per l’habitatge català. El propòsit és defensar la necessitat de plantejar la nostra lluita en termes sindicals i la idea central que fer sindicalisme requereix de desenvolupar eines de lluita col·lectives per resoldre les problemàtiques immediates i concretes. «Transitar el camí» del problema individual a la lluita col·lectiva requereix de temps. D’aquí sorgeix la importància de preparar-se pels canvis d’escenari. Així, l’entrega anterior pot ser llegida com propostes de llarg recorregut, entorn l’anàlisi de conjuntura, la tasca ideològica i l’elaboració de programa, per tal de consolidar unes bases sòlides.

Aquest segon article explora l’acció i l’organització al moviment. Donat que acció i organització són qüestions immediatament pràctiques, he procurat plantejar propostes actualitzades. Pel que fa a les reflexions sobre l’acció em centraré en la lluita entorn els problemes del lloguer i l’experiència del Sindicat de Llogateres a Barcelona. A l’hora de pensar els problemes organitzatius, escriuré des de la lluita llogatera, però plantejant també un parell d’idees del moviment en general.

El sindicalisme llogater i la vaga. El problema de l’acció

Dos són els grans principis de la «filosofia» del Sindicat per elaborar plans d’acció. El primer és el d’establir un marc de lluita amb la doble voluntat de resoldre els problemes diaris de les inquilines a partir de l’acció directa i la negociació amb els rendistes (combinant empoderament i representació), a la vegada que s’impulsa, des de l’apartidisme però amb intel·ligència, reformes legislatives relacionades amb tals problemes. Això es fa posant de manifest la potencia existent quan s’interrelacionen ambdues vessants de la lluita immediata. El segon principi és el de resoldre el trencaclosques de «les tasques prioritàries» segons les possibilitats de generar i consolidar un front ampli i massiu, però sent realistes amb la quantitat de forces pròpies.

Aquesta «filosofia» deriva, al meu parer, d’una encertada comprensió de la societat actual i dels marges de transformació en el llarg cicle històric en què ens trobem. És una forma de treball que pot contribuir enormement a les apostes per establir nous sindicalismes socials. Cal també visibilitzar-la per a què s’entengui el tipus d’acció que promovem, així com per pensar com reformular-la i ampliar-la en nous marges.

Repensar les característiques fonamentals de l’acció de desobediència llogatera és el principal objectiu de les reflexions d’aquest apartat, atès que les assemblees del Sindicat comencen a mostrar un canvi en el perfil de les problemàtiques de lloguer. Els motius són plurals. Primer, l’augment del preu no es pot sostenir indefinidament al ritme de l’etapa 2014-2018. Segon, les reformes legals impulsades mitiguen les problemàtiques o generen una forma de resoldre-les institucionalitzada. Per últim, la crisi econòmica a causa de la pandèmia del coronavirus ha esclatat.

La primera gran acció que promovem es basa en desobeir les pujades de lloguer o les no renovacions de contracte: la campanya #EnsQuedem. Es crida a les llogateres a quedar-se a casa quan el contracte s’acaba i a continuar pagant la mateixa quantitat de lloguer. Aquesta desobediència (legal i a l’autoritat de l’arrendador) s’acompanya d’accions per trencar la unilateralitat de la decisió i forçar a negociar les condicions d’un nou lloguer. #EnsQuedem va aparèixer per fer front a una ofensiva generalitzada per augmentar el preu del lloguer i ha permès mantenir, durant el anys 2018 i 2019, assemblees d’entre trenta i cent persones a Barcelona.

La clau de l’èxit de la campanya començà en llegir adequadament el context i centrar-se en els «fets definidors» de la vida llogatera: preu i durada. A més, l’autotutela col·lectiva de drets es genera per la senzillesa de la proposta i la capacitat d’aglutinar la gran majoria de casuístiques. Per últim cal assenyalar l’astúcia en centrar la lluita abans del desnonament.

L’acció institucional que correspon a #EnsQuedem s’ha concretat en la reforma de la LAU del 2019, per augmentar la durada del contracte de lloguer i en la llei catalana de contenció de preus del 2020. Aquesta segona llei, suposa un veritable cop de puny contra el mantra neoliberal del mercat lliure: l’agent privat és socialment corresponsable i el seu negoci té límits. És rellevant el fet que ambdues lleis són (pràcticament) universals: beneficien a totes les inquilines, es trobin o no en situació de vulnerabilitat, en detriment del conjunt dels rendistes.

Foto: pxhere.com

L’assemblea d’inquilines també ens ha permès apropar-nos a més realitats llogateres, com les problemàtiques de conservacions, les quals són primordials en la mesura en què defensem viure en habitatges dignes. Tot i que les tractem, acostumem a considerar-les secundàries respecte el problema del preu o la vigència del contracte. A més, no tenim clar quan té més sentit utilitzar la denúncia al propietari i quan l’acció directa, no tenim un coneixement endreçat de les lleis i codis al respecte, no hem conformat cap aliança seriosa amb arquitectes i tècnics i ens falta elaboració programàtica.

Hi han, però, dos problemes fonamentals de la vida llogatera on el Sindicat no té proposta i que, per tant, han deixat fora del projecte a part de les capes llogateres més oprimides i excloses. La primera omissió ha estat en el terreny de les dificultats per accedir a un habitatge de lloguer privat. Avui l’única lluita en aquest àmbit és la recuperació d’habitatge buit. En canvi l’acció del Sindicat comença quan es defensa un lloguer que ja es té. El segon àmbit on existeix una mancança rellevant és en els subarrendaments d’habitacions, qüestió que sovint hem considerat que cal mantenir parcialment amagada per tal de complir amb el nostre arquetip de lluita inquilina. Però el subarrendament estarà present, de forma transversal, en tota lluita que promoguem, donat que és conseqüència de precarietats i discriminacions estructurals.

Més enllà de l’assemblea d’inquilines, des de fa dos anys hem vingut esforçant-nos en organitzar a llogateres que viuen en pisos d’un mateix propietari en un mateix bloc. La potencialitat d’estendre i fer escalar el conflicte quan es posa el focus en realitats que objectivament involucren desenes (o centenars) de persones és evident. A més, s’organitza un conflicte col·lectiu en relació a la propietat i no només en l’espai (barri o ciutat) on es produeix. «Lluita col·lectiva» i «antagònic» es materialitzen i apareixen les assemblees de bloc i el conflicte col·lectiu com a eines «naturals» del sindicalisme llogater. 

Un element interessant en un conflicte en un bloc és la vaga. El que defineix la condició llogatera és la relació socioeconòmica que ens vincula amb els tenidors d’habitatge, pel fet de no ser propietaris: l’obligació de pagar una renda mensual durant un temps definit. Per la propietat, cobrar la renda és una necessitat econòmica i política (disciplinatòria i que transmet una relació de poder). Per les inquilines és el primer deure jurídic. No pagar és una de les formes de desobediència més radicals i una de les que té major capacitat per accelerar la finalització d’un conflicte. Fins ara hem plantejat diverses formes de vaga: endarrerir i sincronitzar els pagaments, vaga d’un mes, vaga per assumir costos de reparació, pagament conjunt a un fons fins a assolir una sèrie de reivindicacions, etc. Fins al moment, cap comunitat inquilina ha tingut suficient confiança en la vaga com a eina, en el Sindicat com a organització o en ella mateixa com a col·lectiu per declarar-se en vaga de lloguers.

La vaga, però, no és un fi en si mateixa i no es pot decretar o induir amb una feina de propaganda. L’actitud ha de ser la de crear les condicions que la poden fer possible quan sigui necessària: 1) cohesió interna i unitat d’acció; 2) desenvolupament d’una consciència comuna com a llogateres; 3) un grau suficient d’organització per poder executar-la amb eficiència; 4) un pla de lluita ampli: accions, suport institucional, recolzament social, un front ofensiu de denúncia judicial, etc. i 5) elaborar una proposta «tècnica» de com es fa una vaga de lloguers.

Hi ha, doncs, un ampli marge per millorar les «condicions subjectives» (els factors de consciència i organització) que permeten una vaga de lloguers. Però, és des del punt de vista de les «condicions objectives», l’augment massiu del preu de lloguer, un terreny propici per la vaga? Sense respondre d’una forma dogmàtica, apuntaria un fet rellevant: l’augment de lloguers no ha coincidit amb un augment massiu de l’atur o de devaluació salarial generalitzada, sinó que s’ha donat en un moment on moltes llogateres tenien com alternativa marxar.

La situació social i econòmica que ha sorgit amb l’aparició del coronavirus, però, ha canviat aquesta situació. Milers de persones s’han trobat prop de l’impagament del lloguer. Conscients de l’oportunitat que això suposava per generar moviment per l’habitatge a tot l’estat i complicitats internacionals, des del Sindicat de Llogateres es va impulsar una campanya per demanar la suspensió del pagament del lloguer i es va fer una crida a convertir l’impagament en una vaga de lloguer. Aquesta campanya trencava l’esquema del Sindicat sobre la vaga. L’exemple del que vam fer com a organització suposa un cas ben estrany. En dues setmanes vam modificar les línies d’actuació, vam confrontar les nostres certeses i vam reinventar-nos en condicions de confinament per tal de fer una proposta ofensiva i poder abordar una situació completament nova.

La convocatòria d’aquesta vaga no va restar al marge de contradiccions, discrepàncies i debats massa accelerats. Algunes companyes van partir d’una posició que idealitzava la vaga de lloguers o van argumentar que una vaga requereix d’uns criteris determinats, actuant de forma abstracta i descontextualitzada. La vaga és una forma de lluita pel control de preus. Evidentment, si aquesta es produís des de la consciència que els preus han de ser controlats per les llogateres, com a forma d’abolició del rendisme, i al marge de sobrevinguts motius de misèria econòmica, estaríem parlant sense abús del terme, d’una fita històrica internacional. Però el fet que correspongui a una forma de lluita més espontània (en el sentit leninista del terme) no invalida la lluita en sí.

Avui però, no té sentit repartir culpes ni demostrar qui tenia raó en una situació extremadament adversa. Es podria dedicar esforç en valorar si la vaga va funcionar o no en relació a la pròpia «filosofia del Sindicat», una mena de quantificació de les lluites impulsades i dels casos resolts, de les mesures institucionals conquerides i de la contribució a enfortir la lluita general. Malauradament temo que seria un debat poc profitós donada la gran varietat d’expectatives existents.

Foto: Flickr – Diane Krauthamer

Avui, el que és primordial assenyalar és que l’escenari d’augment de preus de lloguer i congelació salarial s’ha acabat i en aquest sentit, la llei de contenció de preus manifesta problemes importants: 1) estableix un topall del preu al voltant d’un índex mitjà inflat (i que no contempla la capacitat econòmica de les llogateres), és a dir, no és una llei de preus assequibles; 2) la llei, a banda dels punts febles i forats legals que utilitzaran per incomplir-la, no obliga (no podia) a elaborar un nou contracte quan aquest s’extingeix ni actua (tampoc podia) sobre els contractes vigents i 3) encara resta per resoldre si el mercat immobiliari serà capaç de sostenir una depreciació dels seus actius.

El plantejament ha de ser que la llei es compleixi en totes aquelles elaboracions de nous contractes on sigui útil. I per aconseguir aquests nous contractes molts cops haurem de desobeir. Alhora, en el nou context, la llei no pot ser utilitzada per disciplinar a les llogateres en el pagament d’un preu alt o inassolible. Per aconseguir baixades de preu, també haurem de desobeir. En qualsevol d’aquests dos casos no podrem mantenir un esquema de protesta pagant el preu vigent i ens haurem de plantejar com utilitzem la vaga i l’autoreducció del preu. Resoldre aquest repte ens permetrà garantir que la llei s’aplica i, alhora, que l’aprofitem per transcendir-la.

En conclusió, les principals línies d’acció a curt termini són reconstruir una proposta unitària de lluita llogatera tenint en compte, entre d’altres, les modificacions dels marcs legals aconseguides i les formes de boicot promogudes pels propietaris, la vaga o autoreducció del preu del lloguer; mantenint la unitat entre les lluites de preu i durada. Tot això utilitzant les victòries legislatives recents, per: 1) firmar el màxim nombre possible de contractes que tinguin com a reivindicació de mínims el respecte als avenços legals fets i 2) estendre el moviment inquilí, especialment en els blocs verticals i per propietari, actualitzant la proposta organitzativa de sindicalisme llogater.

Per últim, i en relació amb els dos guions anteriors, orientar l’activitat institucional a garantir drets polítics i drets col·lectius a l’inquilinat, així com a blindar la llei de contenció de preus per evitar la seva declaració d’inconstitucionalitat i estendre-la a la resta de territoris de l’estat.

D’altra banda, a mig termini, hem de pensar en ampliar l’acció sindical a aquells aspectes on la lluita llogatera encara no s’ha desplegat del tot. Aquests són, els problemes de conservació, l’accés al mercat de lloguer i els subarrendaments.

Créixer en el nombre de conflictes, no coordinar-se. El problema de l’organització

Afrontar la qüestió organitzativa és probablement un dels reptes més delicats i complexes. Encertar és la clau de volta definitiva per poder fer sindicalisme. Ens cal d’entrada una revolució conceptual. La major part de debats conjunts al si del nostre moviment (també passa a altres moviments), sobre com ens organitzem, tenen un plantejament egocèntric. S’enfoquen en augmentar el grau de coordinació entre grups i col·lectius respectant les pluralitats i autonomies de cadascun. La voluntat d’establir una coherència organitzativa respecte d’uns principis polítics no és un error, però no ens podem limitar a pensar en termes «d’organització interna». Aspirar a formular l’enèsima plataforma coordinadora de moviment social o pensar en termes equivalents encara que no es pretengui això exactament, és abocar-nos a un fracàs conegut i estrepitós. Al meu parer l’èmfasi l’hem de posar en «l’organització externa»: com s’utilitza el moviment per organitzar conflictes.

El plantejament del debat organitzatiu al Congrés va ser immadur alhora de repensar l’organització en termes de capacitat per la intervenció política en la societat. Aquest fet es fa encara més evident després de les sobreacumulades referències al Congrés de Sants, algunes de les quals es mouen entre el romanticisme i una escassa capacitat d’aprendre i extreure coneixement pràctic entorn de l’experiència de la formació de la CNT. L’èxit fonamental en la formació de la CNT, que es va plasmar de forma immediata en un creixement en l’afiliació espectacular i la conquesta de les vuit hores, va ser comprendre, millor que la pròpia burgesia, el funcionament del capitalisme industrial català de principis del segle XX i, en conseqüència, l’organització concreta que aquest promovia de la força de treball.

Créixer entenent les diverses possibilitats que ofereix la conjuntura. Aquest és el marc de treball. I una eina al servei d’això pot ser la llei catalana de contenció de preu. Però créixer no vol dir augmentar en afiliació per desenvolupar una maquinària capaç de fer seguiment del compliment de la llei en base a l’aplicació del seu règim sancionador. Créixer vol dir organitzar més conflictes inquilins: estendre i consolidar el moviment llogater. La llei ha prosperat gràcies a haver generat prèviament un fort moviment social de llogateres afectades. Ara ha de servir fonamentalment per fer madurar aquest moviment, donant-li un impuls sindicalista. Aquesta realitat l’hem de fer possible redoblant esforços en el treball en blocs de propietat vertical. L’articulat que recull el dret de mediació de les organitzacions inquilines l’hem de reformular a la pràctica com un reconeixement del dret d’associació de les pròpies llogateres de cada bloc/propietari i una obligació per la propietat d’acceptar la seva interlocució.

Foto: Flickr – Diane Krauthamer

Amb aquest objectiu en ment, els principals criteris en política organitzativa han de ser: (1) com organitzar de formar sostenible a la major quantitat de persones entorn del seu problema d’habitatge i (2) com plantejar el funcionament del sindicalisme per l’habitatge de cara a optimitzar el contacte amb el subjecte que s’interpel·la i facilitar-li una participació activa. I per pensar al respecte, hem de fer una mirada a la forma en què hem vingut treballant.

El plantejament del Sindicat de Llogateres per organitzar blocs verticals s’ha reduït a crear i sostenir una assemblea de veïnes en la comunitat, dotant-la d’una sèrie de tasques inicials per a que comencés a respondre a una agressió ja plantejada per la propietat. Però poques vegades s’ha acompanyat aquest procés amb una proposta organitzativa que consolides al grup de llogateres més conscienciades i que aconseguís mantenir un nivell mínim d’activitat quan no hi hagués un conflicte encès. La centralitat de la proposta assembleària ha redundat en dèficits en els processos d’empoderament, en l’exercici eficaç de l’autotutela de drets i en un excés de feina.

Així doncs, cal desenvolupar la proposta organitzativa de blocs formalitzant un espai coordinador que combini la representació de la comunitat llogatera amb la consolidació del Sindicat al bloc i que tingui com a tasques fonamentals dinamitzar la vida comunitària, responsabilitzar-se de la pròpia acció sindical, fer de portaveu davant la propietat i coordinar-se amb el Sindicat i els col·lectius d’habitatge de referència en el territori. L’assemblea o plenària de la comunitat, per la seva banda, ha der ser un espai per afavorir processos de conscienciació, de decisió democràtica de les grans línies d’activitat, d’aprovació de les reivindicacions, d’elecció de la coordinadora i revisió de la seva feina, etc.

Aquest repte organitzatiu s’ha de solucionar atenent també a la necessitat, sempre candent, de cohesió interna d’un bloc durant el conflicte obert i l’existència d’organització estable quan no hi ha un conflicte encès. En el moment que s’organitza la vida sindical/política d’un bloc de llogateres s’està organitzant una vida col·lectiva que abans no existia. Es transcendeix la individualització de les vides veïnals a les que estem habituades. Cal elaborar noves normes de convivència per substituir la màxima de la majoria de vides veïnals: minimitzar el contacte. Un gran patrimoni acumulat en aquest aspecte és la vida comunitària en projectes de tinença cooperativa. Podem aprendre d’aquestes experiències per afrontar certs conflictes interns que esclaten als blocs.

Dos comentaris finals sobre «l’organització interna del moviment per l’habitatge català». En primer lloc, ressaltar que actualment conviuen diferents plantejaments, pel que fa a la proposta d’arrelament. L’organització pot ser territorial, sectorial (segons règim de tinença) o per propietari. Aquesta pluralitat en les formes organitzatives ha estat essencial en el creixement del moviment i és un tret a cuidar. En segon lloc, eixos en els que el conjunt del moviment, al meu parer, hauria d’avançar són: (1) independència i robustesa econòmica (model d’afiliacions); (2) presa de decisions democràtica (espais orgànics); (3) capacitat de planificar l’extensió; (4) nivells d’organització (barri, municipi, Catalunya, Espanya, internacional); (5) conflictes de gènere o racials interns; (6) autonomia en la relació partit-moviment de les organitzacions que participen (legítimament) al moviment.

A mode de tancament

Les opinions que he expressat en aquests articles no són representatives de cap organització. Simplement he pretès assajar les eines de la cultura política, potser massa clàssica o doctrinal, de la que jo provinc, per pensar com podríem fer sindicalisme en l’habitatge.

Compartir els dubtes que ens planteja el que fem és una forma de confessar com n’és d’important. Espero haver-ho fet amb el degut respecte al treball i idees de tothom. D’alguna forma l’article és també un crit a cuidar aquest projecte en el que estem, que és important i bonic. Com moltes persones alegrement confessen, jo també he vist com les meves esperances s’han renovat participant d’aquesta lluita. Desitjo que això pugui estendre’s i continuar succeint durant molt de temps.

Per últim vull agrair a totes les persones que han fet valuoses aportacions amb la seva lectura de l’article. El fet de publicar-lo m’ha permès debatre amb companyes del moviment i vells camarades. Que preciós és escriure!

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Trenta anys. Nadiu del barri de la Zona Franca de Barcelona. Inquilí del barri de Sants des de fa cinc anys. Físic de formació universitària. Treballador al sector industrial. Militant del Sindicat de Llogateres des dels seus orígens.

Comentaris

La lluita per l’habitatge: de moviment social a Sindicat (II)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.