La lluita per l’habitatge: De moviment social a Sindicat (I)

El moviment per l’habitatge està en bona salut, però només plantejant-nos aquells aspectes que no per ser clàssics deixen de ser certs (organització, teoria, programa) podrem aconseguir convertir la trinxera en una autèntica ofensiva revolucionària.

La lluita per l’habitatge: De moviment social a Sindicat (I)

La lluita per l’habitatge: De moviment social a Sindicat (I)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment per l’habitatge està en bona salut, però només plantejant-nos aquells aspectes que no per ser clàssics deixen de ser certs (organització, teoria, programa) podrem aconseguir convertir la trinxera en una autèntica ofensiva revolucionària.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Vinc a polemitzar sobre el moviment per l’habitatge perquè sóc tant optimista com escèptic quan les coses semblen anar bé. Vull problematitzar, amb claredat però des de la camaraderia, alguns dels seus actuals trets fonamentals com a moviment social. I vull fer-ho perquè d’aquest exercici poden sorgir idees que ens facilitin el debat i la pràctica del «sindicalisme de l’habitatge». Idees per  mirar de resoldre les nostres mancances. Idees per garantir que juntes consolidarem l’habitatge com un front de politització i lluita. Fem-ho, perquè no ho podem donar per fet.

El propòsit de l’article és seguir contribuint als debats oberts des de la celebració del 1er Congrés per l’Habitatge a Catalunya. La tesi a defensar és que la lluita per l’habitatge ha d’apostar fermament per situar-se en el sindicalisme i per això calen dues condicions. La primera és la premissa de començar a construir la lluita des de la necessitat de resoldre les problemàtiques quotidianes, en un àmbit concret de la vida humana, que es trobi estructuralment tensionat i que tingui impacte en amplis sectors socials.  La segona és la capacitat d’atorgar-li a aquesta lluita una dimensió col·lectiva. Transitar el camí que discorre entre ambdues premisses té a veure amb desenvolupar les diferents dimensions que componen una lluita sociopolítica: 1) anàlisi; 2) proposta: ideologia i programa; 3) «què fer?»: acció i organització.

El Sindicat de Llogateres ha diagnosticat correctament l’epicentre del conflicte social d’avui entorn de l’habitatge i ha promogut una estratègia per fer-li front.

La publicació d’aquestes reflexions, algunes d’elles de llarg recorregut, poden contrastar amb el moment d’urgència en que ens trobem. La gran onada de desnonaments que estem patint aquesta tardor porta la nostra pràctica a un ritme frenètic que es suma a una multiplicitat de fronts oberts. Les energies es situen en el dia a dia. Que sigui aquest escrit, com molts altres abans i després, una empenta per aixecar una estona la mirada i agafar oxigen. Una sacsejada més contra la immediatesa abans de tornar a capbussar-nos.

El cicle del lloguer. El problema de l’anàlisi

Ens trobem en un context de lluita social marcat per: 1) tancament, a curt termini, de les perspectives de canvi polític, tant a nivell nacional com estatal; 2) la consolidació dels retrocessos en les condicions de vida fruit de la crisi econòmica del 2008; 3) l’eclosió d’una nova crisi econòmica que ha tingut com a disparador l’emergència sanitària pel coronavirus i que pot tenir grans repercussions en el sector immobiliari.

Durant la passada dècada no s’ha donat cap transformació qualitativa en les formes de lluita del moviment obrer. El moviment feminista participa obertament de les lluites que l’interpel·len. I el moviment estudiantil, un clàssic del nostre país, està pràcticament absent. És en aquest escenari de les lluites socials en què el moviment per l’habitatge català reapareix amb força, després del cicle hipotecari-PAH. La lluita per l’accés a un habitatge digne es situa al centre dels moviments contra la carestia de la vida. Cada cop més activistes s’hi impliquen.

Ara és oportú recordar que el que defineix en major mesura la conjuntura actual són el problemes de lloguer: 1) la disparitat entre el preu del lloguer i el salari (primer amb un cicle alcista del preu durant una congelació del salari real i després amb una voluntat de mantenir el preu alt davant d’una situació generalitzada de pèrdua de poder adquisitiu); 2) l’extinció massiva de contractes que no es renoven; 3) l’augment de desnonaments per lloguer i 4) les dificultats per accedir al mercat privat de lloguer, amb el conseqüent augment de la recuperació d’habitatge buit. Problemes, derivats tots ells, de la concepció del mercat de lloguer com a actiu financer i del seu ús sistemàtic com a eina de despossessió.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

El Sindicat de Llogateres ha diagnosticat correctament l’epicentre del conflicte social d’avui entorn de l’habitatge i ha promogut una estratègia per fer-li front. Epicentre: la manifestació particular i temporal del problema però que guarda causes més profundes. Aquest encert és també la seva major debilitat, com tota especialització. Davant d’una modificació de les característiques del conflicte, aquesta organització podria perdre gran part del seu sentit i, si no es renova, pràcticament totes les seves possibilitats.

El problema de l’habitatge, no només no es resoldrà a curt termini, sinó que les forces vives del capital i les iniciatives de l’estat el faran mutar.  Algunes de les qüestions que ens fan arribar a aquesta conclusió són: la crisi com un succés periòdic i intrínsec en el capitalisme, el vell-nou conflicte camp-ciutat i els desenvolupaments urbans, la centralitat de l’habitatge com element d’acumulació de capital,  l’extrema vulnerabilitat dels seus ciments com a dret a l’estat espanyol, el caràcter de bombolla del sector immobiliari espanyol, la creixent precarietat laboral, etc.

Per entendre com pot evolucionar el conflicte cal vertebrar un diagnòstic en els tres eixos següents: 1) anàlisi de la història política i econòmica del capitalisme immobiliari a Catalunya i Espanya i història dels moviments contestataris; 2) anàlisi sobre els condicionants de la dinàmica econòmica capitalista en les polítiques d’habitatge; 3) anàlisi interseccional i geogràfic de la composició de la societat en relació a l’habitatge*. Caracteritzar i desenvolupar amb cura aquests eixos, però, queda fora de les capacitats d’aquest article i de qui el firma.

Per sort, en matèria de la relació «habitatge-capitalisme-estat-societat» hi ha molta feina d’estudi feta[i]. Dita relació defineix constantment la nostra lluita. No deixem que la informalitat i la urgència ens facin oblidar la necessitat de pensar. Els moviments socials acostumen a fer-ho, en el millor dels casos, en el moments fundacionals i pocs cops mantenen espais estables en el temps, un cop ja han definit els seus objectius. La intuïció que existeix un conflicte social o la seva caracterització a partir de l’experiència d’enfrontar-s’hi no és suficient. Per tant: mantinguem entre les nostres prioritats la formació teòrica constant. Formem grups de lectura i estudi eficients i participatius. Aprofitem espais de debat serens com els que ofereix Catarsi i altres mitjans.  Aprendre a situar-nos bé davant la realitat que aspirem a transformar, fer memòria, extreure’n conclusions i incorpora-les en la nostra pràctica habitual. Aquest és el repte.

Cal discutir els aspectes econòmics i polítics fonamentals de la nostra societat i, en conseqüència, els seus dispositius ideològics

El dret a l’habitatge i la seva desmercantilització. El problema de la ideologia

El moviment per l’habitatge té dos grans eixos discursius, programàtics i ideològics: 1) el dret a l’habitatge; 2) la desmercantilització de l’habitatge. Ambdues idees força són un consens ampli, però immaculat. La situació còmode en la que ens situa aquest acord atura el desenvolupament del treball teòric al si del moviment.

En primer lloc, el dret a l’habitatge, tot i que és innegable el paper fonamental d’aquest concepte en la nostra lluita, presenta al meu parer dos grans dubtes. D’una banda no és possible fer efectiu, de forma universal i incondicional, el dret a l’habitatge sense la seva desmercantilització. D’altra banda, no és possible generar una proposta revolucionària si entenem la satisfacció del dret a l’habitatge bé en els mateixos paràmetres en què l’estat del benestar espanyol ha resolt satisfer el dret a la sanitat o a l’educació, o bé ens aturem constantment en la referència a altres models internacionals on existeixen majors regulacions i equilibris entre mercat i parc públic. Per mi, el dret a l’habitatge s’ha de situar en el pla del programa, en la tensió (que cal acceptar per fer sindicalisme) entre els canvis socials de fons necessaris i la resolució del nostres problemes sense esperar a dits canvis. En el cas del Sindicat de Llogateres, aquesta tensió es troba entre la pretensió de dignificar el lloguer privat i l’aspiració d’un món on aquesta forma d’accés a l’habitatge sigui superada.

En segon lloc, la desmercantilització de l’habitatge, tot i ser la proposta més coherent amb l’anàlisi anticapitalista, avui en dia no està prou desenvolupada com per obrir pas a una ideologia emancipatòria. En termes concrets: no pot explicar com es viuria en un món on l’habitatge no fos una mercaderia o sobre el perquè una societat, on l’habitatge està sota un règim de propietat col·lectiu definit, aportaria més certeses vitals i llibertats que el règim de propietat privada.

Per poder fer una proposta de com avançar en aquesta tasca de construcció ideològica, necessito fer un parèntesi. Altres aportacions als debats «postcongressuals» han parlat de la possibilitat que el moviment per l’habitatge estigui contribuint a una nova formació o recomposició de classe. Un element rellevant per avançar en aquesta qüestió és la consciència de classe. No és possible construir processos de conscienciació de classe sense que hi hagi lluites de classe en marxa, però en si mateix, aquest no és un factor suficient: els valors ètics o les metodologies que es desprenen de la lluita quotidiana formen part de la pràctica. I la pràctica sense teoria, no és més que un reflex de l’estat de coses presents i no sap plantejar el camí a canvis ulteriors. La consciència de classe té una pota en l’autoreferencialitat respecte l’antagònic (els bàndols en conflicte) i d’altra banda requereix que es pugui explicar el món desitjat com a alternativa del vigent i quin paper juguem nosaltres en aquesta transformació.

En estricte, però, el problema de refundar la classe ha d’atendre als problemes de fragmentació de classe que no són de caire ideològic o cultural, sinó de caire econòmic i social. Per tant, l’estudi de la composició de classe i la seva distribució ha de tenir un pes important en l’anàlisi interseccional de la composició de la societat en relació a l’habitatge. Per últim si cerquem contribuir a la formació de consciència de classe des d’una consciència inquilina, hem de generar un moviment que desnaturalitzi els problemes de viure de lloguer i els expliqui, més enllà de la legislació vigent, per la relació estructural amb la propietat privada a la que ens trobem sotmeses, per no ser tenidores d’habitatge. La millor forma de començar aquesta tasca és l’elaboració d’una teoria crítica sobre el preu del lloguer.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Cal, però, no oblidar que el que opera contra els nostres esforços de construir consciència de classe és la ideologia dominant: els continguts hegemònics actuals. Un exemple recent (i reiteratiu): les campanyes contra l’ocupació d’habitatge buit. I és important que entenguem que la ideologia dominant no l’assumim únicament per bombardeig constant, sinó que també connecta amb la nostra materialitat. Cap intent de construcció de consciència podrà arrelar i estendre’s si no demostra capacitat d’identificar els fonaments en què es basen els principis ideològics majoritaris actuals i, alhora, sap recórrer el camí que comença amb la crítica d’aquests i que acaba en permetre’ns imaginar el món al que aspirem.

Per tant, cal discutir els aspectes econòmics i polítics fonamentals de la nostra societat i, en conseqüència, els seus dispositius ideològics. Jo proposo començar pels dos següents: 1) que el dret efectiu a l’habitatge estigui mediat pel treball: per disposar d’un habitatge s’ha de treballar i/o endeutar-se  i 2) la ideologia propietària popular: la rendibilització de l’estalvi (l’habitatge com a valor-refugi), la legitimació del rentisme i sobretot el dret d’herència (poder llegar un habitatge a les properes generacions). Proposo aquests dos eixos per la seva enorme influència en la difusió de «la ideologia de  classe mitjana» i perquè crec que són els dos grans obstacles per a poder difondre àmpliament un discurs i un programa radicalment qüestionadors.

La qüestió del programa és molt rellevant pels moviments socials i no prestar-li una atenció adequada pot portar una lluita a desaparèixer.

Afortunadament, en un moviment en expansió com el nostre conviuen militants de diverses escoles emancipatòries o transformadores i la nostra lluita està plena d’interseccionalitats. L’oportunitat és clara: cal mobilitzar el pensament comunista, anarquista, socialdemòcrata, feminista, ecologista, antiracista… a un diàleg en positiu, sense defugir la confrontació d’idees però des de la companyonia, per facilitar que nous processos de politització es produeixin sota el paraigües d’una renovada utopia comuna.

En definitiva, es tracta de construir una(es) ideologia(es) a partir del desenvolupament dels elements que constitueixen els principis del moviment per l’habitatge, amb capacitat de disputar els continguts hegemònics actuals, identificar l’antagònic i dibuixar la societat futura. Això, conjugat amb les nostres pràctiques, ens permetrà catalitzar els processos de conscienciació que anhelem.

Reivindiquem als bojos: «posats a somiar, somiem en gran». Però «a condició de pensar com realitzem els nostres somnis». Per tant, programa, acció i organització.

La praxis: punt de trobada entre teoria i pràctica. El problema del programa

La qüestió del programa és molt rellevant pels moviments socials i no prestar-li una atenció adequada pot portar una lluita a desaparèixer. Vora l’any 2015 quan tothom amb hipoteca que podia perdre l’habitatge o bé va ser desnonat o bé va aconseguir la dació en pagament i el lloguer social, el moviment per l’habitatge va estar ben a prop de desaparèixer. El programa del moviment de llavors formava part de les causes. Només l’explosió del problema del lloguer ens va permetre continuar operant.

Deixant de banda el programa del Congrés, actualment, els col·lectius del moviment, es troben en alguna de les següents situacions: 1) absència d’un programa concret i realitzable i, per tant, incapacitat de sortir de l’estat de reacció i d’establir prioritats; 2) existència d’un programa parcial/sectorial potencialment realitzable i que, en certa mesura, resol (mitiga) el conflicte. Ambdues situacions generen vulnerabilitats davant canvis de cicle.

Més enllà de les debilitats de no tenir i/o no pensar bé els programes, crec que és necessari posar èmfasi en que el programa és un dels punts on teoria i  pràctica es poden trobar i generar praxis. L’objectiu d’observar la realitat i d’imaginar alternatives, no és modificar la nostra consciència de les coses, és dotar-nos d’eines per transformar el món. I l’objectiu de confrontar-nos amb la realitat no és minimitzar les injustícies, és conquerir una vida digna en una societat radicalment diferent. Teoria i pràctica com dos cares d’una mateixa moneda.

Per tant hem d’entendre l’elaboració de programa com un exercici de concreció dialèctic entre la necessitat de transcendir la pràctica habitual i el fet d’evitar caure únicament en l’exposició dels nostres ideals. En el debat sobre el programa no només importen els continguts del mateix, sinó també el seu sentit. Una forma de plantejar la qüestió és la de distingir entre un programa-manifest i un programa-acció de realització immediata.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

El programa-manifest serveix per concretar i presentar els resultats del nostre treball analític i dels nostres posicionaments ideològics. Pot ser una declaració d’intencions, des del punt de vista del curt termini, en el sentit de reconèixer que no existeix una correlació de forces favorable per a la seva implantació, que requereix d’un procés de desenvolupament polític llarg, que ha de caminar en aliança amb altres lluites i que necessita de canvis amplis. La clau, però, és que ha de permetre a un moviment perdurar, per això mai el programa-manifest ha de ser un reflex de l’acció, sinó que ha d’estar situat al davant. Perdurar en el sentit de facilitar les modificacions coherents dels programes concrets, segons conjuntura. Aquesta «filosofia de programa» no reduïble a demandes institucionals ni a treball quotidià,  també fa de pont entre la ideologia com a desig i la realitat immediata com a necessitat i urgència.

«Manifest per desmercantilitzar l’habitatge i garantir el dret a una vida digna»:

  • Accés gratuït i universal a un habitatge digne i als subministraments bàsics.
  • Proclamació de la inalienabilitat de l’habitatge per raons econòmiques, ideològiques, religioses, de gènere, racials o d’edat.
  • Substitució de l’actual règim de propietat privada de l’habitatge per un règim de propietat col·lectiva: propietat pública del sol i règim de tinença i administració per federacions d’inquilines.
  • Control democràtic de l’accés a l’habitatge amb els objectius de garantir el dret a emancipació de la joventut i un auxili digne a les dones que pateixin violències i a les persones migrades i/o refugiades.
  • Control democràtic de  la construcció i reforma d’habitatge per garantir diferents tipologies d’habitatge d’acord a la diversitat de necessitats humanes i respectant els diferents models de família.
  • Dissolució de tota societat econòmica dedicada al lucre amb la construcció, compra/venta, lloguer o processos especulatius entorn de l’habitatge.
  • Expropiació de la banca privada i creació d’una banca pública amb línies de crèdit per finançar la construcció d’habitatge.
  • Abolició del dret d’herència.
  • Desenvolupament de polítiques econòmiques que redueixin les diferències entre camp i ciutat, afavoreixin la descentralització urbana i garanteixin un món medioambientalment sostenible.
  • Promoció d’iniciatives per comunalitzar i automatitzar els treballs reproductius associats a la llar.

Però un programa com el proposat, irrealitzable en l’actualitat i desconnectat de la nostra pràctica habitual, és una quimera si no s’acompanya d’un programa immediat. El programa-acció ha de servir per orientar l’acció directa del sindicalisme per l’habitatge en el seu dia a dia i afrontar el repte de reforma institucional.

Crec fermament que l’elaboració i discussió de programes és una tasca col·lectiva que s’ha de fer des de la unitat i la generositat i aquest no ha estat el cas

I aquí torno a obrir parèntesis. Tots els moviments socials són reformistes en la mesura en que no estan en condicions de preguntar-se «com fem la revolució?». Independentment de la voluntat dels militants, el caràcter de les seves demandes, de com plantegin la vessant institucional o de la radicalitat estètica de les seves accions. La lluita institucional per reformes legals, com l’acció directa, té avantatges, desavantatges i contradiccions. El principal motiu per fer-la és la importància «d’universalitzar» victòries, més que no pas «institucionalitzar-les» . No plantejar-se-la i prou no és un posicionament revolucionari.

Tornant al programa immediat, la seva vàlua resideix en la seva capacitat d’endreçar prioritats i de possibilitar encerts estratègics, és a dir ens permet elaborar un full de ruta en un determinat moment.

«Mesures urgents per combatre l’emergència habitacional, fer efectiu el dret a l’habitatge i limitar l’acumulació de capital en el sector immobiliari.»:

  • Aturar desnonaments.
  • Regulació del preu del lloguer i renovació automàtica dels contractes.
  • Recuperar l’habitatge destinat a lloguer turístic.
  • Expropiació d’habitatge de grans tenidors.
  • Desenvolupament de tinences en forma de cooperativa.
  • Creació de parc públic d’habitatge social en règim de lloguer indefinit.
  • Creació d’impostos i regulacions en el cicle de mercantilització de l’habitatge.
  • Lluita contra l’evasió fiscal en el lloguer d’habitatge.
  • Polítiques públiques i fiscals per substituir l’actual règim immobiliari que privilegia la construcció d’obra nova i l’accés per hipoteca a l’habitatge, per un basat en obres de millora i rehabilitacions del parc existent i accés per lloguer a l’habitatge.
  • Construir eines de lluita i organització sindical.

Aquests dos programes que he escrit s’han de llegir a mig camí entre un exemple per esclarir els conceptes de programa-manifest i programa-acció i una proposta. Crec fermament que l’elaboració i discussió de programes és una tasca col·lectiva que s’ha de fer des de la unitat i la generositat i aquest no ha estat el cas. També vull reconèixer que existeixen altres formes de concebre el programa i en aquest sentit, tornar a posar sobre la taula que no és possible elaborar continguts sense contemplar els objectius. Cal parlar molt de programa, perquè no és una qüestió menor o burocràtica, sinó prioritària i viva.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Punt i a part

A manera de sumari, recullo les idees fonamentals que componen aquest primer article, on m’he volgut centrar en aspectes teòrics. En primer lloc he assenyalat la necessitat de fer bones anàlisis de context i de mantenir-nos formades per tenir eines per entendre (no predir) els canvis. En segon lloc he proposat com a feina ideològica que contribueixi als processos de conscienciació, el fet de desenvolupar els principis discursius del moviment per disputar la ideologia dominant i des de les aportacions de les idees emancipatòries. Per últim he defensat la importància d’elaborar programes i mantenir-los en discussió i confrontació amb la realitat. Totes tres tasques han de permetre que el moviment surti ben parat de canvis d’escenari, una característica important del sindicalisme que defenso. Podríem dir inclús que és una prioritat, ja que l’actual cicle del lloguer, no només no durarà per sempre, sinó que ja està mutant a conseqüència de la crisi del coronavirus.

Dedicaré un segon article a les qüestions d’acció i organització. Vull aclarir que la forma de presentar i ordenar els tres blocs no es basa en una concepció deductiva en la qual la política va des de la teoria cap a la pràctica o en una defensa d’una relació jeràrquica de la primera cap a la segona. S’ha optat conscientment per aquest format per ressaltar un fet definitori dels moviments socials, inclòs el nostre: el practicisme, és a dir, la prevalença de la pràctica sobre la teoria.

Foto de portada: pxfuel.com

Notes

[i] Entre molts d’altres, alguns títols recents són: 1) El modelo inmobiliario de J.M. Naredo i Antonio Montiel (2011); 2) Tocar fondo de Manuel Gabarre (2019); 3) La guerra de los lugares de Raquel Rolnik (2017); 4) Fin de Ciclo de Emmanuel Rodríguez y Isidro López (2010).

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Trenta anys. Nadiu del barri de la Zona Franca de Barcelona. Inquilí del barri de Sants des de fa cinc anys. Físic de formació universitària. Treballador al sector industrial. Militant del Sindicat de Llogateres des dels seus orígens.

Comentaris

La lluita per l’habitatge: De moviment social a Sindicat (I)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.