Fa un mesos, en aquest mateix mitjà, sortia un article al voltant del moviment per l’habitatge, un dels moviments que més empenta té en l’actualitat i que, sobretot, contrasta amb la desorientació que percebem en la resta. L’article que pretenem respondre es focalitzava en quin és el subjecte de lluita de l’habitatge i una proposta per al subjecte revolucionari de la classe obrera, a la vegada que començava a marcar un dibuix d’aposta cap a organitzar-lo.

Respecte a aquest article teníem algunes consideracions a fer que podríem resumir en quatre punts. Primer, la lluita per l’habitatge no és nova, el seu èxit prové de les dues darreres dècades d’organitzar-se. Segon, la consciència de classe no és un nom ni una identitat. Tercer, qüestionem que «les desposseïdes» siguin una fracció de la classe millor posicionada per a liderar un procés revolucionari. I quart, volem un sindicalisme per la majoria.

Una lluita que no és nova

El to que tenia l’article era especialment crític amb Sindicats de Llogateres i la PAH per tenir una lluita parcial (les hipoteques i el lloguer) dins del que és el moviment per l’habitatge a la vegada que considerava que s’enfoquen a organitzar la classe mitjana. En  contraposició mostrava els Sindicats de Barri/Poble/Ciutat que, no fan consideracions a com s’accedeix a l’habitatge i es dirigeixen als perfils més empobrits de la classe treballadora. Una divisió que difícilment podem considerar real, on els subjectes i casos són totalment diversos i en molts nuclis es tracten les problemàtiques de l’habitatge independentment de les condicions d’accés. La focalització inicial s’explica més pel context en què sorgeixen aquests col·lectius.

Les últimes dades sobre el règim de tinença de l’habitatge ens diuen que en un 74,3% l’habitatge és de propietat (Idescat, 2011). Vivim en una societat de propietaris o hipotecats per ser-ho, i la crisi de 2008 va comportar la pèrdua de les expectatives de poder esdevenir propietari i viure amb un sostre assegurat. Aquest fet explica el sorgiment de la PAH i la seva organització al voltant de les hipoteques i el fet que assenyalés principalment a la banca i a la llei hipotecària, però posteriorment i en paral·lel va anar més enllà, en diversos casos, organitzant a gent amb dificultats d’accés a l’habitatge en general: són coneguts casos de blocs okupats, acompanyament a gent en infrahabitatge, negociacions amb bancs, particulars, etc. La priorització al voltant de la hipoteca va ser un encert, es va saber intervenir en el moment i permetre una primera organització de masses, a la vegada, socialitzar i compartir problemàtiques en comú implicava anar més enllà del que l’article anomena «interessos individualistes i particulars».

En resum, la pràctica del conflicte va modulant el subjecte, tot i que són elements objectius i relacionats amb la producció el que fonamenten la divisió de classe.

Tot i que les campanyes àmplies poden semblar més inclusives, no sempre són més tàctiques, ni per pensar-les de forma àmplia tenen resultats amplis (en quantitat d’implicats i diversitat de persones i casos). Tenim experiències al voltant de l’habitatge que clarament no van tenir el mateix èxit, com ara la CAJEI situant la dificultat de l’emancipació juvenil, Vivienda Digna o V de Vivienda, que van tenir el seu recorregut (manifestacions amb desenes de milers de persones al carrer). Això no vol dir que les menystinguem, de fet, considerem que van ser aquestes experiències prèvies, i menys exitoses, les que van permetre conformar la PAH i ha estat fruit de l’experiència de la PAH i en pensar com organitzar a qui no estava organitzat, la raó per la qual van crear-se el Sindicats de llogaters i Sindicats de barri.

Per tant, és gràcies a les aportacions i a la cultura creades per gairebé dues dècades d’articulació del moviment per l’habitatge, pràctiques amb diferents models i encerts en saber llegir cada moment, que som on som. Sense tota aquesta experiència prèvia, no hagueren sorgit espais de lluita per l’habitatge com els actuals.

La consciència de classe no és un nom ni una identitat

En l’article al qual fem referència es parlava de les «desposseïdes» com el subjecte que ha de liderar la lluita per l’habitatge, tot fent-ne una extensió al conjunt de la classe treballadora, i anomenar les «desposseïdes» és un dels elements centrals que es defensen. Centrar-se en el «nom», que no podem considerar una categoria analítica concreta (en el text s’utilitzen vàries definicions: econòmica, caracterització psicològica i potencial), suposa confondre la classe i la lluita de classes amb una identitat.

Fins i tot, el plantejament identitari sembla contradictori amb l’experiència en els sindicats d’habitatge, on ha sigut la pràctica, la funcionalitat i l’èxit el que han apropat al subjecte i creat consciència de classe sense haver hagut de recórrer a la construcció d’identitats o autodefinicions. En resum, la pràctica del conflicte va modulant el subjecte, tot i que són elements objectius i relacionats amb la producció el que fonamenten la divisió de classe. Coincidim amb la idea de Jordi González  que el subjecte de lluita es crea en la lluita, i no es defineix per ingressos o possessions materials, ni es construeix creant un concepte o una paraula (que són dues visions contradictòries que es troben en l’article).

Una fracció de classe poc definida

Un element central en l’article de l’Àxel Altadill és el lideratge en el moviment per l’habitatge d’un subjecte: «les desposseïdes». Per analitzar si les desposseïdes són o no són potencials lideresses del procés revolucionari plantegem dos punts a analitzar: a) El subjecte definit i la seva pràctica i construcció de consciència de classe i b) L’habitatge com espai de lluita i la seva relació amb la contradicció capital-treball.

En relació al subjecte, a l’article es defineix les desposseïdes com aquelles que «no tenen casa», «les que no tenen mitjans per garantir-la» i s’apunta que és el subjecte estratègic a organitzar, ja que és «una fracció de la classe que augmenta a passos de gegant» i que tenen «menys por a entrar en el conflicte per allò que és seu» o «són les més valentes i predisposades a entrar en conflicte».

D’entrada, volem puntualitzar que des d’un punt de vista conceptual el terme «desposseït»  ens sembla incorrecte. No es pot desposseir d’allò que mai s’ha tingut ni ara ni en la història del capitalisme, que en aquest cas és el dret a l’habitatge o l’habitatge garantit, ni es pot comparar amb el procés d’acumulació per despossessió d’un element que no era una propietat comunitària desmercantilitzada. A l’ús és una proposta d’anomenar a una fracció de la classe treballadora semblant al concepte de «precariat» però encara menys definida, fet que suposa utilitzar conceptes buits que precisament acaben contribuint a desdibuixar  la classe treballadora.

Com a segon element. Si bé la idea de «desposseïdes» (o qualsevol altre nom) podria ser útil si l’entenguéssim com a «les persones que no tenen garantit un habitatge», actuant com un element aglutinant comú a diferents perfils de persones presents a la lluita per l’habitatge (i que per tant ajudaria a definir unitat de classe), la tesi plantejada a l’article és ben diferent. En contra d’això, la definició implícita que es fa al text s’acaba reduint a la d’«aquelles qui ja no tenen res», el que ens porta a caure en un imaginari d’allò lumpen com a desitjable i a sobredimensionar aquesta potencialitat de la pobresa. Un atribut que no defineix a la majoria de la militància (entenent militància com aquelles persones que participen de la lluita amb un sentit polític) en l’habitatge, que a la pràctica és qui, després d’abocar-hi una gran quantitat de forces, està liderant la lluita. Es presenta una pobresa que es contraposa fal·laçment a un segon subjecte al qual l’article no dona nom, però que posseeix atributs del que altrament s’anomena aristocràcia obrera o inclús classe mitjana. Una contraposició entre dos subjectes que per nosaltres són elements diversos d’un cos comú a organitzar i mobilitzar i que difícilment s’entén amb la voluntat de construir la classe treballadora.

A l’article llegim que les desposseïdes «són les més valentes i les més disposades a entrar en conflicte» i les que «tenen menys por a entrar en conflicte pel què és seu». Premisses que considerem errònies des d’aquest enfocament essencialista, ja que les desposseïdes no compten per si amb unes capacitats excepcionals, ni majors comparativament amb la resta, sinó que estan més desesperades. Se’ns situa a les desposseïdes com un subjecte que, tan sols per la seva pròpia definició, pren consciència de la seva condició de classe treballadora a través del conflicte com no ho fa el seu subjecte «antagonista» de condicions econòmiques més estables.

Segons les tesis de l’autor, les desposseïdes també tenen de forma original (i contra el seu antagonista) un impuls a la lluita. Aquest segon subjecte (que interpretem com a classe mitjana o aristocràcia obrera), en canvi, només s’indigna i no lluita, «no entén el sindicalisme com una eina útil i no s’implica», i espera del sindicat una resposta assistencial «com una gestoria». Res més lluny de la realitat. No cal dir que tots aquests elements negatius que es dibuixen existeixen, però no com un tret únic i diferencial d’aquesta fracció de classe. Dins del sindicalisme, tant d’habitatge com en el laboral, tenim exemples de sobres de com les desposseïdes hi acudeixen com a una gestoria, esperant la resolució dels seus problemes individuals i particulars. O no és això quan algú s’acosta al sindicat d’habitatge després d’haver perdut el pis amb la idea que el col·lectiu li proporcioni una solució a través de l’okupació? O no és això quan algú s’acosta al sindicat a l’espera que després de l’acomiadament que ha patit tan sols en pugui treure la major quantitat de diners? La diferència radica, principalment, en el fet que en major proporció les persones més empobrides  tenen poca alternativa a «no acceptar» les nostres premisses d’organització i lluita quan som l’únic agent que pot resoldre (o minvar) la seva desesperació.

En la línia, malgrat posar sobre la taula la dicotomia interessant a debatre i tenir en compte entre els impulsos materials i els impulsos ètics a l’hora de mobilitzar-se políticament, un altre error en què cau l’article és assimilar aquests impulsos materials amb les desposseïdes i els ètics amb la fracció vinculada a l’aristocràcia obrera. És un error quan la pròpia participació en el sindicalisme és, en la immensa majoria dels casos, per raons materials i no ètiques. És, de fet, la seva raó de ser, malgrat sovint (i de forma equivocada) la militància entén la seva pròpia participació com una contribució ètica, feta al conflicte material d’un altre i del qual defuig per a un mateix. Un augment de sou d’un funcionari, una flexibilització o millora horària, una reducció del lloguer, renovar el calefactor, etc., són motius materials per mobilitzar-se encara que aquestes persones no estiguin a les portes de la pobresa. A més, hi ha una llarga trajectòria de lluites liderades per aquests perfils que és impossible ignorar: mobilitzacions de taxistes, pel tancament de la Nissan, mobilitzacions del MIR o els CAPs, Panrico, la tan aplaudida «Vaga pels 2 dies» dels autobusos, etc. Lluites que ens enforteixen com a classe.

El fet que des dels Sindicats de Barri aconseguim atraure a un perfil altament empobrit no ens ha de fer confondre’l amb l’element ideal que ha d’encapçalar la lluita.

Som capaços d’organitzar a la gent més desesperada per a la seva necessitat més immediata i això no ens hauria d’alegrar, ans el contrari, ens ha d’empènyer a organitzar no només aquell qui acudeix a nosaltres quan es troba en un carreró sense sortida. És precisament des de posicions especialment crues on sovint costa trobar l’estabilitat per plantejar una lluita sostinguda, imprescindible per passar a posicions d’atac i no només de resistència. Tenim, doncs, el repte de generar les condicions per incorporar a la lluita i a l’organització les fraccions de classe que, per les seves condicions, poden emprendre lluites més ambicioses, de conquesta, planejades des d’una certa estabilitat en lloc de la urgència de l’amenaça de l’abisme a les espatlles. I, per descomptat, això no vol dir fer-ho d’acord amb l’ètica, sinó fer-ho des del conflicte material. Com a exemple concret de la plasmació en lluita d’aquesta fracció de classe, creiem que val la pena prestar atenció al moviment més convulsiu dels últims anys a l’estat espanyol, el moviment independentista popular, i veure com els episodis de mobilització que han desestabilitzat bruscament el poder s’han produït des d’aquesta posició i no des de la desesperació.

Aquesta òptica es contraposa al text de l’article, on s’indica que és des de la precarietat més absoluta des d’on tenim més possibilitats per enfrontar-nos al capital.

Hauríem d’avaluar els lideratges potencials i que es donen havent definit prèviament l’objectiu que se li pressuposa (trobar solucions als seus propis casos? Els del col·lectiu? Analitzar la situació i generar un programa? Aplicar un programa? Dirigir la lluita de classe?) un element que no trobem a l’article i que responem des de la interpretació.  Entenent que aquest subjecte de l’habitatge al qual es fa referència, es vincula amb la lluita de classes,  el lideratge es demostrarà en funció de la seva capacitat de generar consciència de classe des de la pràctica (lluita i organització principalment). De moment la gent més precària no està vinculant la seva lluita amb una militància més àmplia arrel d’entendre la lluita com  part d’una problemàtica més gran i veure la necessitat d’organitzar-se. Això no passa malgrat la quantitat de militància altament polititzada  desplegada en el moviment per l’habitatge, i s’aprecia en el fet que tampoc estem aconseguint mobilitzar de manera generalitzada les «desposseïdes» més enllà de l’habitatge. Els lideratges que surten d’aquest perfil més precari difícilment traspassen de l’àmbit sectorial, i són poques les que passen a pensar-se com a moviment. Elements que ens hauria de fer pensar en les limitacions del moviment i que el procés de consciència que es descriu a l’article al qual fem referència no s’està donant. Una afirmació que fem, de cap manera, vol transmetre que la lluita no serveixi ni creiem que s’hagi d’abandonar , simplement volem anomenar les limitacions amb les quals ens trobem.

L’habitatge i la seva relació amb  la contradicció capital-treball

En contraposició a l’afirmació que «no hi haurà desmercantilització de l’habitatge sense la presa del poder i que no hi haurà presa del poder sense desmercantilització de l’habitatge», l’estat del benestar prova que el capitalisme podria suportar perfectament que tothom tingui un habitatge garantit, reduint la taxa de beneficis dels capitalistes que viuen d’aquest sector. Ara bé, això només passarà si el capital s’hi veu forçat i sabem que òbviament no actuarà per benvolença.

La lluita per l’habitatge, té el mateix sentit que qualsevol lluita per viure millor (un fet que, com hem dit en el punt anterior, trobem necessari), però això no la fa revolucionària. Per passar del sentit de la necessitat al revolucionari, cal dotar-lo d’una òptica global i situar-lo en conflicte amb el capital, és a dir, si s’aborden elements per superar el capitalisme.

L’habitatge garantit pot ser un element més que permet que la classe treballadora tingui menys desesperació i menys necessitat de tenir un salari i d’accedir al mercat de treball. En un escenari així, la classe treballadora té més capacitat per confrontar el capital. Aquesta òptica es contraposa al text de l’article, on s’indica que és des de la precarietat més absoluta des d’on tenim més possibilitats per enfrontar-nos al capital. Justament des d’una situació tan desigual és complicat plantar batalla degut al component d’urgència de les necessitats més primàries, que ens impediria a la classe treballadora mantenir a mitjà o llarg termini un escenari de confrontació.

No podem ser turistes en el compromís d’unes altres, que tornem a la comoditat de la nostra llar en finalitzar el viatge. És així, a través de compartir conflicte, com construïm imaginaris de classe compartits.

L’article també fa una crítica subtil a un enfocament «quantitatiu» del sindicalisme que creiem que és erroni. No serem nosaltres els que defensem que cal créixer a qualsevol preu, però creiem que només podrem construir eines útils de lluita des del seu caràcter massiu.

Compartim amb l’autor la centralitat de la lluita laboral, i en el context actual de crisi s’evidencia com a element central de la lluita de classes. Els conflictes al voltant del treball no paren d’aflorar, hi ha centenars de mobilitzacions sectorials en defensa dels llocs de treball que no s’estan coordinant ni se’ls hi està donant prioritat política. No hi ha una esquerra clara liderant aquests conflictes. Una situació que, a més, facilita l’expansió del feixisme.

Més enllà del conflicte en l’àmbit laboral, també hauríem de rumiar en com confrontar les retallades que vindran i entomar el creixement d’una massa de persones sense ingressos, o sense ingressos estables, ni necessitats cobertes. Una problemàtica on els serveis públics i socials tenen una funció central. Sobredimensionar la lluita per l’habitatge, per tant, ens pot fer caure en el perill d’ignorar què està passant en altres fronts.

Volem un sindicalisme per la majoria

És molt lloable que aconseguim mobilitzar un o dos centenars de persones a Barcelona o altres ciutats per aturar un desnonament, però no és suficient per posar en escac al poder. Això passa, a la força, per organitzar a qui no està organitzat, entendre que el subjecte a sindicar és divers, que perfils diferents possiblement han de tenir vies de participació diferents, i assumir que el repte és empènyer-los tots al conflicte a través d’estructures que ho permetin fer, tot compartint una estratègia comuna. Per tant, no podem predeterminar que hem de donar resposta principalment a la necessitat de les desposseïdes deixant les altres en un segon terme. De fet, fer això i a la vegada entendre que les altres fraccions de la classe treballadora han d’estar «integrades de forma subalterna» a la lluita de les desposseïdes és, en essència, apel·lar a la integració de l’aristocràcia obrera o classe mitjana des de la solidaritat i per motius ètics i no materials.

En aquest model sindical el centre és la generació de conflicte, doncs és l’única via per assolir les victòries en lluites concretes, imprescindibles per explicar la utilitat de l’organització. Per això, el conflicte no pot quedar relegat a les persones que es veuen abocades a l’abisme. Cal trencar la barrera entre el compromís ètic amb la lluita i les necessitats materials més imperioses, ja que totes compartim el fet de tenir necessitats materials per la classe a la que pertanyem, i organitzar i generar conflicte des de totes les situacions. Trencar la barrera (en la pràctica, no en l’anàlisi) entre les militants i les afectades. No podem ser turistes en el compromís d’unes altres, que tornem a la comoditat de la nostra llar en finalitzar el viatge. És així, a través de compartir conflicte, com construïm imaginaris de classe compartits.

Com a conclusió pràctica i propositiva més enllà del qüestionament dels plantejaments de l’article al qual responem, volem posar sobre la taula el nostre enfocament de la lluita sindical.

S’ha de reconèixer la força que està tenint la lluita per l’habitatge, en un context de debilitat de la resta de moviments socials i polítics. Sembla que la unió entre pràctica-teoria-comunitat i a més, les petites victòries que clarament necessitem, fan que aquesta lluita es tradueixi en esperances i experiències molt més significatives que en altres camps, i ens fa replantejar debats d’estratègia. Considerem que la trajectòria acumulada del conflicte i organització és un valor en si mateix. Hem de recollir què té èxit i és directament empoderador —com a individus i com a classe— afrontar lluites on podem aconseguir victòries directes i materials, enlloc de posar totes les energies en demandes a les institucions —que ens desactiven— i prioritzar l’organització i la solució, i des de la força acumulada escalar en les pressions cap a empreses i institucions; també hi veiem l’èxit de l’organització des de la proximitat veïnal i el desplegament territorial, i acompanyar-ho de cuidar relacions personals i vincles comunitaris; també apuntem a la positivitat, animar-nos col·lectivament i il·lusionar-nos com un principi per guanyar, reconèixer que les emocions són significatives i generadores de compromís. Utilitzant l’eina del sindicalisme tradicional, ara mateix l’habitatge està sent un camp de pràctiques i implicació política que hem d’aconseguir ampliar a més sectors. Si bé ens està proporcionant bons resultats en l’actualitat, sobretot és una potencialitat per afrontar el futur amb esperances i ganes d’organització i lluita. Una necessitat per poder entomar la dramàtica crisi que tenim a sobre. Aquest reconeixement no vol dir atorgar-li la centralitat de la lluita de classes ni sobreestimar, perquè això ens pot encegar i perdre’ns les pròpies limitacions o altres elements o conflictes que podem tenir a sobre i que estan aflorant.

Entenem el sindicalisme com una eina cabdal en el camí revolucionari a casa nostra, sobretot per la seva potencialitat d’esdevenir un espai de masses amb capacitat rupturista. És per això que des d’aquesta òptica creiem en un sindicalisme aglutinador de l’amplitud del concepte «classe treballadora», que necessàriament ha de sumar al màxim nombre de persones sota la bandera de la lluita per interessos comuns. Només serà des d’aquest caràcter massiu, creiem, que podrem abordar les complexitats del procés revolucionari i de presa del poder.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento